El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXT: Vicenç Navarro
Lluís Puyalto

Sants

Parada i fonda

Des de finals del segle XVIII, Sants era un lloc de pas inevitable per a les comunicacions de la ciutat de Barcelona amb el sud-oest del país. A l’antiga carretera de València (actual Bordeta) s’havia afegit, amb la construcció del pont del Llobregat a l’alçada de Molins de Rei (1768), la nova carretera de Madrid (actuals carrers de Sants i de la Creu Coberta). Aquesta nova via, d’uns trenta pams d’amplada, es va convertir, amb el pas del temps, en l’eix vertebrador del creixement urbanístic de Sants. A redós d’aquesta via, i des del primer moment, es van anar establint tant hostals per atendre els viatgers i els carruatges, com magatzems de diferents productes, com ara olis, gra o alcohols.

L’establiment de comerços, atrets tant pel gran trànsit de viatgers de la carretera com pels impostos menors que havien de suportar, pel fet que no estava sota la jurisdicció de la capital, es va perllongar fins al suburbi d’Hostafrancs. Aquest suburbi, situat entre la Creu Coberta i la Riera de Magòria, havia estat territori de Sants fins a l’any 1839, en què va ser annexat a Barcelona i es va intercanviar per una franja de terreny, que pertanyia encara a la capital, situat entre el peu de Montjuïc i el límit amb L’Hospitalet, i que va conformar el que seria la Marina de Sants (actual Zona Franca). Aquest aspecte comercial encara és present avui.

Quaranta anys després, Riera Blanca és un carrer que limita amb l'Hospitalet. Per sobre del pont circulen ara moderns trens de la Renfe

Dues línies de ferrocarril creuaven el terme municipal, l’una travessava el nucli de la població i l’altre, venint des del Prat, creuava la Marina de Sants fins a la seva estació terminal al port de Barcelona, a l’indret on es trobava la carretera de Can Tunis i la nova urbanització de les Hortes de Sant Bertran. La primera línia a arribar va ser la que cobria el trajecte de Barcelona a Molins de Rei, propietat de la Compañía de los Caminos de Hierro del Centro, i oberta al trànsit el 8 de novembre de 1854. La companyia va establir al terme de Sants dues estacions; una amb aquest nom, on també es van instal.lar tallers de reparació, es va inaugurar el 1855 —Víctor Balaguer la va definir com "un bonito edificio de estilo gótico"—, i un altre, a La Bordeta. El trajecte de la línia es va ampliar el 1859 fins a Martorell, i el 1868 ja va arribar fins a Tarragona. La segona línia, procedent de Vilanova, havia tingut un precedent en el projecte de construcció d’un Tranvía de Barcelona a Villanueva y la Geltrú, presentat a l’Ajuntament de Sants l’any 1872, que no es va arribar a consolidar. El 29 de desembre de 1881 es va posar en funcionament la línia propietat de la Compañía de Valls a Villanueva y Barcelona. Aquestes dues línies van quedar enllaçades en el traçat actual des del 1887. Tanmateix, i des del 1875, es va iniciar una línia regular de tramvia amb animals de tir ("a sang"), que comunicava la Rambla de Barcelona amb Sants. El 1879 l’Ajuntament va concedir l’autorització a la Sociedad Anónima de Tranvías de Barcelona per construir les seves cotxeres a tocar de la carretera de Madrid. El 1894 es va inaugurar la línia de tramvia de Sants al Port pel Paral·lel. Malgrat que l’activitat agrària encara era present a Sants, a la Marina sobretot, on algunes zones s’havien convertit en regadiu des de la construcció del Canal de la Infanta el 1819, al darrer quart del segle XIX, l’activitat majoritària dels habitants era la indústria. Precedits per l’establiment de nombrosos Prats d’Indianes, a la dècada dels quaranta hi van arribar els grans vapors. El primer va ser, l’any 1845, la fàbrica de Güell, Ramis y Cía., coneguda popularment com el Vapor Vell; poc després, el 1849, es va obrir la fàbrica dels Muntadas La España Industrial, que en contraposició amb l’anterior es va anomenar Vapor Nou. A redós d’aquests va sorgir tot un seguit de petits tallers i fàbriques que els feien de suport en l’activitat industrial: Herrería de San José, Fàbrica Cros, Serra y Bertrand, Compañía Colonial... L’any 1880 s’hi va instal.lar la fàbrica de Joan Batlló, coneguda com "Can Batlló", que va esmorteir l’empenta el 1890 del Vapor Vell, fugint de l’activisme obrer i amb l’objectiu de mantenir, segons manifestava la mateixa empresa, "el espíritu de tradición que mantiene el respeto a la propiedad", cap a Santa Coloma de Cervelló.

El desenvolupament de la industrialització va provocar l’allau d’onades migratòries a la recerca de treball; així, Sants va passar de tenir una població que no arribava al miler de persones al 1800 a tenir 25.000 habitants el mateix any de l’agregació. Les necessitats d’habitatge i de serveis van fer que s’anessin ocupant les terres existents al voltant del nucli antic: de l’Hort Nou cap a L’Hospitalet, cap a Hostafrancs i Magòria i cap a Les Corts de Sarrià. El 1878 es va inaugurar el nou cementiri, ampliat després el 1886, al terme de L’Hospitalet. El 1893 van començar els estudis per edificar un nou mercat als terrenys coneguts com l’Hort Nou, ja que l’antic, situat a l’actual plaça d’Osca, disposava d’un espai insuficient.

