portada

REPORTATGE

text Karles Torra fotos María Birulés

Vint anys de farga musical

 

Si algú rastreja la cartellera dels clubs de jazz barcelonins, s’adonarà que almenys la meitat dels músics consignats ha passat pel Taller de Músics. Aquesta atípica escola de música, que va néixer el 1979 als baixos d’un antic magatzem de llibres del Raval, compta avui amb 600 alumnes, el seu propi club de música en viu, JazzSí, una llista d’activitats que inclou festivals, seminaris o edició de discos. Són vint anys de planter inesgotable i dinamització musical.

 

 

repor1.jpg (13679 bytes)

Actuació de la Big Ensemble Taller de Músics i el grup Kòniec a L'Aliança del Poblenou, durant el primer Festival de Tardor de l'Olimpíada Cultural (1989).

(© Pau Ros)

Tot va començar en uns baixos que havien servit com a magatzem de llibres al Raval. Segons Lluís Cabrera, "la idea era crear un taller com els d’abans, on entraves d’aprenent i en sorties oficial de primera". Era l’any 1979 i ningú no donava un duro per aquella escola de música tan atípica que concentrava en un forat ni més ni menys que tres aules, una secretaria i un grapat d’alumnes entre vint-i-cinc i trenta anys. "Dos decennis després –assenyala el màxim artífex del miracle– el submarí ha aixecat el cap. Avui el Taller de Músics té set locals, un club de música en viu i no menys de sis-cents alumnes amb una mitjana d’edat de divuit anys".
La clau? "Doncs, entre altres coses –assegura–, aquest enclavament del Raval, que ens ha permès anar reformant locals esgavellats situats en tres carrers confluents. El fet que el pati del Taller sigui un lloc públic, com el carrer Requesens, marca la relació". Una àgora a la manera antiga, sí senyor, en una zona que vivia no fa gaire sota el signe de la marginalitat.
Quan es va fundar el Taller de Músics, ningú no podia sospitar que el seu programa de música moderna arribaria a ser una alternativa seriosa a qualsevol tipus d’estudis. "En aquella època –recorda Lluís Cabrera– l’única referència per crear un pla d’estudis era el jazz. I, tot i que la prestigiosa Berklee School de Massachusetts ens va oferir copiar el seu programa, teníem molt clar que el nostre nivell de coneixement i preparació era un altre. Amb algunes aportacions, principalment del pianista xilè Mario Lecaros i del contrabaixista lusità Zé Eduardo, vam elaborar un mètode propi adaptat a la nostra idiosincràsia més llatina i anàrquica". Actualment, el Taller té un equip musicopedagògic complet, dirigit per Xavi Fort i dedicat a la creació i renovació contínua de programes i llibres.
Però el que més distingeix la seva ensenyança de la resta no és el punt de vista acadèmic, sinó la relació que s’estableix entre alumnes i professors. D’entrada, la majoria de joves que s’hi matriculen ho fan després d’anar a concerts i haver preguntat in situ als músics on podien rebre classes: "Vine al Taller de Músics, seré el teu profe...". Sense solució de continuïtat, teoria i pràctica aquí van sempre juntes. "El veritable valor d’aquesta escola –sosté Cabrera– rau en el fet de crear sinergies entre els músics que tenen experiència i els qui comencen. En un noranta per cent, el professorat del Taller de Músics està compost per músics de primera fila que actuen amb regularitat, i que dediquen una parcel·la del seu temps a la pedagogia. així, hem aconseguit el que la resta d’Europa encara no ha assolit: la figura de l’artista-pedagog".
Si algú rastreja les cartelleres dels clubs de jazz barcelonins s’adonarà que almenys la meitat dels músics consignats ha passat pel Taller. Planter inesgotable, la influència de tan ravalera escola també passa per una cascada ininterrompuda d’activitats que fa caure d’esquena: festivals, seminaris, cicles, produccions especials, edició de discos, encàrrecs, revistes, promocions a l’exterior... I el més curiós del cas és que, segons Cabrera, "a l’erari públic, tot això ni li costa ni un duro, ja que l’autofinançament de l’escola és total". Embolcallat d’una rialla sardònica, hi afegeix: "Tenim relacions estretes amb les institucions, però no anem al llit junts".
En la ja extensa vida del Taller de Músics s’endevinen dos possibles punts d’inflexió. El primer, a mitjan 1989, quan es va celebrar a Begur el Seminari Internacio-nal Carmen Amaya. "Tot i que ja portàvem –assegura Lluís Cabrera– bastants seminaris de caire jazzístic a l’esquena, volíem obrir-nos a una concepció més global, de mestissatge i investigació. Per això, vam reunir a Begur un elenc de músics que provenien de mons molt diversos: l’improvisador Cecil Taylor, el guitarrista flamenc Manolo Sanlúcar, la bailaora sevillana Matilde Coral, els mestres del qawwali pakistanès Sabri Brothers i la família xinesa dels Guo, juntament amb Enrique Morente i el genial Sabicas". Era la tornada del gran guitarrista a Espanya, mesos abans de morir. Un apassionant mà a mà entre Sabicas i Morente en forma de doble disc recull aquesta trobada en el cim. "Des de llavors –conclou– hem aplicat la teoria dels vasos comunicants. És a dir, hem aconseguit treure els taps per posar en relació diferents caldos musicals".
La inauguració el 1992 del JazzSí, un club de dia que tant serveix per a avituallament general com d’espai obert a la música en viu, va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria del Taller de Músics. Anteriorment, i sota la coordinació de Lola Huete, ja s’havia editat una revista amb aquest nom. Per a Lluís Cabrera, "el club JazzSí ens ha marcat en el sentit que tenim un aparador de tot el que es fa a les aules. Això és una exposició musical permanent, on es donen concerts a diari sense discriminació de gèneres: els dilluns, música improvisada; els dimecres, jazz; els dijous, música cubana; els divendres, flamenc, i també la gent de l’àrea de rock, que els caps de setmana munten uns saraus importants..."
Mentre parlem amb l’intrèpid Cabrera asseguts a una taula i davant un pinxo de truita, tres robustos percussionistes trafeguen els seus tambors i ocupen el breu escenari del JazzSí. "La porta del Taller –remarca el seu fundador– sempre ha estat oberta a qualsevol músic o grup que hagi volgut assajar. Aquí mai no s’ha cobrat res per deixar una aula amb instruments. Tant és així que els músics han sentit que el Taller era una cosa seva. Relacionar la gestió amb les necessitats de la professió: heus ací el secret que el bon rotllo continuï".
Les parets del club del Raval reflecteixen a través del mirall de nombrosos cartells de diversos festivals europeus, la projecció internacional que adquireixen les produccions de la casa. "Nosaltres som els primers interessats que Barcelona estigui situada en el mapa europeu pel que fa a creadors i intèrprets". De les múltiples activitats que han fet del Taller un factor de dinamització clau en la Barcelona dels últims vint anys, Cabrera es mostra extremament satisfet per haver estat "els catalitzadors d’una escena flamenca catalana, on Mayte Martín va anar al capdavant i va desembrollar el camí als Miguel Poveda, Chicuelo, Cucurella i companyia. Des del taller hem mirat de facilitar les coses a qualsevol artista amb talent, tot i que no tinguéssim mitjans econòmics. Penso que entre tots, i aprofitant l’impuls de Mayte Martín, hem donat una forta empenta". I al gran agitador, que va créixer escoltant El tocadiscos flamenco de Ricardo Romero, li brilla el somriure.

