La intervenció regeneradora a Ciutat Vella
TEXT: Joan Fuster i Sobrepere

Ciutat Vella 1983-1998: un pas de gegant per a la seva millora
TEXT: Joan Busquets

A l’entorn de Ciutat Vella. Identitats i diversitats a les ciutats
TEXT: Joan Subirats

Dins la ciutat
TEXT: E. Miralles

Cultura i crim
TEXT: Arcadi Espada

De l’horitzontalitat a les noves infraestructures
TEXT: Pere Cabrera i Massanés

Ciutat Vella, el futur de Barcelona
TEXT: Xavier Casas i Masjoan


     

 

TEXT: Joan Busquets,
arquitecte

Ciutat Vella 1983-1998:
un pas de gegant per a la seva millora

 

Les accions i els plans urbanístics per a Ciutat Vella desplegats en els darrers quinze anys signifiquen un pas de gegant per a la consolidació del seu futur a mig termini.
Tenim encara a la memòria les difícils condicions d’aquests sectors centrals que van provocar el fracàs de tot un seguit d’estratègies urbanístiques que buscaven la seva reforma segons els patrons de la cultura urbanística del segle XIX.
Hom diria que dins la gran transformació urbanística de Barcelona el recent procés de Ciutat Vella té una magnitud semblant a la recuperació del front de mar de la ciutat. Són processos diferents tant pel que fa als instruments emprats com als mecanismes de gestió, fins i tot a la imatge pública: el front de mar ha representat la nova imatge de la Barcelona futura definida com una metròpolis europea, amb serveis i lleure com a elements centrals, amb unes platges obertes que el lema olímpic ha sancionat amb glamour. La Ciutat Vella en canvi expressa potser una transformació més profunda que no té una lectura tan directa però que a mitjà termini pot arribar a tenir una repercussió encara més ambiciosa. No és el moment de comparar ambdós processos, però ens atreviríem a pensar en el fort protagonisme de la iniciativa local, la gran inversió pública, les dificultats inicials del sector privat... Amb tot cal dir que eren assignatures pendents de la Barcelona metropolitana que amb tanta força s’ha consolidat en aquest segle.
Perquè si, per exemple, entenem la força seminal del Pla Cerdà per a Barcelona, hem de reconèixer que ambdós temes van tenir per al Pla i la generació emprenedora –que va enderrocar muralles i va construir la nova ciutat oberta i industrial– una lectura molt diferent. El Pla Cerdà no va tenir com a prioritari el front de mar, on el ferrocarril cap a Mataró i les indústries pesants s’havien implantat. El mar era encara un lloc problemàtic, era un territori buit, un gran espai per als mitjans de comunicació a llarga distància (1).
En canvi, la ciutat emmurallada era ja un objecte prioritari, sense l’estudi crític del qual no podem entendre la grandesa del projecte Cerdà per a Barcelona.

Al carrer Argenteria, a l’esquerra, es combina l’edifici de nova planta amb la construcció antiga.

©Enrique Marco

 

