El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard OLivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXT: Gabriel Pernau

El centenari de les agregacions

El passat mes d’abril es va celebrar el centenari del gran salt endavant de Barcelona. El 20 d’abril de 1897, el Govern va aprovar un reial decret pel qual s’autoritzava Barcelona a annexionar-se les viles de Gràcia i Sants i els municipis de les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals. La Barcelona somiada per l’alcalde Rius i Taulet era per fi una realitat. Una ciutat alliberada de les muralles que abraçaria del Besòs al Llobregat, del mar a la muntanya. Enrera quedava l’oposició dels municipis afectats, que volien evitar ser devorats pel gegant urbà que ja s’intuïa. I l’oposició també del Govern, temerós del sorgiment d’una segona capital que tapés el poder de Madrid.

Per entendre el procés que va conduir fins a les annexions cal remuntar-se molt enrera, a principis del segle XVIII, quan Catalunya va perdre les seves institucions, i Barcelona, la seva capitalitat i part de la seva influència. Va ser una època de repressió social i política, però la situació econòmica no va empitjorar. A partir de 1725 es va produir una reactivació que conduiria a la industrialització de la ciutat.

La millora va venir del camp. La prosperitat de l’agricultura va generar uns excedents (vi, aiguardent, fruites seques) que aviat es van reinvertir en la indústria del cotó. L’any 1737 van aparèixer les primeres fàbriques d’indians. Molt aviat es va iniciar el comerç amb Amèrica. El 1745 va sortir de Barcelona la fragata Nostra Senyora de Montserrat, i els anys següents es van fundar la Real Compañía de Comercio de Barcelona (1756) i la Junta Particular de Comerç (1764).

Segons va deixar escrit el viatger Arthur Young, un passeig pels carrers de Barcelona oferia el 1787 “mostres constants d’una indústria activa i desenvolupada, i per tot se sent el soroll dels telers de mitges”. La industrialització va modificar en pocs anys el paisatge de l’antiga ciutat medieval. L’any 1833 ja hi havia 90 fàbriques de filatures, 199 de teixits i 56 d’estampats. L’aspecte de Barcelona, vista de lluny, era la d’una densa aglomeració envoltada de camps sobre la qual s’alçaven nombroses columnes de fum. Això afectava profundament la forma de vida dels barcelonins. Perquè tota l’activitat fabril es produïa dins del recinte emmurallat, sobretot a la zona del Raval.

A falta de matèries primeres, la prosperitat de Barcelona venia donada pel fet de tenir port. Un recinte pel qual, a mitjans del segle XIX, passaven uns vuit mil vaixells cada any.

La industrialització va comportar un espectacular augment de la població, que va passar dels 30.000 habitants el 1717 als 183.000 el 1857. Ja a finals del segle XVIII, l’Ajuntament protestava davant del capità general mitjançant una carta en què demanava si tenia sentit el creixement desmesurat si faltaven diners per “mantenerla como corresponde”.

Densitat de població

Era aquella una Barcelona un xic més gran que l’actual districte de Ciutat Vella. Les condicions d’habitatge eren “desastroses, i la densitat de població, exagerada”, segons explica Jordi Cucurull. En les classes populars, la mitjana de vida no superava els 20 anys i la mortalitat infantil era tan alta que un de cada quatre nens no arribava als 5 anys. Les cases eren petites i mal ventilades, de sostres baixos, amb poc espai per a molta gent, i sovint situades al costat mateix dels telers. La ciutat seguia enclaustrada, i cada dia hi arribava gent a la recerca d’oportunitats. Durant el segle XVIII, Barcelona sols va poder créixer reconstruint edificis destruïts en bombardejos, i, posteriorment, afegint pisos a les construccions existents. En l’aspecte urbanístic, gairebé res havia canviat. L’última gran obra havia estat la Ciutadella, que poc benestar havia comportat als barcelonins. A mitjans del segle XVIII es va iniciar la construcció del barri de la Mina, que havia de servir per reallotjar els afectats per la destrucció de la Ribera. I es van guanyar alguns espais públics amb la desaparició de cementiris i de convents i amb l’enderroc de la muralla del Raval. La manca d’espai era un problema de primer ordre. La ciutat tenia només una superfície de catorze quilòmetres quadrats. Fins i tot el terme de Sant Martí era més extens.

Per millorar les comunicacions en una ciutat cada dia més fabril es van escometre obres com l’obertura de l’eix que formen els carrers Ferran-Jaume I-Princesa, que es va acabar cap al 1850. Feia quatre anys que les autoritats havien prohibit la instal·lació de noves indústries mogudes per vapor dins la ciutat. L’explosió de calderes s’havia convertit en un fenomen massa corrent. Així que algunes indústries es van ubicar a Hostafrancs, a Sants, a Gràcia, al Clot i a la Llacuna.

