porqc.gif (462 bytes)  cronologia
     

 

una cursa cap al cim,
centenari de l'atletisme barceloní

L'atletisme català ja té cent anys. Ha crescut amb Barcelona; des dels seus remots orígens, els primers èxits del mític Pere Prat, un fondista de vocació amateur, fins a l'esperit més aviat professional de la disciplina d'avui dia, encarnat en el migfondista Reyes Estévez. La ciutat atlètica va assolir el zenit durant els Jocs Olímpics del 1992. Després va sobrevenir la incertesa. L'any del centenari, Barcelona persegueix noves perspectives per no quedar-se enrere.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

TEXT: Sergio Heredia

Una cursa cap al cim,
centenari de l'atletisme barceloní

L'atletisme català ja té cent anys. Ha crescut amb Barcelona; des dels seus remots orígens, els primers èxits del mític Pere Prat, un fondista de vocació amateur, fins a l'esperit més aviat professional de la disciplina d'avui dia, encarnat en el migfondista Reyes Estévez. La ciutat atlètica va assolir el zenit durant els Jocs Olímpics del 1992. Després va sobrevenir la incertesa. L'any del centenari, Barcelona persegueix noves perspectives per no quedar-se enrere.

El marxador barceloní Daniel Plaza posa amb la seva medalla d'or en els Jocs Olímpics de Barcelona.
(© Iberdiapo)

Explica una llegenda que el primer campió olímpic barceloní es deia Minici Natal, un romà nascut a Bàrcino que va obtenir el triomf a la cursa de quadrigues d'Olímpia l'any seixanta després de Crist. Ha passat una eternitat des d'aquell èxit de Natal fins a la primera medalla d'or d'un barceloní en uns jocs olímpics de l'edat moderna. El marxador Daniel Plaza, precisament als Jocs Olímpics de Barcelona'92, la seva ciutat, va tocar el cel amb les mans i va obrir les portes del professionalisme. Els atletes d'elit poden plantejar-se la seva carrera esportiva a llarg termini gràcies a les beques federatives i a les injeccions econòmiques dels patrocinadors.
Al principi no va ser així. Els carrers de Barcelona eren tan estrets que des d'allí on avui hi ha el monument a Colom fins a la font de Canaletes podies anar corrents o fent salts per damunt dels terrats. Durant el segle XIX, la ciutat va enderrocar les muralles i es va annexionar les poblacions més properes. Els ciutadans van descobrir un univers aliè i nou, enriquit encara més amb la tornada dels indians, fascinats en descobrir a les colònies l'esport a l'aire lliure, les curses i els llançaments que a Amèrica ja es practicaven. Era temps de desafiaments: curses entre el xicot de Valls i el Mateu de Vilanova, els dos homenassos de les respectives viles, que es jugaven un pernil o un pollastre per veure qui invertia menys temps a fer cent voltes a la plaça. Aquells desafiaments s'havien instaurat durant les festes majors i oferien fins i tot premis en metàl.lic als participants, en realitat joves forts i sans que podien córrer molt ràpid, però no preparats específicament per a la pràctica de l'atletisme. Van ser aquestes trobades a les hores de lleure, en certa manera, el caldo de cultiu dels esportistes. L'expansió de Barcelona, sobretot a través de l'Exposició Universal de 1888, i la importació de la cultura francesa forçada per la invasió napoleònica van possibilitar el desenvolupament del ciclisme, les regates a vela o els llançaments. També les successives revolucions industrials que s'imposaven a tot Europa van tenir molt a dir-hi: la reducció de la jornada laboral de deu a vuit hores, les infraestructures per a instal.lacions i certes ajudes econòmiques, en principi minúscules, van afavorir el naixement dels primers campions.
No va haver-hi constància que sorgís l'atletisme com a tal, en realitat un esport tan espontani i natural com la mateixa existència de l'ésser humà, fins que es van fundar els primers clubs, molts dels quals eren aleshores coneguts com gimnasos, com ara el Gimnasio Español o el Gimnàs Tolosa, organitzador precisament de la primera cursa oficial enregistrada a Barcelona.
Va ser Jaume Vila, aleshores professor del Gimnàs Tolosa, que es trobava al carrer Duc de la Victòria, qui va tenir curiositat per esbrinar els beneficis de les sessions de gimnàstica que des de feia alguns anys impartia. Vila va reunir tres alumnes, Julián García, Ismael Alegre i Eusebio Gracia, amb el professor d'esgrima Eduard Alessodi i ell mateix també va prendre part en la cursa. Aquella matinada del 9 de desembre de 1898, després de la festivitat de la Puríssima, bufava un vent fred i desagradable que donava un caràcter encara més èpic a la prova, un recorregut de catorze quilòmetres des de Duc de la Victòria fins a la plaça Sarrià, d'anada i tornada sobre les llambordes, els rails del tramvia 14 i el pavès; un trajecte que van recórrer en 55 minuts. Quan van travessar la meta encara no s'havia fet de dia, de manera que van esmorzar en un ambient de companyonia i fins i tot van treure forces per fer una breu excursió en bicicleta.

