La intervenció regeneradora a Ciutat Vella
TEXT: Joan Fuster i Sobrepere

Ciutat Vella 1983-1998: un pas de gegant per a la seva millora
TEXT: Joan Busquets

A l’entorn de Ciutat Vella. Identitats i diversitats a les ciutats
TEXT: Joan Subirats

Dins la ciutat
TEXT: E. Miralles

Cultura i crim
TEXT: Arcadi Espada

De l’horitzontalitat a les noves infraestructures
TEXT: Pere Cabrera i Massanés

Ciutat Vella, el futur de Barcelona
TEXT: Xavier Casas i Masjoan


     

 

TEXT: Arcadi Espada

Cultura i crim

 

L’estiu de l’any passat, quan el barri del Raval va viure l’última ranera de la seva llegenda —el fals descobriment d’una xarxa de pederàstia— diversos mitjans de comunicació van aprofitar el crematístic esdeveniment per practicar un retòrica elemental, però d’una gran eficàcia destructiva. Mentre anaven informant del deliri, projectaven les seves metàfores de suport entorn d’un contrast remarcable: l’obscura sordidesa de les pràctiques pederàstiques enfrontades a la mola blanca, lluminosa, oberta del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba).
La retòrica donava de si i era ajustada al dret metafòric. Amb una rapidesa sorprenent va començar a circular a l’ambient —en el ambiente, hauria de dir— que alguns dels presumptes pederastes caçaven precisament les seves peces davant de la gran plaça de l’art contemporani. Mentre els tendres infants vagaven despreocupadament a bord dels seus monopatins i bicicletes, o estampaven la pilota com una tralla contra els murs, l’ull vigilant del caçador —a la seva nit— vigilava. La conclusió era radicalment decebedora: de res servia la cultura contra el crim.
Els manobres de la metàfora no eren conscients en general que el debat en el qual participaven era vell, vellíssim. I que el mateix i agonitzant segle XX n’havia estat un dels escenaris més acabats i terribles. Als manobres, sens dubte, només els interessava l’aspecte estrictament veïnal de l’assumpte, tot i assumint el risc que la metàfora no aixequés altre vol que el gallinaci. La lliçó que segons els seus butlletins calia extreure era que la Barcelona d’il.lusió del maragallisme rebia la puntada de la realitat al seu lloc més dolorós: al cor cansat del Raval. La cultura, bé fos la tradicional, simbolitzada pel museu, bé la més moderna i tal vegada inaprehensible, simbolitzada per la higiene urbanística, no havia estat capaç d’evitar que el barri es convertís en un sinistre plató pornogràfic on evolucionava carn innocent.
Un any després d’allò no queda més que la dissort profunda i irreparable d’un grapat d’ofesos. No és el moment de parlar-ne, malgrat que aquest barri tingui pendent un desgreuge. Les metàfores i els seus manobres han deixat el camp en cerca de nous escenaris. Duren poc allà on van: són gent alegre i bellugadissa. Jo camino un any després pels carrers del Raval amable i no puc evitar la síndrome de Pangloss: aquest és el millor món entre els possibles. I estic a punt també de proferir un visca! fort i en cru, ¡que visqui la cultura i mori el crim per sempre! Però callo i camino.

La nova dispesa

Hi he accedit pel carrer Gravina. Una possibilitat com qualsevol altra. Potser un record de petit: el carrer tenia un baixar gris sinistre, però a la cantonada amb la plaça Castella acabaven d’obrir un bar lluminós, on s’alçaven muntanyes desbordants d’ensalades, russa, alemanya, de tota la geografia europea. Ara, el carrer s’ha transformat i té el posat que reclama un almirall heroic d’Espanya, amb un hotel on sembla possible tenir un insomni tranquil. Però la novetat important està a la cantonada de Pelai; fa poc, poc relativament, que ha obert un establiment dedicat al menjar ràpid. Té una singularitat molt important: les matèries primes que s’hi utilitzen, segons anunci, són fresques i no contenen porqueries més o menys amenitzadores. Fora d’això és un establiment plenament identificat amb els de la seva classe: es menja per poc preu, té horaris dilatats i un servei que no engavanya. I com és natural, sol estar ple de joves.
Aquesta és una gran notícia per la cultura al Raval, una emanació directa i senzilla, però molt poderosa, de les grans baluernes culturals dels voltants: dels nous estudis universitaris, dels centres d’avantguarda i dels nous museus. El crim es combat, primer, per via bucal. Formar uns paladars intuïtius, higienitzats, que responguin als estímuls i no hagin patit l’arranament de les espècies vulgars, de les salses nitroglicerinades és una tasca educadora de primer ordre. El mal que ha fet a les intel•ligències la llòbrega dispesa d’estudiant, infectada de col bullida, és incalculable.
Travessant la plaça de Castella, hi ha una altra petita gran notícia: la llibreria Nuevos Medios acaba de traslladar-se al barri, després d’una primera i breu experiència al carrer de Còrsega. La llibreria se situa al carrer de Valldonzella entre la part del darrere del diari La Vanguardia i la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Ramon Llull. No caldrà insistir que es tracta d’una llibreria especialitzada en el periodisme i els periodistes i que ha anat a parar allà a la recerca d’un ecosistema òptim. En realitat, aquest és l’objectiu suprem del govern d’una ciutat i l’objectiu suprem de la iniciativa pública: facilitar la proliferació ordenada i estratègica d’ecosistemes.

