portada

Barcelona, memòria d'un segle

La dècada de la Reforma

 

La primera dècada del segle XX va quedar, en el record dels barcelonins, com els anys de les bombes i la Setmana Tràgica, els anys de l'esventrament del barri bell per la Via Laietana i els anys de l'esclat del transport públic basat en una electrificació cada cop més present als carrers. En canvi, aleshores no feien gaire cas al que ara, amb perspectiva històrica, considerem que va deixar una empremta més fonda en la personalitat de la ciutat: l’arquitectura modernista.

I en el terreny polític, van ser els anys del naixement de la Lliga i del partit radical, que van desterrar els vells partits dinàstics de l’Ajuntament i que, enfrontats de vegades i col.laborant altres estones, van fer d'aquella dècada una de les més fecundes de la vida municipal d’aquest segle que ara s'acaba.
Els periodistes Josep Maria Huertas i Jaume Fabre inicien, amb aquest reportatge, una sèrie que, al llarg de deu capítols, sintetitzarà la història de Barcelona del segle XX. Dècada a dècada, es repassaran els grans fets polítics i socials però també els petits canvis que, poc a poc, han transformat la vida quotidiana dels barcelonins, amb articles de Rafael Pradas.

 

L'obertura de la Via Laietana

De l'obertura de la Via Laietana se'n va dir aleshores la Reforma. Completava la primera reforma iniciada el segle anterior amb la realització de l'eix transversal Ferran - Jaume I - Princesa i la urbanització de la Plaça Reial i la plaça de Sant Jaume.

 La Via Laietana, que travessa l'antiga Barcelona emmurallada des de la plaça d'Urquinaona fins al mar, és el testimoni en pedra d'una època d'homes de negocis que van fer del catalanisme una bandera i van saber combinar els seus interessos amb tota una filosofia sobre el sanejament del nucli antic.

 Per finançar les obres, per primera vegada els polítics municipals van constituir un pont entre ells i els banquers mitjançant un contracte de tresoreria amb el Banco Hispano-Colonial. La circulació entre els dos costats del pont va ser tan intensa que es va arribar a produir una veritable confusió entre qui eren els regidors i qui eren els banquers. Francesc Cambó, dirigent de la Lliga, partit amb un important pes específic a l'Ajuntament quan es va fer la Via Laietana, es va reservar el solar de la cruïlla amb la nova avinguda de la Catedral. Amb la Lliga Regionalista, fundada en començar el segle, naixia una nova raça de polítics, molt vinculats al món de les finances.

 El contracte entre l'Ajuntament i el Banco Hispano-Colonial es va signar el 24 d'octubre de 1907. Les obres van començar oficialment cinc mesos més tard, amb un simbòlic cop de pic donat pel Rei a la casa número 77 del carrer Ample.

 Va ser una obra ben plantejada. Es va deixar feta tota la infraestructura: clavegueres, pavimentació, enllumenat... i fins i tot els túnels per a una futura línia de metro que no hi va començar a passar fins vint anys més tard. S'han escrit molts elogis sobre el que va significar l'obertura de la Via Laietana, però s'oblida gairebé sempre el seu immens cost social. Les expropiacions no van afectar només el terreny de la calçada i les voreres, sinó també una franja de vint metres a cada costat, per a nova edificació. 2.199 habitatges van ser destruïts, sense donar cap alternativa als llogaters que els habitaven. Més de 10.000 persones van haver de buscar un altre lloc on viure, mentre que als dos costats de la nova via s'aixecava una pantalla de noves edificacions de les quals els propietaris podrien aconseguir rendibilitats molt més altes.

 Des del punt de vista monumental el cost no va ser tan alt, perquè els pocs edificis d'interès que van quedar afectats es van desmuntar i es van traslladar pedra a pedra a d'altres indrets: la casa del gremi de calderers, a la plaça de Sant Felip Neri; o la Casa Padellàs, ara seu del Museu d'Història de la Ciutat, a la Plaça del Rei, per exemple.

 Amic de carrerons on mai no tocava el sol s'hi va fer arribar una alenada d'aire que aleshores va ser fresc i que ara està carregat de diòxid de carboni. Però un conjunt urbanístic únic, format per carrerons medievals, va quedar definitivament malmès. Vuitanta carrers van ser esborrats del mapa i del nomenclàtor urbà. Aquesta és l'altra cara de la Reforma.