Festival atlètic organitzat pel Gimnàs Vila en el camp del Català Sport Club (1915).
(© Josep M. Có de Triola - AF CEC)

Les curses pedestres sempre han estat vinculades a les classes socials més modestes. A diferència de golfistes, tennistes o remers, el corredor no havia d'invertir ni un duro en la preparació. En tenia prou amb un calçat mínimament adequat —de fet, hi havia qui corria descalç— i amb l'espai obert, els carrers, els boscos, els camps. Els anglesos sempre havien dit que el cross-country és la modalitat esportiva que més apropa l'home a la natura. Joan Gamper compartia aquest criteri, i per això un any després d'aquella primera cursa en va organitzar una altra de 800 metres al voltant de l'Hotel Casanovas, en la qual el fundador del FC Barcelona va acabar segon, després de Francesc Cruzate.
Això no obstant, aquelles primeres manifestacions de l'atletisme apareixien com subsidiàries d'altres esports, sobretot del futbol. És cert que tant l'atletisme com el futbol van néixer alhora en el FC Barcelona, i que aquesta circumstància es va repetir alguns anys més tard, quan es va fundar el RCD Espanyol. En tots dos casos, però, el futbol s'imposava sobre el germanet pobre, en part perquè així ho disposaven els gustos de la burgesia barcelonina, però també per manca d'instal.lacions, com ara pistes, de matalassos o de perxes per practicar l'atletisme. La importància de l'esport de la pilota es va magnificar als Jocs d'Anvers'20, quan Espanya, impulsada per la seva tradicional fúria encarnada en Zamora, Samitier i Sancho, va aconseguir el segon lloc. De fet, els millors atletes també eren jugadors de futbol que compartien totes dues aficions i que oferien petites demostracions atlètiques durant els descansos dels partits o en els prolegòmens. Això era freqüent en el primer camp del Barça, allí on avui hi ha el Turó Parc. Es jugava al tennis al centre del rectangle i es disputaven curses de bicicletes i d'atletes de fons al seu perímetre. La mateixa Federació Catalana de Futbol s'encarregava d'organitzar alguns esdeveniments atlètics, com ara la Volta a Barcelona el juliol de 1907, en la qual van participar 67 corredors.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

LES PROESES DE PERE PRAT

Les primeres publicacions esportives de l'època, La Velocipedia, Los Deportes, el setmanari Stadium, El Sport, La Gaceta Deportiva i El Mundo Deportivo, relataven ja les proeses de la primera estrella de l'atletisme català: Pere Prat. La popularitat de Prat va créixer a l'empara de les notícies-reptes difoses pels cronistes, enfrontaments directes entre dos esportistes a una volta al Parc de la Ciutadella (1.420 m) o a qualsevol plaça de toros amb apostes monetàries. El Club Natació Barcelona (CNB) va valorar la importància de la Ciutadella, el seu traçat pla i la seva notable visibilitat per organitzar curses cada diumenge.
La imatge dels atletes va esdevenir familiar per als curiosos barcelonins, els quals anaven en massa a presenciar tots aquells esdeveniments i a admirar les proeses de Pere Prat, posseïdor el 1916 de set rècords d'Espanya en proves de mig fons. Nascut el 1881, lleter de professió, recorria els carrers amb les gerres a l'esquena i aprofitava després els moments de lleure per entrenar-se a pas lleuger per les mateixes avingudes. L'elegància del seu estil i l'eficàcia de la seva gambada van convertir Pere Prat en un campió pràcticament insuperable des de 1911 fins a 1917, quan va haver de retirar-se de diverses proves. També va participar en alguna cursa de motocicletes i el primer triatló disputat al nostre país: una cursa pedestre que començava a Passeig de Gràcia, una prova ciclista i una altra de nàutica (no era de natació, sinó un recorregut en una barca tripulada per tres participants a rem). Pere Prat es va traslladar més tard a Anglaterra i als Estats Units, on va dirigir una cadena de taxis.

Portada de la revista d'esports "Aire Libre".
(© Manuel Ortega)

