portada

BARCELONA PLURAL

text Carmen Luque, Gabriel Pernau   fotos Joan Guerrero

Entre el Pacífic i l’Índic

 

Entre els oceans Pacífic i Índic hi ha diverses penínsules, milers d’illes i milions de persones. L’últim capítol de la sèrie Barcelona Plural està dedicat a l’anomenat sud-est asiàtic i península d’Indostan. La darrera entrega recorre tres itineraris ben diferents: el filipí, l’indi i el pakistanès. Un grup tan dispar històricament, ètnicament, religiosament i culturalment que només té raó de ser si es reuneix, puntualment, sota l’improbable epígraf geogràfic de més enllà d’Iran.

 

 

plural01.jpg (7913 bytes)

Així que va arribar a Barcelona, el pare Avelino va recórrer tots els night clubs, les discoteques i els caus de dubtosa reputació de la ciutat. El 1986 el van enviar des de Filipines perquè reagrupès les desenes de mariners que recalaven a Barcelona. De seguida es va adonar que a terra hi havia molts més compatriotes que no pas al port. Dels locals amb poca llum va passar a reunir-se amb la colònia filipina a la Plaça de Catalunya els caps de setmana i a celebrar missa a l’església de Sarrià els dissabtes a la tarda. De Sarrià van passar a la parròquia de Santa Mònica i més tard a l’església de Sant Just i Pastor, on celebrava missa en tagàlog, l’idioma oficial de Filipines. Ara ja tenen parròquia pròpia.
Però els filipins van començar a arribar a la ciutat molt abans que el pare Avelino s’endinsés en la nit barcelonina. Algunes famílies espanyoles establertes a l’antiga colònia van dur les primeres noies. Però no va ser fins al 1972 que van començar a arribar regularment joves procedents majoritàriament de la regió d’Ilocos Nord. Les pioneres arribaven amb els papers en regla i un contracte laboral. Internacionalment són famoses les agències filipines de contractació de personal. Hi ha emigrants filipins repartits per 131 països d’arreu del món. A partir de l’any 1977 sortien amb visat de turista i després regularitzaven la situació aquí. Des de 1985 les entrades han estat marcades per quotes anuals. Avui dia sortir amb tots els papers en regla costa a un filipí pels volts de mig milió de pessetes i molts mesos de gestions. Per aconseguir-ho molts venen la casa, hipotequen propietats familiars i demanen crèdits que els permetin arribar a Espanya. Obtenir un visat per als Estats Units o Gran Bretanya encara és més car.
Al principi, el 99% del col.lectiu estava format per dones, sobretot infermeres, secretàries o mestres, que venien per treballar al servei domèstic. Vivien a la zona alta de la ciutat, al districte de Sarrià-Sant Gervasi. Amb la reagrupació familiar a partir de 1985, i una vegada instal.lats definitivament a Barcelona, el 70% va optar per Ciutat Vella. Bastants famílies han comprat pisos i d’altres han obert petits negocis, com ara el bar i la botiga que hi ha al carrer Paloma o la botiga de queviures del carrer Tigre.
"El somni de les filipines és alliberar-se del servei domèstic", confessa el pare Avel.lí. "Jo serveixo aquí, però no ho faria mai a Filipines", explica Purita, que va arribar a Barcelona el 1966 i es va casar amb un autòcton. "No perds el teu valor per fregar, però de vegades et sents rebaixada i és difícil recordar que ets una persona", declara. Les filipines han estat educades per treballar molt per molt poc, però estan cansades del paper de ventafocs que els ha tocat, tot i que mai no es queixen. Treballadores i amb una paciència a prova de bomba, encara són preferides a les europees de l’est i a les llatines, la seva competència directa durant els últims anys. Algunes han tornat a exercir la professió d’infermeres i d’altres treballen en negocis propis.
A Filipines una mestra guanya unes 50.000 pessetes al mes i a Barcelona pot arribar a les 110.000 en el servei domèstic. Així poden viure aquí i mantenir la seva família de Filipines. Això no obstant, tot i que millora el seu nivell econòmic, no millora el seu estatus social. Normalment envien dos terços del sou a la família. La presidenta de l’Associació d’Immigrants Filipins, Alice, va arribar el 1975 a Barcelona per treballar en una casa estupenda. "Sóc una de les poques persones que han tingut sort —miro la tele amb els senyors, sempre m’han tractat de vostè, estic assegurada...—, per això quan tinc temps lliure treballo per al col.lectiu, per ajudar les persones que no han tingut tanta sort com jo". Va deixar al seu país el fill que mai no ha tingut cap intenció de seguir l’aventura de la mare. "Sap com he patit i el sacrifici que suposa emigrar", diu Alice. Mai no ha visitat el Parc Güell ni la Sagrada Família, però coneix fil per randa els despatxos institucionals, als quals acudeix per aconseguir millores per als filipins. És membre del Consell de Do-nes de Barcelona i ha coorganitzat una exposició sobre Filipines al Museu Etnològic.

