portada

 

ENTREVISTA Núria Escur

Miguel Núñez

Miguel Núñez, entre el compromís i el dubte.
Recorda una anècdota que el fascina. La situació transcorre en un gueto de Varsòvia. Un reduït grup de jueus veu com es disposen a aniquilar-los. I és en aquest moment en el qual gairebé no succeeixen ni miracles que un d’ells diu: “Hem de fer alguna cosa, no? Hauríem de fer alguna cosa”. Miguel Núñez entén la vida així, com un embull de situacions límit en les quals, fins quan tot està perdut, cal un gest, un símbol. Responsable del PSUC fins que es va legalitzar, diputat a Corts Generals per Barcelona, fundador de l’ONG Las Segovias, Miguel Núñez ja és una llegenda. La seva dilatada lluita antifranquista, la seva resistència davant les tortures a les quals va ser sotmès, la presó, l’exili... li han donat una visió singular del món. El febrer l’alcalde Joan Clos li va atorgar la Medalla d’Honor de Barcelona.

A Miguel Núñez, presumit com pocs, dur per força, tolerant per opció, indignat amb l’egoisme social, heroi de temps passats i kamikaze polític en consells de guerra, estimat fins i tot per algun enemic, laic, enginyós i esperançat, el que de debò li agrada és la poesia. Rere la taula de treball, en aquesta casa de Bellvitge a la qual és difícil arribar si no coneixes el caos de numeració dels carrers, s’erigeix un cartell amb el poema de Martí i Pol Ara és demà, que Núñez assenyala amb un dit amenaçador mentre l’escull com a resum de la seva vida: "No escalfa el foc d’ahir, ni el foc d’ara i haurem de fer un foc nou."
Llegeixi, llegeixi; aquest altre és d’Alberti: "Tiempos tristes, feroces, de condenas a muerte/Tiempos en que es casi un delito contemplar las flores..." Aquest Alberti és un vell presumit, com ara jo.

- I esperançat. Amb noranta anys i escaig encara creu en algunes coses. Vostè també?

Bé, només en una que ja va dir algú: "Vull pa i roses per a tothom", béns materials i béns espirituals.

- I d’això en parla amb el seu amic Alberti?

Ell és una persona excepcional. Fa uns anys, quan passejàvem amb altres amics vaig girar-me i li vaig dir: "Que et canses, Rafael?" I em va contestar: "Cony, i per què m’ho preguntes a mi? Per què no els ho preguntes a aquests altres més joves?" Té una intel.ligència i una sensibilitat úniques...

Resulta impossible delimitar l’espai i els temes amb un volcà d’experiències com ell, un home amb qui es pot parlar de tot, que ha passat pel diví i l’humà i que, per a desesperació d’alguns joves sense motivació, encara espera coses de la vida. Miguel opina que cadascú també és el producte de les seves amistats. I ell compta amb un veritable luxe d’amics que enumera entre somriures i anècdotes: Mario Benedetti; Tàpies, que és força hermètic, però que "quan vol, vol"; Ellacuría, amb qui va treballar molt; José Luis Sampedro; López Raimundo; Salvador, el qual van matar... I tots els qui es van quedar al camí, anònims, i als quals ha dedicat aquesta Medalla d’Honor que l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, li va lliurar el passat més de febrer.

- Vejam, no hi ha manera de saber la seva edat. No figura enlloc. Vostè diu que té 85 anys, però jo no m’ho crec.

Que n’és de dolent! Vinga, ho diré: vaig néixer el 12 d’agost del 1920, sóc octogenari.

- Tot i que ha nascut a Lavapiés parla un català prou correcte.

Per necessitat, per necessitat!

- Sé del cert que el seu pare, apassionat per la lectura, li va transmetre el seu esperit voltairià. En va heretar aquesta obsessió demòcrata?

 Vivíem en un barri obrer i el meu pare era fill d’un militar republicà. Imagini’s quina manca de perspectiva, li va durar ben poc! El meu pare era un home molt culte, amb una formació humanística impressionant i, tot i que la nostra vida era difícil, tot el seu afany cap a mi (jo era fill únic, per tant ximple, com tots els fills únics) va ser que jo aprengués.

- I va estudiar Econòmiques en la versió de l’època, com a perit mercantil. I la guerra va arribar quan tot just tenia quinze anys.

Quan tenia quinze anys jo era de la FUE (Federació Universitària Escolar), com Tuñón de Lara, i de les Joventuts Socialistes. Molts joves estàvem sensibilitzats, però pocs organitzats. La República va alliberar les nostres energies; teníem penyes de nois i noies junts (això no havia passat mai), tocàvem la guitarra, anàvem a col.legis de la República, era molt bonic...

- I aquí té el seu primer èxit polític.