En aquell mateix període, un important nucli d'aficionats havia decidit fundar la Federació Atlètica Catalana (FAC) per enregistrar i verificar els resultats dels diversos concursos. La FAC va néixer gràcies a l'impuls de les principals figures del periodisme esportiu, com Narcís Masferrer o Josep Elias i Juncosa, creadors del primer Sindicat de Periodistes Esportius (SPE), plataforma per a l'expansió dels anomenats esports olímpics, que fins aleshores estaven superats per les modalitats elitistes de la burgesia. La FAC, constituïda el 1915, es va centrar a propagar l'atletisme, a divulgar diferents mètodes d'entrenament i a organitzar els campionats de Catalunya. El primer va ser una cursa de cross-country que es va celebrar el 9 de gener de 1916 a Vallvidrera, brillant aparador per a Pere Prat, dominador de la prova sense discussió; i el segon, el Campionat de Catalunya de Curses, Llançaments i Salts, que es va celebrar l'estiu d'aquell mateix any als camps esportius de la Societat Sportiva Pompeia i del RCD Espanyol, en tres jornades amb les corresponents eliminatòries, semifinals i finals.
La periodicitat dels tornejos d'atletisme, enfortida encara més amb la incorporació dels campionats d'Espanya, absorbia ja bona part de l'interès de la premsa i, per extensió, de la societat en general. Aviat va créixer el nombre de llicències federatives, així com el de clubs esportius, i la ciutat es va impregnar de l'esperit olímpic. La Primera Guerra Mundial gairebé no va afectar l'atletisme barceloní perquè les trobades internacionals encara no havien aixecat el teló. En aquest sentit, 1920 marca un punt d'inflexió decisiu. En un sol any, quatre atletes catalans van formar part de l'expedició als Jocs d'Anvers, va néixer la clàssica Jean Bouin i es va idear la construcció de l'Estadi Olímpic de Montjuïc, projecte activat per un somni: formalitzar la candidatura als Jocs de 1924, proposta que de nou impulsava la premsa de l'època i que no va reeixir perquè aquells jocs van anar a París per desig exprés del baró de Coubertin.
Però anem per parts. A més de la Gimnástica de Ulía, que es disputa en terres basques, la Jean Bouin és avui dia la prova més antiga del calendari atlètic espanyol. Esdeveniment popular i elitista alhora, el seu nom és un homenatge a un excel.lent corredor francès, plusmarquista de l'hora, que va morir al front de guerra per error de l'artilleria del seu propi bàndol. La justificació de la prova semblava evident: difondre l'atletisme entre la massa social. Sempre organitzada per algun mitjà de comunicació —al principi El Sport, després i ja fins avui dia El Mundo Deportivo—, el seu circuit, des d'Esplugues fins al Parc de la Ciutadella, recorria les principals artèries de la ciutat i amb el temps es va instal.lar definitivament a Montjuïc, avui la seva llar. Rossend Calvet va guanyar aquella primera edició, i María Víctor va ser la primera vencedora femenina, tot i que 28 anys més tard, quan es va instaurar la cursa per a dones. Això no obstant, quan s'esmenta la Jean Bouin en presència d'experts en la matèria, tots la vinculen a Gregorio Rojo, actualment entrenador de brillants valors, que va córrer la prova setze vegades i la va guanyar sis entre les dècades dels quaranta i els cinquanta.
"L'edició més espectacular que recordo va ser la de 1952", explica Gregorio Rojo, un home que amb vuitanta anys encara està en plena forma, un prototip de vida espartana que continua llevant-se a les set del matí i corrent pels boscos durant una hora cada dia. "En aquella ocasió sortíem de Sant Just i la meta era a l'Arc de Triomf: deu quilòmetres. Corríem a les 13 h del dia de Cap d'Any. Travessàvem Barcelona i els aficionats, que sortien de missa, es rendien al nostre pas. Recordo una Diagonal repleta de públic i un clamor a la meta, quan vaig aconseguir batre el rècord de la prova."
Natural de Villalomerz, un petit poble de Burgos, Gregorio Rojo es va criar en una família de pagesos i va descobrir l'atletisme a Barcelona durant el servei militar. Passejant pels quarters de Sant Andreu es va aturar per contemplar un grup de soldats que feien gimnàstica i estiraven els muscles. Els va demanar si podia unir-s'hi i ells van assentir. La qualitat dels seus turmells i la seva fina complexió —aviat el van anomenar El Cañas— li van permetre evolucionar amb facilitat. Va ingressar al RCD Espanyol, es va entrenar sota les ordres de Manuel Cutié, un estudiós de la matèria, i va gaudir de cèlebres enfrontaments amb Constantino Miranda, a més de viatjar als Jocs Olímpics de Londres'48. "Vaig córrer amb Emil Zatopek, per a mi el millor fondista de tots els temps", explica Rojo. "En aquells dies, enfrontar-te a aquells monstres et satisfeia completament. Cap de nosaltres no corria per diners. Jo treballava a FECSA i havia de demanar permisos per entrenar-me o viatjar. Sortíem d'un conflicte, la Guerra Civil, i la societat no estava pel lleure. Es practicaven uns quants esports, futbol, ciclisme, atletisme i natació; els bàsics. Practicar l'atletisme era molt complex: al gran públic solament l'apassionaven els enfrontaments directes, els duels Rojo-Miranda o Rojo-Manuel Andreu, i els xocs entre el Barcelona i l'Espanyol, aleshores grans rivals en atletisme. Corríem per amor a l'art, perquè el club només et donava la samarreta i el material era rudimentari. La sola de les sabatilles quan es desgastava cedia i els claus es clavaven a les plantes dels peus. Els pantalons de xandall eren de tipus bombatxo, amples i incòmodes, no com els vestits futuristes que llueixen avui dia les grans estrelles."

Inundacions en l'estadi Olímpic. La inauguració del remodelat recinte va ser accidentada.
(© AHC - AF Antonio Lajusticia)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

