entrevista
Josep Maria Sòria
retrats
Eva Guillamet
fotos
Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Josep Benet
Memòria del llarg combat antifranquista
Polític, historiador i advocat, Josep Benet és una de les figures polítiques més rellevants de l’oposició al franquisme i de la transició a Catalunya. S’ha mantingut en segona línia de foc, de vegades per obligació, sovint per voluntat pròpia. En aquesta entrevista, Benet repassa la seva vida com a activista i resistent, des de la bandera de Falange que va esquinçar en la immediata postguerra, passant pel seu paper com a editor de publicacions clandestines, fins a les seves amistats i militància política.

L'entrevista
   tornar al sumari / b.mm 62 | tardor 03
   

 

Josep Benet i Morell (Cervera, 1920) està escrivint les seves memòries. Advocat, historiador, polític-resistent, Benet és un personatge que ha estat en totes les cuines de la política catalana, des de la Guerra Civil i fins que el seu cos i una pneumònia li han demanat, ara fa uns mesos, que s’estigui més per ell. Per això ens rep a casa seva, al carrer de Calvet, a Barcelona, rodejat dels seus llibres i sota el discret control de Florència, la seva dona, per tal que no deixi de banda la cura del seu cos.

Campanya a favor de l’Estatut català per al plebiscit de l’any 1931, a la plaça Sant Jaume de Barcelona. Els anys quaranta, cinquanta i seixanta són anys grisos per al país; però, malgrat això, hi ha un seguit de gent que de forma clandestina, o com a màxim no autoritzada, manté l’esperit que el poeta va cantar qualificant-lo com “salvar els mots”. Aquella tasca no era precisament literatura; molts d’ells s’hi jugaven la pell. Josep Benet és un testimoni cabdal i, sobretot, un protagonista central d’aquesta història, encara no del tot explicada, d’aquella Catalunya que va perdre la guerra i que va surar malgrat l’intent de genocidi polític i cultural del franquisme.

És per parlar d’aquells anys de foscor que anem a veure Josep Benet i li preguntem quin creu que és l’apel·latiu que més li escau: advocat, historiador o polític. Contesta sense dubtar que és un polític: “He fet d’advocat, és cert, perquè és la meva professió. I m’ha agradat fer-ne. Però, sens dubte, jo sóc un polític”. Que també ha fet d’historiador, li dic. “També”, diu.

“En un país normal com França –diu Benet– jo només hauria estat un lector de llibres d’història contemporània. No n’hauria pas escrit. Aquí n’hi havia tan pocs d’història contemporània de Catalunya que, com deia Vicens Vives, si vols llegir un llibre sobre la gran majoria d’esdeveniments de la història del nostre país, l’has d’escriure tu mateix. Per exemple, feia trenta anys que havia començat l’intent de genocidi cultural contra Catalunya i encara no hi havia ni un sol llibre publicat sobre aquest fet tan important. No en podies llegir, per tant. Quan algun periodista o historiador foraster s’interessava sobre aquest fet, havíem de confessar, avergonyits, que no hi havia cap obra que en tractés. Vaig haver d’escriure’l més tard i, fins i tot, vaig haver de publicar-lo a França, a les Edicions Catalanes de París, de les quals jo era director, des de Barcelona, perquè, evidentment, la censura franquista no hauria permès de publicar-lo. Un altre exemple: feia cinquanta anys de l’afusellament del president Companys i no hi havia al mercat cap llibre que expliqués detalladament la seva detenció a França, el seu trasllat a l’Espanya franquista, el consell de guerra i l’afusellament. També era un fet vergonyós. Vaig haver d’escriure’l malgrat que jo no era, professionalment, historiador.”

