portada

 

ENTREVISTA
Eugeni Madueño
i Josep Martí Gómez

Joan Clos

 

Joan Clos i Matheu és l'alcalde de Barcelona des del 26 de setembre de 1997. Va néixer en el si d'una família camperola de Parets del Vallès el 29 de juny de 1949. Va estudiar medicina a Barcelona i es va especialitzar en salut pública a Edimburg. És en aquest camp on desenvolupa la seva carrera professional. Durant deu anys va presidir la Societat Espanyola de Salut Pública, i a principi dels vuitanta entra a l'Ajuntament de Barcelona, on reestructura la sanitat municipal. L'any 1987 debuta en càrrecs polítics amb la presidència del districte de Ciutat Vella. El 1991 és nomenat tinent d'alcalde i responsable d'Organització i Economia, i quatre anys després assumeix la primera tinència d'alcaldia.

 

-Cap a on va la Barcelona que vostè pilota?
Cap a la seva vocació, que és ser una gran ciutat europea. I ho fa amb molta empenta.

-Una gran urbs de quin tipus?
Una ciutat central. Ara que es parla de la desaparició de la ciutat en el sentit que la coneixem a Europa i es perfila un tipus de ciutat d’abast regional i configuració difusa, àmplia, jo crec que Barcelona demostra la seva vocació de seguir sent una ciutat en el sentit ampli de la paraula, una ciutat amb funcions centrals, el centre de la realitat metropolitana.

-Una realitat la consolidació de la qual han intentat impossibilitar.
Sense èxit. És quelcom màgic, jo ho atribueixo a una vocació de la ciutat. No ha servit de res que es posés en dubte la funció central de Barcelona, perquè aquesta reemergeix i acaba imposant-se. Jo ho atribueixo a la vitalitat de la gent i a la vocació ciutadana de continuar sent el centre, ara de la realitat metropolitana i regional. La gent vol que Barcelona mantingui aquesta funció simbòlica, que no és gaire precisa ni determinada, però sí real, perquè tothom la reconeix i l’assumeix. Que no veieu com la gent de tot arreu ve a mirar-nos, a utilitzar aquesta ciutat que és també la seva i servir-se’n?

-Quant als usos i funcions, cap a on va aquesta Barcelona-centre de la ciutat-regió?
En primer lloc hem de consolidar, afirmar i projectar aquesta realitat, i fer-ho millor. En segon lloc, Barcelona ha d’aprofitar el canvi que està propiciant la revolució tecnològica i sumar-s’hi, i transformar-se en paradigma del futur. Som a la societat de la comunicació i la informació, la incidència de la qual en l’organització del treball, en la convivència o en la societat ja no és un plantejament de futur, sinó la realitat del dia a dia.

-En tot això que parlem hi ha un desajust entre la realitat real i la realitat administrativa o política. Vostè és legalment l’alcalde de Barcelona, però realment és molt més que això, ja que la Barcelona real no és el territori que delimiten les lleis administratives, sinó aquesta realitat que s’imposa de forma natural. Vostè se sent també batlle de la Barcelona real, si més no d’aquella a la qual arriben les línies de metro?
Sí, és clar, perquè d’alguna manera formem part d’una realitat que té per capçalera Barcelona, però que s’estén molt més enllà. Aquesta és una realitat que supera la limitació administrativa i que va molt més enllà, ja que cada cop més la gent viu a Barcelona i treballa fora, o a l’inrevés. En quinze anys s’ha produït una explosió de la ciutat sobre el territori, i a conseqüència o per efecte d’això, i perquè han augmentat el benestar i el poder adquisitiu, s’han fet les Rondes, i els serveis dels ferrocarrils de la Generalitat han millorat, i els de les Rodalies de RENFE..., tot plegat fa palès que la realitat s’ha imposat sobre les lleis administratives. Els fets demostren que la clausura de la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) no ha servit per modificar el decurs de la història, ja que afortunadament la vida i l’Administració són realitats independents.

-Quin pes té aquesta Barcelona en el concurs de ciutats europees?
Som una realitat de 4,2 milions d’habitants que residim en municipis diferents, però que quan competim, lluitem, produïm, ho fem des d’aquest concepte ampli. També som un mercat conjunt, de gran potencialitat.

-I pel que fa a especificitat?
Estem encertant la forma de ser el centre d’aquesta realitat urbana i demogràfica. Busquem fórmules d’actuació que permetin la reconciliació de la ciutat amb la gent que hi viu. I us asseguro que a altres ciutats europees tenen molts problemes per aconseguir-ho. Per exemple, a Londres això no funciona. La City no és dels residents, sinó dels propietaris. Al cor de Londres no hi ha democràcia convencional, sinó censatària. Allà voten només els amos. I sabeu què passa? Doncs que volen convertir Trafalgar Square en zona per a vianants, perquè allò és un desastre de trànsit descomunal, i ningú no pot, ni sap, ni té autoritat. I el que demostra tot això és que Londres necessita un alcalde i que la tossuderia de la senyora Thatcher que a Londres no calia un govern local ha resultat incerta.

