pastilla.gif (43 bytes)   

La xarxa metropolitana de ciutats

Front Marítim. L’altra Vila Olímpica
L’obertura de la Diagonal. El vell somni
Diagonal Mar. Un nou centre urbà

El Besòs. De claveguera a parc

L’eix del Llobregat. L’ampliació del port i els nous espais naturals
Aeroport. Escala intercontinental
TAV / La Sagrera. El tren del progrés

Ciutat Vella
Completar la reforma del centre històric

Barcelona(s). 2004, els futurs de la ciutat


     

 

TEXT: Marta Ricart

Front Marítim
L'altra Vila Olímpica

 

Quan al 1992 es va començar a impulsar la reforma del litoral de Poblenou, una de les promocions de nous habitatges previstes en aquesta zona abans industrial era la de Front Marítim. El futur barri ja s’ha començat a construir entre els carrers Lope de Vega, Llull, Selva de Mar i el passeig Garcia Fària (el lateral de la Ronda Litoral), tot just a tocar de Diagonal Mar. En aquests terrenys (20,4 hectàrees) hi havia, entre d’altres, les factories de Macosa, o Can Girona, i Catalana de Gas, dues de les fàbriques més grans del Poblenou. Com a record d’elles es va pensar a anomenar el barri Can Girona o la França Xica –pels especialistes francesos que van atreure les fàbriques–, però sembla que només en quedarà una torre d’aigües i una xemeneia. L’operació urbanística que s’ha batejat com la segona Vila Olímpica s’ha impulsat relativament ràpid –la tramitació es va aprovar el 1995– i tindrà en conjunt 1.723 pisos, repartits en set illes. L’Ajuntament va convocar set equips d’arquitectes perquè plantegessin les característiques del nou barri. Carles Ferrater, autor de la vila olímpica de Vall d’Hebron, va proposar de mantenir la trama quadriculada de l’Eixample per urbanitzar aquesta nova àrea de la ciutat. Les illes tindran patis interiors públics i el seu front de mar serà més baix que la resta (excepte una torre una mica més alta a una cantonada de cada una de les illes), per tal que pugui tenir de vistes marítimes el màxim nombre de pisos.
Els pisos es van començar a construir la primavera de 1997 a l’illa de promoció pública (276 pisos), on molt aviat es traslladaran a viure els afectats per l’actuació urbanística. Una altra de les illes (192 pisos) l’edifiquen les cooperatives dels sindicats CCOO i UGT. Les cinc illes restants seran de promoció privada, que duran a terme diferents immobiliàries de capital espanyol. Està previst que els pisos públics s’acabin a finals d’any. Els primers residents dels pisos dels sindicats i privats arribarien a finals de 1999.
L’Ajuntament va subhastar diferents parcel.les de sòl que eren de propietat seva, de l’àrea metropolitana i, principalment, del Hòlding Olímpic. Era sòl que va ser expropiat quan es va construir la Ronda Litoral. L’existència de sòl públic, que els constructors van poder adquirir a més bon preu del que és habitual a la ciutat –tot i que ells es queixen que no era prou barat– va permetre imposar una condició: el 45% de la promoció de pisos havia de ser de preu taxat, això vol dir, subvencionat. Així, els pisos (sense comptar els de promoció pública) costaran des de dotze o tretze milions de pessetes fins als preus que fixin les immobiliàries, que parlen de pisos de trenta milions, els de quatre habitacions. La primera que comercialitzarà els seus pisos és FCC, i no preveu habitatges de més de trenta milions.
Just al costat de les set illes de Front Marítim també continua la transformació del sòl industrial en residencial. Incosa, una immobiliària de "la Caixa", va comprar sòl per edificar dues illes de pisos més, que inclouen casetes unifamiliars a l’interior de l’illa, com es va provar a la Vila Olímpica.
El pla urbanístic preveu que els promotors privats hauran d’urbanitzar els carrers i les àrees públiques del nou barri. Aquesta feina ja ha començat, i segurament s’haurà enllestit quan arribi a la fi l’actual mandat municipal, a mitjan 1999.

