portada

ENTREVISTA Núria Escur

Joan Batlles i Alerm

El sacerdot que va voler entendre els laics

Encara que ha lliurat moltes batalles, mossèn Joan Batlles passarà a la història per una en especial: haver estat l’apòstol defensor de la intervenció dels seglars a l’Església. Roman en el magma de la memòria d’aquells que un dia van ser joves i van voler canviar el món amb una manera diferent de veure la religió, ja fos des de l'obrerisme, l’escoltisme, la política o la pedagogia activa. Aquest home de 81 anys encara té moltes coses per explicar als joves d’avui.

Fa sis anys que viu a la rectoria de Santa Maria del Pi, on el va acollir mossèn Josep M. Vidal. Va arribar-hi després de ser director del Centre d’Estudis Pastorals i després del tancament de portes de la Balmesiana, la casa on havia viscut durant tantíssims anys. Aquí comparteix els seus dubtes, que els té, i les seves conviccions, que defèn a ultrança, amb altres eclesiàstics. Aquí menja en comunitat. Pel balcó es filtra l’enrenou dels turistes que discuteixen a les terrasses de la plaça, els crits dels quals sembla que vulguin desmuntar la pau ecumènica que respira aquesta habitació amb balancí i azalea.
Però a aquest home que un dia va ser Creu de Sant Jordi, fill de la Garriga i la infantesa més pietosa, gairebé res no aconsegueix d’arrabassar-li el gest conciliador. Per això és conegut com el religiós que va voler apropar-se als seglars des de dues premisses irrenunciables: la catalanitat i el sentit de la llibertat. Encara que el distreguin, sempre torna a la seva idea inicial.
No és un sacerdot convencional. Es nota en tot, des de la seva manera d’adreçar-se a qui li parla aguditzant la seva mirada blavenca fins a la manera de no sorprendre’s per gairebé res. Si tots els homes d’Església fossin com ell, juro que augmentaria el nombre de creients. Ara bé, mossèn Batlles és hermètic pel que fa a les seves coses, com si tota la vida li haguessin importat més els altres que ell mateix, i en aquest aspecte sembla que no canviarà pas.

- Com haig de dir-li: mossèn, reverend, doctor...?

Amb el tractament més simple: per a la gent jo sóc mossèn Batlles.

- I quan mossèn Batlles, de 81 anys, mira enrere, creu que ha arribat on volia dins l’Església?

Bé, és que mai no em vaig proposar arribar a res. Sempre creia que seria la vida la que em portaria per on el meu destí i els meus superiors decidissin. Tot va començar l’any 1929, en el seminari de Barcelona.

- Com sap un nen de dotze anys que la seva vocació religiosa és autèntica?

Pel que sembla, van veure en mi un noi pietós. El rector va dir: "Aquest que té veu d’espavilat podria llegir a l'església. Aquest noi servirà". I va comentar: "Tu seràs el meu petit hereu". I llavors vaig saber que volia ser sacerdot, però amb aquella claredat de l'infant, la claredat sense reflexió.

- Les circumstàncies històriques que van viure els de la seva generació, els van fer madurar més de pressa?

Sens dubte. Sentíem als grans, durant la República, sentíem com es dividien entre els mateixos catòlics. Aquí, a Catalunya, molts havien seguit les directrius del bisbe de Vic, Torras i Bages, un home de talent. En vam aprendre que l'Església catalana està molt arrelada al país. No sap ni vol actuar al marge de la seva gent.

- Quin sector de l'església recelava més d'aquest ideari torrasià?

El sector integrista carlí, que recelava de les idees renovadores. Veia en la República un enemic per al catolicisme.

- Quan es consulten referències seves, sempre es troba un denominador comú: "l'eclesiàstic que més ha fet pels laics".

I fixi's que en això no he inventat res. He estat un aprenent. En aquella línia innovadora en què ens vam ficar alguns quedava clar que el món dels laics havia de trobar el seu lloc dins l'Església. Durant la República vam crear, encara que va tenir poca vida, Joves Cristians de Catalunya. I allò va ser un veritable planter de cristians laics. Homes i dones amb esperit crític.