De com Benet es va posar a escriure llibres sobre història, ell mateix ho explica: “Al final dels anys cinquanta havia organitzat un cicle de conferències clandestí, al Casal de Montserrat, sobre història contemporània de Catalunya. Una de les conferències era dedicada a la posició del poeta Joan Maragall respecte de la Setmana Tràgica. No vaig trobar ningú que pogués donar-la. I vaig haver-ho de fer jo. En preparar-la, em vaig adonar que el tema, per la seva importància, es mereixia que li fos dedicada una monografia i vaig posar-me a escriure-la. Quan tenia la primera redacció gairebé feta, van produir-se els anomenats fets del Palau de la Música, el maig de 1960, en què van ser detingudes algunes persones, una d’elles, Jordi Pujol. Quan un dels detinguts, Jaume Casajoana, va ser alliberat, em va venir a dir que en Pujol li havia dit que no sabia si podria aguantar les tortures i em recomanava que m’amagués”.
Josep Benet va buscar refugi al santuari de Queralt, del qual era custodi mossèn Josep Maria Ballarín i on tot sovint hi havia gent amagada. Després va passar una temporada al monestir de Montserrat i, finalment, va viure clandestinament a la casa d’estiueig que l’advocat Salvador Casanovas tenia llogada a Castellterçol. “Jo era en aquest amagatall –diu Benet– quan va morir Vicens Vives. No vaig poder anar, doncs, al seu enterrament. Durant els mesos que vaig viure amagat, vaig tenir tot el lleure per corregir, una i altra vegada, l’original del meu primer llibre. La gent i la crítica van dir que estava molt ben escrit. Era natural; vaig disposar d’uns quants mesos durant els quals no tenia altra feina ni distracció que anar millorant aquella redacció.”

 

Un tramvia a l’avinguda Paral.lel, el 1950. En aquella dècada, aquest mitjà de transport va ser el centre de dues vagues que van paralitzar Barcelona. Un antic escolà de Montserrat
Benet diu que se sent polític des que tenia deu o onze anys: “No sé per què, ni d’on em venia, però era així”. Una passió que li comença a l’Escolania de Montserrat. Després, als catorze anys, quan va a viure a Barcelona per fer el batxillerat, a casa d’uns oncles que tenien una lleteria a Sant Andreu, troba un lloc on conduir aquella passió, la Federació de Joves Cristians (FJC), i en esclatar la guerra participa en la tasca d’ajut als capellans que s’havien d’amagar o que estaven empresonats.

“La guerra la vaig viure molt intensament. Jo era fidel a la República i a la Generalitat, però també ho era a les meves creences. Per tant, em trobava dintre de la legalitat democràtica a l’oposició, perquè creia que tant el Govern de la República com el de la Generalitat feien una política equivocada. La meva posició política d’aquells temps difícils era semblant a la que el diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, Pau Romeva, va expressar davant el ple del Parlament de Catalunya.

“Al mes de març de 1938 vaig estar a punt de caure en mans del Servicio de Investigación Militar (SIM), una organització que va arribar a Barcelona quan s’hi va instal·lar el Govern de la República, a la tardor de 1937, i l’actuació de la qual va deixar un record pèssim. Desconeixedors els seus agents de la complexa realitat catalana, en la seva actuació van cometre errors, injustícies i crims.”

A mitjan d’aquell mes de març, recorda Benet, el SIM va emprendre una gran campanya contra l’anomenada Cinquena Columna franquista a Barcelona. Va detenir nombroses persones, moltes de les quals era absurd acusar d’actuar al servei del franquisme, com ara l’escriptor i advocat Maurici Serrahima i l’orfebre Ramon Sunyer, ambdós dirigents d’Unió Democràtica, acusats de pertànyer al Socorro Blanco franquista. La detenció de Maurici Serrahima era tan absurda que el president Companys, en ser-li comunicada, va comentar irritat: “És que ja han arribat els franquistes?”.

“Un diumenge d’aquest mes de març m’havia proposat d’anar a missa, que se celebrava clandestinament en un pis del carrer de Ramón y Cajal, de Gràcia. Quan hi anava, una aturada del tramvia a Sant Andreu, causada per les restriccions elèctriques, em va impedir d’arribar-hi a temps. Després vaig saber que el SIM havia detingut tots els assistents a aquella missa –una vintena– acusant-los també de pertànyer al Socorro Blanco. Cap d’ells no hi tenia res a veure. Van passar uns mesos detinguts, sense que fossin posats a disposició judicial, als vaixells presó Uruguay i Argentina, i alguns fins i tot als sinistres camps de concentració del SIM.”