Estava clar que la urbs necessitava expandir-se. Però ningú sabia com. La ciutat tenia la consideració de “plaça forta” i, per tant, havia de restar emmurallada. Una circumstància que l’any 1770 el Gremi de Mestres d’Obra ja havia criticat veladament. Amb el pas dels anys, la situació es va fer insostenible. Fins al punt que en les revoltes populars del segle XIX solia aparèixer l’eslògan “a terra les muralles!”. En la primera meitat de segle, l’Ajuntament va iniciar les primeres gestions per aconseguir l’enderroc d’aquells murs que constrenyien la població, però sense èxit.

L’any 1840, l’Ajuntament va convocar un explícit concurs sota el lema Qué ventajas reportaría Barcelona, y especialmente su industria, de la demolición de las murallas que circuyen la ciudad? El guanyador va ser Pere Felip Monlau, amb l’opuscle Abajo las murallas!!!, en què repassava les millores higièniques que la mesura comportaria. En to irònic, preconitzava la creació d’una nova ciutat: “Queden dentro de murallas los que viven del presupuesto público; permanezca aquí ahogándose la Barcelona oficial; pero los que viven de su trabajo, profesión o industria, la Barcelona manufacturera e industriosa, puede y quiere respirar con libertad y independencia. Al campo, pues, y fundaremos, si es preciso, una nueva Barcelona”.

Una plaça forta

El filòsof Jaume Balmes es va afegir a la campanya, significant que mantenir la consideració de plaça forta no era res més que una excusa per tenir controlada la ciutat.Però l’autorització governamental trigava a arribar. De manera que amb motiu dels fets revolucionaris del 1841 es va produir un intent d’enderroc de la Ciutadella sota el crit de “Abajo la Ciudadela o la muerte!”. Dos anys després es decretava l’enderroc dels trams de muralla de Jonqueres i Canaletes, que poc temps després es farien reconstruir.

L’agost de 1847, Víctor Balaguer escrivia un text amb motiu de l’èxit de l’obertura d’una porta per a vianants que permetia creuar la muralla a prop de l’actual plaça Catalunya. “El día que ese cinturón de piedra que nos oprime y se llama muralla caiga para no volverse a levantar, aquel día el paseo de Gracia (inaugurat el 1827) no tiene ya rivales”.

El 1853, l’enderrocament havia deixat de ser un objectiu revolucionari i va ser assumit per la major part de la ciutadania. Pocs anys després que comencés a funcionar el tren de Mataró, l’Ajuntament, els diaris i les principals forces vives de la ciutat van iniciar una campanya per pressionar el Govern. L’històric i definitiu permís governamental per enderrocar les muralles va arribar l’any 1854, un cop va ser destituït el general La Rocha, que s’hi continuava oposant.

S’obrien, així, les portes al naixement de la nova Barcelona.

La demolició va suposar dos anys d’obres. Un cop finalitzada, tocava planificar el creixement de la manera més racional possible. Era una decisió transcendental, atès que en depenia com seria la Barcelona del futur.

El 1859 el consistori va nomenar una comissió perquè posés en marxa un concurs de projectes. El guanyador va ser Antoni Rovira i Trias amb un projecte radial que tenia el seu centre a la vella ciutat. Però el ministeri de Foment va passar per sobre d’aquella decisió, i va assignar directament el pla a un enginyer de camins anomenat Ildefons Cerdà. Autor d’un estudi demogràfic i urbanístic sobre Barcelona, Cerdà proposava eixamplar la ciutat de manera il·limitada i més equilibrada. Una opció força diferent de la que considerava el municipi. L’Ajuntament era partidari d’un creixement progressiu de la trama barcelonina i dels pobles del pla, perquè a la llarga s’acabessin urbanitzant els grans espais deshabitats que fins llavors separaven els diferents nuclis.

És clar que aquest no era ni el primer ni l’únic projecte d’Eixample. N’hi havia un d’abast limitat de l’any 1846, obra de Josep Maria Planas, que preveia edificar a banda i banda del Passeig de Gràcia. Més limitat era encara el que havien fet els militars, que proposaven un eixamplament del mateix tipus, però amb la particularitat que havien pensat de tornar a envoltar la ciutat amb un cinturó de muralles. I, a més, sense preveure l’existència de places públiques...

Eixample polèmic

La planificació de l’Eixample va estar envoltada de la polèmica. La primera batalla era per decidir si es feia un creixement il·limitat, com proposaven Cerdà i els propietaris dels terrenys d’extramurs, o bé amb l’efecte taca d’oli que propugnava el municipi. A més, hi havia la batalla pels terrenys que ocupaven les muralles, que l’Ajuntament reclamava i pels quals el ministeri de la Guerra pretenia cobrar una quantitat considerable. O la batalla per la plaça Catalunya, que ja va néixer marcada pel desacord.

