El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves

Sant Gervasi de Cassoles

Entre el pla i la muntanya

Sant Gervasi era un poble agrest, situat al peu de la muntanya de Collserola, que es dedicava sobretot a l’agricultura.

Estava emplaçat entre el pla i la muntanya i travessat per força rieres i barrancs. N’eren un exemple el pas del Testament dels Ases, sota la torre del Frare Negre, a la vora del qual avui hi ha els jardins de la Tamarita, i el Torrent del Mal, que baixava pel carrer Ganduxer i anava a parar als actuals jardins de Vila Arrufat.

L’historiador Carreras Candi, a començaments del segle XX, ho descriu així: "Pregoneres torrenteres davallant de la Serra de Serola, voltaven l’esglesieta dels Sant Gervasi i Protasi i esgratinyant quasi tot lo terme de llarch a llarch".

Segons la descripció que en fa el Diccionario Madoz, a l’any 1885, el territori de Sant Gervasi comprenia 239 fanegues de terra (una fanega pot equivaler a uns 3.000 metres quadrats), de les quals 77 eren sembrades, 169 de vinyes, cinc d’horta, vint de bosc i 40 ermes. Produïa blat, vi, llegums i hortalisses, criava ramaderia i practicava la cacera. A mitjans del segle XVII hi havia edificades nou cases, el 1832, cinquanta, i a finals del XIX, cent. Entre aquestes s’havia començat a construir el Col·legi dels Sres. Carreras, que oferia tots els avantatges que la vida de camp podia proporcionar als alumnes, a més de la proximitat a la gran ciutat. A finals del segle XIX van començar a establir-s’hi grans escoles, com les Teresianes, o cases de Salut, com la del Pilar o Nuestra Señora de Belén. A la pujada del camí de Bellesguard s’erigia el palau de lleure dels antics comtes de Barcelona.

Les úniques indústries que s’hi van instal·lar van ser la fàbrica de píndoles del doctor Andreu, al carrer Mercedes, i les fàbriques de teixits del Puget. Des de l’any 1884, Sant Gervasi va disposar d’un edifici destinat a Casa Consistorial, similar al que tenien els altres pobles agregats.

La plaça de la Bonanova l'any 1842. A l'esquerra, fóra del plànol, l'esglèsia i, al fons, l'edifici de la Rotonda.

Sant Gervasi s’havia erigit com a parròquia des del 1251, sota l’advocació dels sants Gervasi i Protasi, un cop separada de Sarrià. La plaça Bonanova va ser urbanitzada cap al 1850, en terrenys del camp d’en Suca, i des de començaments del segle XVIII una capella dedicada a la Mare de Déu dels Afortunats va desplaçar el culte dels màrtirs Gervasi i Protasi fins que va agafar el nom de la Mare de Déu de la Bonanova. L’església parroquial de la Bonanova també era reclam de tota la ciutat com a objecte de devocions i romeries.

Sant Gervasi ha tingut dos escuts: el primer, format per dues corones de llorer i dues palmes dels màrtirs bessons Gervasi i Protasi, conté, a més, dues cassoles; es va utilitzar fins al 1891. El segon, que conté dues cases i dues espases, es va utilitzar des del 1892 fins al 1897. Per aquest motiu la tradició popular ha elaborat dues interpretacions diferents sobre l’origen del topònim Cassoles: d’acord amb el primer escut, seria que s’hi feia esment a una bòbila, i d’acord amb el segon, dues cases soles fan la contracció de Cassoles.

Personatges com Salvador Andreu, Fred Pearson, Antoni Gaudí i Nicolau Rubió i Tuduri (autor dels jardins de la Tamarita) van deixar la seva empremta al llarg del territori santgervacienc.

A Sant Gervasi de Cassoles es van urbanitzar les terres de conreu i es va convertir en un lloc d’esbarjo i de tranquil·litat per a molts habitants de Barcelona. En paraules de l’historiador Francesc Curet era "com un jardí ben conreat que ha florit entre Les Corts, Sarrià, Gràcia i Horta. Els turons que l’envolten són esplèndids miradors. Així, l’urbanisme no té un centre, sinó cercles de cases que s’han anat agrupant a l’entorn de la Bonanova, el Putget, i han poblat, sense empentes, els camps de Can Bori, d’en Lladó, Figueres i d’en Galvany".

El 1850 es va començar la urbanització dels terrenys del Putget; el 1852 s’hi va construir un nou cementiri; el 1862 s’iniciava la construcció de la carretera de Sarrià; el 1863 s’inaugurava el ferrocarril de Barcelona a Sarrià; el 1865 es construïa la carretera d’Horta; el 1874 s’establia l’enllumenat de gas; el 1880 s’inaugurava el tramvia de vapor. La població de Sant Gervasi va experimentar un fort increment; l’any 1851 tenia una població de 887 habitants, i el 1893 n’eren 9.174. L’any 1876 la Diputació va enviar un ofici a tots els municipis afectats, per informar-los del procés endegat per Barcelona i va demanar la seva opinió; l’Ajuntament de Sant Gervasi, a l’acta de la sessió del 24 de maig de 1876, comunicava: "No puede admitir de manera alguna este ayuntamiento la proposición del Sr. Diputado por considerarla perjudicial a los intereses de sus administrados". L’oposició de tots els pobles afectats va permetre a la Diputació arraconar la proposta feta per Barcelona.