El col.lectiu asiàtic és un dels més diversos i un dels més desconeguts pels barcelonins.

 

Avui dia, el 15% del grup són homes que han trobat feina en restaurants xinesos o com a xofers, jardiners o ordenances a les cases on treballen les seves dones. A ells, els costa molt més trobar feina. Al col.lectiu hi ha alguns matrimonis mixtos i bastants nens. En el període 1990-95 la taxa de natalitat entre les famílies filipines era cinc vegades superior a la de les barcelonines.
A la ciutat avui dia viuen uns 8.000 filipins, molts d’ells amb nacionalitat espanyola, per la qual cosa la xifra podria augmentar fins als 13.000. El col.lectiu filipí és molt discret, bastant tancat, amb una alta capacitat d’autogestió i gens problemàtic. És també molt associatiu: el 1975 ja es va crear la primera associació, el Moviment per a la Unitat Filipina, i amb els anys han anat apareixent unes i desapareixent d’altres. Té entitats de tipus religiós, social, cultural, etc. Actualment hi ha l’Associació de Treballadors Immigrants Filipins, Amistat de Dones Filipines a Barcelona, l’Associa-ció d’Immigrants Joves Filipins i moltes altres més específiques com ara Solteres per Crist o Matrimonis per Crist. Les dones són al capdavant de totes aquestes entitats.
L’escola Pinoy es va fundar el 1992 i funciona els dissabtes. Un centenar de nens d’entre cinc i dotze anys hi aprèn tagàlog i tradicions i folklore filipins. Dirigeix l’escola la germana María Gracia, que durant anys va ser la presidenta de l’Associació d’Immigrants. Maria Gracia és també un dels motors del Centre Filipí, que va obrir les portes el 1986. En aquest local de Riera Baixa s’ensenya castellà i català als que acaben d’arribar, se solucionen problemes socials i legals i es festeja, per exemple, el Centenari de la Independència de Filipines.
De nosaltres els sorprèn que discutim i parlem alt, que gesticulem tant i la facilitat per intercalar paraulotes en una conversa amigable. En resum, el temperament mediterrani. Ells mai no donaran una opinió negativa sobre alguna cosa o algú encara que ho pensin i tampoc no diran obertament què els agrada. "Ho has d’esbrinar, és una mena de sentit més on el que és més important és la intuïció", expliquen. Som-riuen sovint, són xerraires i els encanten les festes, la música i les danses. Es reuneixen a les cases dels paisans i ho celebren gairebé tot. Per veure de cop un centenar de filipins només cal anar un diumenge a la tarda a l’església de Sant Just i Pastor, on van a missa, com bons, boníssims catòlics que són. Molts són devots de la Verge de Fàtima. Del seu passat com a colònia espanyola els queda la religió, els noms propis (Consuelo, Adelaida, Encarnación, Dionisia, etc.) i algunes paraules en castellà com puchero o cocido. Amb els fills que han nascut aquí parlen en castellà.
A la seva terra, hi tornen els que no han tingut sort o els que n’han tingut força. Els altres munten la seva vida aquí. Els fills són aficionats al Barça i al Club Súper 3. Quan poden fan vacances i amb els estalvis compren terrenys i cases en una illa a la qual tornaran, diuen, quan es jubilin.