-Reconciliar la ciutat amb la gent vol dir fer fora els cotxes, i en això vostès encara són molt tímids.
Vol dir anar endavant en una línia de, per exemple, pacificar el trànsit. A Barcelona és admirable la manera en què la gent accepta aquest procés, com els canvis es van produint sense problemes i fins i tot amb costos elevats. Per exemple, les voreres de granit que s’estan col.locant valen diners i la gent ho accepta sense protestar, perquè a més de valorar el pressupost saben apreciar la qualitat de les reformes que es fan, el valor afegit que suposa el mobiliari urbà que posem, que és de qualitat. I és admirable el sentit patrimonial que els barcelonins tenen de la seva ciutat, la qual consideren una extensió de casa seva, una propietat comuna.

-Estem parlant del centre i sense voler el pensament se’ns en va cap a la Plaça de Catalunya.
Però això ja no és exactament així. Barcelona té moltes àrees centrals. Ara estem acabant els bulevards de Nou Barris, al passeig de Valldaura, i els de Sant Andreu, al passeig de Torras i Bages, i amb això fem que la qualitat simbòlica del centre s’estengui a tota la ciutat. Durant aquests vint anys de democràcia local tots els alcaldes limítrofs han fet més o menys el mateix: dignificar els seus centres. Mireu l’alcalde de l’Hospitalet, que acaba de presentar 21 projectes per al segle XXI guiats per aquesta idea. Tothom vol fer la seva per prosperar i seguir endavant.

"Som una realitat de 4,2 milions d’habitants que residim en municipis diferents, però que quan competim, lluitem, produïm, ho fem des d’aquest concepte ampli."

 

-Si Pasqual Maragall assoleix la presidència de la Generalitat, vostè li demanarà que ressusciti la Corporació Metropolitana?
Sí, perquè una estructura d’aquest tipus continua sent necessària. I dic això tot i que valoro molt la Comunitat de Municipis que es va crear per suplir el buit que va deixar la CMB. Aquesta unió voluntària ha estat de gran utilitat i ens ha demostrat als alcaldes els avantatges d’unir-nos i cooperar conjuntament. De fet només necessitem un parell de competències, com ara la d’urbanisme o la d’infraestructures... i prou. No necessitem res més. No cal pensar a fer més estructures pesants. Ja ha passat el temps d’aquestes coses. L’Àrea Metropolitana funciona amb cent persones, i no cal més. Tampoc no calen grans governs. Ni tanta planificació, especialment urbanística. Ja ha passat el temps en què el planificador volia saber fins i tot l’ample que tindria la vorera en un lloc determinat. La ciutat no ha de ser l’expressió dels poders públics, sinó del gust dels ciutadans; ha de ser més plàstica, més expressiva, més civil en definitiva.

-Els ciutadans, especialment els ciutadans constructors, han demostrat tenir molt més gust crematístic que plàstic. Què ha de fer l’Administració?
Intensificar els fluxos d’informació, de coneixement. Perquè les coses funcionin ja no es necessiten estructures de poder a l’antiga.

-I la política, en quin lloc queda amb tot això?
Això que us dic és altament polític.

-Bé, volem dir la política tal com l’entenem ara. Vostè diu: "Els barcelonins estan encantats de tenir les voreres de granit".
Sí, i a més les paguen de gust.

-Sí, però vostè no sap què pensa la gent col.lectivament, això només ho sabrà el dia de les eleccions.
No hi estic d’acord. Això ja no és així. A mesura que la política i la gestió pública s’acosten als ciutadans, el ciutadà pot participar de més formes que no pas exclusiva- ment votant. És l’avantatge de la subsidiarietat. Mireu per la finestra i veureu la plaça de Sant Jaume convertida en veritable àgora romana: hi ha un campament de sindicalistes que reclamen les 35 hores, un altre grup protestant per no se què, d’aquí a una estona arribaran uns altres... La realitat de la ciutat és present, i és a prop.

-Però això és una part, no la globalitat.
Doncs us posaré un exemple més ampli. A Barcelona tenim 124 poliesportius, dels quals 119 estan gestionats per clubs o entitats sense ànim de lucre. Això és un model excepcional del qual ens sentim molt orgullosos. És això un model de participació política? Digueu-li com vulgueu, en tot cas és participació ciutadana.