El naixement de la idea de reforma a gran escala
Com sabem, Cerdà dedicà un gran esforç a l’estudi de les condicions de vida de la classe obrera que residia en la ciutat vella (2). I són precisament les conclusions tan eloqüents (3) a les quals arriba les que expliquen la contundència del seu projecte per al Pla de Barcelona, on va tractar d’afrontar la solució als problemes de gran densitat i males condicions higièniques de l’habitatge a Ciutat Vella al 1856. Però sobretot cal recordar que és el gran projecte urbanístic per a la Barcelona moderna, que té l’ambició de lligar l’Eixample amb la reforma de la ciutat (4). Aquí començarà la línia dels plans d’urbanisme que estableixen la reforma de Ciutat Vella com a mecanisme per corregir els problemes d’insalubritat i desordre edificat dins l’espai de la muralla. Per aconseguir-ho, Cerdà va proposar que tres vies tallessin el teixit històric i que a partir d’elles s’emprengués el sanejament de la ciutat densificada: van ser dues vies verticals com a continuació de Claris i Muntaner i una paral.lela a la costa a l’alçada de Pallars, totes de vint metres amb clara continuïtat amb les de l’Eixample.
El que potser oblidem és que en la gestió del seu Pla va proposar que els grans costos de la reforma de Ciutat Vella es paguessin amb part de les plusvàlues generades en l’edificació de l’Eixample. Aquesta dimensió re-distribuïdora del seu projecte es va perdre dins les peripècies de l’aprovació política del Pla i només va quedar l’herència dels grans esventraments, la presència dels quals ha perdurat més de cent anys i que han estat identificats sovint com l’únic instrument possible per a la reforma.
Es va formalitzar així una manera d’actuar a la Ciutat Vella que té dues dimensions que cal retenir. D’una banda, la primera és la idea de pla global: el que és nou i el que és vell s’han de pensar conjuntament i la ciutat històrica és una part més del conjunt. De l’altra, la segona, que l’eina de la transformació és el nou accés i aquest s’ha de produir a la dimensió que la nova mobilitat reclama.
Altres ciutats feien la reforma a partir de les grans obertures viàries —com ara París, on l’intendent Haussmann anava decidint (5)—, però aquí la força i l’èxit de l’expansió cap a l’Eixample nega fins a cert punt la reforma. I aquella idea de reinversió de les plusvàlues en la ciutat històrica s’hi tornarà en contra, quan la imatge edificadora de l’Eixample i la seva contínua densificació es van traduint directament en Ciutat Vella deixant que les edificacions puguin créixer en alçada, la qual cosa afegeix una última fase de densificació interna de dramàtics resultats (6).
En tot cas, entendre la Ciutat Vella com una part del conjunt és quelcom que serà acceptat per la pràctica urbanística a Barcelona, i això farà canviar l’enfocament de les actuacions que havien guiat les transformacions en la seva anterior història urbana. Recordem que la ciutat es transformava a cop de mesures parcials com a resposta a situacions puntuals; ja fos per ordre del governador militar, mitjançant la supressió dels cementiris parroquials —amb la qual cosa es guanyaven places al costat de les esglésies—, les obertures de carrers rectes per introduir noves formes d’accés i d’edificació —com Ferran, Princesa, Jaume I, Unió, entre d’altres—, o bé les desamortitzacions en el segle XIX.
Davant d’aquesta forma d’acció puntual, el Pla Cerdà instaurarà una reflexió més àmplia que malauradament quedarà a mig camí i aquelles obertures ambicioses es quedaran en unes ombres que difícilment introduiran una dinàmica positiva en aquest procés. Aquestes ombres es desfan i es reprenen amb diferents noms: Àngel Baixeres 1880, fins a l’aprovació el 1889; després, Pla Darder 1916; Vilaseca 1941; Pla Comarcal 1953; García Morato 1959, acompanyant la via amb edificacions organitzades en blocs oberts, no tancats com en l'Eixample. Fins i tot el Pla de Gestió Metropolità (PGM) de 1976 ha d’acceptar el pes d’algunes d’aquestes ombres ja molt diluïdes.
Com se sap, només la gran via de la reforma dita Via Laietana s’executà a principis de segle i es comprovà que va arribar tard i malament. Les dificultats de la seva realització i la densitat dels edificis no són una bona referència.
L’execució dels PERI i de l’ARI des de 1983
Segurament la part més interessant de les darreres operacions de millora de Ciutat Vella hagi estat el fet de moure’s i treballar en diverses escales. D’una banda, hi ha hagut una reflexió general estratègica del projecte dins l’escala metropolitana i, de l’altra, s’han atès les capacitats i possibilitats dels diferents sectors de Ciutat Vella a partir dels estudis minuciosos dels PERI (Pla Especial de Reforma Interior) (7).
Es diria que potser aquest enfocament metodològic ha permès resoldre el conflicte entre el desig de preservar i la necessitat de canvi que genera força tensions polítiques. En tot cas, la crítica situació del barri ja esmentada ha demanat una decidida intervenció del sector públic amb la iniciativa municipal com a condició sine qua non per a l’estratègia global. Hi cal esmentar els especials mecanismes de gestió: sobretot l’ARI (àrea de rehabilitació integrada) com a instància de col.laboració interinstitucional, PROCIVESA com a agent específic i els departaments municipals —districte, àrees centrals— que han teixit un prou efectiu sistema de resposta a la situació prèvia.
Cal parlar d’un pla de xoc que ha actuat com a revulsiu en un cos urbanístic i social molt depauperat. Fer-ne una avaluació precisa escapa a l’abast de l’article, però sí que voldria destacar alguns salts de llindar respecte de la situació prèvia que poden ajudar-nos a entendre l’estat de la qüestió.
Es pot dir que el pla de xoc s’ha desenvolupat dins el marc d’una nova cultura de la rehabilitació dels grans centres europeus (8), que sense ser un quadre rígid procura superar el concepte de monument aïllat i busca establir referències actives en la recuperació de la ciutat històrica. No oblidem que la relació de l’home amb el passat ha evolucionat d’una forma substancial. Així, a principis del segle XIX la ruïna era considerada com una de les belles arts, un acte de fatalitat i una rica font d’inspiració romàntica. A partir de mitjan segle XIX la ruïna fou vista com un signe del fracàs i aquest es va combatre amb grans esforços de restauracions sistemàtiques i ambicioses (9). A començaments d’aquest segle la revisió de la ruïna ben conservada com un estat que testimonia el passat inaugura un major protagonisme de l’arqueologia dels espais històrics (10). Finalment, en les últimes dècades tornen a prodigar-se les restauracions i restitucions com una voluntat de recuperació activa de la ciutat històrica (11).
Retornant a Ciutat Vella, es pot pensar que la reforma formulada des del XIX ha estat finalment ben encaminada amb una estratègia contemporània i que el procés de rehabilitació va pel bon camí. Cal, però, en aquests processos d’actuació llargs reflexionar a mig camí per continuar amb els objectius generals.