SANDOKAN, EL TIGRE DE MALÀISIA
Del col.lectiu malaisi en sabem poca cosa. D’ètnia xinesa, estan escassament representats a Barcelona. Des del consolat s’assegura que no arriben al centenar. Bona part són homes solters que treballen de cuiners o cambrers a diferents restaurants. Alguns tenen negoci propi i hi ha diversos directius. El que més ens arriba de Malàisia són tota mena d’objectes que es venen a les botigues de Tot a cent. Als anys vuitanta, un indonesi va fer furor entre el públic infantil: Sandokan, El Tigre de Malàisia.
Segons el consolat, el col.lectiu indonesi està format per una trentena de persones, però als carrers de Barcelona se’n poden veure unes quantes desenes més. Hi ha diverses famílies mixtes. Majoritàriament són cuiners o treballen a la restauració; fins i tot hi ha un dentista. Els indonesis acostumen a emigrar a països musulmans, com el seu, i a Holanda, país del qual van ser colònia durant 350 anys. Molts dels que van venir s’han anat en perdre la feina. Encantadors, hospitalaris i alegres, són uns grans desconeguts. De les 13.000 illes que formen Indonèsia, les més conegudes, sobretot per parelles de noucasats, són Borneo Sud, Java i la paradisíaca Bali.

CONILLETS D'ÍNDIES
Joan Aragó fa broma quan es defineix com un autèntic conillet d’Índies. Quan tenia dinou anys se’n va anar a l’Índia com a jesuïta. Es va enamorar profundament del país i d’una índia, la Clara. Va penjar els hàbits i es van casar a Barcelona, on viuen des de fa 23 anys. Això de conillet d’Índies es deu a les innombrables proves culinàries que li ha fet digerir la seva dona. La Clara és de Goa i, per tant, índia cristiana.
Però el col.lectiu indi que viu a Barcelona és un puzle similar a l’existent al seu país d’origen. L’Índia presenta una diversitat cultural, social, ètnica, religiosa i lingüística sorprenent.
A la ciutat es poden distingir tres grups relativament definits. D’una banda, hi ha els indis que van per lliure, de diferents procedències i motivacions; no pertanyen a cap associació i tenen històries molt particulars: no es pot generalitzar. El segon grup està format per matrimonis mixtos, la majoria dels quals es van formar als anys setanta. Són uns setanta i preferentment són de religió cristiana. Pertanyen a aquest grup en Joan i la Clara. I en tercer lloc hi ha la comunitat sindhi. De religió hinduista, es concentren a la Rambla, a les seves botigues de souvenirs. En total, prop de 3.000 persones d’allò més divers. La relació entre aquests grups és escassa, i amb la resta de la societat, gairebé nul.la, tret dels matrimonis mixtos.
Jaideep és un jove sindhi. Per als no iniciats repassa el catàleg dels tipus d’indis que es poden trobar a la ciutat. "Els qui porten turbant i barba són sikh, els comerciants en el 99% dels casos són sindhis, hi ha alguns indis musulmans, si veus noies amb un piercing al nas són hindús i hi ha algun gujarati i alguns cristians."
"La comunicació entre els sindhis de tot el món funciona millor que Internet", bromeja Jaideep. Aquesta ètnia prové de la regió del Sindh —actual Pakistan—, que va començar la seva diàspora amb la independència de l’Índia. Es poden trobar sindhis per tots els ports del món, com marca la seva tradició mercantil. Els primers que van arribar a Barcelona ho van fer a mitjan anys seixanta. Gràcies a la bona comunicació existent entre ells, van iniciar negocis d’electrònica i van importar calculadores i petits aparells des de Gran Bretanya i EUA a preus molts barats. Quan l’electrònica ja no va ser un bon negoci, es van passar al sector dels souvenirs.