- Coneix cap laic que es preocupi més per la religió que un creient?

És que si s'hi preocupa, ja no és estrictament laic. Avui dia hi ha molta gent que creu en l'Evangeli, però no en l'Església. I aquest és un diàleg difícil però convenient. A Barcelona mateix hi ha persones que professen religions molt diferents, cosa que ens estimula a valorar la profunditat en les nostres conviccions. I això també passa en política: és la legítima diversitat. I és evident que hi ha un munt de persones de molt bona fe que no es declaren cristianes.

- La fe, però, no és un do, un estat de gràcia, al qual un no pot arribar només desitjant-ho? No té fe qui vol sinó qui pot?

Això és cert. Però hi ha un component racional, tenim raons humanes que ens fan decantar-nos per la fe. A la vida quotidiana també prenem opcions que no responen a la química i a la matemàtica. L'amor, per exemple.

- Algú va dir a Brossa una vegada: "Vostè està molt a prop de Déu, però d'esquena". Aquest és el prototipus de no creient amb el qual es troben?

Ens trobem amb persones llunyanes a la nostra ideologia, però pensem que, pel seu comportament, deuen complaure molt Déu. I en canvi, en el gremi... trobem gent que no ens satisfà.

- No ha tingut ni una crisi de fe?

Dubtes, sí. Vacil•lacions, sí. Obscuritats, sí. Qui digui que no les ha tingudes mai és que viu a la lluna o que menteix. El que passa és que, de vegades, cal distingir això de la vida de fe, que és una qüestió merament vital i que depèn d'una intervenció misteriosa. Els deixebles de Jesús, però, no tenien res de misteriós, eren humans, estaven plens de defectes i alguna virtut.

- El Concili Vaticà II va llançar una frase al món: "L'Església és santa i pecadora".

El món és ple de sants, és a dir, de bones persones, i de pecadors perquè fem coses molt grosses. I és en aquesta barreja on rau l’essència humana per definició. Cal assumir-ne els errors.

- Això mateix opina el bisbe Casaldàliga quan enumera els defectes de l'Església: "A mi l'Església em dol perquè l'estimo".

He llegit el llibre d'Escribano que ha fet sobre ell, el premi Gaziel. I és absolutament recomanable. Estic d'acord amb Casaldàliga perquè el deure d'aquells qui estimem l'Església és mantenir una actitud de discerniment (etimològicament, capacitat de discernir és esperit crític). En el Concili es va encunyar una frase: "L'Església ha de renovar-se sempre", cosa que significa que no solament hem d'escoltar les crítiques que vénen de fora, sinó que, de tant en tant, hem de preguntar-nos: "Creieu de veritat que ho estem fent bé? Segur que el nostre llenguatge és adient al temps d'avui? De debò són aquests els problemes que senten les persones?..."

- Si depengués de mossèn Batlles modificar alguna cosa de l'Església catòlica actual, què canviaria demà mateix?

Això ho he pensat, no ho improviso: m'agradaria que l'Església deixés participar més a les persones. No em refereixo a participació quant a accions. Abans es creia que el seglar podia ser un mer executor d'idees, però sempre que fossin les que decidien els seus superiors. D'aquí va sortir aquella frase: "Acció Catòlica és la llarga mà de la jerarquia".

- Llavors el que vostè no pot suportar és la imatge d'una Església classista.

Classista al seu si, on coexisteixen diverses categories. Avui dia ja hi ha la intenció de vèncer això. Si ho preguntes als bisbes, tots et diran que sí, és clar, que s'ha d'acabar amb aquesta idea classista... però no acaben de saber com fer-ho.

- No és una conseqüència lògica, fins a cert punt, que un organisme tan complex com l'Església generi certa superposició de poder i un organigrama on uns guanyen i altres perden?

