El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXT: Carolina Chifoni

Gràcia

La gran vila del pla

La burgesia catalana es va expandir cap a Sarrià, Sant Gervasi i també cap a la Salut, el Coll i Vallcarca. Pels volts dels anys seixanta del segle passat, es van iniciar les parcel.lacions de terrenys encara lliures; eren camps de conreus o boscos. Va ser un pas més en la domesticació i la urbanització del sòl, i era freqüent la juxtaposició d’operacions d’eixamplament de curt abast, que bàsicament consistia en la parcel.lació d’antigues finques rústiques que podien ser a tocar de zones urbanitzades.

També hi va haver zones on es va intentar desenvolupar el model anglosaxó de la ciutat-jardí, que a Catalunya va tenir com a portaveu destacat Cebrià Montoliu (1873-1923). Es tractava d'intentar assolir la descentralització urbana i la potenciació global del paisatge urbà i del paisatge natural tot proposant la urbanització global i unitària d'àmplies zones. Un exemple en són les temptatives fallides de Can Muntaner de Dalt, Can Xipreret i Can Falcó.

El 20 d’abril de 1897 culminava un llarg procés de converses, debats i confrontacions que va comportar l’agregació de Gràcia a altres pobles del Pla de Barcelona.

Durant els últims anys, els Josepets ha format part de Sarrià-Sant Gervasi

Els orígens del procés són un seguit de fets que van afavorir l’agregació i que en principi afectaven més directament Barcelona, com ara l’enderroc de les muralles (1854) i l’aprovació del Pla d’Eixample (1859). La llei municipal vigent possibilitava l’agregació municipal per contacte físic de les edificacions (1870). Així doncs, el consistori barceloní va iniciar l’expedient per a l’agregació dels pobles veïns (1874), la resposta dels quals va ser contundent: s’hi van manifestar en contra.

El paper de Gràcia en aquest lent procés que es perllongarà el darrer terç del segle XIX va ser rellevant respecte dels altres pobles del Pla. En la seu de l’Ajuntament gracienc es van celebrar nombroses reunions dels representats d’aquests pobles per tal d’intentar prendre mesures conjuntes. Aquest comportament conjunt, però, no es va donar sempre; sovint hi havia respostes no coordinades. Hi va haver ocasions en què Gràcia va prendre la iniciativa, com ara la redacció d’un informe en contra de l’agregació (1876), que després va servir de model per als informes d’alguns dels altres pobles. Aquest protagonisme no es va mantenir sempre; es va compartir amb alguns dels altres pobles subjectes a l’agregació i sovint també va esdevenir un protagonisme diluït. Dins aquest llarg procés de debat de l’agregació es van produir fets que potser ara ens sorprenen, com ara l’acord al qual va arribar l’Ajuntament de Gràcia en decidir crear divuit comissions per tal de cobrir tot el territori de Gràcia, alhora que duia a terme una enquesta exhaustiva i concreta a tots els veïns, els quals havien de manifestar-se a favor o en contra de l’agregació. El resultat de l’enquesta va ser en contra.El moviment antiagregacionista al qual es va sumar Gràcia juntament amb altres pobles del Pla es basava en motius històrics, que en el cas concret de Gràcia arrencaven del seu passat recent, en el mateix segle XIX, l’any 1821 quan, amb la jura de la Constitució de Cadis, per part de Ferran VII, s’inicia a Espanya el període conegut com el Trienni liberal i progressista. En aquest període, Gràcia havia obtingut per primer cop l’autonomia municipal, aprofitant una llei inclosa en la Constitució de 1812, on es permetia la creació d’ajuntaments a tots aquells pobles que comptessin com a mínim amb mil persones. Era l’any 1821, i Gràcia ja superava els dos milers d’habitants. D’aquesta manera s’acabava un procés iniciat després de la guerra napoleònica, atès que ja el 12 de gener de 1816 els prohoms regidors de Gràcia havien presentat una exposició a Ferran VII en la qual demanaven l’autonomia municipal, fet que va ser contestat pel monarca de manera favorable. La corona va promoure la redacció d’un informe per tal d’estudiar el tema i es van iniciar els tràmits per assolir la segregació de Barcelona. Després del pronunciament de Riego, el 9 de març de 1820 Ferran VII jurava la Constitució. I per acord de l’excel.lentíssima Diputació Provincial del 22 de febrer de 1821, Gràcia obtenia la independència.

L’any 1823, però, Ferran VII va afavorir el retorn de l’absolutisme, i Gràcia, com molts altres petits municipis, va perdre l’autonomia local, va passar a dependre de Barcelona i va ser considerat un raval més. Així doncs, l’administració pública es va restablir, tal com era el primer de març de 1820. A més, hom va exigir el cessament de tots els caps polítics, els batlles constitucionals i els jutges de primera instància.

El 30 de gener de 1824 el restituït ajuntament absolutista barceloní va reincorporar a la seva jurisdicció el territori de l’antic municipi de Gràcia.