Els primers a arribar a Barcelona ja tenen fills que vintegen que seguiran amb el negoci familiar. Els nois no estudien, no per manca de mitjans econòmics, sinó perquè estan educats per continuar al capdavant de les empreses; porten el comerç a la sang. Les noies sí que fan estudis superiors, però poques exerceixen. Jaideep és en aquest sentit l’ovella negra de la família i gairebé de la comunitat. De família òbviament comerciant, el noi va decidir ser advocat. És l’únic, i per això també és respectat. Treballa en un bufet de la ciutat i, tot i tenir una bona feina, la seva mare continua disgustada amb la seva decisió. "Si hagués seguit en el negoci familiar, ja tindria un cotxe, una casa, però les lleis no donen tants diners", explica. Els sindhis, unes 250 famílies, viuen a l’Eixample i a la zona alta de la ciutat. Estudien a col.legis privats on tota la formació es fa en anglès, com ara el Benjamin Franklin o el Kensington de Pedralbes.
Les dones adultes parlen poc castellà i només es relacionen entre elles. Les cases són el punt de trobada. Amb els fills parlen sindhi o anglès, i l’hindi el mantenen a través de la televisió per satèl.lit. Els homes passen els dies i la vida rere el taulell: obren quinze hores cada dia; la botiga esdevé la llar. Són treballadors incansables.
Quan tornen de vacances al seu país se’ls veu d’una hora lluny. "Ens reconeixen i per a ells som estrangers. Fins i tot els taxistes ens intenten estafar", explica Jaideep. També assegura que és molt diferent un hindú català d’un hindú anglès.
Tot i que han nascut i viuen a milers de quilòmetres del seu lloc d’origen, mantenen la tradició i la cultura intactes, unes pautes socials i personals que marquen les seves vides. Per exemple, entre els sindhis encara se celebren els matrimonis convinguts. Les cartes astrals són decisives a l’hora d’escollir la parella i almenys un fill continua vivint a casa dels pares després del matrimoni. El respecte pels pares és fonamental i mantenir la unitat del col.lectiu és una obligació per a tota la vida de cada membre. L’ajuda mútua funciona perfectament. Com a associacions cal destacar l’Indian Association i la Cambra de Comerç Índia.
La segona generació viu en constant esquizofrènia entre les obligacions familiars i socials i una societat molt més permissiva i lliberal que els ha vist créixer. Estimen la llibertat del nostre país, la diversió, la relaxació i la qualitat de vida. Són malabaristes combinant valors orientals i occidentals.
Hindús de religió, creuen que tot el que hagi de passar passarà, i això els permet fer front a les vicissituds de la vida i acceptar-les. El sacrifici també és propi de la seva manera de pensar. Segueixen dietes vegetarianes dues vegades cada setmana. Incineren els seus morts i creuen en la reencarnació. Tot i que les castes estan abolides, és molt difícil millorar la classe social en què s’ha nascut.
Celebren el nou any amb tota mena de luxes. Viuen segons el seu calendari lunar l’any 2056 i resen a la Deessa de la Prosperitat perquè els ajudi en els negocis, el centre de la seva vida.
La Clara sempre s’ha sentit ben acollida. Riu quan recorda com l’assenyalaven amb el dit i deien "l’índia, l’índia" quan nouvinguda sortia al carrer amb els seus tops de colors vius i la seva llarga cabellera negra solta. O el renou que va aixecar una amiga seva que duia un piercing brillant al nas. "Al principi", explica, "quan els deia que era índia no sabien si era una indígena sud-americana, una índia amb plomes... Hi havia un desconeixement total". Després hi havia els qui li deien com n´era de pobra, l’Índia. "I a mi em venien ganes que totes aquelles persones fossin a l’Índia i veiessin que l’Índia és molt més que això", remarca.
El seu marit, que és al capdavant de la Fundació Vicenç Ferrer per a l’apadrinament de nens indis, sempre repeteix el mateix: "A Europa el que és important és tenir, a l’Índia, ser. La riquesa de l’Índia és a les persones, la qualitat humana". "Vivim aquí", declaren a l’uníson, "però el nostre cor és a l’Índia".

