portada

2x2=5

retrats Anna Boyé fotos Enrique Marco

Estratègies per a la cultura

 

Cap a on va la cultura de Barcelona? És una pregunta que conté certa dosi de prospectiva però que es refereix sobretot al present. Cap a on volem que vagi? La resposta a aquesta altra qüestió, en canvi, implica partir d’una mirada al present, però obliga sobretot a reflexionar de cara al futur. Això no s’havia fet en el nostre món cultural fins ara que ho fa l’Ajuntament a través de l’Institut de Cultura amb el pla "BCN Accent de Cultura". De la funció que ha de tenir la cultura, d’allò que cal fer per afrontar els reptes del segle XXI, i quins són aquests reptes, en parlen Ferran Mascarell, director de l’Institut de Cultura de Barcelona; Jordi Martí, coordinador del pla estratègic; Joan Rigol, exconseller de Cultura de la Generalitat, i Narcís Comadira, poeta i pintor, observador qualificat com a usuari i agent actiu de la cultura barcelonina.

 

 

Els cinc participants a la taula rodona.
D'esquerra a dreta, Jordi Martí, Jaume Boix (moderador), Ferran Mascarell i Narcís Comadira

jaume boix: D’on surt la idea d’aplicar els mètodes del pensament estratègic al món cultural barceloní? Quina alarma sona o què és el que fa posar en marxa un pla d’aquestes característiques?

ferran mascarell: Nosaltres partim d’una idea que és simple. En un món que va cap a això que en diem globalització és evident que les ciutats no poden dissenyar futurs culturals si no busquen idees sobre si mateixes a mitjà i llarg termini. En un món cada cop més complex, no n’hi ha prou amb anar fent: les ciutats han d’obrir processos conscients de recerca del seu paper. El pla estratègic parteix d’aquesta idea. Barcelona, a banda d’aprofitar el seu patrimoni cultural i històric tan ric, ha de saber transitar cap a un lloc determinat en aquesta xarxa universal de ciutats de cultura. Primera idea, per tant: les ciutats han d’espavilar-se per definir el seu paper. Segona idea: cal que això es faci des del conjunt de la ciutat, amb la complicitat de la societat civil i el conjunt de les administracions. Definir el futur cultural de la ciutat ja no és, com no ha estat mai d’altra banda, qüestió d’una de les parts, de l’Administració o de la societat civil, sinó de la suma de totes les parts. Per tant, el pla estratègic és el mecanisme perquè tots plegats treballem per definir cap a on volem anar, des de l’editor o l’artista plàstic independent fins al polític o el gestor que treballa a l’Administració. La tercera i última qüestió és que el sector cultural de la ciutat —el sector en sentit ampli, que no vol dir només l’artístic sinó també l’universitari, l’empresa cultural, les divisions d’investigació de les indústries, etc.— té unes possibilitats enormes de convertir-se en el protagonista principal de la transformació de la ciutat del segle XXI.
Això en resum es el pla estratègic que s’ha fet a partir de tretze comissions on hi han participat 250 persones de tots els camps i colors. I a més, barrejats —ho remarco perquè un dels defectes del sector cultural barceloní és que està compartimentat, que no hi sol haver comunicació entre els diferents camps—: el pla els ha mesclat. I d’aquesta reflexió, que és la primera fase del pla, la que en diem de diagnòstic, n’han sortit unes idees clau que serveixen perquè en la segona fase que ara comença es plasmin propostes i estratègies amb un calendari que té dos horitzons, el 2004, per raons òbvies del gran esdeveniment que es prepara, i el 2010, és a dir, per a quan els que ara tenen deu anys siguin els protagonistes.

jaume boix: Del pla en sortirà alguna estructura, algun organisme estable?

ferran mascarell: No ho sé, però el pla mateix ja n’és un. Ara es constituirà una comissió directiva formada per gent dels diferents sectors, presidents d’entitats culturals de tota mena. De moment serà un organisme que anirà marcant pautes.

jaume boix: Del diagnòstic, que suposo que vol dir l’estudi de l’estat de salut de la cultura a Barcelona, que n’heu deduït? Què sobra, què falta, què falla, què grinyola, què funciona bé...?