Un bon èxit. Va arribar l’aixecament i nosaltres, adolescents i ingenus, vam decidir anar a organitzar tots els nois del barri. Quan vam arribar no n’hi havia ni un... tots eren al front! Els únics que encara estàvem pensant què havíem de fer érem els polítics.

- Expliqui’m què era un milicià de la cultura.

Ah, amiga, és el millor que he estat en ma vida. Era una secció on va entrar gent com Alberti, Miguel Hernández, etc. La nostra missió era ser al front, però més que com a combatents –que també teníem fusell- per ensenyar a llegir i escriure als pagesos i als obrers.

- Va ajudar a escriure moltes cartes des del front?

A molts els vaig ensenyar a escriure la primera carta de la seva vida. No s’imagina el que això significa, l’emoció. Esbrinava la seva ideologia perquè l’un deia: "Vaig a escriure a la meva nòvia i a la Pasionaria" i l’altre li contestava: "Doncs jo escriuré a la meva dona i a Federica Montseny". Avançàvem cap a una Espanya diferent, on es barrejaven estudiants, obrers i pagesos.

- Després de la Guerra Civil el condemnen a trenta anys de...

Ui, passa a la postguerra i no em pregunta res de la Guerra Civil?

- No, no... Ens aturem on vostè vulgui!

És que hi vaig viure la meva època de comissari. A mi la guerra no m’agrada, de manera que en lloc de ser militar, jo, amb la meva tendència de sempre, em vaig fer comissari polític. Llegia els diaris, visitava els soldats ferits i... si no ho escriu, li explico una història.

- Si no vol que l’escrigui segur que és bona. Perquè no em faci ràbia, prefereixo que m’expliqui alguna cosa que pugui escriure.

Doncs que segons el responsable de les Joventuts jo era el comissari més jove i més guapo de tots.

- Es diu que a la guerra s’estima més.

I malament. Miri, en un dels hospitals hi havia una infermera guapíssima. Jo tenia disset anys i ella vint i escaig. Jo li deia coses cada dia, fins que una vegada es va girar, m’agafà, m’abraçà i em va mossegar, i jo vaig sortir corrents... Els soldats no van tornar a veure’m mai més en aquell hospital. Vaig tocar el dos espantadíssim, jo era verge –oi que m’entens?- i ella segur que no ho era.

- Ja m’havien dit que vostè era un gran seductor i que ha lligat moltíssim al llarg de la seva vida.

Jo només m’he deixat lligar, que no és el mateix. He estat un home fàcil per a les dones. A més, mai no he estat gelós, ni dels marits de les meves amigues ni dels seus nòvios.

- Aquest és un sentit de la tolerància difícil d’adquirir. Podem passar a la postguerra o encara no em deixa?

Fixi’s si érem despistats: al final de la guerra, mentre entraven les tropes franquistes, jo encara estava organitzant les Joventuts Socialistes.

- Una mica surrealista, no?

Completament surrealista! I a sobre ho fèiem del tot convençuts. A mi em va detenir un paio que va passar del nostre bàndol al feixista. El van agafar i ens el van tornar. Van voler afusellar-lo, i jo vaig dir que ni parlar-ne, que calia tornar-lo a les trinxeres i que havia de tenir la mateixa sort que els altres. Segons es veu no va entendre aquesta reflexió com a tal i després em va buscar. I em va trobar.

- Records de la presó

Els ulls de Miguel es queden fixos, molt lluny, amb aquell verd intens les virtuts del qual ell coneix prou bé. Potser està pensant en aquell capellà del penal d’Ocaña el qual anomenaven el capellà botxí perquè era l’encarregat de donar els cops de gràcia. O en l’ocellet al qual va donar de menjar mentre era a la cel.la de càstig. O en els seus amics salvadorencs. Té tant on escollir en una vida plena a vessar, intensíssima, que se li acumula un mareig de dades. El fet és que ara es queda amb el record de Vicente Goya, "un jove molt ben plantat, estudiant, el qual van condemnar. La policia el porta a judici, s’escapa emmanillat, no va a casa meva perquè creu que em busquen. Va a casa de la seva àvia i en arribar l’àvia el fa fora perquè és roig. No havia fet res. Va a veure el seu oncle a la muntanya i també el fa fora. Emmanillat, s’adorm, sense menjar... La Guàrdia Civil el troba, l’agafa i l’afusella."

- Llavors, quin delicte havia comès?

Ser intel.ligent i estudiar a l’escola de farmacèutics.

- A vostè el van dur a Yeserías.

Hi vaig trobar gent fantàstica, intel.lectuals de la República, escriptors, periodistes, artistes...

- Van demanar per a vostè la pena de mort.