L'ESTADI OLÍMPIC, UN GEGANT AÏLLAT


Gregorio Rojo mai no va arribar a córrer a l'Estadi Olímpic de Montjuïc, un dels orgulls de la ciutat, emblema olímpic i també símbol de nombrosos fracassos. En principi, s'havia de bastir a Pedralbes, però a l'últim es va erigir al Sot de la Fuixarda. Amb l'objectiu d'esdevenir un dels punts calents de la II Exposició Universal de 1929, l'Estadi va créixer segons el pla elaborat per l'arquitecte Pere Domènech i Roura. Segurament aquesta exposició no necessitava cap estadi, ni tampoc el Poble Espanyol ni el Teatre Grec, però l'esdeveniment va ser l'excusa perfecta per erigir aquella obra, igual que Barcelona'92 va justificar, per exemple, l'accelerada construcció de les rondes que avui circumval.len la ciutat.
L'Estadi simbolitzava, a més, la conquesta de Montjuïc, la muntanya maleïda —el castell frustrava qualsevol alçament que els barcelonins es proposessin— i posava límits a un terreny erm i desconegut. Això no obstant, mai no va integrar-se plenament a la vida esportiva de Barcelona; els precaris accessos el van aïllar. La primera pedra es va col.locar l'abril de 1927 i es va aixecar amb un pressupost molt reduït de 6.500.000 pessetes. Amb el temps, aquest estalvi va redundar en contra seva perquè el material de baixa qualitat es va degradar a una velocitat sorprenent. L'escultor Pau Gargallo va modelar dues obres. Els Genets fent la salutació olímpica van realçar la força plàstica de l'entrada de Marató. El braç aixecat simbolitzava la salutació olímpica, la inspiració de Grècia. Gargallo no va aconseguir que la parella d'Aurigues —un home en un carro, una dona en l'altre— coronés l'entrada principal el dia de la inauguració oficial, el 20 de maig de 1929: el fonedor francès va morir de sobte i l'obra es va haver d'acabar en ciment.
Sota la presidència dels reis d'Espanya van assistir a la inauguració el baró de Coubertin, Jules Rimet, president de la FIFA, i més de 60.000 espectadors. Aquell estadi noucentista i asimètric era el segon més gran d'Europa, després de Wembley, a Londres. Van jugar a futbol (Catalunya- Bolton Wanderers), a rugbi (Espanya-Itàlia) i es va practicar atletisme a la pista de cendra de 500 metres. Van arribar combats de boxa massius —Uzcudum, Carnera, Schmeling—, curses de dirt-track, un Congrés Missional o una cita d'orfeons indígenes presidida per Macià. D'atletisme, ben poc. La gran ocasió havia de ser l'Olimpíada Popular de 1936, interrompuda l'últim instant per l'esclat de la Guerra Civil. La ciutat es va oblidar de l'Estadi, que semblava condemnat fins que va reviure el 1955, en presidir com a seu els II Jocs de la Mediterrània. Va ser un miratge. Tot i que es va oferir com a punt d'arribada d'una etapa del Tour de França i d'una final de Copa Barça-Espanyol (1957), la seva degradació es va accelerar. No és veritat que servís d'improvisat camp de concentració en la immediata postguerra, però sí que va ser utilitzat per allotjar els barraquistes eradicats del Somorrostro i del Camp de la Bota a la darreria dels cinquanta i per refugiar els damnificats del Vallès el 1962. La filmació el 1972 de La gran esperanza blanca va ser l'última gota. Els artificiers del Cos d'Enginyers van presentar un pressupost de seixanta milions de pessetes per volar-lo, però la protesta ciutadana va aturar el procés. El RCD Espanyol va presentar un primer projecte d'instal.lació a l'Estadi el 1979, sempre que s'enderroqués i es reconstruís. La proposta coincidia amb les noces d'or de la instal.lació. L'Espanyol ha trigat divuit anys a aconseguir Montjuïc: durant aquest temps han passat una remodelació de 6.000 milions de pessetes, una Copa del Món d'Atletisme el 1989 i uns Jocs Olímpics el 1992. El renaixement de l'Estadi va ser solemne. El 1983, els arquitectes Correa, Milà, Buxadé, Margarit i Gregotti en van projectar la preservació i en van mantenir la façana exterior, però el van dotar d'una excel.lent infraestructura, una adequada disposició per a la pràctica poliesportiva, visibilitat i comoditat per als espectadors. L'Estadi va entrar a formar part de l'anomenada Anella Olímpica, que incloïa el Palau Sant Jordi, les Piscines Picornell, l'INEFC, el Parc del Migdia i diverses instal.lacions d'entrenament. Avui dia acull l'Espanyol i també els Barcelona Dragons de futbol americà, i en ocasions concretes s'articula com a marc per a la celebració de reunions atlètiques. La Cursa de la Mercè i la d'El Corte Inglés solen transcórrer en el recinte, que aquest estiu va recuperar el Meeting Internacional d'Atletisme Ciutat de Barcelona.
El període en què ens havíem quedat, la dècada dels vint, va suposar el trampolí per a la institucionalització de l'atletisme. També va presenciar diverses trompades. Les successives derrotes de la candidatura per als Jocs Olímpics (1924, 1936) van forçar l'organització de l'Olimpíada Popular. Barcelona ja disputava els seus campionats catalans de marxa atlètica, en els quals brillava Guerau Garcia, apòstol de la disciplina a Catalunya, el qual va arribar a fregar el rècord mundial dels vint quilòmetres. També hi havia els campionats regionals de marató. Era l'època en què coratjosos aficionats, com ara el farmacèutic Nemesi Ponsati, mantenien viva la flama de l'atletisme. Ponsati conservava tanta fe en l'esport que es reunia amb els seus joves atletes a la plaça Espanya cinc dies a la setmana, pagava els taxis de la seva butxaca i duia els seus deixebles a entrenar-se a l'Estadi.
L'esport començava a ser un espectacle de masses i es popularitzava entre els sectors més marginals. Exigia una ambiciosa contraprestació: introduir-se en el marc esportiu internacional a qualsevol preu. L'amenaça del règim hitlerià i el feixisme de Mussolini es van enfrontar a l'estratègia del front populista (com a unitat contra l'amenaça feixista). L'esport va adquirir formes polítiques, es va escindir en dues direccions: la vessant burgesa i classista de sempre, i la facció dels obrers, entesa com la pràctica dirigida a tots els treballadors, sense distinció de raça ni sexe. La primera era l'oficial, la federativa; la segona s'estenia ràpidament a través dels moviments internacionals de treballadors. Praga, Frankfurt, Moscou i Viena van acollir les primeres olimpíades obreres. Barcelona era la següent a la llista, una vegada que Espanya va descartar acudir als Jocs Olímpics de Berlín'36 atenent al boicot internacional contra Hitler.