jordi martí: El diagnòstic, en efecte, ha consistit a fer una radiografia de l’estat de la cultura a Barcelona per tal de veure quins eren els punts crítics i veure alhora com aquests es poden convertir en reptes per a un futur immediat i per tant esdevenir projectes d’actuació. Una cosa que és important és que el pla es planteja com un pla d’acció i, per tant, ha d’acabar proposant actuacions concretes. El diagnòstic, molt resumidament, ha fet dues mirades; una d’elles ha estat dirigida a l’entorn interna- cional per veure com s’hi està adaptant Barcelona en múltiples camps. I aquí hi ha una cosa que cal destacar: la globalització econòmica comporta uns efectes culturals importants, sobretot la incorporació de les noves tecnologies de la informació, que canvien fins i tot el mateix concepte de cultura. Cal veure, doncs, de quina manera BCN Accent de Cultura pot continuar ocupant un espai en l’àmbit cultural en un moment en què les fronteres tendeixen a difuminar-se. El diagnòstic estudia com està situada la ciutat davant d’això. Han sortit moltes idees. Sobre la creació s’ha dit que Barcelona continua mantenint la imatge de ciutat de creadors i atractiva per a la creació, però amb problemes importants a l’hora que aquesta creació connecti amb els sistemes de producció i distribució interna- cionals. En el tema patrimonial, el diagnòstic destaca l’enorme esforç que s’ha fet els últims anys a Barcelona amb la construcció d’una nova xarxa d’equipaments, però es veu que s’han de buscar els sistemes millors per gestionar-los com a generadors de cultura i no com a simples magatzems. El paper de la cultura en l’educació ha estat un altre punt de debat molt interessant.
Jo crec, en fi, que bàsicament el pla consisteix a observar el terreny cultural des d’un angle diferent del tradicional. La cultura no serveix només per generar símbols de ciutat, sinó que té una dimensió econòmica creixent —diu la UE que serà el jaciment d’ocupació més important en el futur—, perquè continua sent una de les claus per escometre els objectius de cohesió social que cada ciutat té, perquè pot tenir una dimensió important en la vertebració de la ciutat metropolitana i finalment perquè la cultura té un efecte importantíssim a l’hora de capacitar la ciutat en l’esfera global, de situar-la en el mapa internacional.

joan rigol: Jo he llegit el diagnòstic del pla en diagonal i m’ha suggerit una colla de qüestions per a mi molt estimulants. En primer lloc, crec que parla més de la cultura cap a la ciutat que no pas de la ciutat cap a la cultura; és a dir, al pla hi ha una preocupació molt forta per veure quin és el perfil que ha de tenir la ciutat i com la cultura pot implementar aquest perfil. Jo, per tradició de pensament, sempre he considerat que la cultura és sobretot una interpel.lació de tipus personal (sense renunciar lògicament a les incitacions de tipus col.lectiu com el marc on després aquestes actituds personals es van reflectint). Per a mi, el punt de referència de la cultura ha estat sempre una opció personal, una espècie d’autoconsciència, de regeneració espiritual. Per tant, jo hi veig aquesta primera qüestió per debatre: ¿la cultura comença per un procés de necessitat que té el consumidor i que la va exigint a tots els altres o ha d’estar influïda o induïda, o bé és la suma de les dues coses?
Una segona consideració és el caràcter constituent que pot tenir la informàtica en el món de la cultura actual. Podem reclamar una informàtica i una xarxa de connexió que sigui, diguem-ne, l’enyorança d’una Sagrada Família: tots necessitem la Sagrada Família perquè sigui un punt de referència per al turisme cultural que Barcelona pot atraure. Però per a mi, pel concepte que tinc de cultura, aquest element de xarxa informàtica té un caràcter sobretot instrumental i de vegades dubto que la proliferació excessiva de tot això sigui fruit d’aquest desig d’anar progressant culturalment de les persones. Per tant, aquí fem una fugida endavant cap a un perfil de ciutat, que la veiem situada en el món de la informàtica, de la mateixa manera que es podria justificar una fugida endarrere cap a una Barcelona conservadora des del punt de vista cultural.
Hi veig un tercer element de debat: l’espai cultural que reclama Barcelona. Barcelona transcendeix els seus propis límits, però no només amb la gran conurbació, sinó que em sembla que l’espai de cultura de Barcelona és el ciutadà, el metropolità, i per a mi és tot Catalunya. Cal tenir en compte la importància del fet de reconèixer que l’espai de la cultura de Barcelona no és només de línia de metro sinó d’autopista, cal tenir-ho en consideració per la connotació que té la projecció de Barcelona per a la cultura. Identitat i universalisme, per dir-ho breument.