-Una participació que no passa pels partits.
Exacte, això sí, és una participació que transcendeix els partits. A través dels partits es pot fer política, però no és l’única forma ni és la fonamental. Fa temps que hem après que el camí no era fer com els partits socialdemòcrates, que gestionaven empreses, escoles, caixes de protecció social... Ara, i ho dic en sentit relatiu, som plenament postmoderns.

-Tot això està molt bé pel que fa a la participació que va de baix a dalt, però no a l’inrevés, perquè l’única manera de ser alcalde és presentant-se amb un partit. Uns partits amb greus dèficits democràtics i governats jeràrquicament... Per cert, vostè ha hagut de doblegar-se moltes vegades davant del partit?
No. Hi ha bona relació. El partit no és monolític. Jo formo part de l’Executiva i de la Permanent, i les coses es van fent.

-Els partits servien abans d’intel.lectuals orgànics, els militants discutien sobre el futur de la ciutat, per exemple, i decidien línies d’actuació. Ara, qui pren la decisió sobre el que s’ha de fer al Poblenou, suposem? El partit? Els regidors, que han estat triats a dit per l’alcalde? Qui mana i qui pensa globalment en l’actualitat? Vostè diu: "Barcelona serà la ciutat del coneixement", com Maragall va dir: "Serem la capital cultural del 2001". Molt bé. Nosaltres diem: "D’on ha sortit aquesta idea? Qui ho ha decidit? I aquest, qui és i a qui representa?"
Les idees surten d’on surten i després s’omplen de contingut. És el que s’ha fet sempre. Les ciutats més importants dels EUA van en aquesta direcció, ja no estan pendents del capital financer, sinó del que s’expressa en forma de coneixement. El capital financer corre per tot arreu, és inabastable. En canvi, les que estan ensenyant el camí cap a l’èxit són les ciutats que són capaces d’atreure capital intel.lectual.

-Quan vostè parla de coneixement, en què està pensant?
El coneixement no és allò de la col.laboració entre les universitats i les empreses, sinó que va des de les coses més petites fins als projectes d’investigació i recerca. Coneixement és la part invisible que aporta Barcelona en el seu mobiliari urbà, aquesta part de valor afegit que implica el disseny, el coneixement dels factors que envolten el producte, etc. És la diferència que hi ha entre un disseny urbà funcional i un disseny urbà fet amb intenció, allò que distingeix una passera vulgar de la passera del port, que ha estat feta afegint coneixement, intenció, perquè a més de ser útil vol dir quelcom més.

-Bé, és un objecte artístic.
Us posaré un altre exemple. Tenim les empreses de transport. Ara vosaltres els afegiu un tractament de la informació a fons i us dóna la logística. Logística és la societat del coneixement aplicada al sector del transport.

-Ah, sí?
Nosaltres tenim un gran espai on podrem aplicar aquest concepte de ciutat del coneixement. És el Poblenou, on podrem fer compatibles els usos ciutadans amb els que requereixen avançar cap a aquest objectiu, de manera que l’aplicació d’una estratègia defineixi alhora la utilització que es fa del territori. És el que ha passat a Nova York amb el Soho.

-Vostè i Maragall tenen una fixació amb aquesta ciutat.
Perquè Nova York era una ciutat decrèpita, amb problemes de seguretat i de tota mena. Però la casualitat va fer que s’hi instal.lessin les indústries multimèdia i de publicacions, i a poc a poc s’ha anat revifant, perquè s’hi han instal.lat una sèrie d’iniciatives complementàries que han creat una dinàmica extraordinàriament positiva. Aquí volem que passi el mateix. Que passi això, exactament. Per cert, heu vist Full Monty?

-Qui no l’ha vist?
Doncs és l’exemple de la ciutat que no ha sabut donar el salt de capital amb èxit de la manufactura, de l’era industrial, a capital amb èxit de l’era postindustrial.

-Bilbao sí ha fet el salt?
Bilbao ha fet un gest. En canvi, Barcelona és com Sheffield, la ciutat de Full Monty. Barcelona tenia La Maquinista, tenia l’Espanya Industrial, la Pegaso... Si aneu mirant, els millors parcs de Barcelona havien estat fàbriques abans. Però a Barcelona no hi ha hagut la crisi de Sheffield. Barcelona ha anat deixant enrere el seu passat industrial i s’ha convertit... en capital dels creuers del Mediterrani, per exemple. I és una ciutat que ha inventat el concepte de turisme urbà, o turisme cultural. Una ciutat que ensenya el seu art gòtic, el seu romànic, que té ruïnes romanes al subsòl i, metres més enllà, un barri postmodern deixat pels Jocs Olímpics.

-Vol dir que no som una ciutat en crisi.
Som una ciutat en la qual falta lloc per fer convencions i que té les places reservades per a tots els congressos que s’han de fer fins a l’any 2002. Una ciutat on manquen hotels, i...