Quedava sense resoldre l’enderroc de la Ciutadella, que els militars pretenien conservar. El 1862 una junta ciutadana va iniciar a Madrid la negociació. El municipi va fer creure a la reina —sembla que amb dades falsejades— que amb l’operació podia obtenir un benefici de 200 milions de rals. La reial ordre favorable a la demolició va arribar el 1864, i quatre anys després va començar a desaparèixer la fortalesa que durant més d’un segle va simbolitzar l’opressió. El vell fortí es va convertir en un parc obert a tots els ciutadans, amb la inauguració, el 1881, de la gran cascada prevista al pla de Fontserè i Macciachini. Un espai entorn del qual s’organitzaria l’Exposició Universal del 1888.

La desaparició de les muralles va encetar un període de canvis urbanístics com mai s’havia vist, amb la construcció de nombrosos edificis i monuments, l’obertura de carrers... Semblava que la ciutat hagués estat molt temps esperant un moment com aquell, una oportunitat de projectar-se internacionalment cap al futur. I és que, en poc temps, Barcelona va esclatar. El mercat de Sant Antoni, els primers fanals elèctrics de la plaça de Sant Jaume (1882), el Born (1886), el monument a Prim (1887), la Universitat (1889), l’Arc de Triomf, els museus de Geologia i Zoologia, l’Hivernacle, el Palau de Justícia, la Sagrada Família, el monument a Colom o les Golondrines del port són només algunes de les obres que es van escometre en aquell període.

Mentrestant, la urbanització de l’Eixample ja feia alguns anys que havia començat. El 1863 es van fer els primers blocs de pisos al xamfrà sud-est de la cruïlla Consell de Cent-Llúria. L’eixamplament de la ciutat estava en marxa. Es començava a veure que, a mitjà o a llarg termini, la integració dels territoris de l’entorn en un de sol seria un fet. I que això requeria l’existència d’una autoritat única que recaptés els impostos, que executés l’Eixample i que dugués a terme les grans obres previstes, de grat o per força, hi estiguessin d’acord o no els municipis afectats.El procés formal d’agregació es va iniciar el 1869. Com es podia preveure, va ser lent i complex. A les resistències de Madrid i de l’oposició dels municipis afectats, s’hi va afegir la posició refractària dels conservadors, que defensaven l’associació voluntària dels pobles en uns termes d’igualtat. El 1872, el mateix Cerdà parlava de “fundación de una nueva urbe en terrenos jurisdiccionales de siete diferentes municipios”. Però l’Ajuntament considerava que la fusió s’havia de produir a posteriori, un cop els diferents nuclis s’haguessin fos en un de sol.

Intents de fusió

L’any 1874, un govern municipal presidit per Rius i Taulet va instruir un expedient per aconseguir la fusió. La llei municipal de 1876-77 permetia les annexions en el cas de Madrid per “hacer frente al incipiente problema del desmesurado crecimiento urbano”, i més tard també de Barcelona gràcies a l’esmena presentada per Rius i Taulet.

Els pobles del pla quedaven devorats per l’expansionisme barceloní, i el febrer del 1879 van adreçar-se al Govern assenyalant que Barcelona volia “disputar a la capital de la Monarquía la supremacía que en diversos órdenes y muy en particular en población tiene sin disputa sobre Barcelona”. Conseqüència: l’expedient es va resoldre de manera negativa per a l’expectativa de l’Ajuntament de Barcelona. I no només això: si hi havia annexió, aquesta hauria de ser per la via associativa, perquè el Govern rebutjava equiparar Barcelona amb Madrid.

Però el 1883 es va començar a veure que els plans del Govern no incloïen la potenciació de Barcelona, tant si es feia per la via voluntària com per l’obligada. La primavera d’aquell any els ajuntaments de Sants i de Barcelona van decidir, de mutu acord, la fusió dels municipis respectius. I un any més tard, el Govern decretava la segregació, al·legant deficiències en els tràmits. “Algún día habrá que deplorar al municipio de Barcelona la tardanza en realizar lo que la naturaleza ha hecho, la ley previene y la conveniencia impone”, es lamentava el consistori el 1885.

L’any següent es va tornar a posar en marxa el procés. L’Ajuntament va enviar de nou a la Diputació l’expedient d’agregació, document que durant més de dos anys va dormir el son dels justos. El març de 1889 el Govern Civil va comminar la Diputació a resoldre el cas, que finalment va donar la raó als interessos de la ciutat. Una comissió presidida per Rius i Taulet va viatjar a Madrid per donar l’empenta definitiva al cas. Però, un cop més, l’expedient va tornar a quedar aturat. El 1891 alguna cosa havia canviat. Aquesta vegada va ser un ajuntament conservador el que va impulsar les annexions, sol·licitant que no s’apugessin els impostos dels municipis veïns a Barcelona els anys posteriors a l’agregació. Un any després, senadors conservadors catalans van presentar una proposició de llei al Govern, però tampoc va prosperar.