narcís comadira: A mi la cosa que em preocupa més és aquesta mena d’afany dissenyador previ del tinglado cultural. Crec que la cultura és un resultat, no és un projecte. Considero que la cultura és el conjunt de la manera de viure i d’interrelacionar-se i de producció creativa artística, estètica, etc. Em semblen molt bé aquests plans que feu de diagnosi, veure com està el país, això d’interrelacionar els grups en un país que té tendència a les capelletes, posar-los en relació i desfer aquesta animadversió de vegades irracional que es dóna entre diferents gremis... Tot això em sembla molt positiu. Ara bé, dissenyar quina mena de perfil cultural ha de tenir la ciutat d’avui a tants anys em sembla perillós. I per reprendre la metàfora de la Sagrada Família: la Sagrada Família de Gaudí l’estem destrossant i l’estem convertint en una cosa absolutament perversa; doncs bé, resulta que fins i tot progres d’abans, que reclamaven que no s’havia de continuar, ara defensen aquest pastitx horrorós perquè justament ven Barcelona. El que no m’agradaria és dissenyar un projecte cultural que vengui però que no respongui a una cosa genuïna, autèntica i ben fonamentada. És a dir, no intentem construir la Sagrada Família.
I hi ha un altre tema que em preocupa i és el que deia Rigol. Barcelona té diverses responsabilitats culturals. Una és l’estricta com a capital catalana i una altra és el lloc que ocupa en l’arc mediterrani. Hi ha una mena de territori de frontera cultural que no es correspon exactament amb les fronteres estatals i Barcelona hauria de tenir un lloc en aquesta àrea. I després hi ha la ubicació de la ciutat en el context de tot Europa o global. Però tot això no ens ha de fer oblidar les característiques de genuïnitat. Em fa por que la globalitat converteixi la cultura en mimetisme. A mi m’agrada la diferència, veure que a Anglaterra tanquen els pubs a les onze de la nit i circulen per l’esquerra, i la globalització fa perillar aquest treball amb intensitat en una línia més o menys pròpia. Per entendre’ns: l’època de la música barroca és bàsicament d’alemanys; malgrat que hi hagués uns francesos o uns catalans que més o menys estaven en l’òrbita, a l’hora de la veritat els bons eren els alemanys. Que ara descobrim el Tarradellas té un interès històric però no creatiu. M’estimo més Mozart. No caiguéssim en l’error que la globalitat dissolgués les energies pròpies. Crec que s’hauria d’intentar facilitar la creativitat personalitzada, per dir-ho d’alguna manera.

joan rigol: Segons el meu parer, el que interessa per dissenyar una política cultural és tenir com a referència el nivell cultural real del país. És a dir, veure quins són els mecanismes que la gent té per prendre consciència de les seves potencialitats. Si traslladem l’anàlisi a l’àmbit del consum cultural de la producció de les indústries culturals, llavors lògicament la fortalesa de la cultura és la fortalesa d’aquests sectors. Però no podem reduir-ho a aquest nivell perquè quan parlem de nivell cultural en aquests termes caiem quasi necessàriament en el reduccionisme del mètode d’una enquesta: quants aparells de ràdio o televisors té, si hi ha llibres a casa, si es va al cine, a passejar, etc. Hi ha, en canvi, una anàlisi qualitativa que em sembla imprescindible. Per exemple, per a mi és fonamental avui en dia una política cultural que englobi el sistema educatiu i la televisió. Al pla estratègic això hi surt, però per a mi no amb l’èmfasi que caldria.

narcís comadira: Em pregunto si una administració té dret a ingerir-se en la conducció de la creativitat de la societat.

Aparador de discos compactes. El pla estratègic "BCN Accent de Cultura" fa un diagnòstic de la cultura barcelonina i apunta algunes línies a seguir perquè el procés de globalització actual no condueixi a una uniformització.


ferran mascarell:
El que em pregunto és com pot ser que del que hem dit n’hagis deduït això. Jo coincideixo en l’opinió que la cultura és un resultat i no un projecte, però tu com a persona del món de la cultura, ¿no demanes al país una determinada densitat perquè els teus resultats creatius es puguin produir? Demanes un estàndard de teatres, de sales de concerts, de museus, d’exposicions, etc. que et permetin exercir la teva activitat creativa. Sense aquest estàndard, sense aquesta densitat, el sector creatiu té dificultats per desenvolupar-se. No estem parlant del disseny de la creativitat de les persones i menys de cap ingerència. Només faltaria!

narcís comadira: Bé, ho suposo.

ferran mascarell: No ho suposes, no; ho saps, ho vius. Tu has tingut una pràctica concreta de relacions amb el mateix Ajuntament que propugna això i sempre ho has fet des de la teva llibertat creativa. No és incompatible donar fonaments perquè la gent pugui treballar i fer-ho sense marcar cap direcció. Seria molt perillós si es fes això, si el plantejament fos: creem densitat de país o de ciutat a canvi de dificultar, de dirigir o de limitar la lliure expressió. Això és inadmissible. El que diem, i estem fent, és: sense un estàndard d’instruments, la creació i el consum tenen dificultats i els creadors i els consumidors es queixen, amb raó, si no hi ha biblioteques, llibreries, editorials, sales de teatre, festivals de teatre, de dansa, etc.
Una altra cosa que m’ha semblat interpretar i que consideraria un prejudici: no veig per què dissenyar futurs col.lectius és incompatible amb la identitat. Més aviat penso el contrari. Si les ciutats no tenen fortalesa per mantenir les seves identitats, la globalització se les menjarà. Si no tenim capacitat de produir coses pròpies des de la intel.ligència dels creadors com tu, la globalització significa que consumirem el que produeixen els altres. I això és el que ens harmonitzarà per la via negativa. Per tant, què hem de fer, nosaltres? Espavilar-nos perquè la ciutat tingui capacitat de produir cultura a partir de l’activitat dels creadors, a partir d’empreses, entitats públiques i privades; per tal que la globalització ens permeti existir. Perquè, si no, la globalització representa Los Angeles fent cine i Londres exportant música. Les cultures petites com la nostra ens hem de preocupar per això. El nostre consum augmenta, però es consumeix Hollywood i Londres. I la nostra cultura? Ens hem de preocupar de dissenyar futurs, perquè si no ho fem l’estàndard de la globalització acabarà amb les identitats locals.