 

Republicans i regionalistes a l'Ajuntament

La composició de l'Ajuntament de Barcelona durant el primer quart del segle XX va donar com a resultat un equilibri de forces entre els partits republicans i la Lliga, fundada el 1901. Cap dels dos grups no pot atribuir-se en exclusiva els mèrits d'aquells anys de fecunda activitat municipal, perquè cap no va mantenir el govern local de manera hegemònica amb prou durada com per fer-ho i la major part dels anys el que va funcionar millor va ser un govern de col.laboració entre els dos grups. Si els anys 1904 i 1905 la majoria era clarament republicana, els tres anys següents la Lliga va col.laborar estretament amb els republicans, que encara mantenien la majoria. A partir del 1909 i fins al 1913 va continuar l'hegemonia republicana, encapçalada aleshores pel partit lerrouxista, fundat el 1908. Els anys 1914 i 1915 van ser anys de col.laboració radical amb la Lliga, a causa de l'equilibri de forces entre els dos grups polítics i del fet que els seus interessos no eren tan allunyats com podria semblar. Tant Francesc Cambó com Pich i Pon, aleshores primer tinent d'alcalde (que era qui realment manava a l'Ajuntament, més que l'alcalde nomenat governativament fins al 1917) eren homes de confiança de l'AEG, empresa amb forts interessos en el procés d'industrialització català, que va estar en la base de la futura Exposició d'Indústries Elèctriques de 1914, després transformada en l'Exposició de 1929 a Montjuïc. El 1911 l'Ajuntament radical va fer la concessió de l'enllumenat públic a Barcelonesa de Electricidad, controlada per l'AEG, i Cambó era l'advocat de la Societé Financière de Transports et Entreprises Industrielles (SOFINA), molt relacionada amb l'AEG.

 En un altre terreny la no sempre reconeguda col.laboració entre republicans i regionalistes va donar fruits tan saborosos com l'aprovació del pla d'enllaços elaborat per Leon Jaussely, el 1905, que va marcar profundament el desenvolupament urbanístic posterior de la ciutat: l'obertura de la Via Laietana; la urbanització de Montjuïc; el cèlebre pressupost de cultura aprovat el 1908, base de la construcció de tot un seguit de modèliques escoles municipals, o el posterior programa de realització de parcs públics al capdavant del qual es va posar Nicolau Maria Rubió i Tudurí.

 

La Rosa de Foc

L’aplicació pràctica de la teoria de la propaganda pel fet, vinculada als corrents violents minoritaris dins de l’anarquisme, va arribar a Barcelona amb retard. Quan a Europa ja començaven a apagar-se els ecos de les bombes de Ravachol i dels magnicidis de les dues últimes dècades del segle XIX (Alexandre II, Sadi Carnot, Sissi, Humbert I, McKinley...), Barcelona encara seguia terroritzada per les bombes en començar el segle XX, fins al punt de guanyar-se el qualificatiu de la Rosa de Foc.

Ja el 1893 Paulí Pallàs havia atemptat sense èxit, amb una bomba, contra el capità general Martínez Campos i el mateix any, en venjança per l'execució de Pallàs, Santiago Salvador va llançar la bomba del Liceu. El resultat van ser vint morts i 27 ferits.

 El 1896 una bomba llançada al pas de la processó del Corpus i que va causar dotze morts va servir d’excusa per fer centenars de detencions entre dirigents anarquistes. Molts van ser desterrats i cinquanta jutjats a Montjuïc: cinc penes de mort, executades el 4 de maig de 1897. La resta van ser penes d’entre vuit i vint anys.

 En començar el nou segle les bombes van seguir esclatant als carrers de Barcelona. Entre moltes altres, el 1904 una va causar tres morts al carrer Ferran, i el 1905 una altra va provocar dos morts a la Rambla. El mateix any hi hagué un atemptat frustrat contra el cardenal Casañas i l’any següent va explotar una bomba en un urinari de la Rambla i va ser assassinat Carlos Angulo, enginyer director del port de Barcelona. El 1908 una dona va morir per una bomba al carrer Peu de la Creu i una altra explosió va commocionar la Boqueria. Part d’aquestes bombes es van atribuir a Joan Rull, confident de la policia que fou finalment detingut, jutjat i condemnat quan sembla que volia extorsionar les autoritats que fins aquell moment li havien donat cobertura.

La Setmana Tràgica, a finals de juliol del 1909, va tancar aquella dècada sangonosa. Cap grup polític no va voler fer-se càrrec de la direcció del moviment revolucionari i el balanç de la intervenció de l’exèrcit va ser de cent morts, 500 ferits i milers de detinguts. Cinc dels detinguts van ser executats, entre ells Francesc Ferrer i Guàrdia, que no hi tenia res a veure. La seva mort va ser de fet un intent d’ofegar el moviment laic de l’Escola Moderna.