Cal entendre que s’han assolit avenços importants en múltiples aspectes:

a) La inserció urbanística de Ciutat Vella amb la resta de la ciutat ha millorat a partir d’una clarificació d’alguns elements de l’estructura urbana perimetral. Accions com la del Moll de la Fusta han superat el cinturó vial que ofegava la ciutat amb el contacte amb el mar. La continuïtat de Rambla amb Rambla de Catalunya amb el seu pas per la Plaça de Catalunya organitza millor els fluxos de vianants i revalora ambdós teixits urbans. L’ús dels carrers i els aparcaments compartits han obert nous equilibris en l’accés general a Ciutat Vella. Cal avançar encara perquè la residència i les activitats més febles se’n beneficiïn.

b) La recuperació de l’espai públic amb multitud de projectes d’escala i programes molt diferenciats ha estat un element primordial. Places, jardins i carrers han trobat fórmules contemporànies per fer realitat el sanejament de la ciutat i demostrar-ne els valors monumentals. És un front en què cal continuar treballant perquè és a partir d’aquestes accions com s’estableix el millor ús per a cada espai públic. Aquesta idea d’esponjament selectiu havia estat apuntada en el Pla Macià del GATCPAC en els anys trenta: només així la residència actual pot desenvolupar-se en aquests espais centrals.

c) Així doncs, l’estratègia de manteniment residencial que com a programa de bones intencions establien els PERI ha trobat un bon desplegament en projectes molt desiguals però que han fet real la imatge que el centre pot ser un lloc residencial, i els seus residents han pogut creure en un procés real de millora. El tema no és pas clos i la combinació amb la sempre difícil rehabilitació ha de ser presa encara com a referent ineludible.

d) La incorporació de nous usos dinamitzadors a Ciutat Vella. Si el manteniment de les institucions ha estat molt positiu, el fet d’afegir un alt nombre d’activitats direccionals o quaternàries ha reforçat la seva centralitat històrica tradicional: la implantació de nous departaments universitaris, museus, el manteniment del Liceu, etc. són elements clau per la seva sinergia mútua i per la seva capacitat revaloradora. A la vegada han introduït programes bastant compatibles amb molts contenidors buits que així han trobat medis de restauració patrimonial. També les funcions econòmiques privades estan trobant un desenvolupament, encara que sembla molt desigual entre sectors.