Els pobles afectats es van unir en una Junta de Municipis per lluitar contra les ambicions del Municipi de Barcelona i defensar els seus drets. Es van enviar a Madrid diferents exposicions i comissions (1879, 1883, 1889 i 1892) en resposta als diferents intents d’agregació del consistori barceloní. En un informe de la Comissió de Governació del 1887 els regidors José Rovira, Lorenzo Nualart, Casimiro Pla, Gervasio Salat i Ramon Farquell van refusar els arguments emprats per demanar l’agregació a Barcelona. Quant a la negació de la fisonomia pròpia i diferent de cada població perquè devien el seu desenvolupament a Barcelona, consideraven que era fals, ja que els pobles del pla són molt diferents (Gràcia, Sants, Sant Martí i Sant Andreu són pobles industrials, Horta és una vila rural, Sarrià i Sant Gervasi són una barreja d’antigues cases pairals i quintes d’estiueig). "... Si la población nueva proviene de Barcelona es debido a que no cabían dentro de los moldes estrechos de la capital como las prescripciones urbanas, los crecidos alquileres y los elevados impuestos y contribuciones". Quant a l’argument d’aturar el "matuteo" (contraban) i la disminució de despeses en personal de vigilància, es considerava fals, atès que com que n’eren els límits, un cop agregats, molt més grans i amb muntanyes, es produirien veritables batalles i augmentaria el nombre de persones. Les conseqüències de l’agregació les preveien negatives i en canvi Sant Gervasi aportava vies alternatives per solucionar els problemes dels consums i l’urbanisme: l’associació o una llei especial amb què "obtendría Barcelona la desaparición de todas las dificultades que se oponen a la realización del plano de ensanche".

Intent de pacte

L’informe, tot i tenir un caràcter antiagregacionista, representava un pas endavant en la solució del problema. El fet de demanar una llei especial que regulés i vigilés els interessos dels pobles, si s’aprovava el projecte d’agregació, significava l’acceptació en últim terme d’una agregació pactada entre totes les parts. Aquesta seria la posició que més tard defensaria el batlle de Sant Gervasi, Salvador Pubill Bertran: "Querer contrastar la fuerza de la ley es una locura que sólo producirá la agregación incondicional mientras que con una oportuna transacción sería fácil alcanzar condiciones favorables para San Gervasio que por si solo carece de vida propia como lo demuestra el examen de todos sus servicios públicos cuya deficiencia es prueba evidente de que no tiene medios para llenar sus necesidades...".

El segon document és una exposició (data del 24 de juny de 1892) enviada a Madrid junt amb una comissió amb oficis d’entitats com Círculo Recreativo, Gremios Encabezados, Ateneo, Centro Recreativo la Unión, El Porvenir, Vecinos del Putxet. En principi l’exposició posava en dubte els beneficis de l’agregació: "Al considerar desapasionadamente el porvenir que nos espera en la falta de condiciones materiales para la existencia de una gran Ciudad cual la que se trata de formar; al considerar la falta de atractivos para sostener sin decadencia es pretendida reproducción de París y Londres, el temor de los fatales resultados que conmueve a los que han pasado por los terribles efectos del bien al mal del apogeo a la miseria hace volver recelosos a los que lo preveen". A més, "la ley Municipal no se interpreta con justicia pues su art. 10 define claramente los grupos de población que pueden ser agregados previa consulta al consejo de Estado; y el ensanche de las poblaciones que cuentan con más de cien mil habitantes sólo podrá verificarse hasta una distancia máxima de 6 km., distancia que escede en el proyecto que hoy se somete a la aprobación del Senado.".

Fins a l’últim moment l’Ajuntament de Sant Gervasi va lluitar contra l’agregació. El 14 d’abril de 1897, el batlle Jorge Cuxart Salisach convocava l’Ajuntament en sessió extraordinària. El batlle va informar que una comissió de consellers dels ajuntaments afectats per l’agregació l’havia visitat a casa seva, i li havia comunicat la intenció d’enviar comissions a Madrid per oposar-se al projecte d’agregació.

L’Ajuntament va discutir quina havia de ser la seva actitud; el regidor Jaime Suñol Modolell assenyalava que els diaris donaven per feta l’agregació, i els regidors Jaime Aymerich Sagués, José Matheu Bonastre i José Roses Dumasqué consideraven que era massa tard. Tot i així, l’Ajuntament va acordar enviar una comissió a Madrid amb els altres municipis per lluitar contra l’agregació o per aconseguir unes millors condicions per al seu poble.