 

L'electrificació

Quan el segle XX trucava a la porta, s'instal.laven en algunes cases les primeres bombetes i s'inaugurava la primera línia de tramvia elèctric, la de Gràcia, inaugurada el dia de Sant Joan de 1899. Va ser el començament de l'expansió definitiva del transport públic, fins aleshores molt limitat amb els seus vehicles de tracció animal o de vapor. En pocs mesos es va electrificar la resta de línies que depenien de la mateixa empresa que el tramvia de Gràcia: la de la Barceloneta, la del Poblenou i el ramal de la Gran Via i el Passeig de Sant Joan.


Façana de la Casa Batlló

El 1901 es va inaugurar la línia de tramvies elèctrics d'Horta i el mateix any l’emprenedor doctor Andreu posava a disposició de tots els ciutadans una manera còmoda i ràpida de situar-se al cim del Tibidabo: un funicular elèctric.
El 1902 es va electrificar el tramvia de Sant Andreu; l’any següent, els de Sarrià, les Corts i Sant Gervasi, i el 1904, el de Sants. El 1905 es va electrificar el tren de Sarrià, el primer tren d'Espanya a utilitzar aquesta força motriu.

 L’electricitat havia començat a ser una realitat a Barcelona a l’últim quart del segle XIX. El 1876 la fàbrica Batlló va ser la primera a dotar-se de llum elèctrica, el 1885 es feien els primers assajos d'il.luminació elèctrica a la Rambla i el 1893 l’Ateneu Barcelonès adoptava l’enllumenat elèctric com una manera de donar més relleu a les seves exposicions. A les cases particulars, l’entrada de l’electricitat va ser més dificultosa. En les seves memòries, Josep Maria de Sagarra recorda que el 1899 "fou instal.lada a casa nostra la il.luminació elèctrica". Però era una situació força excepcional: la difusió domèstica de les bombetes no va prendre importància a Barcelona fins al pas de la segona dècada a la tercera i, sobretot, a partir de l’Exposició de 1929 a Montjuïc.

 En els serveis públics, en canvi, la introducció fou més ràpida, i en el transport, esclatant. L’energia elèctrica que feia anar els tramvies provenia de la central del Paral.lel, aleshores només amb una de les tres xemeneies que amb els anys s'han convertit en un dels elements bàsics de l’sky line barceloní.

 

El modernisme de classe B

El Nadal de l'any 1906, el Passeig de Gràcia va estrenar un nou aspecte, amb els fanals modernistes dissenyats per Pere Falqués que encara avui, perduts enmig del trànsit i perduda completament la seva funció subsidiària de bancs, constitueixen la principal senya d'identitat d'aquesta via urbana. Tres anys abans s'havia posat la primera pedra del monument al doctor Robert, a la plaça Universitat. Són les dues obres modernistes públiques més importants, en una dècada que va ser rica en obres privades del mateix estil arquitectònic.


Detall del Palau de la música, inaugurat el 1908
©Lluís Salom

Limitat simbòlicament per l'Exposició de 1888 i la mort de Joan Maragall el 1911, el modernisme va tenir una certa continuïtat en la dècada següent, amb obres d'un gran interès encara que plenes de barreges estilístiques, com la plaça de braus Monumental o algunes obres ja influïdes per l'art déco. Però el nucli central de les obres millors i de més gran puresa cal cercar-lo en l'última dècada del segle XIX i la primera del segle XX

Va ser en aquells anys quan l'Eixample es va omplir d'obres d'arquitectura modernista, en totes les seves categories, des dels edificis nobles fets per arquitectes de fama, actualment amb protecció monumental, fins als de classe B o a les molt modestes cases de mestres d'obres vagament inspirades pels aires de la moda. Sobretot l'esquerra de l'Eixample és plena d'aquestes construccions que Hernández-Cros ha definit com "un cas clar d'assimilació epidèrmica dels trets formals modernistes en una arquitectura no culta". Encara a la dècada dels trenta es practicava aquest improvisat modernisme d'imitació a les casetes que es multiplicaven a les urbanitzacions de la perifèria barcelonina.

