Avui
dia, el 15% del grup són homes que han trobat feina en restaurants xinesos o com a
xofers, jardiners o ordenances a les cases on treballen les seves dones. A ells, els costa
molt més trobar feina. Al col.lectiu hi ha alguns matrimonis mixtos i bastants nens. En
el període 1990-95 la taxa de natalitat entre les famílies filipines era cinc vegades
superior a la de les barcelonines.
A la ciutat avui dia viuen uns 8.000 filipins, molts d’ells amb nacionalitat
espanyola, per la qual cosa la xifra podria augmentar fins als 13.000. El col.lectiu
filipí és molt discret, bastant tancat, amb una alta capacitat d’autogestió i gens
problemàtic. És també molt associatiu: el 1975 ja es va crear la primera associació,
el Moviment per a la Unitat Filipina, i amb els anys han anat apareixent unes i
desapareixent d’altres. Té entitats de tipus religiós, social, cultural, etc.
Actualment hi ha l’Associació de Treballadors Immigrants Filipins, Amistat de Dones
Filipines a Barcelona, l’Associa-ció d’Immigrants Joves Filipins i moltes
altres més específiques com ara Solteres per Crist o Matrimonis per Crist. Les dones
són al capdavant de totes aquestes entitats.
L’escola Pinoy es va fundar el 1992 i funciona els dissabtes. Un centenar de nens
d’entre cinc i dotze anys hi aprèn tagàlog i tradicions i folklore filipins.
Dirigeix l’escola la germana María Gracia, que durant anys va ser la presidenta de
l’Associació d’Immigrants. Maria Gracia és també un dels motors del Centre
Filipí, que va obrir les portes el 1986. En aquest local de Riera Baixa s’ensenya
castellà i català als que acaben d’arribar, se solucionen problemes socials i
legals i es festeja, per exemple, el Centenari de la Independència de Filipines.
De nosaltres els sorprèn que discutim i parlem alt, que gesticulem tant i la facilitat
per intercalar paraulotes en una conversa amigable. En resum, el temperament mediterrani.
Ells mai no donaran una opinió negativa sobre alguna cosa o algú encara que ho pensin i
tampoc no diran obertament què els agrada. "Ho has d’esbrinar, és una mena de
sentit més on el que és més important és la intuïció", expliquen. Som-riuen
sovint, són xerraires i els encanten les festes, la música i les danses. Es reuneixen a
les cases dels paisans i ho celebren gairebé tot. Per veure de cop un centenar de
filipins només cal anar un diumenge a la tarda a l’església de Sant Just i Pastor,
on van a missa, com bons, boníssims catòlics que són. Molts són devots de la Verge de
Fàtima. Del seu passat com a colònia espanyola els queda la religió, els noms propis
(Consuelo, Adelaida, Encarnación, Dionisia, etc.) i algunes paraules en castellà com
puchero o cocido. Amb els fills que han nascut aquí parlen en castellà.
A la seva terra, hi tornen els que no han tingut sort o els que n’han tingut força.
Els altres munten la seva vida aquí. Els fills són aficionats al Barça i al Club Súper
3. Quan poden fan vacances i amb els estalvis compren terrenys i cases en una illa a la
qual tornaran, diuen, quan es jubilin.
SANDOKAN,
EL TIGRE DE MALÀISIA
Del col.lectiu malaisi en sabem poca cosa. D’ètnia xinesa, estan escassament
representats a Barcelona. Des del consolat s’assegura que no arriben al centenar.
Bona part són homes solters que treballen de cuiners o cambrers a diferents restaurants.
Alguns tenen negoci propi i hi ha diversos directius. El que més ens arriba de Malàisia
són tota mena d’objectes que es venen a les botigues de Tot a cent. Als anys
vuitanta, un indonesi va fer furor entre el públic infantil: Sandokan, El Tigre de
Malàisia.
