La intervenció regeneradora a Ciutat Vella
TEXT: Joan Fuster i Sobrepere

Ciutat Vella 1983-1998: un pas de gegant per a la seva millora
TEXT: Joan Busquets

A l’entorn de Ciutat Vella. Identitats i diversitats a les ciutats
TEXT: Joan Subirats

Dins la ciutat
TEXT: E. Miralles

Cultura i crim
TEXT: Arcadi Espada

De l’horitzontalitat a les noves infraestructures
TEXT: Pere Cabrera i Massanés

Ciutat Vella, el futur de Barcelona
TEXT: Xavier Casas i Masjoan


     

 

TEXT: Joan Fuster i Sobrepere
Historiador Regidor del districte de Ciutat Vella

La intervenció regeneradora
a Ciutat Vella

 

El fracàs polític de la Reforma de la Barcelona vella (1859-1979)

Barcelona es va convertir en la ciutat vella el 1859, en la virtualitat del plànol d’eixample d’Ildefons Cerdà. En aquell plànol, sancionat per les lleis, el que fins llavors havia arribat a ser la ciutat durant els més de dos mil anys d’història va quedar convertit automàticament en la ciutat antiga, tot i que la futura nova ciutat només existia en la virtualitat del mateix plànol. Podem considerar, doncs, la data d’aprovació del projecte de reforma i eixample de Cerdà, el 7 de juny de 1859, com la data inicial del naixement de la Barcelona vella i de la seva fallida Reforma com a nucli antic de la ciutat.
Cerdà projectà la Reforma de la ciutat antiga fent penetrar en el teixit antic una sèrie de grans vials que no eren sinó la continuació d’altres de la ciutat nova. Tot i que mai no es començaren a executar, les vies dibuixades per Cerdà han condicionat, des de llavors, tots els projectes de reforma de Ciutat Vella presentats al llarg dels cent quaranta anys següents. Des d’aquell moment, Barcelona va esmerçar tots els seus recursos i les seves energies a la construcció de la nova ciutat, a costa de l’abandonament a la degradació de la ciutat vella.
Tot i els plans presentats al llarg dels anys, la Reforma no es va arribar a portar a terme perquè el municipi de Barcelona no va disposar mai durant la segona meitat del segle XIX de la potència política per recuperar la ciutat antiga com a centre històric i representatiu de la ciutat. La impossibilitat per fer realitat la Reforma remet directament a la debilitat política generalitzada de Barcelona durant el segle passat i bona part del nostre.
Només la conjuntura política i econòmica de principis de segle, que va fer coincidir la repatriació dels capitals d’ultramar (mitjançant el Banco Hispano Colonial) i la victòria electoral del catalanisme polític i del republicanisme a partir de les eleccions de 1901, va facilitar l’inici de la Reforma projectada feia més de quaranta anys.
A partir d’aquest moment, la Reforma de la ciutat vella pren una altra naturalesa. La ciutat necessitava dignificar l’espai públic com a espai de representació, com ja havia fet durant els períodes de fervor municipalista de la revolució liberal. Així doncs, la ciutat vella consolida definitivament el seu caràcter de centre històric de Barcelona i pocs anys després, a mesura que la reforma urbanística avança decididament en els espais centrals del centre, es comença a idear el que posteriorment s’anomenarà el Barri Gòtic.
Un testimoni d’aquesta força política que Barcelona no havia experimentat durant les dècades anteriors i que ara retrobava amb la victòria dels partits anticaciquistes és el discurs d’inauguració oficial de les obres d’obertura de la Via Laietana el març de 1908. L’alcalde Albert Bastardas i Sampere parlava de la Reforma com a obra estrictament municipal, al marge dels interessos del Govern i de l’Estat; com a obra de sanejament urbà, de reconstrucció de les zones més llòbregues, de lluita física contra les insanes condicions que afavorien les malalties endèmiques. Una obra, en definitiva, de compromís entre l’Ajuntament i els ciutadans de Barcelona.
Quan el Banco Hispano Colonial i l’Ajuntament signen el contracte pel qual el banc és qui s’encarrega operativament de l’expropiació de les obres, es fa servir com a projecte urbanístic el pla de Baixeres, que és el que formalment està aprovat. Però quan es disposa de la gran majoria de solars buits, a partir de 1913, es produeix una important reconsideració del traçat de la nova via. És ara quan s’encarrega l’estudi de l’impacte de les obres sobre els seus entorns als arquitectes Lluís Domènech i Montaner (entre la plaça d’Antonio López i la plaça de l’Àngel), Josep Puig i Cadafalch (entre la plaça de l’Àngel i el carrer de Sant Pere Més Baix) i Ferran Romeu (entre Sant Pere Més Baix i la plaça Urquinaona).

