La intervenció regeneradora a Ciutat Vella
TEXT: Joan Fuster i Sobrepere

Ciutat Vella 1983-1998: un pas de gegant per a la seva millora
TEXT: Joan Busquets

A l’entorn de Ciutat Vella. Identitats i diversitats a les ciutats
TEXT: Joan Subirats

Dins la ciutat
TEXT: E. Miralles

Cultura i crim
TEXT: Arcadi Espada

De l’horitzontalitat a les noves infraestructures
TEXT: Pere Cabrera i Massanés

Ciutat Vella, el futur de Barcelona
TEXT: Xavier Casas i Masjoan


     

 

TEXT: Pere Cabrera i Massanés
arquitecte

De l’horitzontalitat a les noves infraestructures

 

La ciutat, alhora que els successius recintes de muralles la delimiten, creix sobre ella mateixa, deixant empremtes, traces i, per tant, memòria de la seva història, de la seva construcció i desconstrucció. El cardo i el decumanus del Mont Taber organitzen la quadrícula de les illes romanes, les quals encara avui són identificables amb els carrers Ciutat i Bisbe per una banda i Call i Baixada de la Llibreteria per l’altre, així com els antics camins romans de sortida a la ciutat -des dels carrers Tallers, Hospital o Sant Pau a ponent fins als eixos de Bòria, Corders i Carders, de la Baixa de Sant Pere a l’Argenteria- els quals, convertits en vies medievals, són elements primaris de referència de la ciutat.
Són aquestes vies romanes les que defineixen la formació i el creixement de la ciutat medieval, prioritzant l’horitzontalitat i el paral.lelisme al mar sobre la verticalitat i la direccionalitat respecte de la serralada prelitoral: Collserola. La verticalitat queda supeditada a la discrecionalitat topogràfica i més concretament a les rieres que solquen el pla, on trobem exemples en la mateixa Rambla, la Riera Alta i la Riera Baixa, la Riereta, el Rec Comtal o la traça de l’aqüeducte, provinent del nord vers el Portal de l’Àngel i el carrer dels Arcs. A la lectura cartogràfica dels traçats horitzontals de les vies paral.leles al mar i dels solcs geogràfics, cal afegir-hi aquelles traces transversals en el sentit mar-muntanya. Es tracta de nous traçats de l’època medieval en el barri de Santa Caterina, on des del carrer Corders i la placeta Marcús s’inicia el carrer dels palaus, el carrer Montcada, en direcció a Santa Maria del Mar i el passeig del Born, i es connecta així al barri de Santa Caterina i Sant Pere amb el barri de la Ribera, concentrant una de les àrees del gòtic civil català més importants. Ja a l’època moderna, amb la cultura vuitcentista s’obren nous vials que constitueixen eixos de trama en els dos sentits, com els formats pels carrers Ferran, Jaume I i Princesa; s’urbanitza el Raval, encara que de manera discontínua, i es construeixen al barri de Sant Pere aquells passatges d’accentuada activitat tèxtil que foren tan importants en la relació amb el nou Eixample.
Serà amb l’enderroc de les muralles i l’ocupació del pla barceloní amb la quadrícula de Cerdà quan es farà patent el document del projecte i es farà palesa la necessitat de connectar la nova ciutat projectada amb la vella ciutat. Així, Ildefons Cerdà(1) ja analitzava el teixit del centre històric i el diferenciava entre ordit, format pels carrers paral.lels a la línia de la costa, i trama, formada per les perpendiculars. Cerdà va posar de manifest la necessitat de traçar una nova verticalitat que assegurés aquesta correspondència. Amb les conegudes vies A, B i C s’iniciarà un procés d’afectació, que es farà centenari en el centre històric i que farà paleses, d’una banda, la necessitat de preservar l’horitzontalitat de les vies romanes i medievals i, de l’altra, la necessitat de connectar amb la retícula de l’Eixample de Cerdà.
També, com a conseqüència de l’enderroc de les muralles, s’urbanitza la corona de circulació de les rondes, el Paral.lel i el passeig Lluís Companys. D’aquesta manera es potencia, des del punt de vista viari, la idea de recinte del nucli històric, on desemboquen els eixos històrics que tradicionalment tenien una bona mobilitat en el sentit horitzontal: Tallers, Hospital i Sant Pau en el Raval; l’eix de la Bòria, Carders i Corders vers al Portal Nou, i la Baixa i la Alta de Sant Pere al Sector Oriental, entre d’altres. Així es dóna solució de continuïtat entre el teixit històric i el nou teixit Cerdà.