Segons el consolat, el col.lectiu indonesi està format per una trentena de persones,
però als carrers de Barcelona se’n poden veure unes quantes desenes més. Hi ha
diverses famílies mixtes. Majoritàriament són cuiners o treballen a la restauració;
fins i tot hi ha un dentista. Els indonesis acostumen a emigrar a països musulmans, com
el seu, i a Holanda, país del qual van ser colònia durant 350 anys. Molts dels que van
venir s’han anat en perdre la feina. Encantadors, hospitalaris i alegres, són uns
grans desconeguts. De les 13.000 illes que formen Indonèsia, les més conegudes, sobretot
per parelles de noucasats, són Borneo Sud, Java i la paradisíaca Bali.
CONILLETS
D'ÍNDIES
Joan Aragó fa broma quan es defineix com un autèntic conillet d’Índies. Quan tenia
dinou anys se’n va anar a l’Índia com a jesuïta. Es va enamorar profundament
del país i d’una índia, la Clara. Va penjar els hàbits i es van casar a Barcelona,
on viuen des de fa 23 anys. Això de conillet d’Índies es deu a les innombrables
proves culinàries que li ha fet digerir la seva dona. La Clara és de Goa i, per tant,
índia cristiana.
Però el col.lectiu indi que viu a Barcelona és un puzle similar a l’existent al seu
país d’origen. L’Índia presenta una diversitat cultural, social, ètnica,
religiosa i lingüística sorprenent.
A la ciutat es poden distingir tres grups relativament definits. D’una banda, hi ha
els indis que van per lliure, de diferents procedències i motivacions; no pertanyen a cap
associació i tenen històries molt particulars: no es pot generalitzar. El segon grup
està format per matrimonis mixtos, la majoria dels quals es van formar als anys setanta.
Són uns setanta i preferentment són de religió cristiana. Pertanyen a aquest grup en
Joan i la Clara. I en tercer lloc hi ha la comunitat sindhi. De religió hinduista, es
concentren a la Rambla, a les seves botigues de souvenirs. En total, prop de 3.000
persones d’allò més divers. La relació entre aquests grups és escassa, i amb la
resta de la societat, gairebé nul.la, tret dels matrimonis mixtos.
Jaideep és un jove sindhi. Per als no iniciats repassa el catàleg dels tipus
d’indis que es poden trobar a la ciutat. "Els qui porten turbant i barba són
sikh, els comerciants en el 99% dels casos són sindhis, hi ha alguns indis musulmans, si
veus noies amb un piercing al nas són hindús i hi ha algun gujarati i alguns
cristians."
"La comunicació entre els sindhis de tot el món funciona millor que Internet",
bromeja Jaideep. Aquesta ètnia prové de la regió del Sindh —actual Pakistan—,
que va començar la seva diàspora amb la independència de l’Índia. Es poden trobar
sindhis per tots els ports del món, com marca la seva tradició mercantil. Els primers
que van arribar a Barcelona ho van fer a mitjan anys seixanta. Gràcies a la bona
comunicació existent entre ells, van iniciar negocis d’electrònica i van importar
calculadores i petits aparells des de Gran Bretanya i EUA a preus molts barats. Quan
l’electrònica ja no va ser un bon negoci, es van passar al sector dels souvenirs.
Els primers a arribar a Barcelona ja tenen fills que vintegen que seguiran amb el negoci
familiar. Els nois no estudien, no per manca de mitjans econòmics, sinó perquè estan
educats per continuar al capdavant de les empreses; porten el comerç a la sang. Les noies
sí que fan estudis superiors, però poques exerceixen. Jaideep és en aquest sentit
l’ovella negra de la família i gairebé de la comunitat. De família òbviament
comerciant, el noi va decidir ser advocat. És l’únic, i per això també és
respectat. Treballa en un bufet de la ciutat i, tot i tenir una bona feina, la seva mare
continua disgustada amb la seva decisió. "Si hagués seguit en el negoci familiar,
ja tindria un cotxe, una casa, però les lleis no donen tants diners", explica. Els
sindhis, unes 250 famílies, viuen a l’Eixample i a la zona alta de la ciutat.
