El Boliche de l’avinguda Diagonal. La construcció del museu a la plaça de les Glòries contribuirà a fer del seu entorn el nou vèrtex de centralitat urbana amb què l’havia concebut Ildefons Cerdà. La nova institució reunirà les diferents col·leccions d’arts aplicades que depenen de l’Ajuntament i que avui es troben repartides en museus provisionals i insuficients, o que són inaccessibles per al públic.

text Oriol Bohigas. Arquitecte

El Museu del Disseny, peça d’una nova centralitat
   tornar al sumari / b.mm | disseny_m. 3
   

 

Aquest projecte, que ara està en fase d’execució, s’ha anat desenvolupant amb dos punts de partida: per una banda, l’esquema urbanístic de l’Ajuntament de Barcelona per a la plaça de les Glòries Catalanes i, per una altra, els criteris museològics i organitzatius formulats per l’Institut de Cultura del mateix Ajuntament, sota la direcció de Jordi Pardo. A partir d’aquestes bases es va redactar un avantprojecte que va guanyar el primer premi d’un concurs públic el juny de 2001. Es tracta d’un centre cultural de 30.482 m2, estructurat al voltant d’un museu que ha de reunir les diverses col·leccions d’arts aplicades (arts decoratives, ceràmica, arts gràfiques i disseny gràfic, indumentària i moda, arquitectura, disseny industrial, disseny digital i multimèdia) que depenen de l’Ajuntament i que avui estan disperses per Barcelona, en museus provisionals i insuficients, o mal emmagatzemades i sense accés per al públic. Aquest nou agrupament ha de generar una sèrie d’activitats de recerca i comunicació. La nova institució es dirà Museu del Disseny de Barcelona, malgrat que el nom no expressa prou bé tot el contingut.

L’edifici se situa a la zona sud-est de la plaça de les Glòries Catalanes, a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes, la Diagonal i la Meridiana, lloc que, segons el Pla d’Eixample d’Ildefons Cerdà (1855), havia de ser el centre de la nova Barcelona. L’àrea ha estat fins ara molt marginada respecte a l’estructura i la vida urbana i mai no ha assolit un caràcter de centralitat, triturada per un entrellat de comunicacions: autopista elevada en forma d’anell el·líptic, aparcaments, trànsit de l’entorn, metro i trens subterranis i, en un futur immediat, tramvia. Ara, l’Ajuntament proposa donar a la plaça el valor urbà que li correspon amb dues accions simultànies: corregir el traçat viari de manera que permeti una interpretació més urbana del conjunt i promoure la construcció d’alguns edificis significatius al seu entorn. En la primera etapa d’aquesta nova edificació hi ha el conjunt de cinemes (de l’arquitecte Zaha Hadid) que complementarà la plaça de les Arts (Teatre Nacional i Auditori), el gratacel d’oficines d’Agbar (de l’arquitecte Jean Nouvel) i el bloc d’oficines municipals (de l’arquitecte Federico Soriano). A aquest conjunt s’hi ha d’afegir el nou Museu del Disseny.

 


Les condicions urbanístiques en què el museu participa són les següents:
1) Traçat d’una nova via perimetral a la plaça en forma de circumferència, de 368 m de diàmetre, a unes cotes que oscil·len entre 11,01 m i 16,42 m. Aquest carrer permetrà que una bona part de la circulació flueixi a un nivell aproximadament igual al del sector urbà de l’entorn, i així la continuïtat viària en forma de carrer urbà substituirà l’actual configuració d’autopista.
2) Enderroc de l’edificació sota l’actual anella elevada, de manera que aquesta es converteixi en un simple viaducte que deixi lliure a peu pla tota l’esplanada, que esdevindrà un gran parc de centralitat metropolitana, un pulmó urbà amb activitats i interrelacions.
3) Aprofitament del volum buit que queda entre el nivell del nou carrer i el de l’entorn de la banda sud-est, que en aquest punt, excepcionalment, tenen una diferència aproximada de set metres. En aquest espai se situen les sales expositives més grans del Museu i el control, l’emmagatzematge i el tractament dels fons, sense ocupar, per tant, l’espai públic ni interrompre’n la continuïtat.
4) Creació d’un llac al fons d’aquest desnivell, que serà, alhora, un punt d’atracció ciutadana i una superfície de reflexió de llum per als vestíbuls i les dependències del semisoterrani del Museu.
5) Construcció d’un edifici longitudinal alineat amb l’eix del carrer d’Àvila que ocupa poc terreny a la planta baixa i que es perllonga en voladís sobre l’anella circulatòria. El carrer d’Àvila és l’enllaç directe entre la plaça de les Glòries Catalanes i la plaça de Tirant lo Blanc a la Vila Olímpica i prioritàriament és per a vianants, com una mena d’espina activa del sector. El nou edifici té la mateixa amplada que el carrer (vint metres) i és, per tant, la conclusió de la seva perspectiva. El voladís sobre l’anella, a més de ser una conseqüència de la voluntat d’ocupació mínima de l’espai públic a la planta baixa, té com a objectiu canviar la imatge de l’autopista elevada i assimilar-la visualment a una certa normalitat urbana. Per altra banda, l’edifici és com una agulla indicadora del centre de la plaça –un martell que agredeix i s’hi implica– i en subratlla la geografia, és a dir, la fa més llegible i, per tant, més urbana.
6) Establiment d’un clar lligam entre els diversos sectors de l’entorn: l’Eixample, els barris del nord-oest, la plaça de les Arts, el nou barri 22@ –conseqüència de la transformació de les activitats del Poblenou– i l’estructura general del parc en què s’haurà convertit la Plaça, tenint en compte les interferències tan útils dels traçats del metro, del tren i del tramvia.
7) Atenció, des del punt de vista compositiu, a la presència molt pròxima de la Torre Agbar i l’edifici d’oficines en projecte o en construcció, tenint en compte que són edificis que marcaran l’entrada solemne a la ciutat, el seu primer gest d’integració urbana.