Tres tòtems

És probable que els ecosistemes necessiten tòtems. I l'ecosistema cultural del Raval en disposa de dos: el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (Cccb) i el Macba. Hi ha una estranya complementarietat entre un i l’altre. El primer ha dut a terme fins ara una tasca molt important a l’hora de familiaritzar els ciutadans amb la nova identitat del barri: la seva programació ha estat atractiva, rigorosa i coherent, encara que als últims temps hagi perdut una certa potència. L’espectacle de la seva arquitectura, però, no s’ha projectat a l’exterior. La seva —notable— contundència arquitectònica ha optat per la introversió: una decisió d’una gran elegància expositiva, però de resultats més dubtosos pel que respecta a les necessitats simbòliques del barri on s’aixeca. Paradoxalment, tot el contrari del que ha acabat succeint amb el Museu d’Art Contemporani. Pel meu gust, es tracta d’un edifici mediocre, de llenguatge vacil.lant, que sembla haver-se imposat per la mera força de les armes. A sobre, està molt lluny d’haver acollit fins ara una programació convincent. Tanmateix, el poder de la pura presència física de l’edifici, abocat a l’exterior i originant una gran plaça que ha hagut de canviar per força els hàbits de circulació i de relació dels veïns, és suficient perquè l’efecte totèmic funcioni amb la correcció necessària. Es podria dir, i sense forçar més que una mica les coses, que l’impacte del museu és per complet independent de la seva salut interna: el museu podria estar buit i inactiu i seguiria sent útil. Només caldria que ningú s’adonés d’aquesta circumstància, que és el que ha passat, en el fons, durant la major part del temps que porta de vida. Fins a tal punt ha passat que a l’ombra de la gran pedra blanca, i quan encara estava en ple procés de construcció, s’ha produït al barri l’aparició d’un dels fenòmens de canvi d’aparença més espectaculars: el trasllat o la instal.lació de nova planta d’un seguit de galeries dedicades a l’art contemporani, en qualsevol de les seves maneres: treballs sobre el vidre (Espai Vidre), joies (Magari), fotografia (Urania), pintura (Alter Ego, Galeria dels Àngels, Ferran Cano, etc.).
He pensat fins ara en un parell de tòtems, però en realitat n’hi ha tres. Ho comprovo davant la gran peça de pedra de l’edifici del Grup 62, molt ben tocada per la llum de novembre, el millor mes pel color de Barcelona. La instal.lació del grup editorial al barri ha estat una gran notícia. En primer lloc, perquè revela una notable confiança del sector privat, que augmenta la pròpia confiança dels ciutadans en l’ecosistema. El ciutadà, davant de les injeccions exclusives de diner públic, acostuma a exhibir una incredulitat molt compacta. Encara que els resultats siguin irrevocables. Només quan observa que algú es juga el diner propi reacciona amb una certa —mai excessiva— afabilitat solidària. L’elecció arquitectònica de l’edifici resulta, des d’aquest punt de vista, molt útil: les franges de vidre que s’alternen amb la pedra permeten la contemplació del treball dels oficinistes. La visió del treball aliè deixa sempre una reposada alegria en l’interior d’aquell que mira, però quin dubte hi ha que la circumstància resulta molt especial i celebrada a un barri on fa molts anys que no s’instal.la una empresa privada de volum similar. I que sigui, a més, una empresa dedicada a la fabricació de productes culturals no fa sinó millorar l’expectativa de les coses. La instal.lació ja ha començat a generar un agradable fenomen mimètic, més o menys induït amb l’obertura a les proximitats d'una mena d’ambaixada cultural de les Illes Balears on s’ofereix, encara sense gran concreció ni exhaustivitat, però amb bons pronòstics, una mostra dels productes intel.lectuals i artístics del present baleàric.