Sí, però la confirmació va ser de trenta anys. Té gràcia, perquè m’ho van fer saber com si m’hagués tocat la grossa. Encara recordo aquell amic que va venir corrents i em va dir: "Miguel, amic, felicitats!, tens trenta anys de condemna!" És clar que s’ha d’entendre què volia dir...

- Que vostè s’havia deslliurat de la mort als divuit anys.

Ens posaven una xapa per identificar-nos. La vermella era pena de mort o trenta anys; la verda, vint anys; la groga, dotze, i la blanca, sis. Una vegada formats, un director de presons que era una mala bèstia em va dir: "Tu quina edat tens?" "Divuit", li responc. "Què has estat a la guerra?" "Comissari polític", vaig dir-li amb orgull. I em va engegar: "Doncs tindries una bona carrera si no fos perquè te l’hem truncada". Em va deixar baldat.

- Quan el traslladen aleshores al penal d’Ocaña coneix Miguel Hernández. Era tan especial com diuen?

Hi ha el costum de presentar les grans figures com marcava l’antiga fórmula comunista: homes especials d’una pasta especial. Mentida podrida! Tenien les seves virtuts i, per sort, els seus defectes. Sempre recordo en Miguel amb emoció: era el company de tothom, afectuós sobretot amb els joves, que ensenyava a les galeries, que ens feia un dibuix al final de les úniques vint línies que ens deixaven escriure per cada carta, vint...

- I a ell li escrivia Josefina, la dona en què es va inspirar per a les Nanas de la cebolla?

Sí, era una dona que no va perdonar cap patiment al pobre Miguel. Així com veies mares, germanes, nòvies que s’estaven morint i que encara animaven els seus homes ("no t’amoïnis, no t’amoïnis"), la Josefina explicava a Miguel Hernández la fam que patia i set vegades més. I ell estava molt enamorat d’aquella dona "de altas torres, de altas lunas"; era una llàstima. Quan el veies passejar sol, ja sabies que havia rebut una carta seva.

- La seva mort també va ser una agonia lenta. 

És que ell, no sé si hauria de dir-ho, va fer una cosa que no hauria d’haver fet. Nosaltres vam preparar la seva sortida i Pablo Neruda, que era ambaixador a París, ho va organitzar tot perquè el recollissin. Vam fer-li una documentació falsa (entràvem a les oficines com si res, fèiem el que ens donava la gana) i va sortir. I en lloc d’amagar-se va anar directe a veure la Josefina. I allí el van trobar, és clar. Ja a la presó d’Oriola va morir de mala manera, tuberculós.

- Miguel (perquè així vol que li diguin, sense el Núñez i el González) és un pou d'anècdotes. I les seves digressions, els seus salts en el temps tot i l'esforç de qui l'entrevista per canalitzar-ho, són un veritable plaer per als sentits. Ara, la seva memòria vola fins a Diego San José i ens explica la història d'aquest literat "menut, menut", el millor amic del qual era un paleta que es deia Paco condemnat a mort. Dalt del penal hi havia coloms i Diego, mentre les mirava, emocionat, deia: "Mira, Paco, els coloms... el símbol de la llibertat i la puresa!" I Paco contestava: "Sí, sí. Però que bones estarien amb patatetes, oi, don Diego?"

Al penal només s’hi menjava el que es podia. I tot i que la família ens enviava coses, teníem una norma comunista de repartiment tan estricta que jo de vegades no rebia res de la meva llista. Arribava llet, per exemple, i si hi havia un malalt la donàvem primer a ell. Per prioritat.

- El sistema feixista era molt particular perquè imposava una condemna, però després aplicava unes comissions de revisió que adjudicaven una altra condemna diferent. Per tant, no devien estar gaire convençuts.

Perquè sabien que havien fet moltes bestialitats. A mi m'ho van deixar en dotze anys i després en sis. De la mateixa manera podien matar-te, sense cap criteri.

- En la clandestinitat va emprar molts noms de guerra. Els recorda?

Doncs... Antonio Caballero Vaquero n'era un. No tenia inconvenient a utilitzar aquest nom perquè era d'un company d'estudis feixista, i vaig pensar que si l'agafaven tant era. Després em vaig dir Bruc, Saltor (per l'escriptor Octavio Saltor), Vicens (per Vicens Vives), posats a escollir...

- I no generava esquizofrènia ficar-se en el paper d'un altre i haver d'actuar sempre amb una identitat falsa?

És força difícil que la gent d'avui dia us feu al càrrec d'aquestes coses, perquè el cert és que no, no et costava cap esforç, canviaves d’identitat immediatament. És com posar-se una disfressa perquè no t'agafin.

- Vostè no va trigar gaire a identificar-se amb Catalunya. Com s'hi guanyava la vida als anys quaranta?

