El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno

Les Corts de Sarrià

Masies, bòbiles i indústries

Exceptuant un breu període de deu mesos, comprès entre el gener i el novembre de 1823, les Corts va dependre del municipi de Sarrià des del 1716 (Decret de Nova Planta) fins al 1836. A partir de llavors va gaudir de plena autonomia municipal fins al 1897, any de la seva agregació a Barcelona.

Tradicionalment, les Corts havia estat un territori d’activitat agrícola i de població dispersa, amb un assentament d’indústries escàs. Des de l’època medieval fins gairebé mitjan segle XIX, l’únic nucli consolidat el formava l’agrupació de diverses masies al voltant de l’eix de l’antic Torrent dels Morts (actual carrer de les Corts), conegut com Corts Velles. Testimoni d’aquest passat és el fet que en aquest indret, fins a l’any 1966, encara existien els masos de Can Calopa i Can Grau, desapareguts en aixecar-hi els edificis Trade. No va ser fins al 1845 que es va originar un petit eixample amb l’obertura de diversos carrers al voltant de la —també en construcció— parròquia de Santa Maria del Remei a l’actual plaça de la Concòrdia. Aquesta nova urbanització, coneguda com Corts Noves, s’aniria concretant sobre terrenys pertanyents a les famílies Cuyàs, Gelabert i Closas. El mateix any de 1845, la família Cuyàs va cedir part d’uns terrenys propers a la Riera Blanca per bastir-hi el nou cementiri municipal. Altres iniciatives remarcables van ser l’obertura del carrer d’Anglesola (1856), que connectava la parròquia amb la carretera de Sarrià a Barcelona; i, comunicant amb Sants, l’obertura del carrer Vallespir, entre el 1861 i el 1865. També és en aquesta època quan el municipi cortsenc es planteja la necessitat de bastir un nou edifici per allotjar-hi el consistori, però aquest projecte no es va concretar fins al 1884, quan la família Comas-Masferrer va cedir uns terrenys de la finca del Sòl de Dalt, i va propiciar, així, l’inici de la construcció de la que avui és l’actual seu del districte, dos anys més tard. Aquest fet va afavorir la urbanització dels voltants dels carrers de Masferrer i del Remei, ja que va comunicar les places de l’Ajuntament (plaça Comas) i de l’església (plaça de la Concòrdia) engrandint aquest nou centre polític.

Els moderns inmobles d'oficines contrasten amb els modestos edificis de les Corts.

Iniciatives com aquestes exemplifiquen la important contribució de les principals famílies terratinents en la consecució de l’estabilitat d’un municipi independent. També cal destacar altres millores públiques, com la instal·lació de fonts i l’enllumenat de gas, els anys 1866 i 1877 respectivament, així com la construcció de les escoles municipals a la plaça Comas el 1893.

Cap al 1868, les Corts es va dividir administrativament en quatre districtes: les Corts Velles, les Corts Noves, Can Batlló i el Camp de la Creu. Aquests dos darrers districtes van aplegar la majoria d’indústries incipients que es van establir al terme i que van contribuir a modificar-ne la fesomia. Ateses les bones condicions del terreny i l’abundant aigua, a les Corts també s’havien establert força bòbiles.

Can Batlló —a l’actual Escola Industrial— va ser la fàbrica de filats i cotó que els germans Batlló van establir el 1867 sobre un vast terreny equivalent a quatre illes de cases de l’Eixample, delimitades pels carrers París, Urgell, Rosselló i Viladomat, a l’extrem del terme. El projecte de Cerdà preveia la continuació de la retícula ortogonal fins al carrer Entença (Riera de Magòria), que es va dur a terme i va configurar una barriada perifèrica respecte al centre de les Corts, alhora que la connectava amb Barcelona per l’Eixample.

D’altra banda, la zona del Camp de la Creu es va començar a urbanitzar a prop de la fàbrica Castells, productora de xarols i de vernissos, que va formar una petita colònia obrera al seu voltant (encara existent entre els carrers Equador i Montnegre), semblant a la que el 1887 es va formar al Prat de Rull, coneguda amb el nom de Maria Cristina. També cap al 1880 es van començar a construir edificis als voltants de la plaça del Carme, a l’eix format pels carrers de Morales i de Montnegre.

Malgrat els incipients eixos d’urbanització que es van començar a desenvolupar, el paisatge general del municipi continuava sent preeminentment agrícola i escassament densificat, a diferència de la industrialització més intensiva que caracteritzava altres pobles del pla de Barcelona. Aquest fet va contribuir a la implantació d’un seguit de serveis assistencials promoguts, sobretot, per entitats particulars i religioses, que trobaven a les Corts grans extensions de terreny, normalment segregat d’antics masos, el preu del sòl del qual era molt més assequible. Així trobem que el 1867 s’hi van instal·lar el Col·legi de les Monges de Loreto, l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens escrofulosos i de famílies pobres i l’Institut Frenopàtic; el 1872, l’Asil i Col·legi del Bon Consell; el 1875, el Sanatori i Asil Major de Capellans Retirats; el 1882, el Convent de les Carmelites Calçades; el 1884, la casa Provincial de Maternitat i Expòsits; el 1885, l’Hospital del Sagrat Cor de Jesús per a operacions quirúrgiques; i el 1888, l’Asil de Sant Rafael.

Per les mateixes raons, altres masos perdien la seva condició d’explotacions agrícoles i esdevien vil·les d’estiueig per a la burgesia benestant barcelonina, sobretot a l’actual zona de Pedralbes, també pertanyent a l’actual districte de les Corts. Però, sens dubte, els exemples més interessants estan representats per la Torre Girona i la finca Güell —aquesta última va ser reestructurada per l’arquitecte Antoni Gaudí entre els anys 1883 i 1887, i als anys vint d’aquest segle es va convertir en el Palau Reial.

En el moment de l’annexió a Barcelona, les Corts comptava amb una població de menys de 7.500 habitants i amb 502 edificis. Era un cas atípic, perquè, comparativament, es tractava de l’exmunicipi amb menys terrenys, menys habitants, menys densitat i menys edificació. Les Corts només va aportar el 2,78 per cent de tots els edificis que Barcelona va heretar de l’annexió, però, tot i això, durant el període que va de 1846 a 1900, les Corts va multiplicar considerablement el seu nombre d’estatges: 44, el 1846; 92, el 1851; 166, el 1860; 451, el 1887; 502, el 1897; i 555, el 1900.

De fet, malgrat l’oposició del consistori cortsenc a l’annexió, rubricada en diversos manifestos antiagregacionistes, aquesta no va suposar un fet traumàtic en el sentit de modificar substancialment el propi tarannà del barri; les Corts va mantenir el seu caràcter fortament rural d’acord amb una evolució urbanística embrionària que no va resultar alterada fins molt més tard, amb les dràstiques intervencions que van tenir lloc durant la dictadura, especialment durant el mandat del batlle Porcioles.