narcís comadira: Jo, el que volia dir, més aviat advertir, és el perill que aquests futurs es dissenyin excessivament.

joan rigol: Estic d’acord que en un marc global hem de trobar la identitat específica de Barcelona, però tenim l’obligació de fer-ho utilitzant un sentit crític de com va la globalització en aquest moment. És el primer deure de la pròpia cultura. Si Los Angeles fa cine i Milà disseny, a Barcelona hem de poder fer el que sigui llegint molt bé quines són les especificitats que Barcelona porta en germen.

ferran mascarell: Crec que la ciutat les té molt ben definides, aquestes especifitats, i del que es tracta és d’enfortir-les.

narcís comadira: Discrepo. La ciutat les té molt ben definides? No ho acabo de veure. Si he de triar entre una pel.lícula feta a Los Angeles i una feta a Barcelona, immediatament triaré la primera perquè sé que estarà millor i m’ho passaré més bé. Què vol dir, això? Que el cine que fem aquí no té prou mitjans ni prou gent, etc. Hi ha camps en els quals no podrem aspirar a competir mai.

ferran mascarell: Jo he vist últimament, per exemple al festival de Sitges, pel.lícules fetes a Barcelona d’una gran dignitat.

narcís comadira: D’una gran dignitat, sí. Jo també he vist coses ben fetes. Vull dir que el que no podem fer mai és competir des de la nostra dimensió tan menuda amb la immensa capacitat que tenen altres.

ferran mascarell: No veig per què hem de claudicar. Hem de lluitar per tenir la possibilitat que la gent que tingui el talent, l’instint creatiu en el terreny audiovisual o en el que sigui tingui els instruments que li permetin expressar-lo. I no haver-li de dir: "Noi vés-te’n a Los Angeles". O a Madrid.

narcís comadira: Evidentment que no.

joan rigol: Hauríem de ser molt imaginatius per determinar com una cultura minoritària com la nostra pot entrar d’una manera o altra en els circuits universals. Per exemple, he llegit recentment algun assaig fet a Catalunya, un gènere en el qual diuen que anem malament, que si el publiqués Gallimard tindria un èxit mundial. M’agradaria molt que la gent que escriu tingués l’oportunitat de publicar a fora i així tenir una difusió internacional. Però fixeu-vos que en aquest esquema el que estic demanant és fomentar una creativitat personal i projectar-la universalment. Prefereixo això, aquesta expressió de cultura de creativitat personal, abans que un sistema impersonal.

ferran mascarell: Em sembla que estem dient exactament el mateix. Jo deia ara que Barcelona té ben definides les especificitats culturals pròpies i sembla que en Narcís no ho veia gaire clar. Doncs mira, Barcelona sempre ha tingut una característica que hem de mantenir com a prioritària i és que al darrere de tota acció cultural el primer graó de l’escala, el bàsic, és l’element creatiu, el talent, el valor afegit, tot això que es dóna en un artista plàstic, un músic, un assagista o un novel.lista, tant se val. Que Barcelona, que és com dir la cultura catalana, posi aquest factor personal com a prioritari de la cadena és importantíssim. Hi ha un altre element molt propi: una idea de cultura participada, cívica, plural, democràtica. Aquestes dues característiques són bàsiques, són dues especificitats de la cultura a Barcelona.

joan rigol: Això que tu dius és el que jo volia dir. O sigui, estem d’acord.

ferran mascarell: Deixa’m afegir una cosa més respecte a l’espai cultural que apuntaves com una preocupació. Barcelona és, per sort, la capital d’una cultura minoritària i les cultures minoritàries en els moments presents han de ser molt ajudades pel país i les administracions. I és molt important que aquestes cultures tinguin una ciutat i una capital, l’existència de la qual es visualitzi en la geografia universal. Un dels dèficits més grans que tenim és aquest. Qualsevol reticència entre el govern del país i la ciutat capital és dolenta per a la cultura. Per tant, la cultura catalana necessita una capital forta que tingui veu en el context internacional. A més, des del punt de vista de la geografia, Barcelona ja no és només la ciutat ni la metròpoli, ni tan sols Catalunya: té presència al sud de França, a les illes, a València, a Aragó... Hi ha una cosa que s’apunta al pla estratègic i que ens sembla essencial: se’ns suggereixen dos papers possibles de dimensió internacional de Barce- lona. Un és Amèrica Llatina i l’altre la Mediterrània. Són unes vies de projecció evidentíssimes per a Barcelona, culturalment i geogràficament, físicament.

