El centenari de les agregacions
TEXTO: Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXTO: Francesc Caballé
Gràcia

TEXTO: Carolina Chifoni
Sants

TEXTO: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXTO: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXTO: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXTO: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXTO: Francesc Caballé

Sant Martí de Provençals

El "Manchester" espanyol

Al 1897 Barcelona tenia 383.908 habitants i se’n va agregar quasi la meitat més. Quant al territori, el terme municipal es va quadruplicar i va passar de 15,5 a 62,3 quilòmetres quadrats. Sant Martí va participar en aquest augment aportant-hi prop de 40.000 persones (un 22,8 % dels nous barcelonins) i 13,3 quilòmetres quadrats (un 21,3 % del nou territori). A més, Sant Martí ocupava el tercer lloc quant al nombre total d’edificis que es van incorporar a Barcelona: 3.748 cases (el 20,1 % dels nous immobles), xifra només superada per Gràcia i Sant Andreu. En el moment de l’annexió, Sant Martí va passar a representar una cinquena part de la ciutat. Dels pobles agregats, només Gràcia el superava en població, i Sant Andreu, en territori.

El territori de l’antic Sant Martí de Provençals anava del Guinardó al mar i de prop de l’antiga Ciutadella a tocar del Besòs. La seva superfície va augmentar amb el constant guany de terres al mar. L’extens terme municipal, que abastava l’antiga jurisdicció eclesiàstica de la parròquia de la que prenia el nom (Sant Martí), tenia fins ben iniciat el segle XIX un caràcter agrari, subsidiari de la ciutat veïna.

Seu actual del districte de Sant Martí, a la plaça Valentí Almirall. Sants i Sant Gervasi són els únics disrtictes que no han conservat els edificis dels seus antics ajuntaments

Diversos eren els condicionaments i els eixos d’atracció de població de Sant Martí abans de l’aprovació de la llei d’eixample barcelonina del 1860. El caràcter dispers del poblament martinenc de l’època moderna es va intensificar amb el creixement demogràfic del segle XVIII. El seu territori estava poblat per masies aïllades que es disposaven al llarg dels camps, seguint els antics camins i respectant el traçat de les rieres. Les úniques agrupacions —mínimes— es produïen a la Sagrera (al costat de la parròquia), al Clot (al voltant dels molins del Rec i de la carretera de Ribes) i, posteriorment, a la Llacuna i al Taulat. Aquesta disgregació de la població i la consegüent manca d’un nucli urbà consolidat van determinar d’una manera decisiva el futur del desenvolupament econòmic i urbà de Sant Martí, alhora que avançaven quina en seria la divisió administrativa.

De tota manera, però, quan s’observa el plànol topogràfic realitzat per Cerdà al 1855 —veritable radiografia del poblament dels territoris del pla de Barcelona—, no deixa de sorprendre la poca entitat que encara tenien els nuclis martinencs comparats amb altres pobles com Gràcia, Sant Andreu o Sants. Tan sols el sorgiment i la consolidació industrial del sector de Poblenou —Icària al plànol— denota un procés de formació urbana al llarg de l’eix de comunicació amb el Clot (actuals carrers Sant Joan de Malta i Marià Aguiló).

L’expansió de la quadrícula projectada per Cerdà al seu pla d’eixample de Barcelona s’estenia fora del municipi barceloní i abraçava els que normalment es coneixen com "pobles del Pla". Aquest fet no només afectava les trames urbanes que amb major o menor grau s’havien desenvolupat en aquests nuclis de població, sinó que comportava tot un seguit de problemes competencials de gestió i d’aplicació del mateix projecte.

Sant Martí presenta la major superfície afectada pel pla d’eixample de tots els pobles afectats. La dispersió i la manca d’una concentració de població a què ens hem referit anteriorment i l’omissió que fa Cerdà de les antigues vies de comunicació que fins llavors havien actuat com a vertebradores de la urbanització són els factors que faran que el traçat ortogonal proposat al pla d’eixample no respecti l’antic i encara feble poblament martinenc .

El fet que l’arquitecte municipal de Sant Martí de Provençals fos Antoni Rovira i Trias —el mateix autor del plànol d’eixample aprovat pel consistori barceloní i menystingut per les autoritats de l’Estat, que van imposar el projecte Cerdà— ha suposat que sovint, i amb certa lleugeresa, s’expliquessin les irregularitats del traçat d’eixample martinenc a partir de la rivalitat entre Rovira i Cerdà.

El parc del Clot ocupa el solar de l'antiga estació dels locals de Renfe

L’oposició martinenca al projecte de Cerdà és anterior a la seva aprovació. El consistori va fer seves les anàlisis de l’arquitecte Simó i Fontcuberta a qui havia encarregat una crítica del projecte de Cerdà: "Se nota en el propio plano una alteración completa; desde luego ha sacrificado el autor los edificios construidos y caminos existentes, á las manzanas de casas que él pretende establecer, cortando, el dia que los planos se pusieran en ejecución, la carretera general de Francia y la que conduce a Vich y Ripoll; destruyendo así mismo la mayor parte de las fabricaciones que dan vida hoy dia a este distrito municipal."