De seguida em vaig sentir d'aquí. Janés, l'editor de Plaza & Janés, ens donava feina a tots els rojos. I a mi, que feia de corrector d'estil, em guardava el certificat de feina amb nom fals.

- Se la va jugar a consciència, aleshores.

Sí, es va portar de meravella. Després això mateix m'ha passat amb Carles Barral o amb Castellet. Sempre m'ha resultat fàcil comprendre els drets del poble català, la seva idiosincràsia. De vegades penso que una cosa que em va ajudar és que m'agradava molt la literatura catalana.

- És cert que quan van muntar uns grups paramilitars com que no tenien material arreplegaven el que podien?

Fins i tot els revòlvers dels serenos! Després, alguns espanyols van passar a França i els que estàvem aquí, jugant, ens hi incorporàvem, jo a la dotació d'Aymerich i Bruc i, per variar, com a responsable polític. Publicàvem un diari de pa sucat amb oli que aleshores encara defensava el sistema soviètic.

- Ja coneixia la Tomasa?

Festejàvem. Llavors no es podia fer gaire més. És clar que després van dir allò de "fes l'amor i no la guerra" i vaig veure que tenien raó.

- La història de Tomasa i Estrella

Tomasa Cuevas, que és aquí, a l'habitació contigua a la nostra, ha estat sempre militant del PSUC. Veient ara la seva aparent fragilitat ningú no diria que va suportar situacions límit a més d'una direcció de policia. És aquí, menuda, una dona que devia ser guapíssima i a la qual li brillen els ulls quan repassem llibres dels quals és autora: Mujeres en las cárceles franquistas, Cárcel de mujeres. Aviat anirà a Nova York per presentar una altra edició. Tomasa, que en la clandestinitat seria Luisa, Antonia, Eugenia, Amalia, Emilia... ("La meva filla -recull a La Brigada Social Antoni Batista- quan era petita, sempre em preguntava: ‘Mamà, ara com et dius?’"). Tomasa, que va conèixer en Miguel, el company de la seva vida, un dia de Nadal, mentre preparava paquets per als presos. Tomasa, que avui encara va carregada de gelocatils, calmants i sucs de llimona, perquè el seu cos guarda el record de les tortures rebudes. Tomasa, que el 1946 va sortir de la presó de les Corts amb la base de la columna vertebral desviada i que va estar dos anys en un hospital per curar les seves ferides. Tomasa, que ha viscut molt, que ho mira tot amb certa distància i a qui la llestesa li surt tot i el patiment.

A la presó Model -continua Miguel- ens van separar a quatre o cinc per fer-nos un consell sumaríssim d'urgència. Això, per resumir, vol dir que en 72 hores et pelen. I els russos, que han fet moltes coses dolentes, aleshores en van fer una de bona: prendre Berlín en aquell moment. I el cabró del jutge va desaparèixer.

- Veu com existeix la providència?

Sí, la providència... i el comandant militar que es va trobar amb tots els paperots meus i no sabia què fer amb mi. És clar, el jutge havia tocat el dos i qui el va substituir, que estava apartat de l'exèrcit per maçó, deia que era juridicomilitar, encara que fos un fatxa. Li vaig dir: "Vostè ha de posar-nos en llibertat provisional, ens va avisant i ja anirem apareixent."

- Quins dots de convicció. Suposo que no els va veure més.

Exactament. Quan vaig entrar de nou a la cel.la i ho vaig dir als companys no s'ho podien creure. Després, l'any 1947, va passar allò de Pedro Valverde i a mi no em van agafar per casualitat. En Pere va venir a casa meva, va agafar una nota meva, se'n va anar i, a 300 metres, a la gasolinera de Muntaner, el detenen, el torturen, el balden a cops i el deixen cec. Havia de ser el padrí de la meva filla, l'Estrella.

Estrella, que també té una bonica història. Estrella, que quan tenia nou anys va anar a veure el seu pare Miguel a la presó. Hi havia un altre nen, en Bernard, d'onze anys. Es coneixen i, a la seva manera ingènua, es fan nòvios. Després es perden, creixen sense saber res l'un de l'altre. L'Estrella es casa i se separa dues vegades, en Bernard es casa i se separa dues vegades. I ara, després de cinquanta anys, aquells dos nens que es van trobar al penal mentre visitaven els pares s'han tornat a unir. Són parella i sembla que feliç.

En Pedro mai no em va delatar, mai no va dir on era jo. Va néixer la meva filla i, abans que l'afusellessin, vam tenir temps d'entrar a ensenyar-li la nena. De vegades penso que la guerra va portar quantitat d'errors, però alhora proves de qualitats humanes eternes.

- Qualitats que vostè va veure de molt a prop al seu exili francès des del 1949.