Cartells dels Campionats d'Espanya Universitaris d'Atletisme (Estadi Olímpic, 1936).
(© AF de la Secretaría General del Deporte, Generalitat de Catalunya)

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

OLIMPÍADA POPULAR

Els noms de Guerau Garcia i Luis Pratmarsó, un excel.lent migfondista, van sonar a la megafonia de l'estadi de Berlín", recorda el periodista Andreu Mercè Varela. "Els cridaven perquè es posessin als seus llocs de sortida. Evidentment, no anaven a córrer. Mai no van arribar a ser olímpics." El Front Popular Espanyol va ser el gran gestor de l'Olimpíada Popular. Barcelona va assumir l'organització de l'esdeveniment en anomenar Montjuïc poble de l'Olimpíada. La jornada inaugural s'havia d'obrir a les 16 h del 19 de juliol, amb una desfilada de 5.000 atletes i 3.000 folkloristes. El 18 de juliol es van realitzar els assajos de la festa i molts organitzadors van dormir a les instal.lacions de l'Estadi per resoldre problemes d'última hora. Allà mateix els sorprenia l'esclat de la Guerra Civil.
No cal dir que la Guerra Civil va aturar tota activitat esportiva. Els joves van ser cridats al servei i els seguidors es van recloure als seus refugis. Explica Mercè Varela que la història de Pratmarsó es podia qualificar com una de les carreres més desafortunades que recorda: "Era un talent innat. Plusmarquista espanyol dels 1.500 metres i de la milla, no va aconseguir ser olímpic com a atleta. La Guerra Civil ho va aturar tot, les competicions i els entrenaments. Pratmarsó no va poder viatjar a Berlín'36 i més tard es va centrar en els estudis d'enginyeria. Era també un gran futbolista, fins al punt que el Barça el va contractar com a successor d'Escolà. Aleshores es va trencar un turmell durant un entrenament i a partir d'aquí va trencar amb tot. Només l'hoquei sobre herba el va poder recuperar: fins i tot va ser olímpic d'aquest esport a Londres'48." La fi de la Guerra Civil va significar començar de nou. Barcelona va haver d'esperar als Jocs de la Mediterrània de 1955 per recuperar l'actualitat internacional. Els barcelonins van trigar a tornar als camps d'atletisme. És veritat que la FAC va normalitzar aviat les activitats, però també ho és que treballava de manera precària. Des de la revista Atletismo Español, que ja editava la Federació Espanyola d'Atletisme el 1951, es va recomanar als catalans que es modernitzessin: els entrenadors havien d'ensenyar als atletes a fer servir els starting blocks, tacs de sortida, perquè resultava ridícul que els velocistes catalans continuessin cavant els forats en la cendra per prendre impuls a la sortida. Suposava un retard de molts anys respecte dels altres atletes espanyols.

Jordi  Llopart, Josep Marín i Jaume Barrosso -de dreta a esquerra- durant els 10 Km. marxa del Meeting Internacional d'atletisme (estadi olímpic, juliol de 1993).
(© Sergio Carmona)

La irrupció de Tomàs Barris, un altre migfondista extraordinari, va reimpulsar l'atletisme barceloní. Barris, del qual es diu que es va avançar trenta anys a la seva època per les seves marques, va acaparar bona part de l'atenció pels Jocs de la Mediterrània i va despertar l'interès d'experts estrangers, com ara el finlandès Olli Virho, el qual es va encarregar de dur-lo a Friburg (Alemanya) perquè s'entrenés i d'enrolar-lo als grans encontres escandinaus. "Joan Antoni Samaranch, aleshores regidor d'Esports de l'Ajuntament de Barcelona, em va facilitar les beques per viatjar a l'estranger", explica Barris. "Jo era un atleta d'Estat. Fins i tot vaig rebre la Medalla al Mérito Civil per una anècdota molt curiosa: havia de córrer a Laaperanta (Finlàndia), però no havien hissat la bandera espanyola a l'estadi. Vaig dir que sense ella no corria. Van haver d'hissar-la."
Tret de l'eclosió d'algunes estrelles, l'atletisme barceloní es mantenia a les seves bases. Continuava desenvolupant-se com un esport més aviat minoritari i dirigit als joves en edat escolar. Gairebé tota la seva activitat es concentrava a l'Estadi de Montjuïc, de fet l'única instal.lació que es trobava en unes condicions discutiblement acceptables. Havia de ploure força fins que Barcelona assolís l'actual xifra de pistes sintètiques. Avui dia, la metròpoli té set instal.lacions de tartan i la Federació Catalana d'Atletisme (FCA) disposa d'unes 6.000 llicències. En aquella època la situació actual s'hagués qualificat d'utòpica. L'Estadi Serrahima, també a Montjuïc, va esdevenir l'alternativa de l'Olímpic el 1969. En poc temps, la coqueta instal.lació va assumir les funcions del vetust gegant, un perill fins i tot per a la integritat física dels esportistes perquè el ciment queia a trossos.