-Va llançat.
És que hem anat avançant d’una manera notable, i encara hi ha moltes coses per fer.

Campus Nord de la Universitat Politècnica de Catalunya. Segons l'alcalde, cada dia més, els ciutadans "ja no estan pendents del capital financer, sinó del que s'expressa en forma de coneixement".

(© Eduard Olivella)

 

-Digui.
Hem de completar la recuperació del front marítim. Adequar els rius Besòs i Llobregat i fer que veritablement siguem el centre d’aquesta ciutat de 4,2 milions d’habitants.

-Ara que parla del front marítim, deixi’ns fer-li una pregunta personal: a vostè li agrada el Maremàgnum?
Sí, sí. Té un gran èxit popular. Sempre és ple de gent. A més, obrir-se al mar és el destí històric d’aquesta ciutat.

-És vostè molt optimista, sembla que es creu tot el que diu.
És que ja estem fent el segon Maremàgnum, la nova bocana del port ja s’està construint; no parlem de projectes, sinó de realitats. Són sis hectàrees de terreny afectades. D’altra banda tenim el projecte del 2004, que haurà de remodelar tot el frontal marítim de Sant Adrià, que, en certa manera, és com... Vosaltres sabeu que jo navego, oi?

-Sabem que té un veler de nou metres.
Bé, en tenia un, ja me l’he venut, però encara surto de tant en tant amb uns amics. Doncs quan tornes a Barcelona des del mar, a una certa distància, a dues o tres milles de la costa, la ciutat es veu com una línia d’edificis al costat del mar, en l’espai que va de Montjuïc a Montgat, i, justament, el centre d’aquesta ciutat marítima és la desembocadura del Besòs. Si algú vingués per primera vegada a Barcelona, un extraterrestre, i ho fes per mar, i per orientar-se volgués anar al centre de la ciutat, aniria directe al Besòs.

-Què s’aprèn navegant?
Que el mar no és mai igual. Mai. Sempre és diferent. La gent creu el contrari, que és monòton, però està equivocada. El déjà vu no té sentit sobre l’aigua. Tot pot canviar en moments. I ja pots emprenyar-te o emocionar-te, perquè no hi ha res a fer. Ets en un medi aliè, protegit per una closca de només sis mil.límetres de gruix a segons quins llocs.

-Vostè també vola. En avioneta.
Sí. L’aire és un altre element aliè a l’home. Molt més ràpid, més trepidant que el mar. Volar és un art del segle XX, mentre que la navegació és un art de fa segles.

-Vostè a la política navega bé?
Navegar en política és molt diferent. S’assembla a navegar en el mar en el fet que mai tens la sensació d’haver viscut la mateixa situació. Tot és nou, i cada situació és diferent. Vosaltres heu navegat?

-Al mar, sí.
Oi que és maco? Maquíssim! Com més dificultat, més maco. El més impressionant del mar és el soroll. És impressionant el soroll que pot arribar a fer si s’ho proposa, el mar.

-Quan va saber que podria ser alcalde de Barcelona?
Tres mesos abans de les darreres eleccions, quan Pasqual Maragall em va posar de número dos a la llista. Va ser una manera de dir-m’ho.

-L’alcalde va nomenar el seu delfí.
Això del delfí s’ho va inventar el periodista Enric Juliana, bon amic meu. En broma, va fer una analogia amb l’orca Ulysses, en al.lusió a Pasqual Maragall, i jo, que era el delfí.

-Nosaltres pensàvem que les llistes electorals es feien d’una altra manera, prèvia discussió al partit, en assemblees de militants i actes d’aquesta mena. I que la seva inclusió com a número dos havia estat fruit d’un disseny de futur entre l’alcalde Maragall i vostè.
No, no, això va d’una altra manera. Les llistes no es fan al dictat, sinó que són fruit d’una previsió, d’una possibilitat...

-Però la llista la va fer l’alcalde personalment.
Sí.

-I en posar-lo al lloc número dos, vostè interpreta que ell l’anomena successor in pectore...
Exactament. Ell assumeix els seus riscos, que els tenia, i l’emprenyament d’alguns, que també es va produir; en fi, allò típic.

-Enuigs importants de militants del partit, bàsicament.
D’alguns, sí; de persones directament afectades, sí.

-I la seva relació amb Pasqual Maragall en què es fonamenta?
Pasqual Maragall és un polític de l’alçada d’un campanar. Ell és el responsable que Barcelona no sigui la ciutat de Full Monty. I això és mèrit de molta gent, és clar, però la visió global és d’un mèrit extraordinari. Jo he viscut al seu costat moments de preses de decisions molt importants. Per exemple, quan va decidir si presidia o no el COOB’92. Vam fer hores i hores de reunions, de discussions per decidir què fer. No hi havia cap precedent al món d’un alcalde que hagués presidit el Comitè Organitzador d’uns jocs olímpics. Era una decisió molt important. I la vam prendre aquí mateix.