Però ens obliga a tantes comissions, a tants grups, a tants organismes... que de vegades es perd l'essencial pel camí. Els muntatges prenen massa protagonisme.

- Vostè va escriure una vegada "molts protocols i solemnitats que ens envolten no tenen res a veure amb l'exercici propi del nostre ministeri". Quin d'aquests gestos el molesta més encara avui?

A mi em molesta molt el concepte d'Església jeràrquic. Crec que és absolutament necessari que anem modificant el concepte d’Església, perquè l'Església no és ni el Papa sol ni els bisbes sols.

- Església som tots?

És clar. La comunitat. Però per això em molesta que diguin, de vegades, els mitjans de comunicació: "L'Església ha dit, l'Església ha opinat... tal cosa". No senyor, haurien de dir: "El Papa ha dit" o "tal bisbe ha opinat". Perquè no m'agrada que es posi en veu d'una sola persona el criteri general.

- Li desagrada que parlin en nom de tots?

És clar, perquè no és veritat i la gent s'ho creu. Un senyor que fa de secretari d'una conferència episcopal ha de fer la seva feina, però no ha de fer de portaveu.

- Quina opinió li mereix el Papa actual?

L’inconvenient és que fins i tot el Papa està sotmès a les opinions que es creen al seu voltant. Si vas cap enrere i mires el que hauria de ser un papa veus la figura de sant Pere. Compari.

- En aquest sentit preferiria Joan XXIII.

Joan XXIII ens va seduir, les coses com són. Ens va seduir a tots encara que en la seva gestió també es poden trobar ombres no resoltes. Però aquell home va ser un gegant. Fins i tot a voler abans que ningú una Església participativa.

- Doncs sembla que no va poder resoldre-ho, perquè vostès encara estan lluitant per això.

Ell va convocar el Concili perquè va admetre que no es veia capaç de fer-ho tot sol. I convidar els seus "germans de professió" a aquesta decisió va ser d'una categoria extraordinària. En aquests sentit, "visca el papa Joan".

- Quan l'Església s'estableix com a poder, comença a corrompre's?

Adopta del poder molts avantatges i moltíssims defectes. Per exemple, em molesta una cosa de la qual no tenen la culpa ni el Papa ni els bisbes: que es faci creure a l'opinió pública que els grans actes i les manifestacions multitudinàries faran avançar l'Evangeli.

- Sens dubte, l'escenari de l'Evangeli és molt més sobri.

És l'escenari del desert! I quan a Jesús li ofereixen temptacions d'aquesta mena, respon amb frases emblemàtiques: "Tots els regnes d'aquest món no m'interessen, us els podeu quedar". I que quedi ben clar que això hauríem d'aplicar-nos-ho tots, jo el primer. Un ha de xiular-se a si mateix si veu que no va pel camí recte.

- I quan les dones podrem ser sacerdots? No hi ha cap raó bíblica que ho prohibeixi.

Cap ni una. El fet que Jesús escollís homes com a deixebles té una raó cultural. I dotze, perquè eren les dotze tribus d'Israel. Però, de la mateixa manera algú podria haver dit: "Ei... ell només va escollir jueus, per tant els apòstols d'ara només podran ser jueus". Segons el meu parer, crec que aquesta encara no és una qüestió prioritària.

- Què és prioritari per a vostè?

Entendre que hem de ficar-nos al cap que és diferent l'Església al Japó que l'Església a Catalunya o l'Església a Castella. Parlar de la Conferència Episcopal Catalana no és cap banalitat, no. Per respondre als problemes d'una terra cal palpar-la. I això no es resol des de Madrid.

- Doni'm un consell. Cada vegada que sento parlar de la manca de vocacions religioses em convenço més que si no fos obligatori el celibat, el nombre de persones que dedicarien la seva vida al sacerdoci augmentaria. Estic equivocada?

En absolut. És una opinió que compartim molts, però cal reflexionar-hi; és una qüestió que no es pot prendre a la lleugera. Però els problemes de fe no estan absolutament lligats a l'existència del celibat. Si reduïm el concepte d'Església al de clergue, llavors sí que en falten, molts.