EL MICROCOSMOS PAKISTANÈS

Els primers pakistanesos que van venir a Espanya eren homes de mitjana edat que van treballar com a miners, cap a l’any 1972. A partir d’aleshores van anar arribant compatriotes més joves. La representació del col.lectiu ha augmentat progressivament durant els últims anys, sobretot entre els escolars. Avui dia viuen a Barcelona uns 4.000 pakistanesos i n’hi ha uns quants més il.legals. Molts entren a través de països per als quals no necessiten visat, com ara Gran Bretanya, ja que obtenir-ne un els costa un milió i mig de pessetes. La gran majoria són homes que deixen la família a Pakistan.
Se’ls pot veure treballant en el ram de l’hostaleria de cambrers, rentaplats o marmitons. Alguns treballen a la construcció, altres a tallers tèxtils i, els que tenen menys sort, carregant bombones de butà, escurant calderes o venent flors pels bars. Un obrer guanya a Pakistan unes 500 pessetes al dia i el quilo de pollastre en val 400. No es queixen de la seva situació. Amir, que va arribar del Panjab fa set anys, n’explica la raó: "Jo compro el menjar on és més barat, ja que el mercat laboral aquí és el mateix: busca mà d’obra barata. És a dir, nosaltres."
Els qui tenen més possibilitats obren negocis. Solen ser els que aconsegueixen portar la dona i els fills. Els basars, les carnisseries halal i les botigues de queviures són de pakistanesos. Hi ha diversos locutoris telefònics (Carme, Princesa, Sant Pau), algunes botigues de roba (Hospital), bastants restaurants (Plaça Vila de Madrid, Rauric, Avinyó, Ample) i fins i tot un videoclub (Sant Pau). En aquestes botigues troben tot allò necessari per sentir-se com a casa, fins i tot hi ha plantacions a Gavà i al cinturó metropolità on es conreen verdures típiques de Pakistan, com ara les ocres, una mena de mongeta.
Compren pisos a preus assequibles al barri antic i la Barceloneta, o bé els lloguen i els comparteixen tres o quatre amics. Tot i que tenen diverses associacions (Associació de Treballadors Pakistanesos, Pakistan Uni-versal i Pakistan Society), aquestes no són gaire actives. Es reuneixen a la mesquita, que va obrir les portes fa dos anys al carrer Arc del Teatre. Cada dia 11 del mes lunar, com diu la tradició islàmica, celebren un dinar amb l’imam.
La majoria prové de regions camperoles (Nord del Panjab, Gujrat, Rawalpindi...). Cada vegada emigren més joves (de 18 a 20 anys) i per tant amb menys formació, tot i que entre el col.lectiu es poden trobar alguns universitaris. Amir diu que a l’estiu, quan plou, l’olor dels carrers de Barcelona li recorden el Pakistan. Entre indis i pakistanesos la relació és inexistent, encara que alguns són amics. La religió, la història i la guerra santa els separen.
De Barcelona, a més del català, els sorprèn que hi hagi dones que condueixin autobusos i que els presos tornin a la presó després dels permisos de cap de setmana. Però el que més els pertorba és "la suavitat de les dones, et somriuen, són càlides, molt amables i creiem que volen ser les nostres nòvies. Evidentment, ens equivoquem", afirma Amir. Hi ha algunes parelles mixtes i alguns matrimonis blancs.
Els nens aprenen urdú —la llengua oficial— i les lleis alcoràniques a la mesquita. A la motxilla escolar ells porten el tope (casquet per resar), i elles, el xador. Les dones pakistaneses viuen dedicades a la família, només es relacionen entre elles, i les de procedència pagesa són analfabetes. Per l’islam mantenen, a l’igual de les dones marroquines, una relació molt concreta amb el marit, els fills i el seu entorn social. Són les transmissores de les pautes socials i religioses de la seva cultura. Poques parlen castellà i algunes xampurregen l’anglès. Celebren el Dia de la Independència, la Festa del Xai i la fi del Ramadà. I les botigues són autèntics locals socials on les hores no passen xerrant en urdú amb els paisans.

 

Un col·lectiu en xifres

 Filipins

  • Segons padró
    1991: 1.179.
  • Amb permís de residència
    1995: 2.503.
  • Segons fonts oficioses 1998:
    13.000.
  • Per sexes
    Dones, 85%. Homes, 15%.
  • Nivell d’instrucció
    La majoria de les dones que van arribar els anys setanta són infermeres, mestres o secretàries.
  • Edat
    El 80% de la població té entre trenta i 55 anys.
  • Districtes de residència
    Ciutat Vella i Sarrià-Sant Gervasi.
  • Ocupacions:
    El 95% de les dones treballen en el servei domèstic, i els homes, en restaurants xinesos, com a conductors o jardiners.
    Alguns es dediquen al comerç.

 Indis

  • Segons padró
    1991: 384.
  • Segons fonts oficioses
    1998: 3.000.
  • Per sexes
    Dones, 55%. Homes, 45%.
  • Nivell d’instrucció
    El 80% té estudis bàsics i la resta té estudis superiors.
  • Edat:
    El 80% de la població té entre 25 i 64 anys.
  • Districtes de residència
    Eixample i Sarrià-Sant Gervasi.
  • Ocupacions
    El 90% del col.lectiu es dedica al comerç.