Estudien a col.legis privats on tota la formació es fa en anglès, com ara el Benjamin
Franklin o el Kensington de Pedralbes.
Les dones adultes parlen poc castellà i només es relacionen entre elles. Les cases són
el punt de trobada. Amb els fills parlen sindhi o anglès, i l’hindi el mantenen a
través de la televisió per satèl.lit. Els homes passen els dies i la vida rere el
taulell: obren quinze hores cada dia; la botiga esdevé la llar. Són treballadors
incansables.
Quan tornen de vacances al seu país se’ls veu d’una hora lluny. "Ens
reconeixen i per a ells som estrangers. Fins i tot els taxistes ens intenten
estafar", explica Jaideep. També assegura que és molt diferent un hindú català
d’un hindú anglès.
Tot i que han nascut i viuen a milers de quilòmetres del seu lloc d’origen, mantenen
la tradició i la cultura intactes, unes pautes socials i personals que marquen les seves
vides. Per exemple, entre els sindhis encara se celebren els matrimonis convinguts. Les
cartes astrals són decisives a l’hora d’escollir la parella i almenys un fill
continua vivint a casa dels pares després del matrimoni. El respecte pels pares és
fonamental i mantenir la unitat del col.lectiu és una obligació per a tota la vida de
cada membre. L’ajuda mútua funciona perfectament. Com a associacions cal destacar
l’Indian Association i la Cambra de Comerç Índia.
La segona generació viu en constant esquizofrènia entre les obligacions familiars i
socials i una societat molt més permissiva i lliberal que els ha vist créixer. Estimen
la llibertat del nostre país, la diversió, la relaxació i la qualitat de vida. Són
malabaristes combinant valors orientals i occidentals.
Hindús de religió, creuen que tot el que hagi de passar passarà, i això els permet fer
front a les vicissituds de la vida i acceptar-les. El sacrifici també és propi de la
seva manera de pensar. Segueixen dietes vegetarianes dues vegades cada setmana. Incineren
els seus morts i creuen en la reencarnació. Tot i que les castes estan abolides, és molt
difícil millorar la classe social en què s’ha nascut.
Celebren el nou any amb tota mena de luxes. Viuen segons el seu calendari lunar l’any
2056 i resen a la Deessa de la Prosperitat perquè els ajudi en els negocis, el centre de
la seva vida.
La Clara sempre s’ha sentit ben acollida. Riu quan recorda com l’assenyalaven
amb el dit i deien "l’índia, l’índia" quan nouvinguda sortia al
carrer amb els seus tops de colors vius i la seva llarga cabellera negra solta. O el renou
que va aixecar una amiga seva que duia un piercing brillant al nas. "Al
principi", explica, "quan els deia que era índia no sabien si era una indígena
sud-americana, una índia amb plomes... Hi havia un desconeixement total". Després
hi havia els qui li deien com n´era de pobra, l’Índia. "I a mi em venien ganes
que totes aquelles persones fossin a l’Índia i veiessin que l’Índia és molt
més que això", remarca.
El seu marit, que és al capdavant de la Fundació Vicenç Ferrer per a
l’apadrinament de nens indis, sempre repeteix el mateix: "A Europa el que és
important és tenir, a l’Índia, ser. La riquesa de l’Índia és a les persones,
la qualitat humana". "Vivim aquí", declaren a l’uníson, "però
el nostre cor és a l’Índia".