repor2.jpg (10125 bytes)

 

Classe de piano al Taller.

 

La col·lecció del Taller
Si Zeleste va marcar en gran mesura la Barcelona dels anys setanta, el Taller de Músics ha recollit el testimoni per convertir-se en la farga musical del nostre temps. Entre les nombroses iniciatives de la casa hi ha una valuosa col.lecció de discos que comprèn vint títols. Sense desmerèixer la resta, n’hi ha cinc que val la pena acotar i comentar.
– Lluís Vidal Trio (Cançons populars). És un magnífic exemple que l’espurna del jazz pot brollar en qualsevol indret. Com un savi alquimista al piano, Lluís Vidal transmuta en or l’argent viu melòdic de Cargol treu la banya, La cançó del lladre o El gegant del pi. Director musical del Taller durant un vast període de temps, Vidal es fa acompanyar per dos grans valors del planter, Mario i Jordi Rossy, en un enregistrament efectuat abans que aquest últim conquerís Amèrica.
– Sean Levitt. Estem davant del primer i únic disc d’un gran guitarrista. Atrapat en una vida caòtica, Sean Levitt no gaudeix del grau de coneixement que mereix el fabulós talent que atresora. La seva guitarra fila el bop amb uns frasejos exquisidament freds que colpeixen la medul·la. Artista de l’estirp de Chet Baker, sota la pell d’aquest irlandès establert a Barcelona subjau el foc sagrat del jazz.
– Orquestra Taller de Músics amb Tete Montoliu. Excel·lent mostra del grau de compenetració que hi va haver entre el gran mestre Tete Montoliu i l’Orquestra del Taller de Músics. Des de l’huracanat C.T.A. de Jimmy Heath a l’original Neptuno Blues del director de la big band Zé Eduardo, del disc s’aprofita tot. Prominents instrumentistes de la casa com Perico Sambeat, Eladio Reinón o David Xirgu assaonen els sols amb molt de picant.
– Agustí Fernández plus Big Ensemble Taller de Músics (Aura). És el disc més avançat de la sèrie. El que podria ser una mena de Torre de Babel on s’entrecreuen llenguatges diversos com el jazz, el blues, el rock, la música contemporània i la improvisació; adquireix una coherència absoluta. En un enregistrament fet al Teatre de l’Aliança del Poblenou, amb motiu de la celebració del Tercer Festival de Tardor, l’inspiradíssim Agustí Fernández i els quinze integrants de l’esplendorós Big Ensemble del Taller estan excel.lents.
– Josep Maria Balanyà (L’espina). L’excomponent de Carretera y Manta –grup sorgit en el tardolaietanisme– reuneix en aquest volum una selecció de peces solament per a piano. Josep Maria Balanyà mostra bona mà sobre un Steinway i en una línia de treball propera a Keith Jarrett.