L’any 1828, els veïns de l’aleshores anomenat barri i territori de Gràcia van sol.licitar al rei la gràcia per independitzar-se de Barcelona i aconseguir la categoria de vila amb capacitat per nomenar el seu propi ajuntament. L’any 1830 el rei els va concedir el privilegi de ser anomenada vila de San Fernando i Santa Amalia de Gracia, alhora que encarregava un estudi exhaustiu sobre Gràcia per tal de poder valorar la possible segregació de la ciutat de Barcelona.

L’any 1833, però, els prohoms i el batlle de Gràcia van renunciar a la categoria de vila -decisió que va sorprendre als mateixos graciencs- i fins i tot van elevar una instància al monarca en què renunciaven formalment a la qualificació de vila alhora que manifestaven la seva acceptació com a barri de Barcelona, atès els nombrosos avantatges i beneficis que això els comportava. Un any més tard, però, es va impugnar aquesta renúncia i es va iniciar la reclamació a la corona per tal de recuperar la categoria de vila. Paral.lelament, l’Ajuntament de Barcelona va insistir en la voluntat per part de Gràcia de mantenir-se com a part integrant de Barcelona.

El 13 d’octubre de 1849 van redactar una exposició a la corona on reclamaven el títol de vila basant-se en la llei del 7 de gener de 1845, que en el seu article 71 recordava la capacitat del govern per formar nous ajuntaments en districtes on se superés el centenar d’habitants.

Així doncs, i novament per Reial Ordre, el 28 de juny de 1850 Gràcia va recuperar l’autonomia local en ser considerada com a vila. Aquest fet es va fer públic el 5 de juliol de 1850 en ser declarada vila i, en conseqüència, independent de Barcelona. Es va configurar el seu Ajuntament provisional, format per membres escollits pel governador provincial, el batlle, Josep Pons, tres tinents d’alcalde i catorze regidors. Així ho recollia la premsa, com ara el Diario de Barcelona del divendres 5 de juliol de 1850, en el qual s’informava de la Reial Ordre que declarava vila a Gràcia i, per tant, autònoma de Barcelona. Era l’any 1850, i Gràcia comptava amb 13.548 habitants, amb un increment anual d’uns 444 habitants. S’iniciava un dels períodes més interessants i significatius per a la història de Gràcia, que va finalitzar amb la pèrdua de l’autonomia local el 1897.

A més dels motius històrics, es van al.legar raons econòmiques en contra de l’agregació. Així, un dels aspectes més discutits i analitzats van ser les taxes. A Gràcia, les taxes eren menors, i si passava a formar part de Barcelona, s’hauria d’adaptar a la pressió fiscal barcelonina. A més, es tenia la sospita que el pagament de més taxes no comportaria els beneficis dels quals gaudien els barcelonins; al contrari, Gràcia tornaria a ser un raval més de la primera perifèria de la capital, tal com ho havia estat durant gran part de la seva història. També es temia que el fet de situar-se en un mateix nivell fiscal respecte de Barcelona frenés l’assentament del món industrial i el procés d’urbanització del sòl, que ja havien començat en la primera meitat del segle XIX. Aquesta preocupació és reflectida de manera insistent en la documentació municipal; el paper de la Junta de Propietaris, que aglutinava els principals inversors i propietaris de terres de Gràcia, es constitueix com un grup de pressió en el procés agregacionista.

Si analitzem la premsa barcelonina com ara La Vanguardia o El Diario de Barcelona, veurem que el procés va ser com un esdeveniment polític, marcat per un clar rerefons econòmic que va permetre fer de Barcelona una gran metròpoli amb més territori (56,5 quilòmetres quadrats) i més població (475000 habitants). Així doncs, s’insistia en el protagonisme per part del govern dels ministres de Governació i d’Hisenda, alhora que s’especificava quin seria el tipus de tributació durant les properes dues dècades per part dels habitants dels antics pobles agregats per tal d’unificar els criteris de tributació amb Barcelona i posar fi al desequilibri fiscal.

L’altre element que la premsa va destacar va ser la ràpida dissolució de l’antic consistori barceloní de 136 regidors i la conseqüent configuració del nou, amb cinquanta regidors el 23 d’abril de 1897, així com la dissolució dels antics consistoris dels pobles agregats. No tota la premsa del moment, però, va donar aquesta visió triomfalista de la nova Barcelona. Cal destacar com a exponent d’un sector de la societat que va lluitar contra el procés agregacionista La Campana de Gràcia, que el primer de maig de 1897 comunica als seus lectors la consumació de l’agregació mitjançant una auca que reflecteix la visió crítica d’un dels seus col.laboradors habituals.

"L’auca de l’agregació (fragment)"
Si voleu passá un bon rato,
escoltin aquest relato.
Un ministre de molts fums
ens vol apuja’ls consums.
L’Ajuntament se’n entera
y protesta a la carrera.
-"¿Dos milions més dels que dém?
¡Ca barret! No’ls pagarém".
(La Campana de Gràcia. 1 de maig de 1897)