Instal.lacions de l'Estadi Serrahima, a Montjuïc.
(© AHC - AF Antonio Lajusticia)

El nombre de fitxatges fluctuava d'un any a l'altre i els clubs malvivien. El Barça no tenia problemes perquè els ingressos econòmics del futbol tapaven tots els forats. També es mantenia en forma el CNB, però no l'Espanyol, un erm que es va rendir per manca d'atletes el 1972. En aquells temps Barcelona intentava apropar-se cada vegada més a l'exterior. La Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) instaurava l'ús del cronometratge elèctric i les superfícies de tartan començaven a ser habituals. Francisco Aritmendi, un deixeble de Gregorio Rojo, aconseguia de guanyar el prestigiós Cross de les Nacions el 1964 (tres anys abans, Antoni Amorós assolia el segon lloc en aquesta mateixa competició). Amb ells, i amb la sabadellenca Carme Valero, campiona del món de cros el 1976 i el 1977, arribava l'època dels grans atletes catalans i l'impuls que permetria arribar al fructífer període actual.
L'esport va guanyar tal entitat que va esdevenir sinònim de prestigi social i institucional. Els últims anys, el govern de Franco havia girat els ulls cap als esportistes, els quals començaven a rebre un tracte especial de favor. La metròpoli atreia els atletes de qualsevol punt del país mitjançant beques suculentes i les diferents residències d'esportistes els acollien amb els braços oberts. Així arribaven corredors com Vicente Egido, de Salamanca, l'aragonès Domingo Catalán o el càntabre José Manuel Abascal, i naixien els Centres de Perfeccionament Tècnic. Contagiats d'aquell esperit esportiu, els barcelonins també es posaven les vambes i corrien pels carrers. Ja era habitual trobar grups de corredors, a primera hora de la tarda o al capvespre, travessant la ciutat a bon pas. Els últims anys setanta, primers de la democràcia, van reflectir aquesta ebullició latent a la ciutat. Els grups d'aficionats que es reunien per entrenar-se al Castell de Montjuïc, al passeig de la Zona Franca, al Parc de la Ciutadella o a la Carretera de les Aigües van ser els mateixos que van promoure el naixement de la Marató de Barcelona (1978) i de les tradicionals curses d'El Corte Inglés i de la Mercè (totes dues el 1979). Era la cultura del jogging, importada de Nova York, la que s'apoderava de Barcelona, immersa en un període de modernització que es va plasmar uns anys més tard als Jocs Olímpics del 1992, el moment més brillant a la història de l'esport de la ciutat.
Arriba la febre
L'atletisme es va vincular més que mai a l'esport popular. Alguna edició d'El Corte Inglés superava els 60.000 participants: ja era la cursa urbana més nombrosa del món. Van proliferar les pistes d'atletisme, com la Marbella, una instal.lació de terra que va aparèixer per art d'encantament al fons del Poblenou, mentre que el cultiu de noves tècniques d'entrenament cristal.litzava en l'escenari internacional. Jordi Llopart aconseguia la medalla de plata als cinquanta quilòmetres marxa dels Jocs de Moscou'80; José Manuel Abascal, el bronze als 1.500 metres de Los Angeles'84. Barcelona va voler tocar el cel amb les mans i va presentar la candidatura als Jocs Olímpics de 1992. Joan Antoni Samaranch, president del Comitè Olímpic Internacional (COI), va proclamar la victòria a Lausana el 1986.
I va arribar la febre. Va néixer el Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR), embrió dels futurs astres, es van accelerar les obres olímpiques i Barcelona es va preparar per viure el gran somni. Els atletes somiaven de córrer en el remodelat Estadi de Montjuïc, examinat i suspès durant la Copa del Món d'Atletisme de 1989, quan un intens aiguat va deixar en evidència els seus deficients acabats. Van sobrevenir les presses d'última hora, els càlculs aproximats. Les obres finalitzarien uns quants mesos abans de la inauguració. Van qualificar els Jocs Olímpics de Barcelona d'èxit majúscul, i després va venir la ressaca.

43foto13.jpg (20670 bytes)

Carrera de la Mercè en la dècada dels seixanta. Milers de barcelonins participen cada any en aquests maratons particulars.
(© Rafa Seguí)

Semblava que el món s'acabava. Es va perdre la tradicional reunió internacional d'atletisme i només la disputa del Campionat Mundial indoor, al Palau Sant Jordi el 1995, va retornar certa brillantor a l'atletisme barceloní. Van arribar les vaques magres quan es van fer públics els deutes milionaris de la FCA, superada per una gestió deficient, tot i que van seguir sorgint atletes d'altíssim nivell. L'últim es diu Reyes Estévez, un altre migfondista portentós que va meravellar els experts en aconseguir la medalla d'or als 1.500 metres del Campionat d'Europa. Potser la seva incorporació a l'elit de l'atletisme el vincula amb les heroïcitats de Pere Prat, el pioner.
Avui dia, Barcelona s'ha centrat a reimpulsar el moviment atlètic. Ha renascut la reunió de l'atletisme, es conserven totes les grans curses de la ciutat i les residències d'atletes segueixen plenes a vessar. L'any del centenari, la ciutat busca nous al.licients per no quedar-se enrere. Va fallar la candidatura als Mundials d'Atletisme de 1999, la seu dels quals serà Sevilla, tot i que l'aixeta pot obrir-se en qualsevol altra via.