Benet recorda bé el que va passar aquells dies, atès que en el moment de fer aquesta entrevista és la part de les seves memòries que està redactant. Parlant del SIM, li pregunto el seu parer sobre el treball de Francesc Badia sobre els camps de treball a Catalunya durant la Guerra Civil (Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2001): “No l’he llegit, encara, no vull deixar-m’hi influir. Quan hagi escrit el meu, el llegiré. El SIM gairebé va destruir la Cinquena Columna, però també és cert que, amb la seva acció repressiva, va convertir en franquistes més ciutadans que la propaganda de Ràdio Veritat. Hem de recordar que el president Companys, en una carta adreçada al doctor Negrín, cap del Govern espanyol, va protestar enèrgicament pel comportament del SIM a Catalunya”.

A l’abril del 38 Josep Benet va ser reclutat i va anar al front. Era de la quinta anomenada del “biberó” perquè els mobilitzats tenien entre disset i divuit anys. A mitjan de juliol, un bomba de mà el va deixar malferit. Va ser internat a l’hospital militar que hi havia al Col·legi La Salle, del passeig de la Bonanova. Ell diu que va tenir sort. Quan van entrar els franquistes a Barcelona, es va quedar a la ciutat refent-se de les ferides.

Josep Benet recorda que el dia que les tropes franquistes entraven a Barcelona ell es va jurar que continuaria el combat per recuperar el règim democràtic i la llibertat nacional de Catalunya: “Vaig pensar que jo havia tingut molta sort perquè estava viu. Pensava en els meus companys que havien mort al front i en els hospitals, i en tanta gent víctima dels bombardeigs. La meva vida –em deia– era de propina i, per tant, tenia un deute amb aquells companys que podien haver mort al front per no res. Si hagués sabut que el franquisme duraria quaranta anys, potser, qui sap...”, i deixa el pensament sense acabar.

Fem un punt i a part durant la conversa. Benet ho fa sovint perquè els records li flueixen de forma espontània. De sobte, recorda ufanós: “Jo vaig ser el primer d’esquinçar una bandera de Falange. Uns amics meus, carlins de Sant Andreu, em van demanar tot just acabada la guerra d’acompanyar-los en una manifestació, per tal de fer de servei d’ordre. Era a la Rambla, i en una cantonada van aparèixer falangistes amb pals i banderes, i ja hi som. Cops, bufetades, de tot. Les relacions entre ambdós grups eren molt dolentes i sovint acabaven en violència. Enmig d’aquells enfrontaments, vaig arreplegar una bandera de Falange i la vaig esquinçar”.


 

Dues imatges de la Barcelona franquista: a la dreta, desfilada de la Victòria al març del 1939. A costat, inauguració de la nova seu
de l’Instituto Balmes.

 

 


Retir espiritual a Montjuïc (1962) i manifestació Diada de l’Onze de Setembre (1977).

 

 



Servei militar a Càceres i Madrid

Poques setmanes després de l’entrada dels “nacionales”, va ser mobilitzat i enviat a Càceres per fer el servei militar: “Aquell destí em va donar la possibilitat de conèixer com havia anat la repressió per aquelles zones, també extraordinària. I em va fer molta impressió: era una Espanya que no coneixia i que havia patit molt per culpa de la guerra i del franquisme”.

El mes d’agost del 39 va ser traslladat a Madrid, amb altres soldats catalans, al servei de censura militar que hi havia al Palacio de Comunicaciones: “La nostra missió era vigilar les portes i fer de ‘criats’ dels oficials. Però ens van posar a treballar de censors. Els censors havien de ser oficials de l’exèrcit, que cobraven 900 pessetes al mes; si nosaltres, els soldats, fèiem de censors, en cobràvem unes 90. La diferència se l’embutxacava el cap del servei de censura militar”.
La feina consistia a obrir la carta amb unes tisores, llegir-la i esborrar el que els franquistes consideraven censurable: “Quan les cartes estaven escrites en català o basc, teníem l’ordre d’interceptar-les. Els catalans que fèiem de censors les deixàvem passar, però posàvem amb la nostra pròpia lletra ‘escribe en la lengua del imperio’, i hi afegíem algun insult. Així, els receptors rebien la carta i s’indignaven contra el règim. També recordo cartes molt interessants, com ara les d’un festeig d’un ‘laureado’ barceloní amb la seva promesa, que residia a Barcelona. Però li confessaré, després d’haver censurat milers de cartes, que n’hi ha ben poques que valgui la pena llegir”.