El segle XX comença amb l’obertura de la Via Laietana el 1908, alhora que s’inicia un període de no-intervenció en el centre històric, on es succeeixen plans que no es porten a terme. Serà amb els bombardejos de la Guerra Civil que s’inicia l’obertura de les Drassanes, l’antiga avinguda García Morato o el mateix Pla de la Catedral i l’avinguda Cambó a banda i banda de la Via Laietana segons les directrius ja apuntades per les vies que havia ombrat el Pla Cerdà, el 1859.
Els PERI enfront de les vies ràpides
Amb l'entrada en escena dels ajuntaments democràtics s’aposta de forma decidida pel Pla General d’Ordenació (PGO), que és l’instrument de planejament d’ordre superior sobre la base del qual es desenvolupen figures urbanístiques com els Plans Especials de Reforma Interior (PERI). El PGO s’emmarca dins d’un sistema urbà coherent i equilibrat, però calia interpretar-lo amb un planejament específic des de les peces autònomes que conté cada barri. No oblidem que el districte nascut arran de l’esmentada reforma politicoadministrativa coincidint amb la Barcelona de mitjan segle XIX recull àrees i barris tan diferents com Ponent, el Call, Sant Pere i Santa Caterina, la Ribera, la Barceloneta, la Mercè, etc., la qual cosa implica una gran heterogeneïtat. Però si bé cada barri té els seus problemes específics, no podem perdre de vista una problemàtica comuna.
Aquest planejament específic s’elabora al llarg dels anys vuitanta. Els anomenats PERI es caracteritzen per la recuperació residencial, per la valoració d’espais infrautilitzats, per l’establiment d’un fort equipament local determinat pels dèficits de cada barri i per l’augment del valor de l’espai públic i l’itinerari urbà. A més, incorporen reivindicacions socials amb un ajustat programa de la població afectada i presenten una concepció integrada de la rehabilitació urbana, a la recerca d’un model urbà d'usos compensats. Es tracta d’un planejament que preveu intervencions de petita escala per integrar-se millor en el teixit on opera, a excepció d’aquelles intervencions heretades com a conseqüència de les afectacions de les grans vies(2) de penetració amb processos d’expropiació ja iniciats, on les actuacions s’enfoquen bàsicament amb la creació d’habitatges de promoció pública a l’entorn de nous espais públics fruit de la reconversió de les esmentades vies.
Efectivament, és dins d'aquest marc que s'ha d'entendre la redacció i l’aprovació als anys vuitanta, ara fa quinze anys, dels PERI. Un dels encerts d’aquests plans -però que també implicarà limitacions- serà aprofitar les afectacions previstes al Pla General Metropolità de 1976 (PGM) concentrant les propostes de reforma. Aquestes propostes van tenir com a objectiu fonamental la creació d'una nova estructura viària que revalorés alhora el nou espai públic resultant de la substitució de les vies històriques B, C i D del Pla Baixeres (1889), suprimint l’enforquillat viari que connectava el centre històric amb el potentíssim teixit de l’Eixample, però intentant fer accessible l’interior dels barris establint noves activitats urbanes més lligades als vianants, als residents. En resum, aquest nou urbanisme permet que un cop acceptades les línies del Pla General Metropolità les modificacions conceptuals i de detall siguin canalitzades amb la redacció simultània dels Plans Especials de Reforma Interior.
Amb la declaració d’àrea de rehabilitació integrada(3) (ARI) el 1986 per a tot l’àmbit de la ciutat emmurallada més el barri marítim de la Barceloneta, amb el suport d’una important estructura de gestió impulsada per l’Ajuntament de Barcelona, s’inicia el 1988 una intervenció continuada i decidida a Ciutat Vella. L’estructura de gestió consta de tres elements. En primer lloc, la Comissió Gestora de l’ARI (30 de març de 1987), conseqüència de la mateixa declaració, amb els objectius bàsics de coordinar les diverses administracions públiques actuants, Generalitat de Catalunya i Ajuntament de Barcelona principalment, de fer participar i de corresponsabilitzar les associacions de veïns en el seguiment del programa ARI (document que recull cinc àrees d’actuació on era necessari concretar i concertar les inversions: l’àrea del convent del Àngels, l’entorn de Sant Pau del Camp, els voltants de la Plaça Reial, el sector de Sant Agustí Vell i gairebé tota l’àrea de la Barceloneta segons els diferents programes d’actuació dels tres PERI -Raval, Nucli Antic i Barceloneta-; així com un conjunt d’operacions en el sector central –Barri Gòtic-), i de fomentar la rehabilitació del parc edificat. En segon lloc, la creació de l’empresa de gestió mixta Promoció Ciutat Vella SA, amb l’objectiu de finançar el programa d’operacions públiques de gestió de sòl del document ARI, i l’Oficina de Rehabilitació Ciutat Vella, per fomentar la rehabilitació privada. I per últim, el procés de descentralització al districte de Ciutat Vella, com a element cabdal d’apropament i d’atenció directa al dia a dia tant en els temes socials i personals com en el vessant tècnic, especialment en matèria de disciplina urbanística, de regulació de les activitats i de millora de la qualitat de vida urbana.
Cal destacar que la viabilitat del programa d'actuació d’operacions públiques de l’ARI depenia de la solució de reallotjament dels residents afectats per actuacions urbanístiques i del balanç entre habitatges afectats i generats. Promoció Ciutat Vella SA inicià en primer terme la gestió, d'extrema dificultat, d'unes finques ocupades per famílies que en la majoria dels casos presentaven una situació qualificable d'infrahabitatge i els inquilins de les quals s’havien de reallotjar a l'entorn on residien. Aquest va ser el punt bàsic de partida i consens entre les associacions de veïns i l’Administració pública amb l’objectiu d’evitar, entre d’altres, problemes de desarticulació social dels barris. Aquesta gestió ha permès disposar, en col.laboració amb la Direcció General d'Actuacions Concertades, Arquitectura i Habitatge, de 2.500 habitatges de promoció pública, dels quals 500 són habitatges rehabilitats procedents del mercat secundari per a aquells afectats que desitgen continuar residint en el districte.
Aquest planejament específic que aposta per la residència es troba davant un nou repte que cal destacar. Durant aquest segle, les actuacions residencials a Ciutat Vella han estat més aviat escasses. Concretament al Raval, cal remuntar-se a l’eixample del carrer Ponent i als assaigs de les primeres solucions en xamfrà del futur Eixample barceloní per trobar respostes a les noves demandes d’arquitectura residencial. El panorama que trobem a Ciutat Vella és discret fins arribar a l’empenta que suposa el nou habitatge de promoció pública per als afectats per actuacions urbanístiques dels Plans de Reforma Interior. És en les operacions del sector públic on cal fer un esforç i anar més enllà, conscients que arquitectures residencials tipològiques i fonamentalment singulars són de difícil extrapolació a situacions urbanes i de gestió com les de Ciutat Vella, sabent que pot suposar un sobreesforç d’inversió, alhora que cal sempre tenir present la finalitat social de les actuacions. Les operacions de substitució, tot i que aparentment i individualment són poc significatives, marquen pautes d’intervenció i han d’ésser habituals a Ciutat Vella, com habitual ha d’ésser el ritme de rehabilitació, de manteniment, de valoració d’aquelles estructures que sobreviuen als temps. Es demana a les noves edificacions, conseqüència de la substitució de l’edificació existent, que participin del canvi de carrers de quatre metres a carrers de vuit, de deu i fins i tot de dotze metres en traçats medievals o vuitcentistes. Així mateix, han de fer front a nous espais públics producte de l’anomenat esponjament, on el projecte es converteix en una eina clau entre el planejament imprescindible i la gestió que el fa realitat. Es planteja i es busca resposta a la relació entre espai residencial i activitats, a la relació entre edifici públic i habitatges.
Aquestes substitucions, per l’abast o la singularitat de l’operació, modifiquen substancialment l’entorn; són operacions fetes entre mitgeres, a cantonades. Són agregacions parcel.làries que arriben a afectar fins i tot una illa sencera i que permeten oferir un nou escenari que, a banda de l’aportació formal del pla vertical, s’estén a l’entorn, a l’espai públic, al carrer, tenint en compte noves relacions visuals, singularitzant, permeabilitzant, reinterpretant el traçat, l’accessibilitat... omplint, en definitiva, de nous continguts. Es tracta d’un objectiu especialment difícil en què la densitat ambiental, la superposició, els usos i les activitats, la història del lloc, són escombrats en benefici d’una renovació de l’edificació que revitalitza socialment, econòmicament i culturalment àrees degradades i irrecuperables.