 

 

 

TETX: J. M. Baget i Herms

Els clubs, base de l'atletisme

Els clubs han estat la base de l'atletisme arreu del món, i també a Catalunya, tot i que aquest concepte ha anat canviant al llarg dels anys, i molt especialment en els darrers temps. La incorporació de les empreses d'equipament esportiu (xandalls, sabatilles, material atlètic...) ha pres una gran importància, sobretot pel que fa a les curses de mig fons i de fons, per no parlar de les maratons on el professionalisme es va desenvolupar ja des dels anys setanta amb l'èxit aclaparador de la cèlebre marató de Nova York, escenari fins i tot de la pel.lícula Marathon Man, les multitudinàries curses urbanes (com ara la Cursa d'El Corte Inglés a Barcelona) i el jogging.
Darrerament ha sorgit un gran nombre de clubs dedicats específicament a aquestes modalitats, mentre que els tradicionals equips pluridisciplinaris (curses, salts i llançaments) pateixen els efectes d'aquests canvis estructurals, ja que no poden competir amb les multinacionals esmentades, com ara Reebok, Adidas, Nike, New Balance i també el club Larios, diverses vegades campió d'Europa de clubs, que forma part del grup Unipublic (organitzador per exemple de la Volta Ciclista a Espanya) i finançat íntegrament per aquesta marca de begudes alcohòliques.
El cas del barceloní Reyes Estévez, medalla de bronze als campionats del món de 1997 i enguany campió d'Europa a la cursa dels 1.500 metres, és prou emblemàtic, ja que es va formar esportivament al Futbol Club Barcelona a les ordres de l'entrenador Gregorio Rojo, figura llegendària dels anys de la postguerra. Un cop es va convertir en un atleta de prestigi internacional, però, Estévez va ser fitxat pel grup Adidas, tot i que encara s'entrena amb Rojo. Fermín Cacho, per la seva banda, pertany al Reebok; i Isaac Viciosa, Manuel Pancorbo i Alberto García, al Larios.

CENT ANYS DE CURSES

Enguany se celebra el centenari de la primera cursa atlètica a Catalunya, tot i que la Federación Atlética Catalana no es va fundar fins l'any 1915. Aquesta federació va ser la primera de l'Estat espanyol i de fet fins al 1920 no es va crear a Madrid la Reial Federació Espanyola d'Atletisme sota la presidència de Gabriel María de Laffitte. Malgrat tot, des dels primers anys del segle XX van sovintejar les competicions promogudes pels clubs i grups d'afeccionats. Cal recordar que el 1896 es van celebrar a Atenes els primers Jocs Olímpics de l'era moderna, en els quals l'atletisme va ser l'esport més important, i des d'aleshores les millors fites de l'olimpisme van estretament lligades a l'atletisme. El 1914, i encara sota el cop de la gran qualitat dels Jocs d'Estocolm que van tenir lloc dos anys abans, es van organitzar a Barcelona, Madrid i Donostia les primeres competicions segons els reglaments vigents de la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF) i amb unes desmesurades ambicions de grandesa. L'anomenat Concurso Olímpico, sembla que destinat a recollir fons per al Sindicat dels Periodistes Esportius de Barcelona, va coincidir amb els Juegos Olímpicos Madrileños i l'Olimpiada de Jolastokieta a Jaizkibel i va donar lloc als primers rècords de la història de l'atletisme espanyol.
En el moment de la fundació de la Federació Catalana, nombroses societats esportives ja disposaven de la seva secció d'atletisme. El Club Natació Barcelona (CNB) i el Futbol Club Barcelona han estat els clubs capdavanters de la ciutat al llarg de la seva història i els seus enfrontaments en els campionats de totes les categories han estat una de les claus del progrés de l'atletisme català. El gran pioner del nostre atletisme va ser Nemesi Ponsati, propietari d'una farmàcia a l'avinguda Pau Claris i un dels socis fundadors del Club Natació, que va tirar endavant durant molt anys la seva secció d'atletisme. El seu treball es va desenvolupar en facetes prou diverses, des de l'entrenament fins a l'organització de competicions, sempre amb una dedicació especial a les categories infantils i juvenils.
La seva immensa obra es va perllongar fins als anys setanta, quan encara se'l podia veure dia rere dia al vell estadi de Montjuïc, aleshores gairebé en runes, alliçonant nens i joves en la pràctica de l'atletisme. Per a tots els seguidors d'aquest esport, la figura patriarcal del senyor Ponsati anava lligada a les manifestacions atlètiques de tota mena i va contribuir sens dubte a crear grans nuclis de practicants i afeccionats. El seu esperit va impregnar bona part de la filosofia esportiva del CNB. La formació integral de l'esportista va ser el seu objectiu fonamental i ni tan sols en els temps del més incipient professionalisme el Club Natació es va apartar d'aquesta línia d'estricte amateurisme, tot i que els seus millors atletes sovint se n'anaven a altres clubs com ara el Barça. Un cas prou significatiu el va protagonitzar Martí Perarnau, més tard prestigiós periodista i director de programes esportius de TVE. Perarnau es va formar al CNB i fins i tot el 1972 va assolir als disset anys el rècord d'Espanya absolut i la segona millor marca mundial all-time de la seva edat, però poc després va ser fitxat pel Futbol Club Barcelona, on va romandre gairebé fins al final de la seva carrera esportiva, força sacsejada per les lesions.
Des de la seva fundació al 1898, el Futbol Club Barcelona va incorporar una secció d'atletisme que ha passat per etapes prou diverses. En el mes de desembre del 1900 es va celebrar un festival d'inauguració del camp de futbol davant de l'Hotel Casanovas i segons les informacions de l'època, Miguel Valdés va córrer els cent metres en dotze segons exactes, tal vegada la primera marca de la qual es conserva constància a Catalunya. Aquestes pistes van ser l'escenari de les primeres curses, salts i llançaments que componen el programa atlètic.