Allí vaig treballar en una pedrera de sílice. Ara, a Mèxic, i després d'una revisió, els metges han deduït que la sílice d'aquella època em va calcificar tota la punta dels pulmons. Per això tinc menys capacitat respiratòria.

- Aleshores, té alguna cosa de similar a la silicosi dels miners?

Exactament. Aquesta pols fina que havia d'empassar-me des de les vuit del matí fins a les sis o les set de la tarda. Després em reunia a casa d'algun amic. Una vegada van començar a opinar sobre la situació d'Espanya. Jo, cautelós, els vaig dir: "Això no té a veure amb la realitat". I em van contestar: "Tu qui ets? Perquè si fins ara eres comunista, sàpigues que a partir d'aquest moment has deixat de ser-ho". Els vaig contestar que ni ells ni la Pasionaria podien impedir que jo fos comunista. "Em podeu treure el carnet, però no la ideologia."

- Com s'aguanten tants anys sense veure una filla?

La Tomasa va estar a Txecoslovàquia i la nena amb els meus pares, des dels tres mesos. Jo no la vaig tornar a veure fins que va tenir deu anys (i després, quan va fer els disset i va venir a la presó, on jo tornava a estar, a demanar-me permís per casar-se). Els seus companys d'escola, una mica cruels, li deien: "Tu no tens pare", i ella, pobreta, ensenyava la meva foto: "És clar que sí, és aquest". L'organització va preparar un viatge des d'Espanya perquè poguéssim veure'ns. I jo vaig fingir que venia de París. Però al cap de dos minuts em va dir el meu pare: "Vinga, deixa-ho córrer". Jo sé que la nena ha patit, la criatura, és un desori... Es va sentir abandonada. Una vegada vaig tenir una conversa molt maca amb l'Estrella. Em va dir: "Ja és tard perquè siguis el meu pare, però podem ser amics." I ho hem estat, és difícil que el pare d'una noia conegui tots els seus assumptes, els seus nòvios, les seves confidències... Aquesta és una compensació que porta la vida.

- "Kamikaze, sens dubte"

Diuen els cronistes que Miguel Núñez era especialista a desafiar, en ple judici, el règim franquista. Així es va guanyar el trasllat a la presó de Burgos.

Vaig instar als militars, en ple consell de guerra, a abandonar el dictador.

- Valent o kamikaze?

Kamikaze, sens dubte. Et trobes en una lluita en què creus que dónes exemple. En el descans, un del tribunal que era més jove em va saludar i em va dir: "Miguel, home, que s’ha guanyat vostè almenys deu anys més." És clar, demanar a aquells que abandonessin el dictador, ves quina sortida.

- Però tenia l’ajuda de Josep Solé Barberà, el primer advocat català que es va posar la toga en un procés del TOP [Tribunal d’Ordre Públic] per una causa de delicte d’opinió i que ja no va poder continuar exercint d’aquesta manera.

Aquell sí que era tot un cas. Havia estat condemnat a mort. Un paio molt maco.

La premsa estrangera en va publicar tot el diàleg. Ara Miguel Núñez el té aquí, damunt la taula, en fotocòpies. Se’l mira i li sembla una borratxera. Diu que tenien moltes ganes d’enxampar-lo, però que ells van fer un consell de guerra sonadíssim, parlant bé fins i tot dels monàrquics i malament de la dictadura, 27 preguntes i 27 respostes. Els qui duien el judici es van cansar tant que l’endemà van canviar de tribunal. Aleshores a Solé Barberà no se li acudeix altra cosa que dir: "Què més puc afegir jo que no hagi dit amb la seva eloqüència aquest gran revolucionari?" Es fica la mà a la butxaca, treu un número d’una revista clandestina sobre la reconciliació nacional i se la llegeix quasi sencera al tribunal.

- Llàstima de vídeo per veure aquest judici.

Va ser increïble. Estaven fins als collons de tots dos. A mi em van posar 55 anys. Després vaig ser a Burgos del 1958 al 1967. I van retirar Solé.

Els qui coneixen la seva trajectòria diuen que Miguel Núñez mai no va delatar ningú ni a la pitjor de les sessions de tortura. Li van aplicar la banyera (et fiquen el cap dins l’aigua fins que no pots respirar) i el van cosir a pallisses, però no van poder arrencar-li ni un sol nom. La seva integritat li va valer, fins i tot, durant molts anys, el respecte dins del món policial. Explica la llegenda que quan passava per la policia algun jovenet que no volia afluixar res, els policies, davant la seva tossuderia de no delatar ningú li deien: "Però tu que et creus, que ets Miguel Núñez?"