El servei militar va durar fins al gener de 1940, quan, al·legant ser fill de vídua pobra, va poder tornar a Barcelona. Benet, en deixar l’Escolania de Montserrat, on havia estudiat música i cultura general, el setembre de 1934 va començar el batxillerat com a fàmul a l’acadèmia Ramon Llull, dels jesuïtes de Sarrià. Els fàmuls eren becaris que, a canvi de servir els estudiants rics, rebien ensenyament gratuït. L’Academia Ramon Llull, amb la seva residència, havia substituït el gran col·legi, amb internat, que els jesuïtes tenien –i segueixen tenint– a Sarrià. Quan la Companyia de Jesús va ser dissolta, durant la República, l’Estat havia confiscat el col·legi. “Jo feia de fàmul a la residència, però al centre d’ensenyament jo era un estudiant més, com qualsevol altre. No era fàcil ser un alumne brillant i alhora fàmul... Però era l’única manera que havia trobat d’estudiar el batxillerat gratuïtament. Quan va arribar la guerra, gairebé tots els meus companys es van posar al costat de Franco, mentre que jo vaig ser combatent republicà. He de dir que a la residència sempre vaig ser respectat i apreciat pels companys a qui servia a taula”.

Quan va tornar a Barcelona, lliure del servei militar, Benet va haver d’acabar el batxillerat fent tres cursos en un de sol en el col·legi del carrer de Casp: “Els jesuïtes, encara que aleshores estaven dominats pel sector més espanyolista i reaccionari, em van ajudar molt i vaig poder matricular-me a Dret”.

I aleshores va començar la tasca d’activista i resistent de Josep Benet.
A la Universitat Benet va fundar el Front Universitari de Catalunya (FUC), la primera organització unitària que es creava després de la guerra. Era antifranquista i catalanista, oberta a totes les ideologies democràtiques. En formaven part, entre d’altres, Joan Sansa, Alexandre Cirici i Pellicer, Jaume Picas, els germans Cassasses (Enric, Lluís i Oriol), Lluís Torras, els germans Cuixart (Pere i Jordi), els germans Casares (Francesc i Ramon), Jordi Gol, Enric Jardí i Josep Maria Ainaud de Lasarte.

El Front Universitari de Catalunya
Però la tasca de Benet mai s’ha limitat a un sol aspecte i, ja en la primera postguerra, també treballava al Casal Catòlic de Sant Andreu: “Vam intentar refer la Federació de Joves Cristians de Catalunya, amb el seu president, Fèlix Millet, però no es va aconseguir. Era acusada de ser catalanista. Aleshores vam aprofitar els centres parroquials per actuar, per oposar-nos al franquisme. Si s’hi muntava una secció de joves, aquests no calia que s’inscrivissin a Falange, al Frente de Juventudes, com era, de fet, obligatori per a tots els joves. Els falangistes es comportaven sovint de forma agressiva i prepotent. A Sant Andreu es va donar el cas de dos joves que els van fer beure oli de ricí perquè es resistien a inscriure’s a les centúries i es van posar malalts. El pare d’un d’ells, una nit, es va endur el falangista responsable d’aquella acció a la platja i el va atonyinar. El falangista no es va refer mai més d’aquella pallissa. I a Sant Andreu es va acabar l’oli de ricí”
Una tasca del FUC era conscienciar els estudiants, que en aquella immediata postguerra “eren, en la seva majoria, fills de la burgesia que la guerra i la revolució havien convertit en franquistes. Molt pocs estudiants procedien de barriades populars. Recordo que de Sant Andreu només érem cinc: tres que eren fills de metges del barri, que naturalment estudiaven medicina; un altre de Farmàcia, i jo, de Dret”. El FUC era organitzat en cèl·lules formades per cinc estudiants cadascuna i que es deien “cinquenes”. Publicaven un periòdic clandestí, Orientacions, llançaven fulls volants, organitzaven conferències clandestines, etcètera: “El nostre grup d’acció penjava banderes catalanes a les torres de la Sagrada Família, a la plaça Universitat, al Passeig de Gràcia o al Palau de la Música Catalana”.

El FUC mantenia relacions amb els altres grups clandestins. Creien que per redreçar el país, després de la desfeta de 1939, calia formar bons professionals. En el seu periòdic clandestí publicaven consignes com “una hora d’estudi és una hora de catalanisme”: “Vam patir detencions que, per sort, no van tenir conseqüències greus. Un dirigent del FUC, Joan Sansa, va assistir en nom dels estudiants de l’interior de Catalunya i representant la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC) al Congrés Mundial d’Estudiants celebrat a Praga, l’estiu de 1946. De forma clandestina, naturalment. En aquest congrés el moviment estudiantil mundial va quedar dividit entre comunistes i no comunistes. Era la guerra freda.