Instal.lació “Jardí d’hivern” al pati del CCCB

©Eva Guillamet

 

De la mateixa manera, la notícia del Grup 62 no haurà estat precisament desmoralitzadora per les altres llibreries que operen al seu voltant. En especial, per la Llibreria del Raval, al carrer Elisabets, que després d’haver obert massa d’hora, és a dir, d’haver confós el timing i d’haver-se vist obligada, en conseqüència, a tancar portes, ha reaparegut igualment professional i voluminosa, però amb una estabilitat que sembla més certa. Les altres dues llibreries veïnes del Grup, al carrer dels Àngels, es dediquen a la venta de vell. Són magnífiques. Els llibres solen estar nets i endreçats i una d’elles ha resolt a més el problema tradicional del client d’aquest tipus d’establiments. En efecte: un entrava a la botiga i a l’extrem d’una muntanya enfonsada de llibrots solia aparèixer el rostre de full groc del llibreter o llibretera. Un l’esquivava, si podia, i es dedicava a investigar pel seu compte. Si buscava alguna cosa en concret, la recerca era desmoralitzadora. Perquè al costat d’un opuscle amb les receptes cardinals del senyor Ignasi Domènech podia aparèixer la primera edició de Metropolitano, la poesia subterrània del senyor Carlos Barral, tan escassament comestible. Davant, doncs, el criteri inextricable un preguntava per:
— L’obra completa de Gaziel... en castellà.
— No.
La inspiración y el estilo, de Benet?
— De Benet tenim una cosa sobre la repressió.
— I Medio siglo de vida barcelonesa, de Mario Verdaguer?
— Fa dies vaig vendre un que tenia.
L’amo havia produït totes les respostes obrint a penes un ull, com per afinar la punteria, sense moure un centímetre braç, cama, membre qualsevol. A l’entorn, la fracassada muntanya introduïa un element de dubte inajornable sobre la capacitat científica de l’amo per saber de tot sense buscar res, i un sempre acabava anant-se’n de mala manera. Però ara no hi ha pèrdua. L’amable i jove senyoreta, davant de les preguntes, sempre les mateixes, tecleja l’ordinador, observa la pantalla durant uns segons, es gira en un escorç deliciós, que afavoreix molt la seva clavícula, i diu:
— No.
Però és tota una altra cosa.
El bar, la civilització
Al mateix carrer dels Àngels, especialment privilegiat per aquest final de segle, el flâneur atent pot proferir una exclamació importantíssima. La mateixa que Jaime Gil de Biedma va trobar escrita a principis dels anys seixanta, a l’àlbum d’autògrafs del Whisky Club: "¡Por fin, un bar!" Jo la pronuncio davant de la porta de l’ambigu Silenus i dic amb Jaime Gil, també, una vegada i mil: "¿Quién entre nosotros no ha pensado, con melancolía, en todos aquellos a quienes dejó de conocer, porque aún no existía el sitio para conocerse?" Des de fa un any, el Silenus és la prova final que el crim retrocedeix al Raval. La seva porta despintada —gairebé un trompe l’oeil— indica amb suavitat postmoderna que tothom sap aquí de què va la cosa: saben de què va el vell i de què va el brut. Però el seu interior és d’una amabilitat estilística com feia molt de temps que no es veia a Barcelona, d’una amabilitat sostinguda, profunda, francesa, que no té res a veure amb la d’aquelles persones de les quals se’n diu "que amables".