Pakistanesos

  • Segons padró
    1991: 317.
  • Segons fonts oficioses 1998:
    4.000.
  • Per sexes
    Dones, 25%. Homes, 80%.
  • Nivell d’instrucció
    Bàsic. Les dones de procedència rural solen ser analfabetes.
  • Edat:
    El 55% de la població té entre 26 i 49 anys.
  • Districtes de residència
    Ciutat Vella.
  • Ocupacions
    Comerç, restauració-hostaleria, tallers tèxtils, repartiment de butà i venda ambulants de flors.

 

 

El tòpic: vaques, tigres i la Preysler

 Les vaques, els elefants, les mosques... Els indis no entenen ben bé perquè per a molts catalans el seu país es redueix a ruminants i insectes. La Clara continua enumerant tòpics: "la misèria, Calcuta". "Les castes, la reencarnació, els intocables...", afegeix Jaideep, "hi ha persones que tenen autèntiques llacunes culturals, religioses i històriques sobre l’Índia". El curri, el menjar picant, la mare Teresa, Tagore, Gandhi, el Kamasutra, el ioga, el budisme, el karma, els maharajàs, el luxe asiàtic. Hi ha tòpics per donar i vendre. Joan Aragó apunta que la situació ha canviat, que la gent ja no pregunta tantes banalitats. Potser ajuda el fet que cada any augmenta el nombre de catalans que viatja a l’Índia. "Però el que és clar", assegura Aragó, "és que cadascú troba en un lloc allò que busca."
Dels bengalins, el més popular al nostre país són els seus felins —el tigre de Bengala— i les inclemències climàtiques —inundacions, sismes submarins, tifons, pluges torrencials...
Als pakistanesos ningú no els treu el sobrenom de butaners. També hi ha els qui venen flors, i per això molta gent pensa que també són pakistanesos els qui venen mocadors i corbates al Passeig de Gràcia o els qui ofereixen tabac ros a les sortides dels metros. "Són bengalins", remarquen els de Pakistan, desconcertats perquè no els diferenciem físicament. Què podem dir de Pakistan? Doncs que tenen un campió mundial d’esquaix, que són molt hàbils jugant a l’hoquei sobre herba i el polo i que són una potència nuclear. Ah! I que una dona va governar el país: Benazir Bhutto.
L’Alice diu que està farta que li diguin com són d’obedients les filipines. "Obediència és una paraula que voldria esborrar del meu vocabulari", confessa. "Cal tenir respecte, però alhora no has de deixar que et trepitgin", reivindica. Un col.lectiu que es queda atònit en saber que el personatge filipí més popular al nostre país sigui Isabel Preisler, una filipina d’allò més descafeïnat.

 

 

 

Més plural, més rica

Argentins, gambians, japonesos, txecs, peruans, xinesos, marroquins, nord-americans... Durant els últims deu números, B.MM ha repassat els principals col.lectius estrangers que viuen a Barcelona. Homes i dones que han vingut d’altres països per raons diverses: alguns per necessitat, buscant les condicions socials que no trobaven al seu lloc d’origen. Alguns, els més afortunats, han aterrat com a immigrants de luxe. Dues motivacions que marquen decisivament l’experiència migratòria. Allò que els espera als qui vénen per gust no té res a veure amb el rosari de dificultats i decepcions amb què es trobaran els immigrants per motius estrictament econòmics.
Finalitzada la sèrie, el titular que des de maig del 1997 l’encapçalava no es correspon ben bé amb la realitat. Barcelona encara no és plural, però comença a ser-ho. És plural si es compara amb la ciutat de fa quinze anys, quan van arribar les primeres onades migratòries, o si es compara amb altres urbs properes. Només el 2% de les persones que viuen a Barcelona són estrangeres, un percentatge molt baix respecte a ciutats europees com ara Birmingham o Rotterdam on la població forana representa el 20%

A la ciutat viuen 20.000 persones provinents de les Filipines, el Pakistan i l'Índia.