És clar. Crec que vaig canviar l’estil. Perquè alguns deien directament: "Sóc en tal i a mi ningú no em treu una paraula." Jo, això, sigui com sigui, no sé fer-ho. Jo arribo i em diu el torturador de Creix: "Miguel, has caigut, ara has de parlar". I jo responc: "Quan guanyes?" I em contesta, després d’una discussió de por, i mentre em pega, que guanya unes 45.000 pessetes, em sembla, i jo li dic: "Saps què ha guanyat el Banco de Bilbao aquest any? Per aquest preu fas el que fas?"

- Com s’aguanten les pallisses físicament, com s’aconsegueix no delatar ningú quan les tortures són insuportables i un ésser humà ha de sentir-se tan vulnerable?

És qüestió de convicció. He vist paios com armaris que amb una sola amenaça, a la primera bufetada, s’enfonsaven. I he vist dones primetes, fins i tot malaltes, fràgils... aguantar-ho tot. És resistència moral. Jo em sentia molt superior a la gent que em torturava.

- I això serveix de res quan et balden a cops?

Sí. La tortura degenera el qui la fa i el qui la rep. Jo no sé si una altra vegada em passaria el mateix amb la policia. Cada vegada era una experiència diferent.

- És cert que el van penjar per les manilles de les canonades de la calefacció de la direcció de policia i el van deixar així durant hores?

Sí. I aguantes per una pura reacció psicològica. Vaig entrar a l’ofensiva i convençut. Després es va afegir una circumstància. Em tenien allí, penjat, em van apropar una cadira perquè hi recolzés les puntes dels peus, però com que jo sabia que això cascava la columna vertebral i el mal és irresistible, vaig estimar-me més quedar-me penjat. En aquest moment succeeix una cosa important. La policia em tortura, però es cansa. Fan torns. Se’n van i entren dos policies armats. Em vigilen a la cambra. I aleshores un d’ells em diu: "Aguanta Miguel, que ja els tens vençuts. Puc fer res per tu?" S’imagina què se sent quan un d’ells et diu això, quan veus que està amb tu?

- No va tenir por que fos només un pantomima i que ell fes el paper del bo per fer-lo parlar?

Ho vaig pensar, però, de sobte, vaig dir-li: "Prengui nota de l’adreça del meu advocat francès i expliqui-li què passa." Al cap de dos dies va entrar Creix i em va insultar: "Com t’ho fas, fill de puta, cabró, amb un transmissor?" Era veritat! Aquell policia estava amb mi! I vaig dir a Creix: "Però què et penses, que jo entre tota la teva gent no hi tinc la meva?" Es va girar de cop, els va mirar amb odi. Era un altre estil.

- Després d’això, un ja no es deu creure la màxima de Rousseau segons la qual som bons des que naixem. Com és la veritable condició humana?

Bastant lamentable. Quan torturen algú, per exemple, i parla, no podem a sobre retreure-li que ho hagi fet i punir-lo per això. Els homes no som déus. I aquesta persona que en aquest moment falla té una trajectòria, anterior a aquesta por, que no podem oblidar. El camarada que em va entregar, després de ser salvatgement torturat, anys després (ens vam fer molt amics, podia passar-li a qualsevol) va dir a Creix: "No sé on és Miguel, però això em fa més ràbia perquè m’agradaria, aquesta vegada, saber on és per no dir-t’ho mai."

- Aquest Creix és el mateix al qual Joan Olivar va dir: "Creix, creix, però no et multipliquis..."?

El mateix. Creix era un autèntic producte de l’època.

Partits polítics, ahir i avui

- I ara, vist en perspectiva, què és el que no repetiria?

Si estigués convençut, actuaria de la mateixa manera, tot i que jo he canviat, he fet una profunda reflexió i tot ho veig diferent. Per exemple, estic segur que l’estructura de partit que nosaltres teníem no era idònia. Això de la bestialitat de la lluita, com els d’IRA, com ETA, era un error. Creus que sense violència no pots lluitar i aleshores fas servir els seus mateixos instruments i al final t’organitzes quasi militarment. Era un veritable ordeno i mano. Era útil contra el feixisme, però no era una solució.

 

- Però aquest és un fenomen universal.

És clar, el partit del Front Sandinista té una estructura militar i quan tu vols exercir la teva visió crítica i veuen que pots fer mal a l’organització et donen una consigna terrible: "Val més equivocar-se amb el partit que no anar-hi en contra!" Això és una barbaritat tan gran! T’estan dient: "No pensis".

- Coneix algun partit que, d’alguna manera, no aniquili ideològicament?