“En aquella immediata postguerra, crèiem que la lluita armada contra el franquisme a l’interior era un error gravíssim. En canvi, manteníem un contacte molt estret amb la gent de la Resistència a la Catalunya Nord, especialment amb els catalans resistents de Perpinyà. I, a més, estàvem disposats –i ens hi preparàvem– a participar en l’organització d’una resistència armada a Catalunya, per si ens envaïen els nazis.

“Quan es va acabar la Guerra Mundial, a demanda dels serveis d’informació aliats de Perpinyà, els vam informar sobre la línia de fortificacions que l’exèrcit espanyol construïa al Pirineu català. Vam batejar aquestes fortificacions amb el nom de ‘Línia Gutièrres’, en record de la Línia Maginot... Els vam informar que s’estava construint amb més sorra que ciment i amb poquíssim ferro i que aquests materials s’estaven venent d’estraperlo a Figueres i a altres indrets per reconstruir les destruccions causades per la guerra.”

Mentrestant, el Front Universitari havia promogut la creació del Grup Gerbert, d’intel·lectuals, i el Pere Martell, amb els quals es va formar la nova organització Grups Nacionals de Resistència: “Aprofitant que Joan Sansa feia el doctorat a Madrid, el vam designar delegat nostre prop del comitè antifranquista que hi havia aleshores. Era l’únic representant català que assistia a les reunions. Jo deia que els catalans havíem de ser presents a tots els intents de pacte, perquè mai no se sabia quin d’ells podia arribar a ser el nou Pacte de Sant Sebastià”.

Algunes reunions d’aquell comitè unitari del qual, però, eren exclosos els comunistes, se celebraven a l’hora del cafè al bar Pidoux, un local de senyoretes situat a la Gran Via de la capital castellana. “Aprofitant els meus viatges professionals –diu Benet– vaig assistir a algunes reunions, acompanyant Sansa. Hi vaig conèixer el galleguista Ramon Piñeiro, els nacionalistes bascos Koldo Mitxelena i Pello Mari Irujo, i cenetistes com Garcia Durán. Aquelles reunions podien acabar malament i vaig dir a Sansa que comprovés si al fons del bar hi havia una sortida posterior. I va resultar que sí. I així, quan l’abril de 1946 la policia de Barcelona, que seguia un element de la CNT clandestina que anava a Madrid, va arribar al bar hi va haver una gran caiguda, però Sansa se’n va poder escapolir per aquella porta del darrere, mentre que gairebé la resta dels reunits van ser detinguts.”

Cada any s’intentava celebrar la Diada Nacional de l’Onze de Setembre, prohibida pel franquisme. “El 1945, la vigília de la Diada –recorda Benet– es va produir un tiroteig a la Riera de Sant Miquel, de Barcelona, entre uns militants del Front Nacional de Catalunya que repartien propaganda i uns policies. Un dels militants, Joan Grau i Rey, va ser ferit i va ser detingut. Vam témer per la seva vida, però la intervenció de l’abat Escarré, a prop del capità general, que vaig demanar, va evitar que el condemnessin a mort.”

Benet conta que cada vegada demanaven més la intervenció de l’abat Escarré en favor dels detinguts. Així, els perseguits per motius polítics van començar a trobar refugi al monestir de Montserrat. Quan a la Universitat grups de falangistes, entre els quals hi havia Pablo Porta, que després seria president de la Federación Española de Fútbol, perseguien i maltractaven estudiants fills de conegudes famílies catalanistes, entre ells un fill de Carrasco i Formiguera, la senyora Carrasco el va visitar al seu despatx. Benet, aleshores, ja no era estudiant ni dirigia cap organització estudiantil: “La mare dels Carrasco em va reclamar que ja que havien creat organitzacions clandestines, ara impedissin que els seus fills fossin maltractats”. Benet va demanar a l’abat Escarré que comuniqués al capità general que, si no s’acabava el comportament dels falangistes a la Universitat, els militants dels grups catalanistes clandestins contestarien amb violència. El militar va ordenar el cessament immediat de la violència. I així va succeir.