Entrada a l’antic convent de Sant Agustí Vell, avui reconvertit en Centre Cívic.

©Enrique Marco

 

Destaca per la seva plasticitat, sens dubte, l’operació de la plaça de Ramon Berenguer el Gran, amb el descobriment de part de la muralla romana i de la capella de Santa Àgueda, que n’aprofitava els fonaments així com la resta d’elements de l’antic Palau Reial Major. I probablement tampoc no és casualitat que els dos coreligionaris catalanistes de Puig i Cadafalch més dinàmics del moment, Cambó, d’una banda, i Verdaguer i Callis, de l’altra, s’establissin a la nova via, tot just davant de la plaça, en dos edificis bessons, l’un al costat de l’altre, construïts per Adolf Florensa.
La imatge és prou clara del que es proposaven les forces vives locals en el moment d’engegar amb força la Reforma de la ciutat vella i la seva monumentalització. A poc a poc el barri de la Catedral comença a idear-se, ja a partir de 1911, en el que després es convertirà en el Barri Gòtic: una recuperació dels espais simbòlics més nobles de l’antic cap i casal català, a costa, és clar, de la marginació d’altres no menys emblemàtics, com el carrer dels Mercaders, que la mateixa construcció dels líders de la Lliga va arraconar de forma irreparable fins avui dia.
Barcelona va iniciar selectivament d’aquesta forma la recuperació de parts dels seus barris antics com a espais renovats de representació social i política de la ciutat i, per extensió, de tot Catalunya. En comptades ocasions la ciutat havia tingut la possibilitat de dotar-se a si mateixa d’espais de representació urbana. Al segle XVIII, amb l’acció dels Capitals Generals, i entrat el XIX, durant l’efervescència municipalista lligada a la revolució liberal a partir de 1820, que impulsà, entre d’altres, l’enderrocament de les muralles, l’eixamplament de la ciutat, la desamortització dels béns eclesiàstics i l’obertura de nous carrers, com l’eix format per Ferran, Jaume I i Princesa, i la renovació d’altres espais significatius, com la plaça de Sant Jaume, amb la nova façana de la Casa de la Ciutat encarada a la de l’antiga Generalitat.
Amb la constitució del règim conservador a Espanya, a partir de 1844, Barcelona patirà un llarg període de debilitat política (llevat dels fugaços períodes revolucionaris vuitcentistes, de l’efímera Solidaritat Municipal a principis de segle de la malmesa Segona República). Paral.lelament a la debilitat política de Barcelona, el seu centre antic va patir un procés de pèrdua de centralitat i suburbialització que el portà, el 1955, a albergar més d’un quart de milió de persones, el major nombre d’habitants que mai havia acollit en tota la seva mil.lenària història. Un nombre, no cal dir-ho, molt superior del que el districte podia permetre: un símptoma d’una crisi molt més àmplia (política, cultural i social), de la incapacitat de la ciutat i dels seus dirigents per afrontar la problemàtica de la immigració de fornades de nous treballadors que es trobaven sense la possibilitat d’accedir a habitatges dignes.