L’Eixample de Barcelona

La idea general, estesa no només entre la classe política de Sant Martí, era considerar absurd un plantejament que trencava la dinàmica de creixement urbanístic dels diferents nuclis i la supeditava a unes alineacions oficials, traçades sobre un plànol, que no respectaven les vies de comunicació existents i que majoritàriament travessaven camps que no es pensaven urbanitzar. Exceptuant casos aïllats, l’obtenció dels rendiments de les terres tant pel seu ús agrícola com industrial superava els possibles beneficis d’una reparcel·lació i urbanització d’eixample. Així, no és estrany que en els 37 anys que van transcórrer entre l’aprovació del pla d’eixample i l’annexió —anys de marcat creixement en algunes de les zones de Sant Martí— es continués construint bàsicament seguint els antics eixos vertebradors del territori. El resultat va ser que al final del període ni una sola via d’eixample comunicava Barcelona amb els nuclis de Sant Martí. Les grans artèries van haver d’esperar força anys per penetrar en l’antic terme municipal: la Gran Via no va començar a urbanitzar-se fins ben iniciat el segle XX; la Diagonal encara és un projecte, sembla que definitivament endegat.

Les dificultats d’execució de l’Eixample i els intents de respectar les preexistències van fer que el projecte es replantegés diversos cops: l’arquitecte municipal de Sant Martí, Pere Falqués, en va presentar unes primeres modificacions al 1878-79; Claudi Duran Ventura, unes altres al 1894, només tres anys abans de l’annexió. Posteriorment, ja formant part de Barcelona, el projecte d’eixample es va tornar a adequar al 1909 i al 1920 per part d’Ubaldo Iranzo. Fins llavors la seva execució havia estat gairabé nul·la.

Primera seu social de l'Aliança del Poblenou, entitat molt arrelada al barri que s'ha mantingut plenament vigent fins als nostres dies

La seva situació estratègica dins del pla —per Sant Martí passaven les principals vies terrestres de sortida de Barcelona cap a França i l’interior de Catalunya—, la proximitat al port i la riquesa d’aigua de les seves terres van determinar que Sant Martí de Provençals fos una peça clau en el procés d’industrialització i especialització tèxtil de Barcelona. Les primeres implantacions industrials van ser els coneguts “prats d’indiana” on es blanquejaven els teixits de cotó que es produïen a la ciutat, i que van començar a proliferar a finals del XVIII. Durant el segle XIX, i sobretot a partir de la segona meitat, Sant Martí de Provençals va esdevenir el gran centre industrial de Barcelona. Va ser llavors quan va aparèixer la cèlebre comparació que titllava Sant Martí del “Manchester espanyol”.

L’establiment de grans fàbriques al sector del que es va acabar anomenant Poblenou —el nom ja ho diu tot— es va produir fonamentalment a partir de la dècada de 1870, quan aquells territoris van quedar alliberats de les restriccions constructives que imposava l’antiga fortalesa de la Ciutadella. De l’època daten els complexos fabrils —alguns de notable vàlua arquitectònica i molts desapareguts— que donaven feina a milers de treballadors. A pesar de les grans fàbriques tèxtils (Arañó, Ricart, Juncadella, Framis, etc.), la indústria martinenca —normalment barcelonina, però situada a Sant Martí— es va diversificar. Sant Martí va començar a comptar amb una important indústria alimentària (farines, licors, xocolata), adoberies, metal·lúrgiques o químiques.

Sovint s’identifica Sant Martí amb aquest nucli industrial, sense tenir en compte, però, que el Poblenou ocupava només una petita part del territori martinenc. La resta de nuclis van mantenir la seva personalitat. Tanta era la diferenciació entre el caràcter rural i dispers de l’antic Sant Martí i el barri del Taulat, que aquest va aprovar al 1870 la seva segregació intentant constituir-se com a municipi. El projecte va ser finalment frustrat per la Diputació barcelonina.

Mentrestrant, el Clot —on es va construir l’Ajuntament— la Sagrera i el Camp de l’Arpa van seguir una dinàmica pròpia que poc tenia a veure amb el creixement industrial del Poblenou. El cas extrem el trobem a la part més alta de Sant Martí: el Guinardó, que no va experimentar un veritable desenvolupament de població fins ben iniciat el segle XX, quan la memòria de la independència martinenca era massa feble per tenir cap sentiment de pertinença a una realitat històrica tan distinta.

Sant Martí devia el seu espectacular creixement de població i industrial del segle XIX al seu veïnatge i relació amb Barcelona. A pesar dels interessos del poder local —fraccionat en els diferents districtes municipals—, dels desavantatges fiscals d’una economia sorgida al límit dels impostos de la capital, i del recel d’una Administració distant, l’oposició a l’annexió es va esvair poc després del 1897.