En acabar la Segona Guerra Mundial, les il·lusions que els aliats farien caure Franco es van anar esvaint fins que, a la tardor del 46, es va fer evident que, amb la guerra freda, a Europa i als Estats Units ja els anava bé la situació espanyola: “Em vaig adonar que hi havia Franco per a temps i vaig pensar que calia canviar d’estratègia”.

Calia superar la Guerra Civil. Calia aconseguir la reconciliació entre els catalans i anar recuperant, amb el nostre esforç i el combat pacífic, espais de llibertat. Calia reconstruir un país després de la desfeta nacional. Calia combatre l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya i, per tant, calia defensar la llengua i la cultura catalanes. Com que estava prohibit utilitzar l’idioma català públicament, es va treballar en la seva defensa organitzant classes clandestines i es va treballar en el camp de la dansa, on es podia prescindir de la qüestió de l’idioma. Es van organitzar i es van fomentar el moviment sardanista i el d’esbarts dansaires. Aquests, juntament amb l’excursionisme i l’escoltisme, van ser un focus important de catalanitat i d’antifranquisme. Benet, amb Manuel Cubeles, va fundar l’Esbart Verdaguer, que “es va convertir en símbol de la dansa nacional catalana”.

Benet treballava per pagar-se els estudis. Va fer diverses feines com a músic i representant comercial i fent classes particulars. Una de les feines va ser la de redactor del primer diccionari Vox, a l’editorial Spes, que dirigia l’antic diputat d’Unió, Pau Romeva, el qual acabava de tornar de l’exili. En aquell equip hi havia, entre d’altres, Alexandre Galí, Alexandre Cirici i Pellicer –tots dos també havien tornat de l’exili– i alguns militants de moviments clandestins del FNC i fins i tot comunistes. Durant un estiu va donar classes particulars als fills de Fèlix Millet, del qual va ser, posteriorment, secretari particular. Així va ser com Benet va col·laborar en la tasca de Millet en favor de la cultura catalana perseguida, a través de l’entitat benèfica Minerva, que ajudava Carles Riba i Ferran Soldevila, que també acabaven d’arribar de l’exili. També per mitjà d’Edicions Calíope, Millet ajudava Josep Maria de Sagarra, que estava traduint el teatre de Shakespeare, el qual s’editava clandestinament: “És l’única edició de Shakesperare clandestina que hi ha al món”.

Juntament amb Maurici Serrahima, Benet va fundar el Grup Miramar, que volia ser l’enllaç, clandestí, entre els intel·lectuals de l’avantguerra i joves com Jaume Carner, Joan Reventós, Alexandre Cirici, Anton Canyellas, Joan Triadú, Miquel Tarradell, el germans Ainaud i Josep Maria Piñol. Aquell grup, que es va anar renovant amb gent més jove, va durar fins ben entrats els cinquanta i va tenir una vida molt activa.
Però l’activitat frenètica de Benet no s’acabava aquí. Va fundar amb Esteve Albert una editorial clandestina, Edicions de Negra Nit, precedent de les Edicions Catalanes de París, que fundaria i dirigiria a la capital francesa des de final dels anys seixanta fins a la mort de Franco, el 1975.

 

 

“Aquí, com deia Vicens Vives, si vols llegir un llibre sobre la gran majoria d’esdeveniments de la història del nostre país, l’has d’escriure tu mateix”.

“Jo em preguntava fins a quin punt era col.laboracionisme escriure un article en castellà, en llibres i periòdics, quan el català era perseguit pel règim”.

 

 

La Comissió Abat Oliba
La primavera de 1946 es va crear la Comissió Abat Oliba, que havia d’organitzar les festes d’entronització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat en el tron que s’havia construït amb les aportacions de dotzenes de milers de catalans i el secretari de la qual era Fèlix Millet. A l’acabament de l’estiu del 46, la Comissió encara no havia arrencat. L’abat Escarré i Millet van demanar a Benet que acceptés ser el cap de la secretaria. I s’hi va posar a plena dedicació.
Des del primer moment va treballar perquè a la Comissió hi hagués gent procedent dels dos bàndols de la passada guerra. Des de la Comissió es va predicar la reconciliació nacional entre tots els catalans. L’acte, celebrat el 27 d’abril de 1947, a les places del monestir, amb la presència de milers de persones procedents d’arreu de Catalunya, de les altres terres de la llengua catalana i, fins i tot, de l’exterior, va ser una emocionant festa religiosa i cívica. Una enorme bandera catalana –que seguia prohibida per les autoritats franquistes– havia estat col·locada per membres dels Grups Nacionals de Resistència (GNR) al Gorro Frigi i presidia la festa.