joan rigol: Sí, però alerta. Si preguntes a qualsevol director general del Ministeri d’Afers Exteriors quina és la prioritat de la política exterior espanyola et dirà que ho són Amèrica Llatina i el Mediterrani, concretament el Magrib. Per tant, aquí la projecció de Barcelona o bé passa per Madrid o bé hi va directament. T’explicaré un cas del meu temps de conseller. Quan es va fer la mostra Europalia, el senyor Solana, llavors ministre i d’altra banda molt amic meu, va fer anar en Tàpies i els qui fossin a Brussel.les passant per Madrid. Això és un handicap real, real en el sentit que Barcelona, que certament ha de projectar-se en aquests espais, el Magrib i Amèrica Llatina, trobarà un competidor en aquest disseny de personalitat pròpia precisament a les estructures del mateix Estat.

ferran mascarell: Però si en algun espai té sentit parlar de federalisme radical és en el de les diferents cultures que existeixen a Espanya.

joan rigol: L’arc mediterrani és l’espai que em sembla que té la dimensió que Barcelona pot abastar, que hi té capacitat de convocatòria, que trenca espais convencionals que ara estan consolidats i que representa un futur important. Voldria que no s’oblidés això malgrat que totes les editorials miren a Amèrica Llatina.

ferran mascarell: Estic d’acord amb això de la Mediterrània, però amb Amèrica Llatina hi ha una oportunitat immensa. Un catedràtic americà deia avui al diari en una entrevista: "la Universitat de Barcelona podria ser el paradís mític de tots els estudiants llatinoamericans". I jo m’ho crec, això. Nosaltres l’any passat vam experimentar-ho al Grec amb el país convidat, que era Colòmbia: l’èxit de la convocatòria, el desig, les ganes, la voluntat dels creadors llatinoamericans -musicals, teatrals, literaris- per ser presents a Barcelona eren enormes. No hi ha cap raó perquè la cultura catalana no pugui fer aquest paper de lloc de trobada entre territoris diferents i allunyats. Que hem de competir amb Madrid? Potser sí; fa molts anys que ho fem en tots els camps.

joan rigol: És que tot això que tu dius passava d’una manera excel.lent quan a Barcelona s’ubicava aquesta capital de la llibertat, de la tolerància i de la democràcia underground. Quan Madrid deixa de tenir les connotacions que tenia comença a venir la davallada.

ferran mascarell: No acabo d’entendre bé aquesta insistència. No sé si només dius que la projecció de Barcelona no és fàcil, o bé si el que vols dir és que hem de renunciar a aquesta projecció.

joan rigol: No, renunciar-hi no. Dic que el punt fort de la nostra especificitat, i m’hi apunto d’una manera total, és aquesta creació de nous espais no convencionals, que és allò que fan els polítics a llarg termini. Permeteu-me una derivació: segur que al final de la Segona Guerra Mundial Europa no valia un duro per a cap polític convencional, però Adenauer, De Gasperi i uns quants més van ser capaços d’apostar-hi i crear aquest espai nou. Jo crec que allà on Barcelona pot competir amb força és en la creació d’aquests espais com l’arc mediterrani.

jaume boix: Em sorprèn (una mica, tampoc gaire) que estiguem parlant de projecció, d’espais de relació cultural i que s’esmentin el Magrib, el Mediterrani, Amèrica Llatina i Europa i en canvi ningú, potser és un lapsus, hagi parlat en cap moment d’Espanya si no és, deia Rigol, com a competidora, com a rival, com a handicap. Com si culturalment Espanya no fos un camp naturalíssim de projecció i de relació cultural per a Barcelona i Catalunya. Us recordo que estem parlant des de la capital de l’edició en llengua castellana.

Exposició fotoràfica sobre Cuba organitzada per FNAC a la plaça de Catalunya


narcís comadira:
Hi ha un problema de relació que fins que no es resolgui provoca una certa animadversió entre Catalunya, Barcelona i la resta d’Espanya. De moment, jo seria partidari d’obrir fronts en els llocs on ens estimen i, els que no ens estimen, estar una temporadeta sense veure’ls.

ferran mascarell: Jo això ho veig d’una altra manera. La cultura catalana, o si voleu la que emana de Barcelona dels anys seixanta i setanta i els primers vuitanta, és una cultura extraordinàriament reconeguda a tot Espanya precisament per aquests valors bàsics que dèiem: valor creatiu, valor democràtic. Només cal recordar l’estima, els èxits de Raimon i la Cançó, el teatre, el disseny... A partir dels primers vuitanta es produeix aquest allunyament, un fenomen que, clarament, té dues direccions. A mi no m’agrada ser injust amb els altres: és un efecte en dues direccions, d’allà i d’aquí, que fa que la resta d’Espanya ja no entengui la cultura catalana com l’havia entès fins aleshores. Ja no parlo de Madrid, parlo per exemple de les Canàries. A grups de titelles d’allà, que venien cada any al festival, se’ls diu de cop que no poden tornar perquè les subvencions només es donen als de parla catalana. És clar, se’n van molt educadament, però quina imatge vols que s’emportin d’aquí? I com vols que convidin catalans allà? En aquest problema la política del nostre govern no ha estat neutral. Continua havent-hi una mirada molt positiva sobre la creativitat catalana, però hi ha un problema cert de relació induït, clarament induït.