-Les Olimpíades són una mina d’experiències i emocions.
Vam viure aquell episodi de l’Estadi, el xàfec, les xiulades i el Rei, que va arribar mitja hora tard...

-I en l’àmbit personal, Maragall què és per a vostè?
Un mestre, un amic i moltes coses més. Treballem junts des del 1979. Quan naixia el meu fill gran, naixia el fill petit de Pasqual Maragall. I mireu, ara ja estan a la Universitat. Un dia ens vam intercanviar els jerseis dels nanos, del Guim i de l’Ignasi.

-En una biografia recent s’explica que Maragall va descobrir que vostè podria ser un gran alcalde el dia que va anar a veure’l a la casa dels pares, a Mollet, a donar-li el condol per la mort d’un germà seu.
Sí, en Francesc; va ser una mort molt dura per a tots. En Pasqual també ha passat per la mateixa experiència, se li va morir un germà, en Pau. També recordo una vegada que ens vam trobar a Ciutat Vella. Jo estava parlant amb uns veïns, a la plaça de les Caramelles, i entre tots plegats es va crear un clima molt maco. De fet jo vaig anar a Ciutat Vella perquè ningú no volia anar-hi. Li vaig dir un dia, a en Pasqual: "Si vols, ja me’n faig càrrec". I li vaig treure un pes de sobre, perquè el districte estava en unes condicions molt difícils. Però, en fi, tot això forma part de la nostra història, que és apassionant.

-Dins de la gestió pública vostè ha fet de tot.
A cada mandat he fet una feina diferent. Això és un gran avantatge, i no sols perquè acumules experiència, sinó perquè pots canviar, vas rodant, i et costa més anquilosar-te com a polític. La política no ha de ser una manera de viure.

-Vostè és més metge que polític?
Jo sóc metge de professió, i a més faig política, però circumstancialment, com un servei, no com una professió.

-I què és la política per a vostè?
Arbitrar conflictes d’interessos legítims i contradictoris sota el filtre d’una ideologia.

-Quina és la seva?
La socialdemocràcia. Per a mi, que sóc metge, això vol dir que des de la gestió pública, en aquest cas de la salut, es poden fer coses per millorar la vida de la gent. És el que van fer els higienistes del segle passat, que van aturar les primeres epidèmies de còlera abans que es descobrissin els microbis que causaven la malaltia. Com ho van fer? Intervenint sobre l’aigua, que és la que portava els microbis, cuidant i millorant l’alimentació a les escoles... Tot això es pot fer des de la intervenció pública.

-I quina diferència hi ha entre un socialdemòcrata com vostè i un socialcristià com ara, posem per cas, Helmut Kohl?
La convicció que el poder ve de la gent i no d’una divinitat. El poder surt del comú, de l’assemblea; no surt ni de Déu, ni del Rei. Ni tampoc de la Nació -que és el que defensaren els cristianodemòcrates- ni de la ideologia -com pensava l’esquerra. Jo en això sóc més radical, lliberal i individualista. El poder públic no te cap raó per immiscuir-se en la major part dels temes, sigui l’avortament o les tendències sexuals. Si em pregunteu en què crec...

-En què creu?
En les relacions cíviques, humanes.

-Els Mossos d’Esquadra s’han de desplegar a Barcelona?
Jo sóc partidari de simplificar les policies. Tenir-ne quatre és un luxe un xic exagerat. Tenim una de les taxes més altes de policia per habitant de tot Europa: quatre policies per mil habitants; a Holanda l’índex és d’1,6 per mil. Jo sóc partidari de la policia local, que és la que és més a prop del ciutadà. Tot el que podem fer com a ciutat, per què ho hem de fer des d’un àmbit més ampli?

-La relació policia / pres encara és més exagerada.
Hem millorat una mica; ara estem a un pres per cada mil habitants. Als EUA són dos o tres presos per cada miler d’habitants; a Holanda per contra estan entre 0,4 i 0,5 presos per mil habitants, perquè fan polítiques menys repressives.

-Un alcalde d’esquerres, i a sobre en la plana major del seu partit, ha d’inaugurar les botigues que obren les multinacionals a la ciutat, com ara El Triangle de Plaça de Catalunya? De vegades els ciutadans tenim la sensació que vostè governa més pensant en els inversors i els negociants que no pas en els residents.
Tot és més complex i està més intrincat. Vaig anar a la inauguració de la FNAC perquè els ho havia promès. Perquè van haver de venir de fora per solucionar el problema històric que teníem plantejat en aquella illa; un problema urbanístic. Per altra banda era ple de gent a vessar, gent que a més de consumidors també són ciutadans i s’expressen, i estan preocupats perquè es creïn nous llocs de treball...