Són aspectes que dins l’estratègia global demanen encara una continuïtat. Però potser podem dir que s’ha trobat la bona reforma sense haver de patir els models de reforma del segle XIX. Aquestes noves actuacions han demostrat com una actitud de modernització i ús actiu de la ciutat històrica pot ser compatible amb les morfologies urbanes precedents.
Potser a partir d’ara el moviment de recuperació i rehabilitació pot ser molt més compartit i els operadors privats poden més fàcilment incorporar-s’hi. Cal entendre que les majors dificultats d’actuació a Ciutat Vella són compensades pel valor afegit —d’ordre múltiple— que troben en aquests espais patrimonials. Però també cal entendre ara que l’actuació privada i/o pública farà esdevenir els instruments urbanístics una mica més complexos: sortosament Barcelona ja disposa de certa experiència.
Per altra banda, la revitalització de Ciutat Vella —assolida almenys en algun sector— permet pensar a recuperar unitats morfològiques més expressives de la història dels diferents barris, de les seves especificitats i encants. Per arribar-hi calia trobar aquesta reanimació en el cos morfològic i en el cos social que s’ha produït. Ara la Ciutat Vella potser pot tornar a expressar aquells valors patrimonials que la densificació especulativa havia malmès o anul.lat.
Així doncs, Ciutat Vella pot assolir a mitjà termini un nou rol com a referent simbòlic i funcional en el nostre sistema metropolità. I això es produirà dins les noves perspectives, quan les ciutats semblen orientar-se cap a sistemes de relacions més obertes amb el territori, que no es basen necessàriament en la contigüitat espacial, com ha estat el model urbanístic tradicional, però que permeten entendre noves formes d’apreciació i de gaudi de la ciutat històrica (12). En aquesta situació, els sistemes de planejament i de protecció del patrimoni poden establir-se dins de bases de coherència comunes.
En tot cas, es pot pensar que des de l’experiència dels darrers quinze anys la Ciutat Vella podrà esdevenir un centre viu, punt de referència de la metròpolis catalana amb un patrimoni reactivat, que en conjunt haurà sensiblement progressat respecte de la seva pròpia història.

 

1 Vegeu A. Corbin. Le territoire du vide: l’Occident et le Désir du Rivage: 1750-1840. París, 1988.

2 Recordem que la publicació del treball analític de Cerdà es deu a l’esforç del professor Fabià Estapé, que en va considerar la reedició el 1968. Teoría General de la Urbanización. 3 volums. Instituto de Estudios Fiscales. Madrid. Després altres publicacions han anat ampliant la importància disciplinar d’aquests treballs fets per a Barcelona en el quadre de la urbanística europea. Vegeu el treball Cerdà i el seu Eixample a Barcelona. LUB. Barcelona, 1991.

3 A les conclusions del tom II de Teoría General de la Urbanización (pàgines 673-674) es llegeix a les conclusions: "el resultat econòmic que dóna el balanç anterior (...) és de fet poc satisfactori i no és gens estrany que els publicistes (...) hagin provat de buscar una solució a aquesta qüestió transcendental."

4 Recordem que Cerdà va titular el seu projecte al concurs Plan de Reforma y Ensanche de Barcelona, mentre que el projecte —en principi guanyador— de Roma i Trias era dedicat a l’Eixample, entenent que Ciutat Vella tindria altres mecanismes per afrontar la seva millora.

5 Vegeu J. Cars i P. Pinon. Le Paris d’Haussmann. Picard. París, 1991.

6 Pensem en la brutal densificació de la Barceloneta fruit de l’assimilació d’alçades de l’Eixample quan ni els carrers ni el parcel.lari tenen capacitat urbanística per aconseguir un bon barri amb aquelles alçàries.

7 El primer Quadern Central de la revista Barcelona. Metròpolis Mediterrània (octubre del 1985, dossier núm. 0) potser explica l’alt compromís municipal en aquest projecte urbanístic. Es recull un total d’onze articles que detallen les intencions i els elements clau d’aquest projecte.

8 Jane Fawcett. The Future of the Past. Londres, 1976. Aquesta obra recull l’evolució de les actituds en relació amb el patrimoni que va culminar el 1975 l’Any del Patrimoni Arquitectònic Europeu, en el qual arrencà aquesta nova actitud.

9 Les teories de John Ruskin i de William Morris es prodiguen per arreu amb els principis de "tracteu l’edifici tal com us ha arribat".

10 Un exemple d’aquesta actitud s’assenyala en les teories de Georg Dehio i Aloïs Riegl, que estableixen una ruptura amb les pràctiques de la reconstrucció radical del segle XIX i proposen "conservar i no restaurar" els monuments, amb el principi que és "millor deixar-los morir en la seva bellesa". Aquesta posició radical quedarà superada en haver d’afrontar la reconstrucció de la postguerra, a la majoria de les ciutats europees.

11 Vegeu V.V.A.A. Faut-il restaurer les ruines? París, 1991.

12 John Delafons. Politics and Preservation. Oxford, 1997.
P.J.Larkham. Conservation and the City. Nova York, 1996.
P.Morachiello. Salvaguarda senza feticismi, fondatezza del conservare. Milà, 1996.

Imatges

- Pla Cerdà. Fragment Ciutat Vella.

- Foto de les obres de l’obertura de la Via Laietana.

- Moll de la Fusta (vista aèria general).

- Imatge dels PERI junts (es pot treure del dossier 0).

- Vista aèria global de la Ciutat Vella; per exemple, Casa de la Caritat (al final).