L'estació de Sants des del passeig Sant Antoni. Antigament, dues línies fèrries travessaven el municipi. L'una anava fins a Molins de Rei, i l'altra, procedent del Prat, arrivaba fins al port

Sants era un poble en creixement, bàsicament industrial i, per tant d’obrers, però també de menestrals i comerciants i una part de pagesos, en definitiva, de composició clarament popular. Aquesta població quedava allunyada de la política institucional, bé perquè el sistema les excloïa (sufragi censatari-caciquisme), bé perquè la seva ideologia se centrava en el rebuig del sistema (anarquisme). El rector de la parròquia havia copsat el canvi dels temps des de l’arribada dels vapors: "Me retrahuen tots los nois. Apenas poden treballar van per guañar semanades", i els diumenges només s’hi aplegaven "un centenar á doctrina y encara sols hi van per les estampes y premis quels dono. Desde que hiá vapor non venen la mitat". La vida dels obrers, amb llargues jornades de treball, habitatges menuts i molt sovint insalubres, trobaven tan sols esplai a les tavernes, que esdevenien, així, els centres de reunió. Les dures condicions de vida les va descriure Ildefons Cerdà als seus estudis urbanístics, i , dins de la literatura, les va novel.lar Charles Dickens a l’Anglaterra victoriana, i un referent més pròxim el constitueixen els textos de l’escriptor de Sants Josep Miracle.

La política dels ajuntaments quedava en mans de les oligarquies, en el cas de Sants, les oligarquies locals, ja que els grans industrials no tenien cap més relació amb el poble que l’emplaçament físic de la seva fàbrica: no solien viure al poble i pagaven les contribucions a Barcelona, ja que hi tenien, majoritàriament, les seves seus socials.

La posició dels prohoms de Sants en relació amb l’agregació a Barcelona es podria qualificar de majoritàriament favorable, si bé sempre la van condicionar a una solució econòmica avantatjosa. Almenys així cal considerar-ho després de votar favorablement per l’agregació dues vegades entre el 1876 i el 1897: la primera, el 1883, i la segona, encara que no va tenir efecte, el 1891. El 1876 la resposta al Govern Civil i a la Diputació dels regidors contrasta amb la que un mes abans, a l’abril, havia decidit l’assemblea d’associats, de caràcter més popular. Aquesta s’havia manifestat per unanimitat "contraria a la agregación", mentre que el consistori deixava oberta una porta a la negociació manifestant que "por de pronto no acepta" i sol.licitant un termini per resoldre "con conocimiento de causa y exponer las razones en pro o en contra del proyecto".

Partidaris i detractors

El veritable debat entre partidaris i detractors de l’agregació es va produir el 1883. Després de la reunió d’uns delegats de Sants amb Rius i Taulet, d’on en van sortir convençuts —"puede el municipio acordar se solicite de la Superioridad su agregación á la capital"—, es va editar un manifest dirigit als "Habitantes del pueblo de Sans", on els agregacionistes exposaven els seus arguments alhora que refusaven els dels opositors. A la por de desatenció dels interessos dels habitants dels pobles, els agregacionistes hi van oposar el fet que un municipi fort i unificat podia disposar de més recursos per fer front als necessaris serveis urbanístics i socials que l’Ajuntament de Sants, "en completa carencia de recursos y con un déficit considerable", no podia oferir. Quant als immediats perjudicis tributaris que provocarien un increment dels preus dels articles de primera necessitat, hi van oposar el fet que la causa precisament del dèficit era l’establiment de drets de consum baixos, això sí, "atendiendo a la precaria situación de nuestras clases jornaleras", i defensant que a la unificació dels municipis li seguiria una rebaixa general dels drets de consum. En aquesta situació el millor era pactar l’agregació per assolir el que el suburbi barceloní veí d’Hostafrancs, des de la seva creació, havia gaudit —un impost de consum més baix que el de la capital, ja que els burots es van situar just al seu llindar sense afectar-lo. El 9 d’abril de 1883 l’Ajuntament va votar l’agregació amb nou vots favorables i 2.147 signatures; sis en contra i 1.432 signatures; i una abstenció. Només 3.579 signatures sobre un cens de 15.000 habitants. Poc més d’un any després, el 12 de juliol de 1884, el Govern va al.legar defectes de tramitació i va decretar la segregació una altra vegada.

L’agregació per Reial Decret de 20 d’abril de l’any 1897 no va deixar lloc a gaires discussions. A l’Acta Municipal del 16 d’abril encara es recollia una petició "de los gremios de esta población" perquè el consistori s’oposés a l’agregació. Es va decidir nomenar el primer tinent d’alcalde perquè s’entrevistés amb el president del consell de ministres "para recabar la mayor suma de concesiones posibles a favor de los intereses que representaba este pueblo en el caso de efectuarse la agregación". Però no hi va haver més temps per a la negociació. L’acta de la sessió municipal del 20 d’abril de 1897 va quedar sense signar. Una diligència final, datada ja a Barcelona, el 23 d’abril, acreditava "que según manifestación del Sr. Secretario del Ex-Ayuntamiento de Sans el Acta que antecede está sin firmar por no haber llegado el período legal de su aprobación".