 És aquest rudimentari modernisme de classe B, com el va qualificar Carles Sindreu, el que dóna personalitat a l'Eixample, potser més que els famosos edificis que consten ja a totes les guies turístiques com de visita obligada. Aleshores va ser un estil mal acceptat i criticat des de tots costats. A la postguerra es van portar a terme destruccions que ningú no va lamentar aleshores, com els baixos de la Casa Lleó Morera. Ha hagut de passar molt de temps perquè els barcelonins s'adonin de les joies que tenien al Quadrat d'Or.

 

 

Rafael Pradas

LA VIDA QUOTIDIANA A BARCELONA, 1900-1910

Els barcelonins del 1900 tenen poques comoditats. En iniciar-se el segle, l’alta burgesia viu en torres, en palaus –encara no ha deixat del tot la Ciutat Vella- o als millors pisos d’un Eixample que encara s’està fent, ja que només han passat quaranta anys des de l’aprovació del pla Cerdà. Les classes benestants viuen als pisos baixos, perquè residir al principal és signe de riquesa. Durant el decenni s’instal.len a Barcelona els primers ascensors, rebuts amb més curiositat que altra cosa. Amb el pas dels anys, s’inverteix la tendència i és signe de distinció social viure als pisos alts, àtics i sobreàtics.

L’habitatge popular no té cap comoditat i això es nota, sobretot, sota temperatures extremes, especialment el fred. No hi ha cap dels aparells que ara, en el pitjor dels casos, fan suportable la vida a casa, ni la modesta estufa elèctrica o de butà ni el senzill ventilador. El braser és un dels estris més estimats de la casa i al seu voltant es reuneix la família a l’hivern. L’escalfallits, amb brases de carbó a dins, intenta apaivagar el rigor del fred a les cambres humides. El menjador i la cuina són els dos grans centres de reunió familiar.

Una llar és molt autosuficient. Les dones de les classes populars s’hi arreglen els cabells i els dels seus fills i també cusen una bona part de la roba de la família. Una de les tasques més pesades és rentar la roba. El lleixiu per a la bugada s’ha de fer a casa o anar als safarejos públics, que, en alguns barris, perduren fins als anys cinquanta. Els tintorers ambulants sovintegen les cases. També un cop a la setmana, el dissabte, es neteja la casa: es fa dissabte. I es piquen els matalassos; els més afortunats els tenen de llana, però els de borra o les simples màrfegues són els més corrents.

Una altra feina ben pesada és cuinar. La dieta és poc variada i alguns dels aliments més corrents d’avui dia (per exemple, el pollastre), són un luxe. Se sol comprar a la plaça (la del Ninot és la més barata de Barcelona) o als venedors ambulants, però no hi ha neveres i els aliments s’han de consumir de seguida. Els més delicats es col.loquen en un carner, a les eixides. S’ha de coure en fogons o en cuines de carbó. Per això els carboners són una autèntica institució.

LA DIFÍCIL AVENTURA DE LA HIGIENE PERSONAL

Si alguna cosa ha canviat radicalment al llarg de tot un segle ha estat la higiene personal. Entre el 1900 i el 1910, la banyera s’introdueix definitivament a les cases riques de nova construcció o nou parament (el bidet, considerat un exotisme amb connotacions eròtiques, trigarà molt més), però treballadors, menestrals i classes mitjanes han de fer mans i mànigues per anar prou nets. Cal dir que en l’època que estem examinant, moltes cases no tenen aigua i cal anar-la a buscar diàriament a la font. És, sens dubte, una de les tasques més feixugues de la llar que, com la majoria de les feines més dures, sol correspondre a la dona.

La gent es renta, normalment, a la pica de la cuina, el mateix lloc on els homes, amb l'ajut d’un mirall, s'afaiten. Un gibrell serveix per a la higiene del peus, però un cop a la setmana –de vegades, més de tant en tant- cal recórrer als cubells per rentar-se alguna cosa més que el clatell i les orelles. Per poder fer aquesta operació, durant l’hivern cs'ha d'escalfar l’aigua.

Amb el pas dels anys, aquestes incomoditats es van suavitzant i així apareix una mena de dutxa, que sembla una regadora de grans dimensions, que cal penjar ben alta i té capacitat per a dues dutxes: amb la primera estirada de la cadena hom es pot mullar i ensabonar i amb la segona es pot esbandir. És fàcil imaginar com quedaven les cuines, les galeries o les habitacions després de feta aquesta operació. El cert és que fins al final dels anys seixanta va haver-hi, a Barcelona, banys públics municipals on, per una mòdica quantitat, es tenia dret a una dutxa amb aigua calenta, sabó i una tovallola neta. Va ser una gran solució per als habitants de moltes cases que no disposaven de les mínimes possibilitats de dur a terme una higiene personal en condicions, tal com han demostrat, a la pràctica, les intervencions que s’han hagut de fer a Ciutat Vella.