Les vies cíviques i les noves infraestructures

El paper de l’espai públic a Ciutat Vella ha estat decisiu en aquests darrers anys per explicar la seva transformació, en generar i estructurar recorreguts dins un entramat d’espais de ciutat i de barri basats en la diversitat i en la complexitat, buscant aprofitar impactes positius per a la millora de la imatge urbana. Arribats en aquest punt, cal recordar les operacions bàsiques dels tres Plans Especials de Reforma Interior del programa d’actuacions del document ARI: Raval, Sector Oriental i Barceloneta.

La plaça dels Àngels, amb el convent i l’arxiu municipal de Ciutat Vella al fons

©Enrique Marco

 

El primer, el PERI del Raval, es vertebra a l’entorn de l’anomenat Pla Central del Raval, una operació bàsica amb la creació d’un nou espai públic al centre del barri. El Pla Central sentencia l’anomenada Reforma, una política de grans vies, en concret la via B, que ha suposat crear un buit en el teixit seguint el mètode de l'enderroc d'illes senceres, el resultat del qual ha estat un espai de dimensions inèdites (317 x 58 metres) en el centre històric. Aquesta operació va comportar prèviament una primera fase amb la remodelació de l’avinguda de les Drassanes i l’obertura de les portes de comunicació cap a l’esmentat espai amb els nous carrers de Sant Oleguer, al sud, i el carrer Maria Aurèlia Capmany, al nord. A la darrera fase de l’operació -l’espai central-, amb l'afectació de 1.384 habitatges, s’hi han emprat els mecanismes de gestió esmentats i s’ha possibilitat la reinstal.lació al seu entorn dels qui opten per continuar vivint al districte. La rambla del Pla Central és una operació de ciutat, on es prioritza el caràcter cívic enfront del viari, mitjançant la creació d'un nou recorregut urbà, en el sentit mar-muntanya, des de l’avinguda de les Drassanes fins al barri del Carme. Aquest recorregut està complementat amb els carrers històrics de l’Hospital i Sant Pau, que neixen en el Pla de l’Os i desemboquen tangencialment al nou espai, vertebrant transversalment el barri i apropant la Rambla i l’esquerra de l’Eixample vers el Mercat de Sant Antoni i el Paral.lel.
D’aquesta operació hem de destacar que el Pla Central té vocació de centralitat, no només per la seva situació geogràfica, a 800 metres de la plaça de la Catedral, a 400 metres de la Rambla o a 500 metres de la Ronda Sant Antoni, sinó també per altres raons. D’una banda, perquè possibilita la millora de l’oferta i la disponibilitat d’espai lliure del conjunt de Ciutat Vella i, de l’altra, perquè és un col.lector d’activitat interna respecte a la seva àrea perifèrica i general. El desdoblament de l’activitat d’altres espais centrals resol els fluxos circulatoris, tant en el sentit mar-muntanya com en la recomposició dels carrers del teixit noucentista, i permet que el carrers medievals de Sant Pau i Hospital -eixos vertebradors d’activitat comercial, amb origen al Pla de la Boqueria- prioritzin el vianant sobre el vehicle, conduint l'activitat al Pla Central.
En el Pla Central, la vegetació s'organitza en forma d’arbreda composta per sis fileres d’arbres, un passeig central de 32 metres d’amplada i lliure d’obstacles destinat als vianants i a acollir les activitats cíviques, mercats a l’aire lliure, fires i terrasses amb vetlladors. A més preveu dur a terme una intervenció escultòrica vinculada al traçat del mateix projecte, que d’aquesta manera esdevindrà també un espai de representació de la cultura contemporània. El Pla Central contribueix a la regeneració del teixit més pròxim, i en aquest sentit, la valoració de l’edificació existent del període comprès entre el 1820 i el 1850 ha de comportar un grau de protecció ambiental que contribueixi a potenciar el procés de rehabilitació.
En el segon pla, el PERI del Sector Oriental, l’operació bàsica es vertebra a l’entorn de la prolongació de l’avinguda Cambó -l’anomenada via C- en l’eix del Pla de la Catedral, que penetrarà el bell mig de la ciutat medieval. L’espai viari, en comptes d’estar format per vies-corredor, passa a estar constituït per un encadenament d’espais de petites places d’origen divers, eixamplaments, trobades de camins, etc., on les directrius de les edificacions, d’altra banda, van assenyalant les direccions dels recorreguts a seguir formant illes tancades amb una formalització complexa de l’arquitectura resultat del temps. En aquest encadenament d’espais es barregen la nova arquitectura i la rehabilitació dels edificis existents, que milloren les condicions d’habitabilitat dels habitatges, amb la finalitat que aquestes ajudin a mantenir el caràcter de l’entorn.
En aquest context és necessari reconèixer la importància de futur, qualitativament i quantitativament, de l’operació que es proposa. Aquesta actuació crearà un nou recorregut de penetració en el barri; s’adaptarà als criteris de traçat del sector medieval, que té poc a veure amb els traçats uniformes dels carrers i de les places vuitcentistes; crearà un espai urbà que, sense renunciar a les exigències actuals de la circulació rodada, tingui la complexitat pròpia d’un teixit urbà antic; establirà un itinerari clar entre l’avinguda Cambó i el Mercat de Santa Caterina per una banda i, per altra, entre dos punts de referència fonamentals per al barri: les Basses de Sant Pere i la plaça de Sant Agustí Vell. Es tracta d’integrar el mercat remodelat, una peça urbana que ocupa una hectàrea en l’eix per als vianants del Pla de la Catedral a l’altre costat de la Via Laietana, conservant els elements més significatius de l’edificació existent, especialment el cas d’edificació perimetral, i permetent la creació de nous espais lliures per a ús públic. Així, el mercat s’avança sobre l’avinguda Cambó amb una gran marquesina com a element d’atracció i referència, millorant la connexió del mercat amb el seu entorn, reforçant el circuit monumental constituït per la ciutat romana i els carrers dels palaus, amb la capella Marcús i la basílica de Santa Maria del Mar ja en el barri de la Ribera.
Cal suturar aquesta ciutat medieval tenint en compte que aquest segle començava amb el solc que representa l’obertura de la Via Laietana, i amb l’objectiu ja metabolitzat per altres infraestructures de connectar la nova ciutat amb el front portuari. Aquesta actuació inicia un procés de negació i devaluació de l’àrea medieval en el seu sector oriental, però alhora augmenta el valor de la monumentalització de la ciutat romana a través d’eixos com el Portal de l’Àngel, que més enllà de donar continuïtat a l’eix comercial per excel.lència de la ciutat (avinguda Diagonal-Passeig de Gràcia) actua com a veritable tràquea d’uns pulmons que contenen barris tan característics com el Pi, el Call, Sant Just o la mateixa Mercè ja en el front portuari.