“Era la primera vegada –recorda Benet– que la llengua catalana era utilitzada des de 1939 en un acte públic. Va ser un acte religiós i cívic, però també un acte de reconciliació entre els catalans que la Guerra Civil havia situat en bàndols diferents. I és que la reconciliació nacional la vam començar nosaltres, molt abans que la consigna la utilitzés el PCE els anys cinquanta. Una política que no tothom va entendre, els puristes, sobretot. Per aquesta raó, són anys en què políticament vaig patir molt.”

Una de les qüestions, explica Benet, que més preocupaven els sectors polítics i intel·lectuals antifranquistes i catalanistes en la segona meitat dels anys quaranta era la del col·laboracionisme, com succeïa gairebé a tot Europa: “Tothom es preguntava quins actes eren fer col·laboracionisme. Jo em preguntava fins a quin punt era col·laboracionisme escriure un article en castellà, en llibres i periòdics, quan el català era perseguit pel règim. Ho era escriure a Destino, que havia estat fundada al servei de la ‘política de unidad’ en nom de la qual s’aplicava a Catalunya una autèntica política de genocidi cultural?”.

També Maurici Serrahima reflecteix a les seves memòries, que s’acaben de reeditar a Edicions 62 amb els textos que la censura havia prohibit, les reaccions negatives en el Grup Miramar, a finals de l’any cinquanta, quan Josep Pla, per exemple, va proposar a Sagarra que col·laborés a Destino. “Què ens interessa més?”, es preguntava Serrahima. Benet diu que “creia que recuperar gent era important, perquè la llibertat es conquereix pam a pam. En política sempre t’has de guiar per un programa. Un cop fixat aquest programa, has de preguntar-te cap on vas i què pots fer. Nosaltres mai havíem fet costat a la lluita armada i estàvem convençuts que només la reconciliació podia tornar-nos el país que volíem. Per tant, necessitàvem totes les forces que sumessin”.

Que Josep Benet estava present en gairebé totes les iniciatives catalanistes i antifranquistes ho demostra Maurici Serrahima, en les memòries citades, quan explica que l’any 1949 el Foreign Office li va demanar, mitjançant l’ambaixada a Madrid, un informe sobre la situació de l’Església a Espanya i de la democràcia cristiana basca i catalana. Londres també li va demanar una llista de catalans que poguessin formar part d’un govern democristià. Serrahima explica que ho va consultar amb Romeva, Sagarra i Benet, abans d’emetre el seu informe. Després, és clar, els vents van bufar per un altre cantó i aquella possibilitat se’n va anar en orris.

Josep Maria Sòria i Josep Benet, durant l’entrevistaPregunto a Benet quin paper va jugar a les vagues de tramvies dels anys cinquanta. La de 1951, diu que va ser un èxit popular: “Va ser molt espontània, no hi va haver promotors ni més protagonistes que els barcelonins, que es van negar massivament a pujar als tramvies. Jo vaig ser un de tants vaguistes”. Una part de la vaga Benet la va viure quan era a Madrid, a l’hotel Palace, on va poder comprovar la profunda impressió i fins i tot el temor que aquell moviment causava en els mitjans governamentals franquistes.

En canvi, Benet va jugar un paper molt important a la vaga del gener de 1957, que és gairebé desconeguda per les noves generacions: “Vaig formar part del comitè de vaga i vaig redactar i fer imprimir alguns dels fulls volants clandestins. Vicens Vives estava entusiasmat i vam contactar amb membres del Consell Privat de Don Juan de Borbón, com ara el Santiago Nadal. Per encàrrec del comitè de vaga, quan Barcelona estava gairebé paralitzada, Reventós i jo ens vam traslladar a Madrid per tal de promoure-hi un moviment semblant. Ens vam veure amb Dionisio Ridruejo i Francisco de Luis, aleshores conseller delegat de la potent Editorial Católica, la del diari Ya. Però la iniciativa no va reeixir”.