El nou barri s'aixeca sobre terrenys públics que els promotors adquriren a bon preu. Aquesta circumstància ha permès que el 45& dels habitatges sigui de preu taxat.
(© Joan Guerrero)
 

Les xifres

  • Superfície
    20,4 hectàrees
  • Habitatges
    1.723
  • Data d’acabament
    1999
  • Inversió total (estimació)
    més de 20.000 milions de ptes.

       

 

TEXT: Marta Ricart

L’obertura de la Diagonal
El vell somni

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La prolongació de la Diagonal fins al mar, fins a la Rambla Prim, és un vell somni que a poc a poc es va fent realitat i que també forma part de la nova Barcelona del 2004. Ildefons Cerdà, que va plantejar la plaça de les Glòries com el centre neuràlgic del seu Eixample, no imaginava que la plaça esdevindria un límit on aniria a morir la gran artèria, mentre la ciutat, des de Sant Martí fins al Besòs, creixia sense gaire ordre ni concert. Ara, després d’anys d’aturada, la nova trama urbana de carrers es vol acabar el 1999, però els més de 5.000 habitatges que es preveu fer als marges d’aquests carrers s’aniran aixecant més lentament.
Al 1988 es va aprovar un primer pla per a l’obertura de la Diagonal pel mig de Poblenou fins a Prim. El vistiplau definitiu es va fer esperar fins a mitjan 1993, i va ser un dels assumptes que va generar una forta picabaralla entre l’Ajuntament i el director general d’Urbanisme de la Generalitat, Joan Anton Solans, que va rebaixar l’edificabilitat inicialment proposada per l’Ajuntament. A la fi, l’índex va quedar en 1,3 metres de sostre per cada metre quadrat de sòl després que el pla es desencallés per un acord polític.
El projecte afecta un àmbit de més de seixanta hectàrees, la qual cosa suposa expropiar uns 730 habitatges antics i uns 500 negocis, molts d’ells petites indústries i tallers. L’operació es preveia desenvolupar en uns deu anys i s’estimava que requeriria una inversió de 147.000 milions de pessetes.
L’actuació traçarà una avinguda de cinquanta metres d’ample i continuarà les connexions dels carrers que l’han de creuar, molts d’ells interromputs per l’existència d’edificacions. Així mateix, es construirà una trama tan fidel com sigui possible a la de l’Eixample, integrada per una vintena d’illes d’habitatge amb zones verdes –com ara un parc de quatre hectàrees més o menys a l’actual confluència de l’avinguda Diagonal amb Pere IV–, espais per a equipaments –l’antiga fàbrica tèxtil de Ca l’Aranyó, que acollirà un museu de la moto, entre altres instal.lacions públiques, al costat de les Glòries– i algun espai reservat per a oficines.
Es va convidar les cooperatives sindicals de CCOO i UGT, així com una empresa de l’Estat i la del consell comarcal, a construir pisos: més de 3.000. A poc a poc els promotors privats més importants de la ciutat (Enric Reyna, Núñez i Navarro, el grup Figueras, La Clau d’Or, Vallehermoso, Caixa de Catalunya) van anar prenent posicions, però va propiciar l’inici del projecte la construcció del centre comercial Barcelona Glòries, participat en part pel Consorci de la Zona Franca i obert el 1995, que va permetre dibuixar un primer tram de 500 metres d’avinguda des de les Glòries fins al carrer Llacuna el 1991. Aquest model s’havia d’anar continuant per trams –el 1993 va arribar un segon de 400 metres, entre els carrers Selva de Mar i Josep Pla–, dels quals alguns queden pendents.
El projecte Diagonal-Poblenou va ser seriosament amenaçat pels problemes de la cooperativa sindical UGT i la desaparició de l’empresa estatal d’habitatge. Durant tot aquest temps, podria dir-se que es va reformular com una promoció eminentment privada perquè l’habitatge públic quedava pendent d’una actuació que podria desenvolupar-se en un futur. Ara com ara, però, només es preveu fer mig miler de pisos públics.
A la fi del 1996 el pla es va reactivar. Els promotors privats van iniciar la construcció de 88 pisos destinats a allotjar els afectats pels enderrocs de les velles edificacions, que s’hauran de substituir per altres de noves. Aquesta primera actuació d’habitatge privat reforma quasi onze hectàrees. Serà una promoció de 1.200 pisos, la més gran i la situada més a prop de les Glòries, amb una zona verda d’una illa que urbanitzaran els mateixos promotors privats. La inversió en construcció és d’uns 10.000 milions de pessetes (solament el parc en costa mil).
Amb la voluntat d’esperonar l’actuació dels constructors, al mateix temps que aquests van engegar la iniciativa, l’Ajuntament de Barcelona va decidir accelerar la urbanització dels carrers. S’estima que les indemnitzacions per les expropiacions, els enderrocs d’antics edificis i la urbanització del sòl als espais públics tindran un cost, per a tota la superfície d’obertura de la Diagonal, de 19.500 milions de pessetes, dels quals l’Ajuntament només en pagarà 5.600, mentre que la resta anirà a càrrec dels promotors privats.
Fins a la fi de l’actual mandat, a mitjan 1999, s’invertiran uns 4.000 milions de pessetes en aquesta tasca. El govern municipal avançarà diners, però després ho cobrarà als promotors, excepte en l’àrea on ja estan treballant els privats en els seus habitatges, on ells mateixos estan portant a terme la urbanització. La idea és acabar d’obrir la Diagonal i tota la trama viària perpendicular –Bilbao, Espronceda, la Rambla del Poblenou...– i urbanitzar les zones verdes. Com a la resta de noves promocions residencials del Poblenou, sota els carrers s’hi construiran galeries de serveis i la xarxa de recollida pneumàtica d’escombraries. Els promotors consideren que la urbanització encarirà el cost dels pisos.