El tercer i últim pla és el PERI del barri de la Barceloneta.

Quan veiem un gravat de l’època, podem observar que la muralla de mar havia estat una imatge de límit entre la terra i el mar. Les successives modificacions del perímetre del port i els seus molls definien la façana de la ciutat, alhora que la muralla era utilitzada com a passeig ciutadà. Amb l’enderroc de la muralla de mar, el port no només canvia, sinó que modifica la relació amb la ciutat, independitzant-se’n. Intents d’aproximació aïllats com l’Exposició Universal del 1888 amb el passeig de la Duana i el passeig de Colom o el Portal de la Pau són vençuts tant per un aïllament dels molls com per la pressió de la circulació, que es converteix al llarg del temps en una nova barrera. Espais residuals, ocupats per la indústria i les comunicacions, aïllen el barri de la Barceloneta de la ciutat, amb una pèrdua tant del valor urbà del front de mar com del contacte del ciutadà amb el mar. El cas del barri marítim de la Barceloneta ha estat un procés de transformació del perímetre, ja que l’interior d’aquest barri té una difícil transformació pel que fa a l’edificació, especialment característica en els anomenats quarts de casa (35 m2), conseqüència de la partició de la casa de mitjan segle XVIII (8,40 x 8,40 m) origen del barri, dins una retícula molt característica de l’enginyer J. M. Cermeño formada per quinze carrers paral.lels al port, tres transversals i dues places, una d’elles, Sant Miquel del Port, que presideix la façana portuària. Aquesta morfologia va ser radicalment adulterada al llarg dels més de dos-cents anys d’existència del barri per les successives particions i el creixement en alçada, cosa que va portar a una concentració actual de 16.163 habitants en 824 edificis en 26 ha.
L’expansió cap a ponent del port de Barcelona permetrà, a la dècada dels anys vuitanta, i coincidint amb la voluntat decidida de recuperar el front costaner, plantejar tres projectes de gran envergadura: la remodelació de l’aleshores Port Vell, la regeneració de les platges i el Parc de la Catalana, tres projectes de perímetre bàsics per al barri marítim de la Barceloneta, on un cop més la revaloració de l’espai públic i el passeig urbà han estat els elements detonadors.
Fins ara hem vist que, alhora que la Ciutat Vella havia de resoldre les esmentades afectacions centenàries, calia tornar a situar el centre històric en relació amb la nova ciutat i, ja entrat el segle XX, en el context metropolità. Així doncs, les noves infraestructures prenen un nou paper estructurador. La Ronda del Litoral en passar pel centre històric el situa a l’abast del territori metropolità per una banda i, a més, trenca la dependència històrica amb l’Eixample. Es tracta d’un centre històric on la xarxa viària bàsica està definida per les Rondes, la Rambla i la Via Laietana amb la Gran Via de les Corts Catalanes tangent al teixit urbà com a element bàsic del sistema viari d’accessibilitat rodada metropolitana. Els darrers anys les infraestructures remodelades i potenciades amb el corredor ferroviari, amb punt de pas a la Plaça de Catalunya, les infraestructures que fan que el transport públic urbà sigui soterrat amb el metro i els Ferrocarrils de Catalunya, o bé de superfície, situen de nou Ciutat Vella al centre de la ciutat i com a districte central metropolità.
La construcció del cinturó del Litoral, seguint l’altra tangent, el front costaner, és precisament la que ha permès que Ciutat Vella passi a ser una peça connectada al sistema metropolità, cosa que reforça la identitat i la singularitat morfològica de Ciutat Vella dins el context que havia definit el Pla General Metropolità, on les operacions centrals dels PERI posen fi a l’anomenada Reforma. Aquesta actuació constitueix el darrer capítol en la dialèctica iniciada amb l’horitzontalitat de les vies romanes enfront de la verticalitat de la quadrícula plantejada com a conseqüència del creixement en extensió de la ciutat pel pla barceloní.

L’espai públic i l’itinerari urbà

El paper de l'espai públic ha estat un mecanisme de distribució social decisiu en aquests últims anys per explicar el procés d’intervenció i transformació. Els projectes d’espai públic a Ciutat Vella han tingut com a objectiu crear nous itineraris, tancar ferides, suturar, donar protagonisme als recorreguts. En el tractament de l’espai públic a Ciutat Vella s’han considerat aspectes que van des del canvi d’escala fins a la capacitat regeneradora de la intervenció amb la idea de generar i estructurar recorreguts de ciutat i de barri.
Un repàs de les últimes intervencions manifesta la diversitat de la trama urbana de Ciutat Vella. Establir una classificació tipològica ens ajudarà a apreciar aquesta diversitat.