La dicotomia ciutat vella/ciutat nova: la insuficiència del concepte de reforma

La idea de reformar la ciutat vella com a substitució de morfologies urbanes que eren considerades obsoletes per noves vies que hi feien penetrar la ciutat nova, planejada racionalment per enginyers i urbanistes, és un objectiu que, des de Cerdà, ha estat present en el debat sobre la Reforma fins a principis dels anys vuitanta, excepte en les propostes del GATCPAC a mitjan anys trenta.
La ciutat vella, o ciutat heretada, es contraposava a la ciutat nova, o ciutat dissenyada, perquè oposava valors radicalment diferents en el marc de la societat industrial i que justificaven el tipus d’intervenció radical que contenen els projectes de reforma. En la ment dels urbanistes del segle passat, i de bona part del nostre, estava clar que els mètodes de l’urbanisme racionalista havien de corregir les insuficiències de la ciutat antiga, resultat d’una història mil.lenària d’intervencions.
En aquesta comparació, la ciutat nova era considerada racional i jerarquitzada, funcional i especialitzada, fluida i accessible. És a dir, contenia totes les característiques que la societat reclamava en aquell moment: la ciutat projectada era el resultat de l’acció deliberada de l’home, no pas del temps. El disseny de la ciutat permetia, en definitiva, controlar l’espai al qual aspiraven les grans intervencions de la cultura industrialista i del pensament racionalista del segle passat.
Com a contraposició lògica, la ciutat vella era, en canvi, anàrquica i caòtica, confusa, tortuosa i insana. A diferència de la ciutat nova, a la ciutat vella el temps dominava l’espai. En un moment del desenvolupament de la nostra societat, en el qual els nuclis antics de les grans ciutats no eren considerats com a centres històrics sinó com a barris vells que reunien tots els inconvenients perquè les seves morfologies no permetien adaptar ràpidament les aspiracions industrialistes de la societat contemporània, la Barcelona vella i la seva reforma (l’adaptació als valors de la ciutat nova) va passar a ser un dels assumptes pendents de la Barcelona industrial.
Per a la societat industrial, tan preocupada pel control de l’entorn, la ciutat antiga era, per tant, un llast heretat que calia corregir. Per regla general, tots els projectes de reforma urbanística presentats a partir de l’aprovació del Pla Cerdà comparteixen aquesta preocupació. Un dels tradicionalment més desconeguts ha estat el pla d’alineacions i millores del nucli antic, de l’arquitecte municipal Miguel Garriga i Roca, que conté alguns elements que avui dia, retrospectivament, han estat molt revalorats pel tipus d’intervencions proposades.
A diferència dels trets característics del Pla Cerdà, dels projectes presentats al concurs d’eixample i finalment del pla Baixeres, Garriga i Roca va dissenyar la millora del nucli antic de la ciutat a través d’intervencions selectives en el teixit de la Barcelona vella, mitjançant sobretot un pla general d’alineacions, que històricament havien estat una de les actuacions que més bons resultats havien donat en la reordenació de l’espai públic barceloní del segle XVIII.
Garriga i Roca va proposar la realineació sistemàtica de carrers i places, la creació d’un gran bulevard al voltant de la ciutat vella i l’obertura d’una sèrie de vials interiors que vinculaven alguns dels seus centres neuràlgics, com la Rambla amb el passeig de l’Esplanada o el Pla de Palau amb l’Eixample passant per davant de Santa Maria del Mar i de l’antic convent de Jonqueres. El projecte de Garriga és significatiu perquè, al marge de l’esperit de les altres intervencions de l’època, contenia un reconeixement implícit dels valors de la ciutat antiga.
En tot cas, encara no s’havien donat en ferm els passos cap a l’assumpció del caràcter monumental del centre antic de la ciutat. Només en un moment donat, en plena revolució liberal als anys trenta, el moviment romàntic, a la recerca de veritats espirituals en el passat dels pobles i l’exaltació de la unicitat, de la superioritat de l’esperit sobre la raó, va introduir la idea de monument com a testimoni d’una història que calia conservar vivament. Però una idea de monument, en tot cas, que era considerada com l’excepció. No ha estat fins al primer terç del nostre segle que la idea de monument ha adquirit, a més, el caràcter de vestigi simbòlic destinat a servir d’altar laic als nacionalismes moderns, model al qual s’adapta clarament el cas barceloní a partir de 1907.