 

Les xifres

  • Superfície
    65 hectàrees
  • Habitatges
    5.000
  • Data d’acabament
    1999(només la trama urbana)
  • Inversió total prevista
    147.000 milions de ptes.

       

 

TEXT: Marta Ricart

Diagonal Mar
Un nou centre urbà

 

 

Ha passat una dècada d’incerteses i modificacions abans que el complex Diagonal Mar prengués forma definitivament. Aquesta zona del Poblenou industrial, tocant al riu Besòs, ja es va plantejar l’any 1987 com una de les àrees dites de nova centralitat de la Barcelona del futur. Aquí s’havia de construir un centre direccional, és a dir, de serveis, que ja no va arribar a temps per al 1992. Finalment, no serà ben bé això el que s’hi faci, sinó una nova àrea eminentment residencial. Sigui com vulgui, Diagonal Mar és una de les operacions de més magnitud de la Barcelona del 2004. Una operació urbanística privada, de capital estranger, com difícilment se’n faran més, ja que la ciutat està esgotant el seu sòl urbanitzable.
Al 1990, l’empresa Kepro, filial de la corporació financera nord-americana Kemper (de Chicago, Illinois), va comprar 34 hectàrees de terreny (tretze d’elles eren de propietat del Hòlding Olímpic) i va començar la tramitació urbanística per construir-hi un centre comercial de 67.000 metres quadrats, quasi 221.000 metres de sostre d’oficines i 54.000 d’habitatge. A més de l’Hotel Arts, d’inversió americana i japonesa, i del centre comercial que una companyia francesa volia construir a la Plaça de Catalunya, aquesta era una de les grans apostes de la inversió estrangera a Barcelona. La inversió necessària s’estimava en uns 200.000 milions de pessetes (60.000 en una primera fase, que es preveia que generés uns 4.000 llocs de treball).
El permís urbanístic va arribar a la fi de 1993, i a mitjan 1994 la Generalitat va autoritzar el centre comercial. El nou complex constituïa una de les principals peces de la transformació que es preveia d’unes 120 hectàrees de sòl al litoral del Poblenou. Un projecte general de l’arquitecte Ricard Bofill plantejava per a Diagonal Mar 29 edificis d’oficines presidits per una torre de 27 plantes d’alçada.
Però feia falta capital, i Kepro va buscar socis en va: era l’època de la crisi econòmica que va ensorrar el mercat de les oficines. L’asseguradora suïssa Zurich va comprar l’empresa matriu nord-americana i Kepro va fer una suspensió de pagaments al 1995. Zuric no estava interessada en l’operació immobiliària i una de les noves àrees de Barcelona semblava condemnada a no urbanitzar-se mai. Fins que l’estiu del 1996 es va trobar un nou promotor, la immobiliària texana Hines.