1. Places històriques, places consolidades

S’ha de situar l’origen d’aquestes places en l’ordre de Carles III (1775) amb la prohibició de construir cementiris dins les ciutats i en la posterior creació de les places de Sant Just, Sant Miquel, Sant Pere de les Puelles, Santa Maria del Mar, etc. Més tard, la desamortització i la crema de convents el 1835, o el mateix bombardeig d’Espartero el 1842, dóna lloc a places on la dialèctica edifici-espai urbà es configura amb autonomia respecte de la morfologia urbana.
La remodelació de la Plaça Reial, una plaça arquitectònicament construïda, inicia el 1985 una etapa que busca recuperar el caràcter substantiu que havia perdut. En aquest grup estarien la plaça de Sant Agustí Vell, les Basses de Sant Pere amb la plaça de Sant Pere de les Puelles, formant part d’un itinerari de la ciutat medieval, i altres exemples com ara la plaça de l’Àngel, la plaça de les Olles o la plaça de la Llana, amb una característica comuna en aquestes intervencions: la remodelació integral, no restauradora, atenent els problemes morfològics i d’identificació i casuística pròpia de cada cas.

2. Noves places

La necessitat de generar nous espais públics a Ciutat Vella amb el buidat sistemàtic per illes senceres és una constant des del moment en què s’inicia la gestió del nou planejament. Es generalitza la urbanització d’aquests nous espais que els podríem anomenar places planejades. De dimensions reduïdes, tenen l’estratègia d’actuar com a vertebradores i configuradores d’un nou paisatge urbà, tant per la seva qualitat com per la seva profusió i situació estratègica, en una línia ja apuntada pel GATCPAC (1932).
Així, trobem el primer referent el 1983 a la plaça de la Mercè, on l’enderroc d’un edifici deixa al descobert la façana barroca (1765-1775), però seguiran altres exemples com ara el Fossar de les Moreres o la mateixa plaça de Georges Orwell. Es tracta d’una estratègia que si bé té el seu origen en afectacions centenàries, això no vol dir que la gestió no pugui produir-ne de noves, la qual cosa aconsella actuar amb prudència per tal de no fer buidats indiscriminats que no sempre asseguren bons resultats. L’experiència ens ensenya que la rehabilitació del parc d’habitatges té una major garantia si l’espai públic, l’estructura de buits urbans, és més generosa i funcional que l’actual. Per tant, la substitució de determinades peces que contribueixin a alliberar l’espai públic pot donar lloc a noves places.

3. Els parcs i els jardins

Ciutat Vella es troba entre tres elements tangencials especialment singulars. D’una banda, dos parcs d’escala urbana com són Montjuïc i la Ciutadella, i, de l’altra, el front marítim.
Així doncs, al llarg d’aquesta última dècada Montjuïc i el front marítim s’han fet accessibles al ciutadà, tenint en compte especialment el contacte amb l’espai que l’envolta el primer i canviant radicalment la seva relació amb la ciutat el segon. El parc de la Ciutadella, un parc amb una forta dotació d’equipaments en el qual avui dos terços de la superfície estan ocupats pel zoo, presenta un problema d’accessibilitat. Només una tercera part del perímetre de la Ciutadella és accessible i es donen situacions no desitjables com la no continuïtat del Saló de Lluís Companys pel passeig dels Til.lers al Parc de la Catalana i la platja de la Barceloneta, o la incomunicació del districte de Sant Martí i més concretament de la Vila Olímpica amb Ciutat Vella. Cal continuar treballant fins assolir la recuperació completa de la Ciutadella com a parc urbà en el Sector Oriental, punt de trobada dels barris de Sant Martí, la dreta de l’Eixample i la mateixa Ciutat Vella. L’àrea compresa entre la platja de vies de l’estació de França i la desapareguda estació de rodalies, a l’entorn de la plaça Ocata, ha d’ésser un nou punt d’enllaç amb el barri de la Barceloneta.
Complementàriament, quan parlem de jardins, ens referim a les intervencions de Florensa (1889-1968): els jardins de l’Hospital de la Santa Creu, el Jardí Campmany o els jardins de les Drassanes; però també ens referim als claustres com el de la Catedral; de patis com el Pati Manning, el Pati de les Dones, el Pati de la Misericòrdia; dels jardins de Sant Pau del Camp o de la futura remodelació dels jardins de la plaça Vila de Madrid o de Valldonzella. Tots tenen com a denominador comú la idea de jardí-recinte, que ha de permetre en la tradició de Ciutat Vella disposar de nous jardins.