-Ara dirà que l’alcalde és de tots els ciutadans.
El que vull dir és que la ciutat és el resultat de moltes dinàmiques que s’entrecreuen. Que hi ha gent que demana equipaments, com ara centres per atendre els drogoaddictes, i altra gent que els rebutja perquè no els vol a prop de casa. L’interessant per a mi és que hi hagi aquesta expressió, que s’utilitzi l’espai públic, l’espai del comú, i que ningú, ni tan sols l’Ajuntament, no se n’apoderi en exclusiva. A Ciutat Vella passava això en certa manera; hi havia llocs per on no es podia passar a segons quines hores, i hem aconseguit que això no sigui així. La ciutat és de tots, i ningú no la pot gaudir en exclusiva. Barcelona és la ciutat que conec on més espai públic hi ha, des del Pirotècnic de la Mercè fins al Correfoc, des de la Rambla fins al Front Marítim.

-Ciutat Vella celebra ara la dècada del procés renovador que vostè va engegar quan era regidor.
És una transformació impressionant, el més important de la qual és això que us deia ara, que ha deixat de ser una zona excloent.

-Tindrem TGV? El tindrem en els terminis previstos? L’estació serà a la Sagrera?
El TGV ha d’arribar el 2004 a la frontera francesa i ha de connectar-se a la xarxa de tren europeu, perquè aquesta és la vocació de Barcelona: ser la capital d’una part del Mediterrani que va de Sevilla a Hamburg. Aquesta capital necessita carreteres, un aeroport competitiu i també el TGV.

-Foment no veu clar que l’estació sigui a la Sagrera.
L’estació serà a la Sagrera. Tot està previst perquè sigui així. El Plan General de Enlaces Ferroviarios ho diu, i està fet des del 1969. Una altra cosa és que, provisionalment, hagi de parar a Sants, perquè les obres no estiguin encara acabades, però és evident que tot està fet perquè l’estació definitiva estigui a la Sagrera.

-Què falta al Fòrum del 2004 perquè sigui creïble?
Res no li falta! En el proper any s’anirà concretant tot.

-Que falta a l’Auditori, que s’havia d’inaugurar el 1992 i encara està pendent?
Res. S’inaugurarà el 23 de març. Serà un edifici sorprenent.

-I a la Carta Municipal, què li falta perquè els ciutadans vegin l’aplicació pràctica?
Es notarà quan puguem posar en marxa la justícia local, per exemple. Una justícia per als petits temes, per millorar la convivència. La Carta és necessària per facilitar el govern de la ciutat postmoderna, perquè aquí encara anem amb els estris que ens van servir per a la societat industrial i manufacturera, aquella que era governada pels caps a la fàbrica, pels capellans a les esglésies i pel guàrdia urbà, que posava ordre al carrer. Doncs bé, part d’aquestes funcions les ha d’arbitrar la justícia local. A Londres ningú no aparca en doble fila.

-El Pacte de Mobilitat és només una declaració de bones intencions?
El Pacte ha de servir per recuperar el civisme del trànsit a Barcelona. No aparcar en doble fila era un orgull per als conductors barcelonins.

-Doncs a tothom se li ha oblidat, aquest orgull. Això ja sembla Madrid.
No és veritat; Madrid continua sent pitjor.

-A l’alcalde li queda el paper de pregoner cívic?
És el meu paper, però també el de la resta de la ciutat, el de la gent que crea opinió, el dels diaris. Marta Mata va fer aquell manual de civisme i molta gent se’n va riure, però tenia molta raó. Mantenir el civisme és fonamental. I per mantenir-lo no calen predicadors, sinó justícia. Els ciutadans centreeuropeus ho fan i nosaltres, que ja tenim 17.000 dòlars de renda per capita, és a dir, els seus mateixos problemes, per què no hem de fer el mateix?

-Les escombraries: cada dia n’hi ha més, i més brutícia.
El problema no és els residus, sinó els embolcalls, la qual cosa em resulta més patètica encara. Un embolcall que no es plega convenientment, que es llença al contenidor tal qual, ple d’aire, i sobresurt. Barce-lona es converteix cada cop més en un centre comercial, i la funció comercial es basa més en l’embalatge que no pas en el contingut. Compres un disc compacte i el paper i l’embalatge tenen més volum que el mateix disc, que és petit i senzill. Doncs bé, hem de pactar amb els comerciants la manera com s’ha de fer la recollida, com s’ha de plegar el cartró. I no és suficient que me’n vagi un diumenge a fer-ho, per donar exemple, sinó que cal que la justícia local funcioni i un cop pactada la forma es faci complir.