joan rigol: Si em pregunten quina és la projecció internacional que ha de tenir la cultura catalana des d’un àmbit racional, jo responc que aquest àmbit és Espanya. Claríssimament. Per què? Perquè el lloc natural i racional pel qual Catalunya s’ha de projectar al món passa per Espanya per moltes raons, per moltes. Ara bé, per què no es dóna, això? Es poden criticar polítiques que es fan aquí basades en l’afirmació d’una identitat davant algú que se’t vol menjar, però també hi ha la veritat real: quan demanes a Espanya que sigui generosa a l’hora d’assumir la cultura catalana et diu que ni de broma. Perquè Espanya té un problema històric molt fort, que és que tot allò que no pot fer a través d’un imperi que li cau el 1898 ho projecta a l’interior de la península. I aquest és el gran repte que té Espanya i que ara com ara no està disposada a superar. Per tant, afirmo que racionalment nosaltres hauríem de fer servir Espanya, però constato que Espanya no té cap interès a projectar-se com un àmbit de relació entre cultures.

jordi martí: Em fa l’efecte que els reptes que tenim des de la cultura de la ciutat i la cultura catalana quant a la seva projecció cap a fora són força similars als problemes que poden tenir altres espais del territori espanyol. Possiblement el que cal per internacionalitzar la producció cultural feta aquí és superar aquest tipus de confrontació, perquè tot allò que fem aquí que no estigui lligat amb estratègies més globals tindrà dificultats. Per exemple, si hi ha interessos estatals per projectar-se a Amèrica Llatina, hi hem d’anar de la mà perquè és l’única possibilitat de tenir-hi una projecció real. En totes les comissions del pla, gent de tot arreu, creadors i persones que tenen indústries culturals, ens han demanat que hi hagi pactes institucionals, de les institucions públiques. Si no hi ha elements que relliguin l’actuació en matèria cultural a la ciutat, a l’àmbit català i estatal, hi haurà assumptes que serà impossible afrontar, com el cinema. I, en canvi, aquests debats que teníem ara distreuen del principal perill, del perill real que és la globalització, perquè els poders econòmics vinculats a la cultura cada vegada són més potents i cada cop deixaran menys espai perquè les cultures petites —i aquí hi incloc l’espanyola— hi puguin fer circular els seus creadors, els pensadors, els artistes, les seves veus.

joan rigol: Estic absolutament d’acord que cal pactar i que cal pactar amb l’Estat per tenir aquesta projecció. Ara bé, en la idea de pacte cultural tothom està disposat a pactar d’acord amb la necessitat, amb el que necessita una institució de l’altra per tirar endavant. Aquest pacte és relativament fàcil de fer. Però el que és molt difícil de fer a Espanya és el pacte de futur, en el qual s’accepta no només la necessitat sinó compartir projectes diferents. I això tant aquí com allà. Per tant, els pactes possibles són pactes circumstancials: si hi ha, posem, una colla de pintors que necessiten una projecció a Amèrica Llatina i el Ministeri de Cultura té un programa, no hi ha cap problema. Però no és aquest el tipus de pacte que ens dóna projecció a l’hora de dissenyar la pervivència de la nostra voluntat cultural: aquí ja no hi està d’acord ni el Ministeri de Cultura ni, deixeu-m’ho dir, tampoc les altres institucions implicades.

ferran mascarell: Hi estic d’acord si ens referim al món de la relació estrictament política, però no si parlem en termes reals o civils. A la realitat, els mons culturals es mouen en unes geografies en què el debat polític i ideològic sobre Espanya no és el mateix que aquí estem posant sobre la taula. Per exemple, el món editorial està treballant en un espai cultural propi, que és Catalunya, en un espai cultural que consideren propi els que editen en castellà, que és Espanya, i en un espai internacional que consideren el mercat natural, que és Amèrica Llatina. El món del teatre treballa en dos espais culturals: un que consideren propi, natural, que és el català, i un altre que consideren absolutament propi —tal vegada no natural, però propi—, que és l’espanyol. La dansa, igual. I tot això no té res a veure amb la definició política dels actors, els directors o els editors o els galeristes d’art. El món de la realitat és un i el polític un altre. En aquest últim, coincideixo amb tu, a Espanya la comprensió de la pluralitat cultural i el que això representa com a explicació de processos culturals no idèntics que s’han alimentat mútuament, molt més del que el Museu d’Història de Catalunya ens vol fer creure, però que certament provoquen resultats, estètiques, noms propis diferents, aquesta comprensió, deia, continua sent difícil en el món polític.

joan rigol: En això que tu dius hi ha una pregunta de fons que no sabria respondre: aquesta ambigüitat actual que fa anar per un cantó la política i per l’altre la realitat, a qui afavoreix? ¿Afavoreix la definició del perfil cultural propi de Barcelona i la cultura catalana o la dissolució dintre de la globalitat?

jordi martí: Aquest problema polític de l’acoblament de Catalunya i Espanya pot ser més aviat un fre a la projecció de la identitat pròpia. La davallada de la indústria cultural de Barcelona, els problemes del sector cultural, tot això no ho arreglen debats polítics d’aquesta naturalesa. Al contrari.