4. Els carrers

Amb la instrucció de Carles III el 1717, que ens recorda: "En ocasión de obras y casas nuevas o de derribo de las antiguas, quedan más anchas y derechas las calles...", s’inicia un procés d’intervencions, de millora del traçat de carrers, la supressió de carrerons sense sortida i la rectificació i l’ampliació de carrers, aplicant mecanismes d’alineació i de projecte de noves façanes. Ciutat Vella té un ric vocabulari prou significatiu: des del carrer fins al passatge i el pas, davant i darrere, rieres i recs, pujades i baixades... Aquestes traces històriques han estat motiu d’intervenció aquests darrers anys i s’han renovat amb cura, prenent com a referència les primeres urbanitzacions a nivell (sense voreres) amb pedra de Montjuïc de l’anomenat model Florensa, on les noves tecnologies han permès tenir cura del seu disseny. Efectivament, al llarg del segle XX, la recerca del tipus ha estat un esforç permanent des dels primers carrers fets amb empedrats de llosa de Montjuïc, on aquests últims anys la mecanització en la fabricació de les lloses ha comportat una reinterpretació del model, en el qual l’eix del carrer es reforça amb l’horitzontalitat de la traça del mateix carrer, recollint i manifestant els elements de recollida d’aigües, utilitzant recursos cal.ligràfics com ara textura, canvis de direcció, tipus de juntes..., amb una diversitat de trames que inicialment pot suggerir un model únic però que acaba diversificant-se, fins i tot de vegades amb perill de manca de coherència. També s’ha dut a terme una remodelació continuada en aquells carrers traçats a cordill, com l’eix (1824-1849) format pels carrers Ferran, Jaume I i Princesa. Ja dins la tradició noucentista, s'han dut a terme noves urbanitzacions com la del Palau Reial Menor, l’entorn del carrer Unió i Nou de la Rambla o el mateix eixample de Ponent –aquests últims estan en plena ocupació intensiva del barri del Raval- que donen lloc a nous carrers amb voreres de secció més generosa, rectilínia i uniforme. Cal conservar el caràcter d'aquests carrers, molt vinculat a l’edificació que els envolta.

5. Els límits, les velles vies i els nous passeigs

Hem vist que la Gran Via, el cinturó del Litoral i el front costaner, elements tangents a Ciutat Vella, són els límits d’aquest barri amb la recuperació de les Rondes com anell de circumval.lació que recull les antigues vies de sortida de la ciutat emmurallada. Altres límits com el Passeig Marítim, en el marc de la remodelació dels perímetres del barri de la Barceloneta, s’han ampliat fins connectar amb la Vila Olímpica i amb Montjuïc, com a conseqüència d’haver recuperat per al passeig ciutadà espais com el Moll de la Fusta i el Moll de la Barceloneta.
Efectivament, el llegat de la tradició urbana de la Barcelona anterior al Pla Cerdà, per raons històriques prou conegudes i que varen immobilitzar la ciutat durant quatre-cents anys, es caracteritza per una manca de grans espais lliures. Només tres espais, amb funcions estrictes de passeig, tenien una dimensió important: la Rambla, entre la segona i la tercera muralla; el desaparegut passeig de l'Esplanada amb els jardins del General situat en el buit comprès entre la Ciutadella i la muralla, i el passeig de la Muralla de Mar sobre l'actual Moll de la Fusta. A excepció de l’Exposició Universal del 1888 amb el passeig Lluís Companys i el Parc de la Ciutadella, hem d’esperar fins als darrers deu anys per trobar nous passeigs i espais públics de dimensió urbana a Ciutat Vella -amb les velles vies convertides en la nova Rambla en el Pla Central del Raval i el Saló Cambó, vestíbul d’un nou itinerari, en la ciutat medieval que ens conduirà del remodelat Pla de la Catedral a l’encreuament de camins de la plaça de Sant Agustí Vell.

A manera de resum, voldria destacar els següents punts que han d’explicar els propers capítols sobre la transformació urbana de l’espai públic a Ciutat Vella:
- S’han de continuar restaurant les places consolidades.
- Persisteix un model que revitalitza nous carrers.
- Cal continuar generant itineraris, per exemple, de la Vila Olímpica a Montjuïc a través de la Ciutadella i el passeig del Marquès d’Argentera.
- Cal recuperar la Ciutadella com a parc urbà, la plaça de la Gardunya, els patis de la Misericòrdia, Campmany, etc., amb nous jardins com els de Valldonzella o la Vila de Madrid, entenent l’espai públic des de l’itinerari urbà, ja que l’itinerari facilita la recuperació del passeig com a activitat de ciutat, la permeabilització de l’entorn i la implantació de nous edificis i activitats singulars.