Als terrenys s’hi construeix des de la primavera del 1997 el centre comercial i de lleure de 87.000 metres quadrats (67.000 comercials, encara que no tots útils per a la venda), que vol ser el motor de tot el complex. Se situarà en la confluència de l’avinguda Diagonal i la Rambla Prim, i inclourà un hipermercat de la firma Alcampo d’uns 18.000 metres, així com un multicine amb vint sales, unes galeries amb 200 botigues i un aparcament de 5.500 places.
L’empresa promotora del complex, Hines, ha presentat un últim projecte per a Diagonal Mar. L’empresa nord-americana ha esborrat les oficines, perquè encara no veu viable la seva venda, i ha proposat l’edificació de 1.600 habitatges, un nou barri de cara al mar. Per al projecte arquitectònic l’empresa ha consultat diferents arquitectes, d’entre ells, un que li pogués adaptar els conceptes americans a Barcelona, Òscar Tusquets, a qui Kepro ja havia encarregat els pocs edificis d’habitatges previstos inicialment.
Així, els habitatges estarien distribuïts en cinc superilles d’uns 400 habitatges cada una, és a dir, dos blocs de pisos de no més de nou plantes més dues torres (d’entre catorze i vint plantes d’alçada). Està previst que els habitatges disposin de sistemes d’estalvi d’energia i de la xarxa de recollida pneumàtica d’escombraries que ja es va instal.lar a la Vila Olímpica. Aquests habitatges substituirien la major part de l’edificació d’oficines prevista inicialment, ja que només quedarien 74.000 metres quadrats per a despatxos i equipaments (s’ha parlat de fer-hi un hotel també, si el casino s’hi traslladés d’aquí a cinc o sis anys com vol l’Ajuntament). La previsió és que els pisos estiguin construïts l’any 2005. L’Ajuntament ha demanat a la promotora que el 2003, a temps per al 2004, quedin acabats els carrers, les places i la resta d’espais públics, que ja s’han començat a urbanitzar. Hines ha signat un acord amb una immobiliària local, Habitat, per a l’edificació dels primers pisos, que estarien acabats l’any 2000.
Diagonal Mar inclou un parc d’una quinzena d’hectàrees, cedides per a ús públic que, segons l’última proposta, s’estendrà des de la Diagonal fins a la Ronda Litoral. El disseny s’ha encarregat a l’arquitecte Enric Miralles, el qual concep l’espai com un immens arbre. El tronc seria un passeig central que començaria a l’avinguda Diagonal, a l’entrada del centre comercial, i baixaria zigzaguejant pel costat d’un gran llac, fins al mar. Saltant per damunt de la Ronda Litoral aniria a desembocar al nou espai públic de platges i reservat per al zoo i el parc marítim que es pretén guanyar al mar tot just davant del complex Diagonal Mar. De fet, les terres que s’extreguin dels terrenys per urbanitzar-los i edificar-hi han d’ajudar a guanyar aquest terreny al mar.

 

Les xifres

  • Superfície
    34 hectàrees
  • Habitatges
    1.600
  • Data d’acabament
    2005
  • Inversió total prevista
    60.000 milions de ptes. (primera fase)