- Si no sorgeixen més vocacions, caldrà plantejar-se un nou paper del sacerdot?

Una vegada vaig participar en un seminari a la Universitat de Prada. En una sessió el vicari general de Perpinyà ens va explicar la seva experiència: "Una vegada, en el seminari -va dir- vam començar a resar perquè hi hagués més i millors sacerdots. Ho hem anat fent cada any. I ara ens hem adonat que, des que vam començar a resar per les vocacions... les vocacions han anat disminuint! Vejam, què passa? És que Déu ens té abandonats? No pot ser. Potser no sabem resar? Tampoc no és això. Conclusió: probablement Déu ens està demanant un altre tipus de sacerdot". No tot és culpa del celibat, quan es viu com a opció pensada. El celibat és elogiable.

- Permeti'm que li pregunti si vostè mai no s'ha enamorat.

Vejam. És clar que alguna vegada vaig pensar, sobretot d'adolescent, "caram, aquesta noia, que n'és de bonica, que simpàtica, que agradable... Si jo hagués de casar-me, li aniria al darrere". Sí, això sí. Però no em deixava captivar. El celibat s'accepta.

- S'accepta millor que anar al front?

Jo vaig ser uns mesos al front. I vaig ser dels que vam dir: "A la guerra? Jo no". El que ara se'n diu ser objector de consciència i llavors denominàvem emboscats. Vam decidir fugir i amagar-nos.

- Va arribar a agafar un fusell?

Sí, sí, però mai no vaig saber fer-lo servir.

- El van trobar?

Sí, i vaig estar a la presó. I vaig sortir-ne gràcies a una amnistia.

- També s'ho deuria passar malament quan, en nomenar-lo el 1953 conciliar diocesà d'Acció Catòlica, el van acusar de ser massa renovador.

La veritat és que ho teníem molt negre.

- Vostè havia estudiat Teologia a Roma (on es va ordenar el 1943) i, per a molts, el seu nom era garantia de noves idees, renovadores, europees, que podien aplicar-se aquí.

També vaig ser present en el primer bombardeig de la Guerra Mundial, no em vaig lliurar ni d'això. Torno a Barcelona i passo uns anys de vicari de parròquia, una època tranquil.la. Després de la victòria de Franco, l'Església va poder tornar a viure, però era una Església que ens feia patir molt. Per exemple, veten el cardenal Vidal i Barraquer perquè consideren que el seu catalanisme és un perill per a la unitat nacional.

- Quin panorama es troba a Barcelona el 1953, quan se li encarrega reorganitzar la joventut, tornar-la a engrescar?

L'Església triomfalista s'havia desinflat, i els joves amb ella. Alguns s'havien cregut que la victòria de Franco havia portat també la victòria de Crist Rei. I la joventut dels anys cinquanta ja no era la dels anys trenta, era la gent d'escoles com Virtèlia. La cosa estava difícil perquè tot el que feia olor de catalanitat estava prohibit. Gent com el doctor Modrego pensava que això no podia ser, "tan dirigits per Madrid". Algú els va xiular el meu nom. Ells esperaven un messies i jo vaig tenir l'encert de començar a generar contactes amb bisbats i reunions amb sacerdots i gent jove.

- Expliqui'm què era el mètode jocista que van aplicar amb els joves d'aquí.

Va ser un gran encert pedagògic. Va ser el mètode que va orientar els moviments de laics, a Europa, a partir dels anys vint. Es tractava de fer que els joves pensessin a partir de la seva realitat, normalment la realitat del món obrer. I a partir d'aquí, fer-los reflexionar: això lliga amb l'Evangeli? Veure, jutjar i actuar, aquesta era la trilogia.

- I els cursets de cristiandat als quals aconseguien emportar-se a Mallorca nois incrèduls que tornaven absolutament creients?

Jo vaig ser molt crític amb això, perquè no seguien la línia d'encarnar el sentiment religiós. Resultava buit.