Quan el ressorgiment cristal.litza en el bar, la partida està molt a punt de guanyar-se. Des del Raval Bar de Doctor Dou, pioner, però isolat, fins a l’obertura del Silenus, i l’encara més propera en el temps d’El cafè que pone, Muebles Navarro, a Riera Alta, s’estén l’últim esforç del Raval per trencar la quarta muralla. Un digest mínim d’història: la construcció i desenvolupament de Barcelona presenta tres muralles de pedra; la primera va encerclar el Barri Gòtic; la segona va seguir la línia de la Rambla; la tercera, que va ser construïda entre 1336 i 1387, va tenir la missió de protegir els nuclis de població dispersos que havien crescut extramurs: el seu traçat perfila l’actual Raval, barri que va ser urbanitzat a principis del segle XIX. Tanmateix la quarta muralla —aquest encerclament de prejudicis, llegenda i agra realitat— que ha separat el barri de la resta de Barcelona ha estat la més difícil d’enderrocar. Si la mentida temible que va explicar-se a l’inici de l’estiu del 1997 s’hagués demostrat certa, si el Raval hagués acollit efectivament un plató internacional de la pederàstia, la quarta muralla —formada de paraules— hauria tornat a fortificar-se d’una manera molt poderosa.
Per fortuna, o tal vegada per la imparable lògica racional que, cansada de pensament màgic, adopta sovint la felicitat, no va ser així i l’afluència de barcelonesos al Raval no s’ha interromput ni de dia ni de nit. I potser hagi arribat l’hora que ho escrigui: des del punt de vista de la cultura, entesa la cultura com un toma y daca, és a dir, com un procés en què els papers de creador i receptor no estan encara nítidament diferenciats —aquest moment endiabladament confús i atractiu en què la cultura ni tan sols es reconeix com a tal: només hi ha gent, gent jove, que va provant-se, sigui amb la pintura, les paraules, la música o el llenguatge digital—, dic que ha arribat l’hora que escrigui això: des del punt de vista de la cultura el més interessant, decisiu, i segurament perdurable, que està passant a Barcelona està passant aquí.
Les proves no són encara als catàlegs, a les llibreries, als auditoris, ni la televisió ni a les xarxes informàtiques. Les proves estan a l’ambient. Això pot semblar elusiu, difús, vague, però és a l’ambient on de moment han de ser-hi, i farien bé de creure’m. És difícil que en un país on determinades formes de cultura han estat tan terroríficament subvencionades, de tal manera que el geni ha passat directament de l’úter al Teatre Nacional o a les parets del Macba, es pugui compondre amb tot el seu matís aquesta peremptòria obligació que la jove genialitat té de mesclar-se amb l’oxigen de la vida, a veure com resulta. Però la intempèrie —radical, íntima, res que tingui a veure amb l’estampa romàntica de la bohème— és una de les condicions necessàries del geni. El que la cultura catalana necessita és intempèrie. I aquí hi és.
No hi ha proves documentals encara, però aquesta mescla del geni amb les limitacions de la vida —tan semblant a la que afronta el pensament al materialitzar-se en la paraula— deixa rastres i només es tracta de seguir-los amb humilitat i una atenció noble. Arriba un moment que el meu passeig de constatació matinal s’arrapa a l’itinerari proposat per la iniciativa ArtdNit al Raval. Cada dijous d’octubre i de novembre —la primera convocatòria va tenir lloc al maig—, les galeries, llibreries i botigues del barri han allargat els seus horaris fins a les deu de la nit, i el Macba i el Cccb han fet el mateix. Els bars i els restaurants han inclòs en la seva oferta tota mena d’amenitats culturals: exposicions, debats, tertúlies, música. He estat per aquí, divagant, alguna nit d’aquestes. Visitar pel matí els escenaris de la nit és semblant a entrar a les cases per la porta de servei: té un doble gust. En tot cas, posa a prova els records. I és com si la vitalitat matinal de què fan gala els establiments —aixecant persianes metàl•liques, netejant vidres, traient la pols dels marcs, molent el cafè amb gran estrèpit— provés l’efervescència espiritual, aquest magnífic intercanvi d’idees, projectes i expectatives de la nit.