La regeneració de Ciutat Vella com a superació de la Reforma

El Pla General Metropolità de 1976 encara preveia per al centre històric de Barcelona l’obertura dels grans vials tradicionals, tot i que amb variacions de detall. L’ombra de Cerdà i Baixeres continuava estant molt present, encara que els paràmetres culturals de la nostra societat han canviat radicalment en els nostres temps, i especialment des de fa una trentena d’anys.
Els Plans Especials de Reforma Interior (PERI) de principis dels anys vuitanta, nascuts ideològicament de la resistència de la població resident a l’expulsió dels seus barris, van fer abandonar definitivament aquesta idea de reforma del nucli antic de la ciutat mitjançant la penetració dels valors de la ciutat nova al teixit de la ciutat vella. Perquè ara ja sabem que la dicotomia ciutat vella/ciutat nova com a contraposició entre els valors positius (per a la societat industrial) i els valors negatius que contenia la ciutat heretada dins d’aquesta ja no són vàlids per a la nostra cultura.
Fa una quinzena d’anys, es va ser capaç d’abandonar unes propostes antiquíssimes que alteraven radicalment el caràcter, la vida quotidiana, la composició social i, especialment, els valors intrínsecs al centre històric que abans havien estat sistemàticament ignorats en la majoria de projectes de la reforma interior de Barcelona.
Els PERI són operacions que, comparativament, són més deutores de les propostes regeneradores del GATCPAC que dels projectes de la reforma tradicional. Com en l’esperit de les propostes dels anys trenta, es tractava d’actuar decididament en l’interior de les zones més oprimides amb el convenciment que calia recuperar-les per a la ciutat, per salvar-les de la suburbialització. Amb els PERI, la intervenció regeneradora, o sigui, les actuacions potents en els espais més necessitats, però amb respecte pels valors propis del centre històric, s’imposa per sobre de la reforma entesa com a penetració a través dels grans vials rectilinis dels valors de la ciutat nova en la ciutat vella.
Barcelona va ser conscient del valor estratègic de la recuperació del seu centre històric, no només com a testimoni del passat, sinó també com a peça clau per a la recuperació urbana de tota la ciutat. Altres exemples de centres històrics en declivi ens parlen del valor estratègic de la seva recuperació. La pèrdua de potència urbana de Marsella, paral.lela a la degradació del seu nucli antic, n’és un bon exemple.
La regeneració urbana de Ciutat Vella, és clar, no s’ha abordat només en l’àmbit urbanístic, que per si sol hauria estat insuficient. Les macroxifres de les actuacions portades a terme des de 1988, moment en el qual es dóna l’impuls definitiu al procés de regeneració integral, són un indicador molt il.lustratiu d’aquesta voluntat. En total, la inversió pública directa al districte ha estat de 118.648 milions de pessetes, dels quals un 11% correspon a inversions en infraestructures (12.709 M), un 3% a aparcaments (3.775 M), un 23% a renovació de l’espai públic (27.196,5 M), un 19% a habitatge públic (22.681 M), un 11% a equipaments de barri (13.088 M), un 22% a equipaments de ciutat (25.962,5 M) i un 11% a universitats (13.236 M).
Destaca el paper de les inversions en equipaments d’àmbit central, que dóna cos a la voluntat de guanyar centralitat per a Ciutat Vella en l’ampli marc de l’àrea metropolitana barcelonina, la qual cosa s’ha assegurat mitjançant una forta injecció d’activitat pública en el seu interior.
No menys important ha estat la inversió en equipaments de barri (avui dia cada barri històric de Ciutat Vella ja disposa de centre cívic propi i d’instal.lacions esportives importants com són els centres cívics de les Drassanes, del Pati Llimona, del Convent de Sant Agustí i el de la Barceloneta, i el poliesportiu del Raval, el Frontó Colom, la pista esportiva de la Circumval.lació, els Banys de Sant Sebastià i el parc de futbol de la Barceloneta) o la inversió en nou habitatge públic (2.600 habitatges previstos al final del procés) per al reallotjament dels afectats per les actuacions urbanístiques. Perquè la regeneració de Ciutat Vella s’ha fet, i es continua fent, amb la convicció que la seva recuperació urbana no seria possible sense el manteniment de la residència.
Al mateix temps s’ha abordat el problema de l’obsolescència de bona part dels habitatges del districte mitjançant un programa específic d’ajudes als particulars. Prop de 15.000 habitatges d’un parc de 45.000 s’han beneficiat de subvencions públiques concedides a través de l’Oficina de Rehabilitació de Ciutat Vella. En total, més de 3.330 milions de pessetes d’ajuts a la rehabilitació privada, que se sumen als més de 14.000 milions de la inversió privada restant.
Els indicadors de recuperació i promoció econòmica del districte són prou clars sobre el punt de no-retorn de la revitalització de Ciutat Vella durant els últims anys: per cada pesseta pública invertida per les administracions, avui dia el sector privat inverteix una mitjana d’1,6 pessetes.
A més, cal no perdre de vista les estratègies d’actuació en altres àmbits igualment estratègics socialment, relatius a salut pública, lluita contra la drogodependència, programes d’assistència social i de prevenció i seguretat ciutadana, que han permès que al llarg d’aquests anys els indicadors socials de Ciutat Vella s’hagin equiparat substancialment amb els de la mitjana de la resta de la ciutat, tot i que encara molts d’ells són desfavorables per al districte.
Cal continuar treballant en la mateixa línia. No oblidem que aquests processos no són immediats i que els seus resultats es produeixen, com a mínim, a mitjà termini. La comparació dels indicadors de fa vint anys amb els de fa deu i amb els actuals és, sens dubte, un bon exemple.
Tot plegat fa que puguem afirmar que la situació actual del districte respon al manteniment d’una inversió pública constant al llarg d’aquests últims anys que ha garantit que, amb el temps, s’impliquessin altres entitats i administracions públiques, com la Unió Europea. Tot i que dels 118.648 milions de pessetes l’Administració local ha estat la que ha aportat més de la meitat, un 52% (61.204 milions, 3.229 dels quals provenen dels programes europeus), davant dels 33.240 aportats per la Generalitat de Catalunya (28% del total) i dels 24.204 del Govern central (20% en total).