RIVALITAT BARÇA - ESPANYOL

La secció d'atletisme del Barça ha estat l'única lligada al món del futbol que s'ha mantingut en un primer pla al llarg de la història. El RCD Espanyol, per exemple, va disposar d'una excel.lent secció d'atletisme en els anys quaranta i cinquanta, sobretot en les curses de mig fons i grans distàncies. Constantí Miranda i Josep Coll van simbolitzar tota una època juntament amb Gregorio Rojo, del Barça, que va seguir una llarga trajectòria esportiva: el 1942 Rojo va fixar un rècord de 5.000 metres (14'53''6), només superat nou anys més tard quan l'espanyolista Josep Coll el va deixar en 14'45''4. En els 10.000 metres Rojo i Miranda van protagonitzar un duel espectacular a la primavera del 1947 quan el primer va marcar 31'32''6 el 15 d'abril i Miranda li va arrabassar el rècord el 17 de maig amb 31'02''6. Els seus duels a la pista i en les curses de cros van aixecar una gran expectació i l'interès dels afeccionats.
Dins d'aquesta aferrissada rivalitat Barça-Espanyol, cal esmentar-hi Tomàs Barris, sens dubte el millor atleta espanyol de tots els temps fins aquell moment, que va rebaixar el rècord de 1.500 metres en més de dotze segons entre 1955 (3'54''6) i 1958 (3'41''7) i es va situar entre els vint millors atletes del món de totes les èpoques. Barris, de l'Espanyol de tota la vida, va ser apadrinat per Joan Antoni Samaranch arran dels Jocs de la Mediterrània celebrats a Barcelona el 1955 i es va posar en mans d'un tècnic finlandès de gran prestigi, Olli Virho, que a més li va donar l'oportunitat de competir als països escandinaus, aleshores capdavanters del mig fons mundial, on va fer els seus millors resultats. Més tard, però, les gairebé cròniques dificultats financeres que ha patit l'entitat blanc-i-blava van menar a la dissolució de la secció d'atletisme i malgrat alguna revifada, no hi ha indicis que l'Espanyol es plantegi una recuperació d'aquesta branca que li va donar un bon grapat de satisfaccions.
El CNB a casa nostra i el Real Madrid a l'Estat van ser els grans adversaris del Barça, però l'equip madrileny no es va caracteritzar mai per la continuïtat de la seva secció, que va desaparèixer als anys setanta. Els èxits del migfondista toledà José Luis González van donar lloc cap al 1986 a una singular proposta, el seu fitxatge pel Real Madrid; però aquest club no tenia cap secció d'atletisme i el projecte va romandre als llimbs de les peregrines intencions. Tampoc l'Atlético de Madrid no s'ha preocupat gairebé mai per l'atletisme... i amb el senyor Gil de president encara menys! Per tant, la rivalitat amb els equips madrilenys no s'ha estès habitualment a l'atletisme i menys des de l'aparició del Larios, radicat formalment a Madrid però format per atletes provinents de tots els indrets de l'Estat espanyol gràcies a la generosa aportació econòmica dels seus promotors. Atletes catalans com Carles Sala, Gaietà Cornet, Gustau Adolf Becquer, Albert Ruiz, Daniel Martí i altres formats als equips catalans, sobretot al CNB, es van sentir atrets pels diners que els oferia l'equip vestit de groc de la capital. CNB i Barça són, per tant, els equips més notables de l'atletisme català, però al llarg de la seva història s'han donat diverses iniciatives per tal de crear clubs específicament dedicats a l'atletisme. La manca de recursos econòmics ha ensorrat la majoria d'aquests projectes, tot i que cal recordar la formació del Club Atlètic Stadium cap als anys seixanta, que va trencar el duopoli CNB-Barça en crear-se un equip força potent que va desaparèixer uns quants anys després per manca de mitjans. Tanmateix, la secció atlètica del Centre Gimnàstic Barcelonès (CGB), de la popular barriada de Gràcia, va assolir resultats remarcables sobretot a la categoria femenina (recordem les bessones Tatjer), i encara avui és un dels equips més destacats malgrat la progressiva desintegració dels clubs esportius arran de la incorporació dels grups patrocinats per les marques esportives multinacionals.
El moviment atlètic, però, segueix viu sobretot a les ciutats de l'àrea metropolitana i de les comarques catalanes com una extensió de l'associacionisme tan propi del tarannà català. A l'Hospitalet, Badalona, Cornellà i altres indrets s'han creat nous clubs per tal de donar motius de superació i estímul als joves, i clubs llegendaris com el GEIEG de Girona, el Club Natació Reus Ploms, el Club Atlètic Manresa, la Unió Esportiva Vic, la Joventut Atlètica Sabadell i molts altres segueixen la seva activitat i les seves tasques de formació juntament amb les seccions de marxa atlètica (on els esportistes catalans mantenen la seva hegemonia) i les curses populars que sovintegen arreu del país. El moviment atlètic, l'esport rei, malgrat tot, no s'atura.

.