[tornar al quadern central]

 

     

SERVEIS EDUCATIUS
CIUT’ART, SL
.

Premi a l'empresa que activa Barcelona

. Serveis Educatius Ciut’art, SL

Any de creació: 1988
President: Fernando Grasa
Activitat: gestió i difusió cultural
Mitjana de treballadors: 99 (1997)
Facturació: 164 milions (1997)
Telèfon: 93 412 72 93

 

Fernando Grasa:

“Un museu o centre cultural ha de tenir molta cura del personal que treballa amb el visitants. Ha de professionalitzar aquest nivell de la mateixa manera que té especialistes al departament de premsa, restauració o audiovisuals. Al cap i a la fi, aquesta és la cara pública del museu. El 99 % dels visitants no coneixerà mai el director ni el conservador, sinó la persona que hi ha a la taquilla o que li comenta l’exposició”. “La pregunta a respondre no és ‘Qui és Miquel Barceló?’, per exemple, sinó ‘Com s’explica Barceló a un nen, a un estudiant de l’art, a un jubilat, a un estranger, a la senyora Maria de Santa Coloma...?’” “Per vocació, ens interessen dos temes: l’art contemporani i la ciutat. Les dificultats entorn de l’art contemporani són enormes. La gent agraeix més que li expliquis coses de qualsevol dels creadors de la llista del Macba que de Sorolla o Zurbarán”. “La nostra filosofia és continuar amb la mentalitat de l’Escola-Taller. Crec que aquest és un treball bastant artesanal”. "

Visites comentades

"El 1992, tothom ens deia que estàvem bojos. A priori, amb la crisi econòmica i els museus congelats, els assessors ens deien que anàvem directament cap al desastre". Però Fernando Grasa i la resta de responsables de l’Escola-Taller Dipòsit de les Aigües pensaven que valia la pena intentar-ho. I l’octubre d’aquell any, en plena ressaca olímpica, va néixer la cooperativa Ciut’art.

Avui, Ciut’art gestiona el Servei Educatiu i el Servei d’Atenció als Visitants del Centre de Cultura Contemporània. Col·labora amb el Servei Educatiu del Museu d’Art Contemporani de Barcelona i és responsable dels serveis de recepció i d’informació de sales del centre. També dissenya l’oferta educativa per a les visites de les exposicions del Centre Cultural Caixa de Catalunya i del seu Espai Gaudí. Ciut’art ha treballat amb els principals museus i entitats culturals de la ciutat, i ha participat en més de 140 exposicions i altres activitats: itineraris urbans, tallers o cursos.

En fi, que el desastre ha funcionat prou bé. "Aquests projectes demanen unes gotes de passió, d’irracionalitat", afirma Grasa, director de Ciut’art. Ell era professor de matemàtiques quan el 1988 va assumir juntament amb tres col·legues la formació d’un equip de persones especialitzades per atendre els visitants de l’exposició Barcelona, la ciutat i el 92. La idea havia partit d’unes converses amb Pep Subirós, llavors assessor per a Afers Culturals de l’Alcaldia de Barcelona.

Aquella experiència inicial va posar de manifest "que calia professionalitzar aquest tema", assenyala Grasa. "D’altra banda, era clar que si es creaven equipaments, necessitarien un nou tipus de professionals lligats a la difusió cultural i urbana, especialment en els seus aspectes més contemporanis". Amb aquest objectiu es va posar en marxa l’Escola-Taller, primer, i després la cooperativa.

Des de fa tres anys, Ciut’art s’ha convertit en una societat limitada. Dels 39 treballadors i els 17 milions que va facturar la cooperativa el 1992, s’ha passat a 99 treballadors i 164 milions el 1997.

Ciut’art recluta el seu personal entre estudiants universitaris a l’últim curs o acabats de llicenciar. La filosofia de l’empresa és ser un punt de partida de la carrera, però no un objectiu professional en si mateix. "És una feina interessant, que es pot compatibilitzar amb un postgrau i després fer el salt", diu Fernando Grasa. Aquesta és la raó perquè la major part dels contractes siguin a temps parcial.

El perfil dels futurs monitors ho determina el tema de les exposicions. Però la condició bàsica és ser un bon comunicador. "Una de les funcions fonamentals d’un monitor –explica Grasa– és aconseguir que el públic s’aturi davant l’obra. També és una de les coses més difícils: quedar-se callat durant un minut davant un quadre i deixar, simplement, que la gent miri. S’ha de tenir en compte que, quan una persona visita sola una exposició, no passa més de quinze segons davant de cada peça".