- Els rentaven el cervell?

Si fa no fa. Els convencien a través d'un sistema impositiu. Tot i que tenia els seus efectes, que els funcionava, no era el meu estil. Això no construïa persones. Era el mateix funcionament que el d'una secta que imposa els seus llaços afectius.

- Aquells joves eren diferents dels d'ara?

No jutjaré els d'ara perquè no els conec tant. Però tinc por, molta por. Por a la superficialitat, que siguin autòmats. I Jesucrist va venir a fer persones lliures, no autòmats. Llibertat il.lustrada.

- Quin va ser el seu pitjor enemic, en la seva actuació com a conciliar dels joves?

El règim franquista veia amb mal ull la nostra tasca renovadora.

- El van amenaçar alguna vegada?

Recordo que telefònicament. Ens acusaven, primer, de catalanistes. Després tenien malsons amb el fantasma del comunisme. Els que em trucaven es feien dir Cruzados de Cristo Rey i deien coses com ara "t'està esperant el dipòsit de cadàvers". I això va durar fins a la mort de Franco.

- Digui'm el seu pitjor pecat venial.

Tenint en compte que els pecats mortals només els sap Déu... Passa que tots som un popurri, no ens entenem, perquè si no n'hi hauria prou amb seguir el que ens diu la consciència. A mesura que vaig envellint, el que més em dol és haver pecat per omissió.

- Llavors es penedeix més del que no va fer que del que ha fet.

De vegades penso que hauria d'haver intercedit en favor d'algú. O que quan vaig tenir un càrrec important en lloc de callar-me, hauria d'haver estat més valent i denunciar coses que vaig veure en el funcionament intern de l'Església.

- Posi-me'n un exemple.

Haver defensat més algun sacerdot. I si per culpa meva algun sacerdot es va secularitzar?

- Ja sé que el secret de confessió existeix, però sense donar-me pistes del pecador, digui'm el més peculiar que li han confessat mai.

Doncs, sincerament, el que passa és que les confessions de la gent són d'allò més superficial que es pugui imaginar. Quan sents algú que et demana perdó i se sent culpable perquè no va resar en llevar-se o perquè no va fer el senyal de la creu... llavors et convences que no ho han entès, que no ens hem sabut explicar. N'hi ha per dir-li: "No calia que vingués per això, home, vagi-se'n tranquil". O et deien: "Es que vaig tenir distraccions involuntàries mentre resava". Jo també, home, jo també.

- Quin és el despertador infalible que indica on comença el pecat?

Les altres persones. Quan fa mal a una altra persona.

- I si fa mal a un mateix?

Això passa quan confessen coses que tenen a veure amb la sexualitat, per exemple. No entenen que emborratxar-se de plaer va contra un mateix. De vegades descobreixen que han transgredit una norma però no aprofundeixen, ni se n'assabenten, de la naturalesa del pecat.

- Mossèn Batlles té por de la mort?

Sí. Perquè m'agrada fer coses com la que estem fent ara, conversar, anar més enllà. Penso sovint en la mort. No temo el que vingui després perquè tinc la sort de creure en la resurrecció, encara que com deia el poeta Maragall: "Què més ens podeu donar en una altra vida i el món ja és tan formós?" Però pensar en això no és bo ni et treu la por. Si llegim l'Evangeli ens adonem que al mateix Jesús la mort li va fer molta por. Conclusió: a mesura que envelleixo crec que hauria d'anar més al gra, que no em queda gaire, que haig d'actuar, fer coses...

-No li agradaria morir-se sense haver fet...

Això m'inquieta molt. Em diuen que hauria d'escriure els meus records, les meves memòries i a mi em fa molta mandra. Perquè posaria mil coses i no me'n surt ni una. Jo no tinc la satisfacció dels que creuen que ja ho han fet tot en la vida i que poden morir-se tranquils.

-Un sacerdot, internament, no es jubila mai...

Jo no em jubilaré mai ni com a cristià ni com a humà. És de l'única cosa que estic segur.