Respecte als criteris d’organització i al programa museològic redactat per Jordi Pardo, cal subratllar els punts següents:
1) Les diverses col·leccions han estat analitzades i classificades fins a tenir-ne una idea global i establir-ne les degudes relacions. S’han localitzat més de mig milió de peces i s’ha previst un important augment, que pot procedir del dipòsit d’altres col·leccions esparses.
2) L’exposició i emmagatzematge d’aquestes peces es regularà segons diversos objectius:
a) Mostres estables i temporals que interpretaran la unitat del material i el seu sistema social i econòmic de producció o que es plantejaran com a visions transversals a partir de criteris temàtics.
b) Mostres de poca durada que explicaran fenòmens puntuals d’actualitat i els resultats de la tasca de recerca. Les sales d’exposició, malgrat proposar una expressió arquitectònica pròpia, seran extremadament flexibles, de manera que permetin diverses solucions museogràfiques. La museografia és la que ha de donar-hi l’expressió definitiva. Al semisoterrani hi haurà les dues grans sales principals i una d’auxiliar introductòria. Als pisos de l’edifici lineal hi haurà dues sales destinades a les exposicions més mòbils.
c) Exposicions a l’aire lliure en un jardí obert.
d) Galeries d’estudi pròximes als despatxos tècnics, on se situarà una bona quantitat de les peces que no poden ser exposades però que, degudament classificades, estaran a l’abast dels estudiosos: una manera de fer més útils els fons que normalment estan emmagatzemats, apartats del públic.
e) Sales de dipòsit i magatzems per a les peces menys utilitzables, a prop dels serveis de conservació i classificació.
3) Les activitats paral·leles d’investigació i divulgació, que han de ser la base de la recerca, es desenvoluparan en una ala independent destinada als cursos de màster, a la biblioteca, a sales pedagògiques i a la sala de conferències, que tindrà 450 places i que estarà a l’últim pis.
4) Els serveis generals constaran de dos nuclis d’oficina, un de tipus directiu i administratiu en dues plantes de l’edifici longitudinal i un altre per als tècnics especialistes, al costat de les galeries d’estudi. Hi haurà una cafeteria amb jardí propi i botigues a les plantes baixes, així com un restaurant panoràmic a l’última planta, amb vistes sobre la ciutat.

CRITERIS DE COMPOSICIÓ
Amb aquests punts de partida, la composició arquitectònica es defineix amb els criteris següents:
1) L’accés principal es fa des de l’Eixample (carrer d’Àvila) a través d’un pont sobre el llac que es perllonga amb un passatge per a vianants que passa per sota del carrer circular de nou traçat i que arriba fins al centre del gran parc, on coincideix amb les estacions de diversos mitjans de transport públic. S’hi pot accedir en cotxe i en autobús des del carrer circular.
2) L’edifici longitudinal és un cos molt compacte revestit de planxa metàl·lica que només s’altera amb els paraments vidrats que corresponen a punts molt precisos de la configuració interna i amb les escales i ascensors auxiliars que permeten arribar a l’últim pis quan el museu és tancat. Tant la forma com el material intenten dialogar, per contraposició, amb la gran columna vidrada i acolorida de la Torre Agbar.
3) Els espais del semisoterrani queden totalment coberts per la continuïtat vegetal del parc, només interrompuda per dues entrades de llum zenital a les grans sales d’exposició.
4) Tot el programa es compacta en un edifici que connecta el semisoterrani i els pisos superiors i centra totes les circulacions en un gran pati vertical de 45 metres d’alçada, travessat pel sistema d’ascensors i escales mecàniques que donen accés als successius vestíbuls. Aquest pati és el centre de les diverses activitats i la representació unitària del conjunt, un espai que ha d’incitar trobades informals i, fins i tot, activitats no programades.
5) Tot l’interior té un aspecte de nau de treball i intenta fugir dels materials luxosos: murs de blocs de formigó, divisions lleugeres traslladables, paviments de formigó, instal·lacions semidescobertes sobre un cel ras metàl·lic, etc. El luxe ha de venir dels continguts, dels objectes exposats i les activitats culturals, però també de la presència dels visitants, que han de poder moure’s pel museu en un ambient de treball i d’experiència continuada.
Volem que la nova institució sigui la ciutat del disseny i de totes les activitats que s’hi relacionen. Una institució gens encotillada, oberta, flexible i popular. Però volem també que contribueixi a convertir tot l’entorn en una ciutat viva. Un nou centre urbà.

El Boliche de l’avinguda Diagonal. El Boliche de l’avinguda Diagonal.


A la dalt, un llac artificial serà punt d’atracció ciutadana i superfície de reflexió de llum per als vestiíbuls i dependències del semisoterrani. Al costat, aspecte que oferiran les noves instal·lacions amb el gratacels Agbar, de Jean Nouvel, al fons.

 
tornar al sumari   
  barcelona metròpolis mediterrània   /   actualització octubre 2003                                   contacte _ @       imprimir