 

Barcelona es transforma y aquesta transformació és palpable, per exemple, a Ciutat Vella, on es concentra bona part d’aquests col.lectius (en aquest districte viu el 70% dels pakistanesos, el 60% dels marroquins i el 65% dels senegalesos). El panorama actual de la immigració es caracteritza per la diversificació. Els primers homes i dones que van arribar sols ja tenen aquí la família, la qual cosa evidencia que no es tracta d’un fenomen transitori sinó permanent. És un fet: les necessitats augmenten a l’hora que ho fan els nombres. Ja no busquen solament feina, sinó una atenció escolar, sanitària, social i cultural igual a la dels autòctons. Els últims anys s’han creat alguns serveis d’ajuda específics per al col.lectiu, però el futur passa perquè aquest acudeixi a la xarxa de serveis ordinaris de la ciutat.
Els problemes que els nouvinguts troben d’entrada són nombrosos i comuns: on llogar un pis, com regularitzar la situació, qui els donarà feina o com adaptar els seus costums a les pautes de comportament que imperen a casa nostra. Coneixen de memòria la comissaria de Via Laietana i el Centre Policial d’Internament per a Estrangers de la Verneda. Gairebé tots s’han vist obligats a recórrer a serveis jurídics per no ser expulsats. Les lleis els ho fa cada vegada més difícil. I l’objectiu principal és aconseguir el document que els identifiqui com a espanyols; la realitat, però, és ben diferent i aquí no acaben els obstacles. "A més de ser immigrant volen que et comportis com un immigrant". "Sortir al carrer sense papers o sense DNI és sinònim de ficar-se en embolics". Són algunes de les impressions que s’han repetit entre les diferents nacionalitats. Molts han explicat com les seves faccions o el color de la pell els marquen en una societat que no estava gens acostumada fins fa poc a la pluralitat. A alguns els han dit pel carrer pinchito moruno per marroquí, sudaca per colombià, integrista per algerià, negre per camerunès o xinès per filipí.
Però el seu principal maldecap són les restriccions legals —la curta durada dels permisos de residència, la prohibició d’entrar al mercat laboral a les dones que vénen gràcies a la reagrupació familiar...—, que han esdevingut el principal element desestabilitzador. La precarietat és una constant en el grup. L’experiència ja ha demostrat que l’estabilitat familiar és clau per a la integració de tots els seus components, sobretot per a la dels fills. I la segona generació és una peça fonamental per fer front amb garanties al futur de la immigració.
L’atenció a la cultura d’origen no és només necessària per al seu enriquiment personal, sinó sobretot per aconseguir un equilibri emocional i intel.lectual entre el que veuen a casa i el que viuen al carrer. Un bon exemple és Bayt Al-Thaqafa, una entitat on desenes de joves magrebins aprenen l’àrab i algunes de les seves tradicions més característiques. De la mateixa manera, també és important que disposin dels mitjans necessaris perquè ells siguin actius en la seva integració. Volen ser subjectes i no pas objectes de la societat on han vingut a parar.
Són moltes les reivindicacions, les necessitats, les situacions i les experiències. Però es constata que encara que Barcelona té experiència en fluxos migratoris, com els que va acollir als anys cinquanta i seixanta, encara avui és novella a afrontar fenòmens multiculturals.
Així doncs, dues dècades escasses són poc temps per conèixer el paper que aquests grups tindran a la societat barcelonina. Com serà la seva adaptació? Hi haurà integració o assimilació? Quin lloc ocuparà la segona generació? Predir el futur és complicat, però les persones implicades en aquest fenomen coincideixen en una cosa: la integració només és possible entre iguals i per a això la informació és un instrument bàsic.
I això és precisament el que Barcelona Plural ha intentat: mostrar com són i com viuen uns col.lectius que, des dels anys vuitanta, són cada dia més nombrosos. Per aquestes pàgines han desfilat les cares dels nombres. Les vides i vivències de les persones que formen les estadístiques. Les tradicions, els costums i les situacions socials que les determinen profundament i que de vegades es desconeixen.
Fugint dels tòpics, la revista ha realitzat una primera aproximació a aquesta nova realitat. Però, per damunt de tot, hem intentat donar una visió completa, no fragmentada, del món de la immigració a Barcelona. Ha estat una oportunitat per explicar la vida d’unes persones que sovint només apareixen als mitjans de comunicació quan es tracten temes de marginació, de conflictes religiosos o de delinqüència. Barcelona, com qualsevol altra gran urbs del món, creix i s’enriqueix, en tots els aspectes, amb les aportacions que fan els qui la trien per viure-hi. Des d’aquest punt de vista, l’arribada de milers d’homes i dones que volen esdevenir uns barcelonins més sols pot ser valorada de forma positiva i com un motiu d’orgull per a la ciutat.