Epíleg

A l’àmbit de la cultura urbanística recent hom és sensible a les intervencions que es fan als nostres centres històrics. Ciutat Vella ha sofert una transformació urbana continuada aquests darrers anys; el fet d’haver assolit un alt grau d’acompliment en els objectius inicials fa possible reflexionar alhora que mirar endavant en un sector de la ciutat amb capacitat de metabolitzar en el temps els solcs que les diferents cultures van deixant al llarg de la seva història.
L'estat d'execució dels Plans Especials de Reforma Interior, i, per tant, l’estat d’execució de les actuacions urbanístiques que preveia el programa de l’Àrea de Rehabilitació Integrada, es troba en la recta final. Recordem que els PERI autolimitaven la seva capacitat de programa a unes determinades actuacions concentrades, per raons econòmiques i de conveniència legal, a les àrees ja afectades amb anterioritat al Pla General Metropolità.
L’experiència d’aquests deu anys d’intervenció continuada a Ciutat Vella ens ensenya que la lògica de la ciutat nova no s’ha d’imposar sobre la ciutat vella com a mecanisme per solucionar els problemes d’aquesta. Cal que una actuació pública constant i sostinguda es projecti amb noves idees i sobretot amb la concreció des del projecte d’aquestes idees, aprofitant l’experiència acumulada en matèria d’instruments d’intervenció i gestió, ja que es requereixen sistemes de planificació àgils amb una gestió molt especialitzada.
És difícil executar un pla deslligat dels mecanismes de gestió, és difícil portar-lo a terme si no hi ha un compromís institucional i de corresponsabilitat ciutadana, és necessari que hi hagi la voluntat de tornar a col.locar el centre històric dins del cicle vital de la ciutat: per mantenir el centre, cal transformar-lo. Cal intervenir amb criteris de disseny urbà, incorporant models contemporanis d’habitatge públic i d’equipaments, mantenint el caràcter mixt de residència, comerç i serveis propis d’aquests sectors de ciutat, on el discurs històric i contemporani es complementin, sense haver de recórrer al pastitx historicista.
Es demana a les noves edificacions que s’integrin a les característiques urbanes del teixit edificat del centre històric, participant dels nous espais públics, fent que el projecte sigui la clau de volta del planejament imprescindible i la gestió que el fa realitat, treballant en una formalització més complexa de l'arquitectura perquè s'ajusti millor al caràcter de l'entorn, permetent el desenvolupament d’una major diversitat tipològica. En aquest context és necessari reconèixer la importància qualitativa i quantitativa de l'habitatge, on l'eficàcia de les solucions no ve donada en la majoria dels casos per reformulacions urbanístiques generals, i sí en canvi per aquelles situacions en què la dimensió de l'actuació així ho permet.
Peces urbanes de dimensions considerables han estat recuperades sota el model de grans contenidors amb noves activitats, amb nous usos. És el cas dels principals edificis del gòtic civil català, contenidors que actuen de fites urbanes en l’itinerari no com a elements isolats, sinó com a referència i peces del conjunt. Aquests edificis adquireixen un nou paper estructurador en l’entorn urbà que els envolta, en el qual la varietat d’usos permet donar nova vida a edificis de valor historicoartístic afegit. Però també és el cas d’aquelles petites peces de caràcter residencial que per la seva situació estratègica, pel seu caràcter contaminador en l’entorn, per la seva particular atmosfera, formen part del paisatge urbà i han d’ésser objecte de conservació fent possible una rehabilitació de qualitat que mantingui el caràcter i els valors del centre històric. Es tracta d'un objectiu especialment difícil on la densitat ambiental, la superposició, els usos i les activitats, la història del lloc, han d’ésser valors positius que revitalitzin socialment, econòmicament i culturalment àrees degradades evitant tornar a situacions irrecuperables. I tot això amb qualitat de vida per als residents, incorporant el centre històric dins el cicle vital de la ciutat afegint nous valors a aquest centre, perseguint quelcom més que un simple procés higienitzador.
La intervenció en el centre històric en necessari i constant procés de reforma, com a element viu dels teixits que componen la ciutat, és d'una gran complexitat i no pot reduir-se a determinades fórmules esquemàtiques. Cal fugir de criteris, gestions uniformitzadores, dels centres històrics reduïts a monografies, siguin turístiques, terciàries o universitàries. El descobriment de les estructures ocultes, del temps, del lloc i la seva valoració, la cerca pacient, etc., són necessaris per fer possible una adaptació al canvi. Es tracta de determinar varietat i desordre tipològic, traces i parcel.lari, heterogeneïtat de mides i usos, densitat i ètnies..., la diversitat com a potencial, enfront de la unitat concebuda com a uniformitat. Els centres històrics enfront de la segregació funcional es caracteritzen per ésser resultat d’un fràgil equilibri de consideracions molt diverses. A l’hora d’intervenir-hi cal dotar-los d'instruments per adequar-los als canvis, redefinint la posició i la funció del centre històric dins del nou sistema urbà i metropolità, aprofitant l’augment de valor del seu paper de centre-ciutat, enfront de dinàmiques de segregació i dispersió territorial, garantint un creixement sostenible en termes de progrés econòmic, social, cultural i de qualitat de vida.

 

(1)Vegeu la Memòria del Projecte, 1859.

(2) Vegeu Plans i Projectes, Ajuntament de Barcelona, 1983: Reconsideració

de les vies ràpides en barris antics.

(3) El Decret 2329/1983 de 18 de juliol dedica un capítol a un nou concepte:
les Àrees de Rehabilitació Integrades:
"...tindran per objecte la millora i la recuperació dels conjunts urbans, de les activitats econòmiques i socials que els són pròpies, així com de les condicions de vida dels residents mitjançant les actuacions sobre edificis, espais lliures, infraestructures, serveis i equipaments necessaris.
"Les declaracions d’ARI tindran per objecte coordinar les actuacions de les Administracions Públiques i el foment de la iniciativa privada, que es dirigeixi a rehabilitar de forma integrada els conjunts urbans d’interès arquitectònic, historicoartístic, cultural, ambiental o social."