Jo tenia un amic soviètic collonut que em deia: "Mira, la dictadura del proletariat ja és limitadora, perquè no tots són obrers, és la dictadura del partit. Però no tot el partit, perquè el partit, en el fons, és el Comitè Central, però el Comitè Central no és el comitè, és el Buró Polític. I el Buró Polític... al final... és el secretari general." Tota forma de treball que limiti el criteri de la persona és dolenta, impedeix l’enriquiment d’una idea, i una idea només pot sortir d’un contrast.

- Posats a ser crítics, faci’m alguna crítica d’Iniciativa.

Considero que els partits d’ara són pura reminiscència del passat. Ni tan sols els d’esquerra són partits autènticament democràtics, no funcionen així. I la societat, tan complexa com és avui dia, no els assumeix bé. El capital financer mou, al món, diàriament un trilió de dòlars, sense produir res, ni una sabatilla! Només especulant. I quan aquí llegim que un gos ha matat una nena, allí s’han mort dos milions de nens de fam. Davant aquest sistema, aquests elements de partit que tenim no són vàlids, però...

- És l’únic que hi ha, no?

És clar, és això. No podem tirar per la finestra el que tenim. Però ens cal una altra forma de participació. Encara sort que entre els més joves comença a ressorgir una cosa molt maca, en aquest sentit.

- Doni-me’n un exemple, vostè que té predilecció per la gent jove.

Em vaig afegir a una manifestació de joves universitaris (quan veig renou, m’hi afegeixo). Protestaven contra les taxes. Els vaig preguntar: "De quin partit o organització sou?" I em van respondre, aterrats: "Què? De cap partit, home, no ens parlis de partits!" Però estaven demanant el mateix, des de fora de l’estructura.

- Si els partits polítics actuals li semblen de joguina, a quina cosa s’aferra per continuar?

En un programa de ràdio em va preguntar una entrevistadora: "I després de tantes coses, quina consigna li queda?" "Mira, no me’n queda cap –li vaig dir- i no saps com n’estic, de content."

- Políticament, vostè no es troba en el seu element.

Realment no puc dir: "Amb això em sento identificat". M’hi sento identificat circumstancialment. Home, si em fan escollir entre que governi Aznar o (per posar un exemple impossible) Rafael Ribó, doncs més m’estimo que sigui Ribó. Entenc que no tots tenim instruments, però mirant al passat hi ha una cosa que m’ha colpit: que no pot haver en cap concepte una organització autoritària dirigint una societat, que ha de ser plural, ni un secretari general que duri 32 anys.

- Com Santiago Carrillo.

Els partits polítics d’avui dia no tenen prou talla.

- Digui’m alguna cosa de la qual estigui dolgut.

Estic molt dolgut del fet que es facin programes sobre sanitat, ensenyament, habitatge, impostos, que són la nostra realitat immediata, i que en canvi gairebé mai diguem que tres quartes parts de la humanitat estan sotmeses i viuen en situacions deplorables.

- Li fa por la globalització que fa el capitalisme?

Aquesta és una globalització odiosa. Però no condemno la globalització quan significa "ocupem-nos els uns dels altres".

- Quina paraula li rebenta més de totes les que ens repeteixen sovint?

La competitivitat. Això vol dir que tu tiris endavant fent la traveta a algú. Per què no la canvien per solidaritat?

- I per això vostè va muntar una ONG, Las Segovias?

En sortir del Parlament.

- El primer dia com a diputat
Com recorda la seva experiència com a diputat?

A la primera legislatura substitueixo el Guti. Allí entenc que mai no ens ha de ser indiferent la manera en què exerceix el poder el qui en té.

- Expliqui’m el seu primer dia al Parlament.

Em trobo amb Sánchez Terán on Tejero va fer les seves demostracions. Em mira i em diu: "Home, Núñez! Quantes vegades he tingut el teu expedient damunt la taula mentre vaig ser governador civil de Barcelona!"

- Quina gràcia...

Em vaig emprenyar molt. Vaig cap a l’escó, m’assec i Santiago Carrillo em diu: "Ja et veig, què t’ha passat?" Li dic que el paio m’havia posat de mala llet. I ell, molt avesat, em contesta: "Doncs imagina’t de quina llet s’haurà posat ell de veure’t a tu." Vaig pensar que tenia raó; a mi no se m’havia acudit.

- Quan s’enamora de països com Nicaragua?

Immediatament. Vaig agafar quinze persones, arquitectes, metges, empresaris i me’ls vaig endur a Nicaragua, el Salvador, Guatemala... Com a resultat d’això vam veure clar que havíem de muntar una organització no governamental de caràcter distint.

- Per ensenyar en lloc d’exercir la caritat?

Exacte. Per proporcionar a aquella gent el que calgués per formar-se, organitzar-se, perquè poguessin ser per ells mateixos algú.

- Què ha après del Tercer Món?