-Abans hem parlat de Madrid. Quines intencions té Madrid respecte de l’aeroport de Barcelona?
Un eslògan de la Ciutat del Coneixement és "serveis i aeroports". Si volem tenir una ciutat capdavantera al segle XXI, necessitem un aeroport que serveixi als interessos de la ciutat, i el que tenim ara és subsidiari del de Madrid.

-Això no és un problema tècnic, sinó polític.
Evidentment, és un assumpte de política de l’Estat. Passa que els nacionalistes d’Espa-nya miren d’omplir l’avió a Madrid i els nacionalistes francesos miren que s’ompli a París. En la mesura en què l’aeroport de Madrid es descentralitzés, nosaltres hi guanyaríem molt, perquè miraríem de fer vols intercontinentals amb avions més petits, que és el que s’està fent arreu.

-El destí Barcelona és rendible?
Molt. Nosaltres hem d’aspirar a ser la capçalera dels creuers dels EUA pel Mediterrani. Penseu que la línia amb més èxit de l’any 1998 que ha tingut la companyia nord-americana Delta és la que cobria Barcelona i Nova York. El contrasentit és que, malgrat això, en arribar setembre l’han de tancar. I la tanquen.

-Quin llibre té a la tauleta de nit?
Un de Vinyoli. El porto a la butxaca de la jaqueta: veieu?

-Barça o Espanyol?
El Barça al cor i l’Espanyol pel coratge que han demostrat fent la transformació que han fet.

-Què queda de Marx i del marxisme?
L’optimisme de creure que era possible fer un món millor.

-Jospin o Blair?
Blair, Jospin, Schröder i D’Alema. La mescla és més rica que un de sol.

-El seu principal defecte?
Ja ho diuen els de l’oposició; per què haig d’insistir-hi?

-Tímid?
Una mica.

 

 

TEXT Josep Martí Gómez
Tarannà anglès

 