El Palau Robert, un dels equipaments culturals de la Generalitat a Barcelona


joan rigol
: L’estatus actual, així doncs, va en contra de Barcelona.

ferran mascarell: En això et dono la raó. Certament. L’estatus actual fa que Barcelona, capital d’una cultura, no tingui el suport de l’Estat equivalent al que té Madrid, capital d’una altra, si voleu. La nostra autonomia, la nostra fracció d’Estat, no és favorable a la ciutat de Barcelona de cap manera. Tenim, en canvi, una cosa que ho contraresta i que és molt important, l’actitud de la societat catalana, del sector cultural, que és molt conscient que s’ha d’espavilar sol. Conec molta gent del sector editorial, per exemple, que és molt conscient que ja no podem seguir badant. Barcelona no té una autonomia que jugui a favor seu.

joan rigol: Si parlem en termes estrictament polítics, Barcelona busca la seva identitat a través de la cultura, i la política de la Generalitat de Catalunya busca la seva identitat a través de la cultura. I cap de les dues no és capaç de sostreure la política de la lluita partidària, perquè és un instrument d’identificació.

ferran mascarell: No. No hi puc estar d’acord, en això.

narcís comadira: Jo tampoc, perquè tinc la sospita que la Generalitat, el govern, per raons partidistes frena l’activitat de Barcelona, que és precisament la que ha salvat la cultura catalana. Si Catalunya no hagués tingut una ciutat com Barcelona, Catalunya no existiria ni com a cultura ni com a país. I a mi em sembla que aquest llast que el govern de la Generalitat ha posat i està posant a les iniciatives de la capital va en contra del que justament tindria l’obligació de defensar, que és la cultura general del país. Frenar el cavall que estira el carro és una contradicció enorme.

joan rigol: És veritat que en el terreny administratiu la Generalitat i l’Ajuntament han tingut uns contenciosos que han portat problemes. En el moment constituent de la Catalunya política autonòmica, tothom es va enrocar en els seus plantejaments.

ferran mascarell: Discrepo. A Catalunya hi ha hagut un moment constituent de política cultural, un només, i saps que el defenso sempre de paraula o per escrit: el moment constituent que hagués pogut donar bons rendiments en termes col.lectius, que és el que va dissenyar un conseller de Cultura que va durar poc i que es deia Joan Rigol.

joan rigol: Però va ser impossible.

ferran mascarell: Sí, i no pas per culpa de l’oposició sinó per la, diguem-ne, dinàmica pròpia del govern. En aquells mesos, desgraciadament curts, en què tu, Joan, des del govern de la Generalitat vas intentar el pacte cultural amb les altres institucions, hi va haver l’esperança, la possibilitat de posar la cultura al lloc que li tocaria, que li tocava i que mai no ha ocupat. Per desgràcia allò va durar poc. I no va pas ser l’oposició la que ho va frustrar, ho saps perfectament.

joan rigol: Primer vull manifestar la meva solidaritat amb la formació política que represento. I després recordar que, malgrat totes les percepcions polítiques en aquest debat, hi ha una realitat que és una asfíxia econòmica considerable. No tenim per habitant el mateix que té un ciutadà basc i això es nota en una política que va coixa. Si la Generalitat és un fragment d’Estat —expressió que a mi m’agrada dir—, hauria de ser-ho també en la part que li correspon. Però és cert que no hem sabut posar la cultura com el gran símbol de la política catalana. Ara bé, vosaltres dieu que és per culpa dels que jo represento i jo dic que la gent que represento té una part de culpa, però no tota.

narcís comadira: Jo tinc fins i tot una altra percepció formal: on hi ha la Generalitat pel mig, les coses són de més mal gust...

joan rigol: Home...!

narcís comadira: Sí, sí, no és una boutade. L’estètica del govern de la Generalitat va en contra justament d’això que defensem com a característica de la cultura barcelonina i catalana. El Teatre Nacional, molts museus comarcals... Hi ha uns excessos de mal gust, com de nou-ric, justament el que no és la cultura catalaÉs claríssim, és una estètica, una imatge. Si Barcelona hagués caigut en mans convergents en lloc de socialistes, no hi hauria hagut Jocs Olímpics, i si els hagués hagut ja veuríem quin Palau Sant Jordi tindríem.

