El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXT: Joan Pallarès-Personat

Sant Andreu de Palomar

Minicipi agrícola

L’esment més antic que coneixem de l’existència de Sant Andreu de Palomar és de l’any 966 i ja pel 1052 aquesta parròquia hagué de renunciar a bona part del seu territori per cedir-lo a la de Sant Martí de Provençals. Al segle XIV, almenys abans del 1297, els andreuencs ja s’havien constituït en Universitat dels Parroquians de Sant Andreu de Palomar, formant un comú i escollint els seus síndics mitjançant una forma de govern que encara perviu en indrets com Andorra. Amb algunes modificacions, aquesta manera d’administrar-se pervisqué fins al 1716, quan el Decret de Nova Planta abolí el Consell de Cent, i fou aleshores quan Sant Andreu va esdevenir municipi, amb ajuntament propi, batlle i regidors. El terme del poble de Sant Andreu de Palomar tenia com a límits el riu Besòs i la riera d’Horta, quedava tancat per dalt per la serralada de Collserola, i abastava quasi la totalitat dels actuals districtes de Sant Andreu i de Nou Barris.

El Rec Comtal, originari almenys del segle X, creuava tot l’antic terme i va ser la principal font de riquesa; l’abundància d’aigua va permetre el conreu de l’horta, l’establiment de molins i, també, d’una farga. A finals de la dècada del 1830 s’hi van instal·lar aprofitant-ne el cabal el Vapor del Rec primer, el Vapor del Fil després, i tot un seguit més de fàbriques tèxtils, les quals també es van beneficiar de l’arribada del ferrocarril el 1854, que hi va establir els seus tallers i el dipòsit de màquines. La fàbrica de gas, del 1856, va contribuir, també, al desenvolupament andreuenc. Tot això va causar que el Sant Andreu del 1843, amb 4.350 habitants, ultrapassés els deu mil quan el 1875 va començar el període conegut com la Restauració. Malgrat el clar procés industrialitzador, l’agricultura es mantenia fins que la fil.loxera va arruinar les vinyes el 1886 i poc després el míldiu i l’oïdi el van acabar convertint en una activitat amb poc pes específic. L’any 1879 l’Ajuntament barceloní va intentar, per primera vegada, agregar-se els pobles del pla; argumentava la necessitat de desenvolupar l’Eixample de Cerdà, però l’intent no va reeixir, ho va tornar a intentar pel 1885 i li va ser desestimat pel govern de Madrid, que va considerar que els ajuntaments dels pobles cobejats eren suficientment solvents i tenien uns límits precisos i prou allunyats del nucli urbà de Barcelona.

Els passatges són unes de les formes urbanístiques més conegudes de les barriades obreres. A la foto, passatge Baliarda

Encara el 1889, clausurada l’Exposició Universal, la ciutat ho va intentar de nou; els andreuencs van reaccionar amb fúria i van marxar en manifestació cap a la ciutat de Barcelona. Pel camí es van aplegar amb els de Sant Martí i a la plaça de la Constitució (Sant Jaume), es van ajuntar amb les columnes de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles, Sants, Sarrià, Les Corts i Horta, tots amb els seus estendards, penons i bandes de música, i van recórrer La Rambla i el passeig de Colom, fins arribar en manifestació al Pla de Palau, on van lliurar al governador civil un manifest de protesta pel propòsit barceloní d’absorbir els seus municipis.

El Consistori andreuenc dels anys anteriors a l’agregació es caracteritzava pel caciquisme i la corrupció. Una petita oligarquia local, emparant-se en el bipartidisme de l’època, feia i desfeia, posant els interessos particulars davant dels de la població; això podria explicar per què, en un primer moment, en conèixer-se el Reial Decret de 20 d’abril de 1897, els andreuencs van afrontar amb indiferència l’agregació, encara que no la veiessin amb bons ulls, perquè significava la mort d’un ajuntament que titllaven d’inepte i de corrupte.

Cal dir que a Sant Andreu, com en d’altres pobles agregats, hi tenien interessos econòmics prohoms de la ciutat; el mateix Josep Maria Nadal i Vilardaga, alcalde de Barcelona quan es va produir el fet, era propietari de grans extensions de terreny prop de la rambla de Santa Eulàlia (Fabra i Puig), que s’estaven urbanitzant.

