La intervenció regeneradora a Ciutat Vella
TEXT: Joan Fuster i Sobrepere

Ciutat Vella 1983-1998: un pas de gegant per a la seva millora
TEXT: Joan Busquets

A l’entorn de Ciutat Vella. Identitats i diversitats a les ciutats
TEXT: Joan Subirats

Dins la ciutat
TEXT: E. Miralles

Cultura i crim
TEXT: Arcadi Espada

De l’horitzontalitat a les noves infraestructures
TEXT: Pere Cabrera i Massanés

Ciutat Vella, el futur de Barcelona
TEXT: Xavier Casas i Masjoan


     

 

TEXT: Xavier Casas i Masjoan,
Primer tinent d’alcalde
President del Consell Municipal del districte de Ciutat Vella

Ciutat Vella, el futur de Barcelona

 

Des de mitjan segle XIX fins a l’actual etapa democràtica, ben entrats ja els anys vuitanta, la Ciutat Vella havia resultat indegudament perjudicada per l’expansió que va fer Barcelona més enllà de les seves antigues muralles. No hauria d’haver estat així, però el fet és que, durant més d’un segle, el procés de creixement de la ciutat nova va anar en paral.lel a la degradació de la ciutat antiga. El conjunt de barris que quedava dintre de les 400 hectàrees emmurallades s’havia convertit en un dels centres urbans més densos de tot Europa. L’any 1986, més de 100.000 persones vivien en un entorn que s’havia deixat degradar urbanísticament, socialment i econòmicament i al qual els poders públics havien donat l’esquena durant moltes dècades. Paradoxalment, era el mateix territori des d’on els representants dels poders públics

—si més no dels poders locals— prenien les seves decisions. En la segona meitat dels anys vuitanta vam començar a trencar aquell absurd antagonisme entre la nova Barcelona i Ciutat Vella.

El panorama, d’entrada, no era gens esperonador. Tots els factors negatius derivats del desenvolupament industrial de Barcelona primer, i de la forta crisi econòmica dels anys setanta després, s’havien concentrat ferotgement a Ciutat Vella. L’atur, el consum d’estupefaents i la prostitució troben el medi de cultiu en un conjunt de barris marcat per la degradació de l’habitatge i el patrimoni arquitectònic i per afectacions històriques, previstes en reformes que s’havien planejat a començaments del segle XX però que mai no es van fer realitat. Com a conseqüència de tots aquests factors molta gent va marxar cap a altres zones de la ciutat, amb la mateixa intensitat que noves onades d’immigració s’ubicaven en aquell entorn degradat perquè era l’únic al qual podien accedir.

Així doncs, es va fer necessària una política global, un pla d’actuació integral per abordar, simultàniament, els problemes urbanístics econòmics i socials del nucli històric de la ciutat. Calia actuar de forma prioritària, i així s’està fent des de 1987 en la millora urbanística i la qualitat de l’habitatge, en la millora de la mobilitat i les actuacions de benestar social, en la millora de les infraestructures, la dotació d’equipaments, la seguretat ciutadana i la promoció econòmica. I tot això calia fer-ho tenint molt clares tres regles bàsiques: concertar les actuacions entre els veïns, els comerciants i les administracions públiques; concentrar al màxim els esforços humans i econòmics, i actuar amb la màxima agilitat i celeritat.

Els plans especials de reforma interior (PERI) es van aplegar en un sol document i es va posar en marxa l’Àrea de Rehabilitació Integrada de Ciutat Vella (ARI) que, des de fa més de dotze anys, està permetent l’actuació coordinada de les administracions públiques i les associacions de veïns de cada barri per a la revitalització del districte en tots els aspectes. Es van crear instruments específics per a la gestió del canvi: l’Oficina de Rehabilitació de Ciutat Vella i l’empresa Promoció de Ciutat Vella S.A., una societat amb majoria de capital públic municipal i de la Diputació de Barcelona però amb la participació de sectors privats com empreses de serveis, comerços i entitats financeres.

Amb aquests instruments, Ciutat Vella es disposava a emprendre la difícil aventura de trencar amb la tendència decadent a la qual semblava haver estat condemnada durant un segle i mig. S’ha produït l’obertura d’espais per a noves places i espais lliures, la construcció de nous habitatges, la ubicació d’equipaments diversos, tant de ciutat com de barri, la creació de noves instal.lacions esportives i l’extensió progressiva de la cultura de la rehabilitació. Les actuacions preventives, especialment en matèria de drogues i de seguretat ciutadana, van fer possible un seguit d’efectes positius en cadena: l’impuls del turisme i del comerç, més riquesa per als barris i més benestar en general, un nou impuls per a la inversió i la regeneració. Les universitats i els grans equipaments culturals han fet la resta.

Els resultats ja es poden veure ara a la Barceloneta, a la façana marítima o al Port Vell; al Barri Gòtic, amb els espais per als vianants, les noves places; a la Rambla, que ha millorat els seus edificis i torna a lluir el reconstruït Liceu; al Nucli Antic, amb l’obertura de l’avinguda Cambó; al Raval, amb el Pla Central del Raval i altres actuacions. Tot aquest procés sens dubte tindrà un lloc d’honor en la història contemporània de Barcelona. Ciutat Vella ha recuperat la seva autèntica ànima. Després de 2.000 anys, el cor de Barcelona torna a bategar amb força i projecta Barcelona cap al nou segle.