ferran mascarell: Jo crec que, en l’àmbit cultural, és on s’han expressat les màximes disfuncions o actuacions negatives del govern de Catalunya perquè em fa l’efecte que hi ha hagut una idea abusivament instrumentalista del fet cultural respecte al polític. Joan Rigol representa justament el moment en què s’intenta construir l’àmbit cultural. I fracassa. És l’únic moment en què s’intenta construir una estètica, una suma, un pacte, un mecanisme que segurament ens permetria dir, a hores d’ara, que aquest sector cultural no està, ni en termes pressupostaris ni de realitzacions, a la cua de l’obra de govern. Deies que no tenim tots els recursos. No, però en termes percentuals el suport a la cultura per part de la Generalitat és ínfim, està a la cua, no arriba proporcionalment, si es fan bé el números, ni a la cinquena part del que hi destina el govern francès. Perquè França hi dedica l’1% del pressupost i la Generalitat diu que un 0,8%, però el 0,8% d’uns pressupostos que no inclouen, entre altres, dues de les partides que proporcionalment els engreixen més: defensa i exteriors.

joan rigol: Jo crec que efectivament hi ha dificultats de diàleg. Però també crec que els reptes que té Barcelona com a ciutat i Catalunya com a cultura si no afronten aquesta sinergia anirem malament. I, per tant, veure qui en té la culpa per a mi té un interès relatiu. El que m’interessa és buscar camins de complementarietat.

ferran mascarell: Això és el que fa el pla estratègic. Hem proposat a la Generalitat que hi sigui. Hi és tothom.

jordi martí: Als debats del pla ens parlaven molt d’això que passa amb els pressupostos de cultura, qu e no estan a l’altura que correspondria. Jo crec que cal anar cap a una nova concepció de la despesa en cultura i educació, entesa més com a inversió que com a despesa, que és com tradicionalment s’ha considerat. I diria que una de les claus d’aquest pacte interinstitucional que es demana consistiria a refermar el finançament d’aquestes dues línies amb un protagonisme que no han tingut fins ara. Ja sé que pot semblar obvi, però parlem molt de l’acoblament de Catalunya a Espanya i de problemes tan suposadament greus, quan al darrere el que va passant és que avança el pensament neoliberal que va donant menys pes a la intervenció de l’Estat. La despesa en cultura i educació ha de créixer molt aquests anys que vénen.

joan rigol: D’acord, d’acord. Però hem de veure quin tipus d’inversió cal fer. És a dir, en el noucentisme nosaltres teníem un cert paradigma de ciutadà culte del país i avui en dia aquesta demanda de civisme, de civisme cultural, no existeix. Tenim un altre personatge, el consumidor-productor, i d’aquí no en sortim. Quina és la demanda que fem des de la nostra política per superar aquest estadi? No existeix. I, per tant, tinc la sensació que demanem inversions al pressupost públic perquè necessitem aplicar diners a una sèrie d’infraestructures i, en canvi, aquesta crida a un tipus de cultura que sigui regeneradora de la gent se’ns queda una mica petita.

jaume boix: Fa un moment el mateix Joan Rigol parlava de l’educació i em sembla que això que diu ara, aquest paradigma que reclama, té molt a veure amb l’educació. No us sembla?

narcís comadira: Precisament. Em sembla que la solució del problema que planteja Rigol està en l’ensenyament. En la inversió en l’ensenyament, que és la inversió en el futur del país.

joan rigol: D’acord. Valorar els mestres com Déu mana, retornar la dignitat a la comunitat educativa de pares, mestres i alumnes...

narcís comadira: ... I no escatimar per exemple en les inversions universitàries, que és el futur de la Cultura amb majúscula del país...

joan rigol: I que els diners, la gran quantitat de diners de la ciutadania que les televisions públiques gasten serveixin per a alguna cosa que no sigui per fer el mateix que fa la televisió privada.

jordi martí: Això també surt al pla estratègic: que s’ha de començar a concebre que el sistema educatiu no s’acaba en les institucions formals, les escoles, els instituts... Aquestes són una peça clau, però n’hi ha d’altres que hi participen més. Al pla ho hem preguntat a tots els grups de debat i ja no contesten que l’escola és la primera institució d’influència educativa en els nanos, sinó que són els mitjans, sobretot audiovisuals, la televisió.

joan rigol: Jo he estat a l’educació uns quants anys. Puc dir això: els nanos a la casa dels quals hi havia llibres acabaven sent cultes; els fills de pares que no tenien llibres, no. Això és el més determinant. Un dia m’ho va dir J. V. Foix: tota la política cultural que vulgui, molt bé; però no oblidi que l’única cultura que val és llegir.

jaume boix: ¿I les noves generacions educades ja en la llibertat i en l’autonomia, els nois de vint anys, es pot dir que llegeixen més que els seus pares? Aquests nois, que s’han format a l’escola catalana i que seran pares en els propers deu anys, tindran llibres a casa seva perquè els llegeixin els seus fills? Em temo que tots sabem molt bé la resposta.