Passada la sorpresa del primer moment, va sorgir un sentiment d’indignació, no tant pel fet sinó per la forma en què s’havia portat a terme: discretament, d’amagat de la població i sense comptar amb el seu parer. Al cap d’uns quants dies, quan l’Ajuntament barceloní va ordenar tancar l’escorxador andreuenc, va restringir els metges i les receptes de farmàcia de beneficència, va anul·lar el telèfon públic de la Casa de la Vila i va reduir l’horari nocturn de l’enllumenat de gas, l’opinió pública es va girar obertament contra l’annexió. Al maig es van reunir representants de tots els pobles agregats i el 2 de juny van realitzar una assemblea pública al Teatre Principal de Gràcia, en què van acordar encarregar als lletrats Duran i Bas, Maluquer, Serrahima i Tort l’estudi d’un recurs d’alçada demanant la revisió del Reial Decret.

Augment d’impostos

La situació es va agreujar quan a partir del primer de juliol es va aplicar la nova línia fiscal barcelonina i els pagesos i comerciants van veure com els clients dels pobles del voltant refusaven els seus productes ara encarits pels impostos dels consums de Barcelona. A més a més, la nova pressió fiscal sobre el pa, la carn, la sal, l’oli, el sabó, el vi, etc. encaria el cost de la vida a Sant Andreu i perjudicava els nombrosos obrers en situació prou precària.

A l'antic carrer del Pont es conserva la Casa de l'Oficial

En arribar la festa major de la Mercè d’aquell any 1897, des de l’Ajuntament de Barcelona es va enviar a la plaça del Comerç de Sant Andreu una cobla empordanesa. Va ser la primera vegada que es van escoltar sardanes a l’expoble, tothom les va admirar, però ningú no en va ballar perquè no en coneixien els passos. A la tardor apareixia el primer manifest de la Comissió Local de la Junta Desagregacionista, titulat Als Andreuencs, i en començar el 1898, amb un segon manifest, s’engegava una campanya de recollida de signatures que, en primera instància, va aplegar les de tots els 4.255 homes majors de catorze anys i que, a partir del 8 de maig, es va ampliar a homes i dones majors de vuit anys, així se’n van obtenir 13.317, restaven fins al padró de 17.451 sols les dels 4.134 andreuencs menors de vuit anys o que estaven servint a l’exèrcit. El total de signatures contra l’agregació recollides arreu va ser de 234.127.

Poques són les notícies que coneixem dels treballs de la Comissió de la Junta Desagregacionista. La majoria provenen de la premsa local, ja que la barcelonina silenciava l’oposició i lloava l’agregació. El 1899 es va encarregar la defensa del recurs presentat a l’antic diputat pel districte dels Afores i expresident de la Primera República, Nicolás Salmerón Alonso.

Del govern municipal andreuenc existent en el moment de l’agregació s’havia sortejat dos regidors, que van ser incorporats al Consistori de Barcelona. A l’estiu de 1899 es van fer noves eleccions municipals, les primeres en què Sant Andreu pertanyia a Barcelona; a l’expoble les van boicotejar tancant els establiments en senyal de protesta i no anant a les urnes. Malgrat tot s’hi va presentar un candidat, Gallarda, que va ser nomenat i proclamat regidor. Finalment, el 21 de febrer de 1902, el Tribunal d’Assumptes Contenciosos i Administratius, el Constitucional de l’època, va desestimar el recurs de Sant Andreu i dels altres pobles i l’agregació va esdevenir inapel·lable. En aquell moment eren molts els qui havien entès la nova situació, almenys així queda palès als articles dels nous setmanaris locals com Distrito Noveno o Vida Autònoma, o quan a les noves eleccions municipals del 1901 i del 1904 foren escollits regidors pel districte IX, de Sant Andreu, homes capdavanters de la Junta Desagregacionista com Bogunyà, Galí o Porrera. L’agregació no va ser a Sant Andreu un simple acte administratiu, sinó que va produir una renovació política, un relleu; els homes de la Restauració van quedar arraconats per gent significada dins dels nous corrents del catalanisme. Cent anys de distància no han estat suficients per esborrar en l’expoble un sentiment que encara no pocs sostenim: el de sentir-nos andreuencs per damunt de cap altre qualificatiu; el teixit associatiu andreuenc, en bona part hereu d’abans del 1897, n’és una bona mostra.