De la ciutat industrial a la ciutat del canvi: els valors de la ciutat vella

Cal insistir en el fet que la idea històrica de reforma del nucli antic de Barcelona responia a unes necessitats particulars del tipus de societat industrial de producció de béns, on el control de l’entorn es posava al servei de l’optimització racional del creixement i on el mot d’ordre era l’ordenació del territori.
La nostra societat, la societat postindustrial, en canvi, ja no té com a principal objectiu l’ordenació de l’entorn, sinó la seva conservació, al servei del sosteniment racional del creixement. El mot d’ordre de la societat actual ja no és l’ordenació sinó la sostenibilitat.
Encara més, si la societat industrial necessitava controlar l’entorn per garantir un creixement òptim, era perquè estava preocupada sobretot per l’espai. La lectura de la ciutat era fonamentalment una lectura espacial.
El canvi més significatiu de la societat postindustrial o de la informació és l’acceleració del temps, la societat de la informació global a temps real. El món s’ha accelerat de tal manera que el centre de la nostra cultura ha esdevingut l’adaptació al canvi i, per tant, ja no al control de l’espai com era característic de la societat industrial, sinó al control del temps.
Paradoxalment, els canvis es produeixen tan ràpidament que el dilema vell/nou s’ha superat. I, en conseqüència, també el dilema innovació/tradició.
En aquest nou context de la nostra civilització, el nucli antic de la ciutat ha sofert un procés de reconsideració que supera qualsevol tipus d’aproximació que s’hagi pogut fer des dels paràmetres culturals de la societat industrial. Ara ja podem assumir que la principal característica de la ciutat antiga és la seva densitat històrica: l’acumulació, el testimoni material de l’experiència mil.lenària de la ciutat, el vestigi material de l’experiència de la ciutat al llarg dels segles, de les proves encert/error amb les quals ha permès el desenvolupament urbà.
Però la ciutat antiga no és només un testimoni mut de la història, sinó que és un espai de coneixement sobre el qual cal seguir aprenent contínuament.
Tanmateix, si el canvi i la sostenibilitat són les característiques de la ciutat del futur, podem afirmar que els valors de la ciutat històrica són valors de futur que cal conservar i revalorar. Valors retrobats per al conjunt de la ciutat en la ciutat vella són, per exemple, els de la proximitat de la comunitat política, l’estalvi energètic que suposa la inexistència de distàncies llargues a realitzar per poder satisfer les necessitats pròpies, l’eliminació del transport privat per als desplaçaments urbans, les facilitats en l’ús de la bicicleta o del passeig a peu, la riquesa que comporta la complexitat social i històrica i la complexitat d’usos. I tot això sense oblidar els elements que el centre històric facilita per a la conformació d’una identitat local forta.
El procés de regeneració-rehabilitació no ha acabat ni podrà acabar, ja que aquest és un procés quasi podríem dir que interminable, perquè aquesta és la naturalesa de la ciutat viva. Ciutat viva que troba les seves forces en la seva densitat històrica i en les oportunitats que li ofereix.