La campanya de la “P”
Benet va militar a Unió Democràtica de Catalunya (UDC) entre 1946 i 1952, però se’n va separar “no per raons ideològiques, sinó de tàctica i d’estratègia polítiques. En això no coincidia amb Miquel Coll d’Alertorn i altres dirigents, que mantenien el partit en una acció merament testimonial. Era distinta l’actuació d’Anton Canyellas, que a l’exterior mantenia la presència d’un partit democristià català en relació amb les organitzacions internacionals”.
Per la seva posició durant la guerra, Benet creia que corresponia a la UDC ser el partit que presidís la reconciliació nacional catalana i el lideratge de l’oposició antifranquista. Com que no es va seguir aquest camí, va optar per treballar en la clandestinitat com a independent.

Dionisio Ridruejo l’anomenava “el guerrillero”. Benet n’estava satisfet, perquè creia que contra el franquisme s’havia d’actuar en forma de guerrilla, cosa que comportava signar papers clandestins amb el nom d’organitzacions inexistents. “Això desorientava la policia”, recorda. Per exemple, quan Benet va proposar a tots els partits d’oposició fer una campanya de protesta, que s’havia de concretar pintant a les parets la lletra “P” –pintades que encara avui es poden observar en alguns llocs de Catalunya–, tots els partits van acceptar participar-hi, però a l’hora de signar el manifest comú, alguns s’hi van negar si ho feia també el PSUC: “Vaig proposar que el manifest el signés un Partit Demòcrata Cristià de Catalunya inexistent, i tothom va acceptar la solució”. Per cert, que aquesta campanya va provocar una de les nombroses detencions de què va ser objecte Benet per part de la policia franquista.

La lluita per la unitat
Una de les lluites de Benet durant tots aquells anys va ser la seva acció en favor del retrobament de la unitat perduda amb la guerra: “Una unitat que creia imprescindible perquè el combat contra el franquisme fos més eficaç i decisiu”. Benet diu que el poble català va sortir de la guerra profundament dividit entre els que es mantenien fidels a la República i els qui, per raons diverses, van acabar sent franquistes: “Fins i tot al camp republicà es va crear una profunda divisió, una manifestació de la qual van ser els fets de Maig del 37. I una vegada acabada la Guerra Mundial, la guerra freda va accentuar encara més la divisió”.

“Si es volia avançar en el camí del redreçament nacional, després de la desfeta de 1939, calia recuperar la unitat”, defensava Benet, que creu que el seu combat per retrobar aquesta unitat ha estat la seva millor contribució al redreçament de Catalunya. I no serà fins a la Caputxinada de 1966, amb la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB), que aquella unitat esdevindrà realitat, amb l’anomenada Taula Rodona, nascuda precisament a casa de Josep Benet, a on estem fent aquesta entrevista: “La Taula Rodona és aquesta”, i assenyala la taula del menjador. “D’aquesta taula van sortir les comissions de solidaritat amb els presos, la Comissió Onze de Setembre, etcètera, fins a arribar a l’Assemblea de Catalunya.”

Tot parlant hem arribat als anys seixanta: “Són d’una creativitat extraordinària per a Catalunya: Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, la Nova Cançó, Comissions Obreres, les associacions de veïns, l’esmentat SDEUB, les lluites per la democratització i catalanització dels col·legis professionals; la creació d’Òmnium, de la Fundació Miró, del Cercle d’Economia; l’expansió de l’escoltisme, i, finalment, l’Assemblea de Catalunya. Tant de bo avui dia hi hagués aquesta creativitat!”, es lamenta.primer congrés de CCOO a Catalunya, 1977

El que va passar els anys seixanta, segons Benet, demostra que “érem en el camí adequat. La Transició no es pot explicar sense entendre el que va passar a Catalunya aquells anys. Ni de bon tros. A més, qui havia de dir a la gent d’abans de la guerra que, passats uns anys, les comunicacions públiques de sindicats com CCOO o UGT es farien en català?” .



“Qui havia de dir a la gent d’abans de la guerra que,
passats uns anys, les comunicacions públiques de
sindicats com CCOO o UGT
es farien en català?”.

 
tornar al sumari   
  barcelona metròpolis mediterrània   /   actualització desembre 2003                                   contacte _ @       imprimir