Un dia, pels volts de la mitjanit, va sonar el telèfon i per l’auricular va arribar la veu d’un entranyable amic londinenc. Vaig pensar que el seu gat s’havia mort o potser que la seva mare agonitzava en un dels abans modèlics i avui descapitalitzats hospitals britànics. Un anglès no telefona a mitjanit per conversar sobre un assumpte trivial.
— Passa res greu? -li vaig preguntar alarmat.
— Acabo de veure un reportatge per televisió en què surt el teu alcalde.
— Terrible, oi? -vaig mussitar angoixat i comprenent que en Michael trucava per expressar-me la seva condolença.
— Quina sort que teniu! Si a Londres tinguéssim un alcalde com el teu! -i en dir-ho en Michael quasi plorava.
— Estàs segur que era el meu alcalde? -li vaig preguntar incrèdul.
— Joan Clos -va dir amb seguretat.
I després va afegir:
— Very, very important person.
I quan encara no m’havia recuperat de la sorpresa va començar a relatar-me entusiàsticament totes les idees, moltes idees que Joan Clos havia aportat al programa televisiu al qual va ser convidat com a alcalde de Barcelona, ciutat en què segons els londinencs viatgers Londres hauria d’inspirar-se per reconstruir el seu teixit municipal, que després del decenni de govern de Margaret Thatcher havia sortit tan malparat com els hospitals.
Com a devot lector de Lytton Strachey i els seus victorians eminents, mantinc la tesi que només Anglaterra pot donar gent que uneixi força i debilitat amb prosaisme i romanticisme, i excentricitat amb convencionalitat. Tot això barrejat en una coctelera genètica dóna com a resultat l’anomenat "confús i contradictori tarannà anglès", que fa que un ciutadà com ara en Michael es gasti deu lliures en una conversació telefònica -un malbaratament per a tot bon anglès- per mostrar-me les qualitats per a mi desconegudes de l’alcalde Clos.
Des d’aquella trucada telefònica d’en Michael a la mitjanit reconec que valoro més Joan Clos. Els anglesos solen tenir nas i ideològicament neden contra corrent, la qual cosa converteix Gran Bretanya en un laboratori d’idees polítiques dignes de tenir en compte.
He recordat tot això mentre aquest matí observava com Joan Clos repetia una i altra vegada, de forma maquinal, el gest d’alçar-se el mitjons sense percebre que ja no se’ls podia alçar més. L’alcalde estava refredat. "Com una sopa", ha dit, i com que l’alcalde és metge —per què a la política catalana abunden tant els metges?— l’expressió "com una sopa" ha adquirit proporcions hipocondríaques, elevant el simple refredat a la categoria de pneumònia.
El despatx de Joan Clos no ha variat respecte a com el tenia el seu antecessor. La taula endreçada i amb pocs papers, el tresillo davant de la taula, els quadres de Tàpies, Miró, Casas, Nonell... Si Clos diu que li sorprèn com és de sorollós el mar a mi em sorprèn com és de silenciós aquest despatx fins i tot encara que tingui la finestra entretancada.
A més d’alçar-se una i altra vegada els mitjons, Joan Clos gesticula molt. Mou les mans i, quan veus com les uneix formant un buit entre totes dues, tens la sensació que és un mag que oculta un colom al qual deixa volar quan separa les mans sense que percebis cap altra pista que un imaginari i suggeridor deixant. Joan Clos somnia amb la ciutat del futur. Com el seu antecessor, també és un gran admirador de Norman Foster i Richard Rogers, els dos arquitectes/urbanistes que des de Londres s’escampen pel món sense que fins avui hagin tingut gaire sort a la capital britànica. Com ells, també l’alcalde Joan Clos es planteja interrogants.
Com afrontarà la Barcelona del nou segle el desafiament dels ordinadors i del fax, les noves tecnologies que canviaran els sistemes tradicionals de treball? Canviarà la nostra manera de viure i esdevindrem insulars, éssers tancats a la caixa del nostre habitatge?
Com aconseguir a la Barcelona del segle XXI que funcioni un transport públic eficient? Com minimitzar l’impacte de l’automòbil? Com crear unes àrees segures perquè la gent pugui passejar o anar amb bicicleta? Com poder aconseguir la mescla adequada d’activitats en una comunitat?
"La missió d’un alcalde consisteix, entre altres coses, a aconseguir una ciutat en la qual sigui possible assolir una millor qualitat de vida", em va dir un dia Richard Rogers. Joan Clos hi coincideix. "La ciutat del futur es basarà en comunitats autosuficients, i amb això vull dir que els ciutadans que habitin aquestes ciutats no hauran d’agafar el cotxe o el metro o el que sigui per fer coses que podran fer al seu barri", em va dir qualsevol altre dia Norman Foster. Joan Clos hi torna a coincidir, segons el que intueixo del que ens diu.
Potser per la seva professió d’anestesista, Joan Clos sembla que és un home de tarannà tranquil, acostumat a valorar amb rapidesa les constants vitals del que té entre mans. És cert que s’enrotlla confusament quan ha d’explicar les diferències entre la política social d’un socialdemòcrata i un democratacristià europeu, però, qui no s’enrotlla confusament amb aquest tema, en aquests anys de crisi d’identitat de l’esquerra?
Pot semblar una persona fràgil, però deu ser dur de pelar quan s’asseu rere una taula i comença a dissecar els problemes. Potser parla més del compte de vegades i això el porta a ficar la pota, però s’ha d’agrair que quan parla no ofereixi la imatge d’un home que posseeix la veritat i, al contrari que altres polítics de tots colors, no demostri que és el qui més sap de rugbi, de Shakespeare, d’història de l’Espanyol i del Barça i de qualsevol altre tema que vingui a tomb en esmorzars que solen acabar en avorrits monòlegs.
Si alguna cosa preocupa Joan Clos a banda de la campanya electoral ja imminent, és el fet que els articulats moviments veïnals han sortit de mare i avui la reivindicació ciutadana està a les mans de grups aïllats que han substituït l’antiga política de la negociació entre els administrats i l’Ad-ministració pels aldarulls, que donen resultats més immediats, tot i que, com afirma l’antic militant d’una històrica associació veïnal, "allò que no es pot controlar surt de mare i a l’últim esdevé un problema per als mateixos afectats i per a la classe política".
Que aquest to de protesta preocupa Joan Clos ho demostra el fet que ha suspès algun acte previst quan li han fet saber que els baladrers estaven esperant que arribés. A Clos no l'inquieta la reivindicació més dura. De la seva etapa al capdavant de Ciutat Vella, districte que Déu n'hi do, ha après a distingir la protesta enèrgica i raonada del pur show de carrer, davant del qual només té lloc el gest populista de cara a la galeria. En el moment de rebre la informació sobre algun avalot inútil, suposo que l’alcalde Joan Clos ha inclinat el cos i ha dit "no hi vaig" mentre amb totes dues mans alçava enèrgicament els mitjons, que deuen ser de bona qualitat. Avui, tot i les estirades que han sofert al llarg de quasi dues hores de conversació, he observat que no s’han trencat.
De nit he telefonat a Londres. M’he gastat dues mil pessetes en la conversa amb el meu amic Michael. Després d’explicar-li el que Joan Clos opina del que ha de ser Barcelona, en acomiadar-me li he dit:

— Haig de donar-te la raó, Michael. Rectifico i reconec que Clos és un bon alcalde.
En Michael m’ha dit que ja té dos cosins que viuen a Barcelona.