Cultura és perifèrica

Es fa difícil fer pronòstics. El màxim que en realitat pot fer-se és relatar alguns fets objectius. La instal.lació al barri de personal vinculat amb alguna forma d’expressió artística ha augmentat considerablement als últims anys. Bona part d’aquest personal és estranger. I per primer cop després de la gran emigració llatinoamericana a Barcelona —un allau enriquidor davant del qual els barcelonesos van practicar la menys suggeridora de les seves formes, tan repelades, d’expressar la gratitud— torna a haver-hi indicis a Barcelona d’una certa immigració intel.lectual i artística. Només que ara prové del Magrib, d’Amèrica Central i fins i tot dels països de l’Est. Es tracta d’una emigració jove, pobra en recursos econòmics —res a veure amb els cíclics periples europeus dels fills de les burgesies santiaguina, limeña o bonaerensa-, que tempteja la possibilitat d’instal.lar-se a la ciutat d’una manera provisional o definitiva —definitiva en la mesura que decisions d’aquest ordre puguin ser definitives en aquesta fi de segle. El flux migratori incorpora també el personal corresponent als intercanvis universitaris, encara que reduït bàsicament a l’Occident desenvolupat. Que aquesta emigració jove, limitada econòmicament, però tampoc miserable, escull amb preferència les zones més airejades del Raval o Ciutat Vella no crec que sigui una notícia que necessiti moltes explicacions: els cors de les ciutats, quan no han caigut en mans del crim, són irresistibles pels viatgers. I només per tal d’afavorir en les millors condicions possibles la vibrant i renovadora capacitat de mesclar-se, les velles i orgulloses ciutats europees haurien d’imprimir als seus cors el ritme i el confort del present.
Per Barcelona —i fins i tot per Catalunya— aquesta situació presenta totes les aparences d’un repte històric. La ciutat —com, per altra banda, totes les ciutats de referència europees— ha acariciat repetidament la possibilitat de convertir-se en un pol d’irradiació cultural. Almenys des de la recuperació democràtica, els diversos programes polítics dels responsables del govern ciutadà han deixat entreveure la necessitat d’aspirar a aquesta distinció. Pot discutir-se, contemporàniament, la pròpia possibilitat —i la pròpia necessitat— que un barri qualsevol del planeta civilitzat pugui accedir avui a les categories més o menys mítiques —o fins i tot als seus simulacres més humils— del Saint Germain de Hemingway, el Bloomsbury d’Strachey o del Manhattan del big bang artístic dels vuitanta. Entre d’altres coses, perquè això necessita la coincidència al temps i a l’espai d’un nombre apreciable de gegants i d’una massa apreciable de bons comentaristes: ni uns ni altres són fàcils d’obtenir. També és possible que aquesta noció clàssica de pol cultural resulti obsoleta en un present marcat per la fragmentació i per l’agrupació a les xarxes telemàtiques d’interessos que no comparteixen un espai comú. Però encara que, al meu entendre, la ciutat és la garantia més sòlida de la perdurabilitat d’una relació que s’estableixi en totes les dimensions de l’home, aquest no és per mi ara l’assumpte cabdal. L’assumpte és que Barcelona, el projecte cultural de Barcelona, no ha resultat massa reeixit pel que respecta a l’emergència d’unes cultures perifèriques sòlides. Només, i amb molts treballs i amb molta indiferència per part de l’establishment cultural, s’ha aconseguit consolidar als últims anys una generació d’artistes flamencs que es compten entre el millor que ha donat mai el gènere, no només a Catalunya sinó també a Espanya sencera. Però l’off Barcelona ha produït molt pocs resultats ressenyables, sobretot si es té en compte que entre els anys seixanta i setanta el creixement urbanístic i vegetatiu de Barcelona i la seva àrea metropolitana té pocs elements possibles de comparació a Europa. És evident que les hipòtesis per explicar aquest forat indiscutible de la cultura del país poden ser moltes i explicables cadascuna des de molts punts de vista. Però sembla rellevant assenyalar que la falta, no ja d’aquest privilegiat ecosistema que avui apunta en el Raval, sinó de les condicions més elementals de desenvolupament de la sociabilitat col.lectiva en tantes i tantes perifèries metropolitanes, alguna cosa haurà tingut a veure en la consolidació del forat.
Així, el projecte cultural del Raval és per Barcelona no sols una operació urbanística, d’higienització necessària, democràtica, ineludible. Això és importantíssim, potser el més important. Però darrere hi ha també en joc la possibilitat que la cultura pàtria es vigoritzi i obri una escletxa pertorbadora en la tradició.
El matí, el passeig meditable, acaba al número 20 del carrer Riera Baixa. Lailo és una tenda que ven roba de segona mà, antiga fins als setanta, com matisa. Una d’aquestes tendes que vint-i-cinc anys abans s’haguessin instal.lat al carrer Tuset o a un passatge de Sant Gervasi. El desplegament ha arribat doncs fins a Riera Baixa, abans humit i sinistre carreró, convertit avui en una estupenda falca per als vianants. Està just a la frontera: a cent metres, creuat Hospital el món acaba: "Más allá del valle no hay ningún camino", alertava Marlon Brando a El rostro impenetrable. Robadors —impertèrrit— i la seva desembocadura a la que anomenen Plaza Negra, a la vora de Sant Pau, col.loquen el passejant davant l’evidència del vell món de la prostitució grotesca i verinosa. Entorn de la plaça aguaiten els ionquis i tot el tràfic habitual. És possible que sigui mer efecte del passeig, que ha estat llarg, i de les cabòries, que han estat probablement inútils. Però els miro, a uns i altres, i em fan l’efecte de ser maniquins disposats pel reclam d’una exposició grandiosa, irònica i final.