He vist morir un pare de família, en una comunitat indígena de Guatemala, i que l’endemà la resta de veïns estigués conreant les terres d’aquella persona perquè la vídua pogués mantenir els seus fills.

- Això aquí és inimaginable o, si més no, improbable.

Per això Las Segovias va voler ser diferent, aprendre d’aquests exemples. Per cert, no es diu així per Segovia, sinó per la terra de Sandino.

- Ara treballa en altres coses?

Continuo col.laborant-hi. Però jo, en política, he fet el mateix que a la vida. Crec que les persones no han de mantenir-se massa anys en els llocs de direcció. Jo vaig donar dos anys de termini a Las Segovias. Després vaig dir "me’n vaig". I així ho vaig fer. Hi ha un il.lustre madrileny que em va descobrir una virtut que jo no coneixia de mi mateix. Sabia que tenia altres virtuts, que m’agraden les dones, per exemple, però aquesta, no. "A tu, Miguel –em va dir- se t’escolta i, a més, com que no fas ombra a ningú..."

- A Iniciativa es van entestar que estigués a la direcció.

Només he acceptat un lloc que té gràcia, la Comissió de Garanties. I ho vaig acceptar perquè no haig de sancionar ningú per res. Només si s’emporta els calés. Però per idees, no.

- Odia sancionar i jutjar, oi?

Si algú em diu que se’n va, doncs que se’n vagi.

- Primer li van donar el premi Ciutat de Barcelona i ara la Medalla d’Honor de la Ciutat. Què li ha semblat a vostè, que no li agraden especialment els honors?

Jo ja sé perquè me la van donar, perquè està per aquí Pasqual Maragall. Ell em va venir a buscar quan vaig sortir de la presó quan encara era un estudiant. I jo, ja fa molts anys, vaig tenir damunt els genolls una nena que es deia Diana Garrigosa, el pare de la qual era íntim amic meu. Els de Convergència ja em coneixen i a Ribó, per fer punts, també li va semblar bé.

- I això que a Creix també li van donar una medalla al mèrit policial per detenir-lo a vostè.

Doncs sí, és veritat. Ja vaig dir a Joan Clos que no m’agraden aquestes coses perquè les medalles les dóna l’Església i l’Exèrcit. I no és que jo sigui pessimista, sinó que, com diu el meu amic Mario Benedetti, del qual estic enamorat, "sóc un optimista ben informat".

- Digui-m’ho cantant.

Amb una cançó revolucionària: "Ni en jueces, reyes ni tribunos está el supremo salvador..." És a dir, vosaltres heu de fer un esforç.

- Segur que es recorda d’algun poema d’amor escrit per vostè.

No sé si hauria de fer-ho, però bé... Un dedicat a la monja de la cuina de la presó d’Ocaña: "La monja de la cocina es una monja divina/hada de cuento infantil (...). Y en la chispeante llamarada de sus ojos, al mirar, yo veo, tras la monja aparente, un diablo angelical".

- Suposo que després d’això vostè menjava millor a Ocaña.

Em donava uns filets!

- I quan llegirem les seves memòries?

Aquest sí que és un problema gros, perquè volen que escrigui, però jo he llegit moltes biografies amb les quals estic en desacord. Si faig alguna cosa serà explicar les coses sensacionals que he vist durant la meva vida, però que han fet altres, no jo.

 

- Quan va passar mesos sencers tancat en una cel.la de càstig, en què va pensar?

Em vaig enamorar molt, moltíssim.

- Però si estava tancat i no veia ningú...

És que em vaig enamorar de santa Teresa de Jesús. El seu llibre era l’únic que m’acompanyava. Era una dona estupenda, fantàstica, valenta, que va actuar en contra de tots els de la seva època. Una meravella.

- Quina és la mentida més gran que ha dit en tota la seva vida?

Que el franquisme només duraria un parell d’anys. Vaig escriure a la meva nòvia Maruja des de la presó i li vaig dir que, ateses les circumstàncies, "i tot i que el franquisme només durarà un o dos anys", li tornava la llibertat del nostre compromís.

- I a la vida quotidiana un pot enamorar-se de dues persones alhora?

I de tres, i de quatre...! El que té de dolent l’amor és que convertim en dogmes les qüestions culturals. Jo, quan he estimat, he intentat ser un home civilitzat, no m’he enfrontat mai amb les meves exrelacions, no he forçat mai i he conegut excel.lents companyes. Les dones tenen de bo que la seva capacitat de sacrifici, en moments límit, és fabulosa. De vegades, la dona del militant, sense ser ella militant, se la jugava molt més.

- Diuen que mai no estem segures de res.

És que el dubte és l’element més interessant de la vida. Quan vegis algú que està molt segur de si mateix, que ho sap tot, o això sembla..., defuig-lo.