“És important remarcar que l’agregació només va prosperar quan ja s’havien atorgat a Barcelona un seguit de concessions amb les quals el govern espanyol començava a reconèixer que la capital catalana necessitava un tractament excepcional”, explica la historiadora Margarida Nadal. La llei de reforma i sanejament de grans poblacions, la cessió dels terrenys de les muralles i la llei d’Eixample “van preparar l’ambient que va fer possible, com una concessió més, l’agregació dels municipis el 20 d’abril del 1897”. Condicions que s’afegien al moment de trasbals polític que es vivia a Madrid, davant la imminent pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines.

La superfície es triplica

D’un dia per l’altre, la superfície de Barcelona s’havia triplicat. I la seva població estava al mateix nivell que la de Madrid. Unes 475.000 persones vivien a la nova ciutat, comptant-hi la població de fet, en relació amb les 272.000 persones que es comptaven a la Barcelona vella només deu anys enrera.

Els barcelonins es van llançar al carrer per celebrar l’esdeveniment. La comissió que va negociar el decret a Madrid va ser rebuda el 23 d’abril en olor de multituds. La banda municipal, l’equip de govern en ple, música de pasdobles, balcons guarnits i guàrdies municipals vestits de gala es van congregar a l’estació de França per donar la benvinguda a la comitiva. En el seu parlament, el bisbe va dir que Barcelona “era ya tan grande como no la pudieron soñar nuestros antepasados”. I no li faltava raó. A La Vanguardia s’assenyalava que “hay quien cree que, en adelante, el distrito (...) comprenderá todo el terreno entre los ríos Besós y Llobregat, entre el mar y la cordillera del Tibidabo”, i fins i tot indicava que caldria afegir-hi Esplugues, l’Hospitalet, Cornellà, Sant Just, Sant Joan Despí i Sant Adrià. “Esto es lo natural, histórica y geográficamente, y esto es lo que parece que se realizará”. Tan gran era la ciutat que s’imaginava, que “hasta se ha hablado de que será nuestra ciudad el París del mar”, ironitzava.

Vist ja com un fet irreversible, l’annexió va ser menys traumàtica del que els municipis havien temut. En el primer ple del renovat Ajuntament de Barcelona, l’antic alcalde de Sant Martí va manifestar que, tot i que sempre s’havia oposat a l’annexió, seria al costat del batlle de la nova metròpoli “en todas las cuestiones referentes al orden y prosperidad de Barcelona”. I en aquells mateixos dies l’Ateneu Gracienc va organitzar una festa per celebrar el fet.

És clar que no tot era eufòria. La ciutat vivia una crisi econòmica i la nova situació obligaria a pagar mil duros més en impostos al ministeri d’Hisenda. Per aquesta raó, un articulista de La Vanguardia demanava als governants “tacte, esperit d’ordre i previsió, zel i patriotisme”, enlloc del desconcert i el malbaratament de recursos que fins llavors, segons la seva opinió, s’havia produït. Al mateix temps, el periodista advertia contra les temptacions centralitzadores, i feia notar que no es podria tractar igual “al señorío mundano de la Rambla Cataluña ó de la democrática de la calle de Amalia, y del señorío todavía patriarcal que todavía alienta en las masías de San Andrés de Palomar, por ejemplo, ó las costumbres, mitad de fabrica mitad de payés, de los trabajadores del Camp del Arpa y La Sagrera”. L’empresa era d’una gran responsabilitat, assegurava, però d’un immens honor si ho aconseguien.

EL PES DE CADA MUNICIPI (1887

  Consums pessetes (1) Població (1887) Població (1910) Població (1991)
Sant Martí de Provençals 228.200 32.695 67.677 214.252
Gràcia 798.000 45.042 58.994 128.608
Sants 138.985 19.105 31.146 179.465
Sant Andreu de Palomar 128.681 14.971 20.554 144.998
Sant Gervasi de Cassoles 29.701 7.968 17.429 148.237 (2)
Les Corts de Sarrià 6.213 4.811 8.634 89.750
Sarrià 24.680 4.630 8.073 148.237 (2)
Horta 14.341 4.437 6.035 184.557 (3)
Vallvidrera 903 - - -
(Font: Gran Geografia Comarcal. F. Carreras Candi) (1) Impost molt famós a finals del segle XIX, equivalent a l'IAE actual. Gravava les activitats econòmiques, amb una especial repercussió en les classes humils. També existien els impostos territorial i industrial. (2) Xifra corresponent al conjunt de Sarrià-Sant Gervasi (3)Xifra corresponent al conjunt del districte d'Horta-Guinardó