Les obligades necessitats diàries no eren pas més fàcils de fer: els excusats, comunes o felips (una manera poc respectuosa de mantenir viu en el record popular la figura del rei Felip V) es trobaven, sovint, als patis, eixides o galeries, i en molts casos s’havien de compartir amb altres veïns. No hi havia paper higiènic i després de cada ús, calia llençar-hi aigua. La preocupació dels metges higienistes, que començaven a predicar les virtuts de l’esport i dels banys de mar, topava amb la dura realitat quotidiana.

MOURE’S PER LA CIUTAT

No es pot dir que els barcelonins del primer decenni del segle es moguin gaire. Cal recordar que no hi ha vacances (excepte per a les famílies d’un elevat estatus social). I que la feina i el lloc de residència es troben íntimament units. Totes dues coses redueixen notablement les necessitats de desplaçament. Els botiguers o comerciants, per exemple, solen viure al pis principal, damunt del seu local de negoci, on fan vida –en el sentit més estricte de la paraula- els aprenents. Els treballadors industrials viuen, majoritàriament, als barris on es hi ha les fàbriques o els tallers (Sant Martí, el Poblenou, Sants, Sant Andreu, Gràcia, etc.).

 Unes quantes línies de tramvia de tracció animal cobreixen les necessitats dels desplaçaments per l’interior de la ciutat, i connecten el centre amb els punts més allunyats (Gràcia, Sants, Sant Martí, Horta, Sarrià, etc.). A partir de 1899, s’inicia la seva electrificació. El 1906 circulen, per un passeig de Gràcia sense asfalt i sense llambordes, els primers autobusos de gasolina, batejats amb el pompós nom d’òmnibus-automòbils; però hauran de passar encara quatre anys fins a l’entrada en servei dels anomenats automòbils de lloguer amb parada fixa, una complicada manera que tenien els diaris de l’època de referir-se, senzillament, als taxis. Entre el 1900 i el 1910, circulen per Barcelona molt pocs vehicles a motor que conviuen amb els mètodes tradicionals de transport. Les diligències fan el servei entre Barcelona i les poblacions on no arriba el tren, i els cotxes de cavalls encara esperen –al costat dels nous i luxosos taxis- els viatgers que arriben a la ciutat amb ferrocarril o per mar. Les mercaderies són transportades per carreters, però els petits embalums els traslladen mossos que es lloguen amb el seu carro de mà. Un personatge ben popular i ben necessari a la vida dels barcelonins del nou segle és l'ordinari, que manté molts lligams entre la ciutat i els pobles dels voltants i de tot Catalunya.

Es pot dir que la gent camina molt. En efecte, molts desplaçaments es fan a peu, tant pel cost del transport com per l’aprensió de molts barcelonins pels nous sistemes (tramvies elèctrics, autobusos a motor). Les excursions a la rodalia de Barcelona (el Montjuïc encara sense urbanitzar, la Collserola llunyana o feréstega o la idíl.lica Mina al costat del riu Besòs) es fan naturalment a peu. Però la revolució del transport amb prou feines ha començat. I no ha de parar: el 1910, partint de l'hipòdrom, sobrevola Barcelona el primer avió que es veu a la Península, pilotat pel francès Jules Mamet. Els barcelonins creuen que ja ho han vist tot.

 

 

Plaça de Catalunya

Les intervencions urbanístiques a la plaça de Catalunya són una constant des del començament de segle. Aquest punt de trobada de la Rambla, les rondes i el Passeig de Gràcia, veritable frontera entre la ciutat vella i l'Eixample, semblava destinat a ser el nou centre de la ciutat des del dia que van caure definitivament les muralles. Ildefons Cerdà no ho va entendre així. El seu pla d'eixample no preveia cap plaça. Va ser l'Ajuntament qui va ordenar la construcció del nou espai públic, i per aquest motiu va organitzar un concurs d'idees que va guanyar Pere Falqués. La primera plaça de Catalunya, iniciada l'any 1902, consistia en dues grans vies amb forma d'aspa rematades al centre per una font i envoltades de palmeres. Dissortadament, la plaça no trobaria en les dècades següents la seva articulació amb la resta de la trama urbana. Les remodelacions, el canvi d'usos, la progressiva substitució d'edificis vells per altres de nous es repetirien fins als nostres dies.