El centenari de les agregacions
TEXT:Gabriel Pernau
Sant Martí de Provençals

TEXT:Francesc Caballé
Gràcia

TEXT: Carolina Chifoni
Sants

TEXT: Vicenç Navarro i Lluís Puyalto
Sant Andreu de Palomar

TEXT: Joan Pallarès-Personat
Sant Gervasi de Cassoles

TEXT: Àngel Tuset / Amèlia Poves
Les Corts de Sarrià

TEXT: Lluís M. Bou i Eva Gimeno
Horta - Sarrià

Fotos: Eduard Olivella
Agraïments: Arxius Municipals dels districtes de Sants-Montjuïc, Les Corts, Sarrià-Sant Gervasi, Gràcia, Sant Andreu i Sant Martí

 

 

Horta - Sarrià

Dos municipis endarrerits

L’agregació de municipis no va acabar l’any 1897. La construcció de la Barcelona que abracés del Besòs al Llobregat i de Collserola al mar va quedar tancada el 1921 i va afectar quatre pobles: Horta, Sarrià, Vallvidrera i Santa Creu d’Olòrdola; nuclis molt diversos que en un primer moment no es va pensar d’incloure en el nou projecte de ciutat. Estaven massa lluny de la Barcelona emmurallada i no feien frontera amb l’Eixample.

La segona fornada d’annexions es va iniciar l’any 1904 amb Horta. "El municipi no tenia cap importància per a Barcelona, perquè era un poble rural, sense carretera, envoltat de muntanyes i amb una població que a penes depassava els 4.000 habitants; no reportava cap benefici econòmic i políticament no interessava", assegura l’historiador d’Horta Desideri Díez.

La Casa de la Vila de Sarrià -seu actual del districte- va ser construïda el 1896.

Si Horta va ser finalment inclòs al nou projecte de ciutat va ser per una raó de coherència, per completar el forat que havia quedat al mapa després de les annexions de l’any 1897.

El procés no va ser especialment controvertit, només per a una minoria il.lustrada que coneixia l’oposició que l’annexió havia generat a Sant Andreu i a Sant Martí. "La majoria pensava que serviria per resoldre problemes d’aquest poble tan deixat de la mà de Déu, en què l’aigua bruta de les bugades baixava pel mig dels carrers; i, a més, es veia com un orgull ser ciutadà de Barcelona".

No va ser aquest el cas de Sarrià, que va ser l’últim municipi annexionat a Barcelona, després d’un llarg procés. Encara a principis de segle, la majoria de sarrianencs veien Barcelona com una ciutat llunyana. No es volia perdre l’autonomia. A més de l’orgull de formar part d’un nucli que data del segle X, tenia un ajuntament solvent econòmicament que no els feia envejar res. "Així, doncs, per què acceptar l’annexió?", es pregunta Mercè Palau-Ribes, autora d’un treball, encara inèdit, sobre l’agregació.

El municipi va lluitar amb tots els mitjans per impedir l’absorció. I entre aquests sembla que s’incloïa la influència política i econòmica de ciutadans de Sarrià a les altes esferes barcelonines.

Fins que l’any 1921 va arribar el que s’intuïa com a inevitable. Sarrià va passar a formar part de Barcelona. Amb el nou poble, el govern municipal de la plaça de Sant Jaume va passar a controlar dos petits municipis de Collserola que mai no havien entrat en els seus plans. Un va ser Vallvidrera, que entre 1888 i 1890 havia demanat l’agregació voluntària a Sarrià, i l’altre, Santa Creu d’Olòrdola, que el 1915 havia seguit el mateix camí.

El municipi que va quedar al marge del pla va ser Sant Adrià, tot i que alguns projectes l’incloïen dins la nova Barcelona.