EL
MICROCOSMOS PAKISTANÈS
Els
primers pakistanesos que van venir a Espanya eren homes de mitjana edat que van treballar
com a miners, cap a l’any 1972. A partir d’aleshores van anar arribant
compatriotes més joves. La representació del col.lectiu ha augmentat progressivament
durant els últims anys, sobretot entre els escolars. Avui dia viuen a Barcelona uns 4.000
pakistanesos i n’hi ha uns quants més il.legals. Molts entren a través de països
per als quals no necessiten visat, com ara Gran Bretanya, ja que obtenir-ne un els costa
un milió i mig de pessetes. La gran majoria són homes que deixen la família a Pakistan.
Se’ls pot veure treballant en el ram de l’hostaleria de cambrers, rentaplats o
marmitons. Alguns treballen a la construcció, altres a tallers tèxtils i, els que tenen
menys sort, carregant bombones de butà, escurant calderes o venent flors pels bars. Un
obrer guanya a Pakistan unes 500 pessetes al dia i el quilo de pollastre en val 400. No es
queixen de la seva situació. Amir, que va arribar del Panjab fa set anys, n’explica
la raó: "Jo compro el menjar on és més barat, ja que el mercat laboral aquí és
el mateix: busca mà d’obra barata. És a dir, nosaltres."
Els qui tenen més possibilitats obren negocis. Solen ser els que aconsegueixen portar la
dona i els fills. Els basars, les carnisseries halal i les botigues de queviures són de
pakistanesos. Hi ha diversos locutoris telefònics (Carme, Princesa, Sant Pau), algunes
botigues de roba (Hospital), bastants restaurants (Plaça Vila de Madrid, Rauric, Avinyó,
Ample) i fins i tot un videoclub (Sant Pau). En aquestes botigues troben tot allò
necessari per sentir-se com a casa, fins i tot hi ha plantacions a Gavà i al cinturó
metropolità on es conreen verdures típiques de Pakistan, com ara les ocres, una mena de
mongeta.
Compren pisos a preus assequibles al barri antic i la Barceloneta, o bé els lloguen i els
comparteixen tres o quatre amics. Tot i que tenen diverses associacions (Associació de
Treballadors Pakistanesos, Pakistan Uni-versal i Pakistan Society), aquestes no són gaire
actives. Es reuneixen a la mesquita, que va obrir les portes fa dos anys al carrer Arc del
Teatre. Cada dia 11 del mes lunar, com diu la tradició islàmica, celebren un dinar amb
l’imam.
La majoria prové de regions camperoles (Nord del Panjab, Gujrat, Rawalpindi...). Cada
vegada emigren més joves (de 18 a 20 anys) i per tant amb menys formació, tot i que
entre el col.lectiu es poden trobar alguns universitaris. Amir diu que a l’estiu,
quan plou, l’olor dels carrers de Barcelona li recorden el Pakistan. Entre indis i
pakistanesos la relació és inexistent, encara que alguns són amics. La religió, la
història i la guerra santa els separen.
De Barcelona, a més del català, els sorprèn que hi hagi dones que condueixin autobusos
i que els presos tornin a la presó després dels permisos de cap de setmana. Però el que
més els pertorba és "la suavitat de les dones, et somriuen, són càlides, molt
amables i creiem que volen ser les nostres nòvies. Evidentment, ens equivoquem",
afirma Amir. Hi ha algunes parelles mixtes i alguns matrimonis blancs.
Els nens aprenen urdú —la llengua oficial— i les lleis alcoràniques a la
mesquita. A la motxilla escolar ells porten el tope (casquet per resar), i elles, el
xador. Les dones pakistaneses viuen dedicades a la família, només es relacionen entre
elles, i les de procedència pagesa són analfabetes. Per l’islam mantenen, a
l’igual de les dones marroquines, una relació molt concreta amb el marit, els fills
i el seu entorn social. Són les transmissores de les pautes socials i religioses de la
seva cultura. Poques parlen castellà i algunes xampurregen l’anglès. Celebren el
Dia de la Independència, la Festa del Xai i la fi del Ramadà. I les botigues són
autèntics locals socials on les hores no passen xerrant en urdú amb els paisans.
