portada

 

LA PREGUNTA

El Liceu i l’Auditori a l’abast

de tothom?

 

 

Els preus de les entrades dels nous equipaments musicals barcelonins han aixecat certa polèmica sobre la política que seguiran l'Auditori i el Liceu. Hem plantejat la qüestió a Ferran Mascarell, director de l'ICUB, al crític musical Agustí Fancelli i a la liceista Montserrat Vives, que responen a la pregunta que se'ls proposa des de punts de vista i una manera molt diferents. En el rerefons dels raonaments bateguen qüestions com: qui paga la cultura?, fins on pot arribar el negoci privat en un equipament públic?

 

Fotos: Eduard Olivella

Per a tothom,
naturalment

 

 

Ferran Mascarell,
Director gerent de l’Institut de Cultura de Barcelona

 

A l’abast de tothom? Naturalment. Liceu, Auditori i el Palau i tots els altres equipaments culturals públics, és a dir per a tots els públics. Qualsevol equipament, vell, nou o renovat, s’ha de fixar uns objectius i ha d’emprendre una gestió acurada. Un dels objectius fundacionals de l’Auditori -i també un dels objectius del nou Liceu- és no solament mantenir el públic, sinó també ampliar-lo obrint-se a la recerca de públics nous, cosa que implica estar molt atents a les noves demandes que es van produint i actuar en conseqüència a l’hora de respondre-hi, és a dir, en programar l’oferta.

Tots dos equipaments estan treballant d’acord amb aquesta perspectiva, és a dir, tenen clars els objectius esmentats i comencen a aplicar una política de gestió -amb programes d’abonaments i diverses fórmules, cada un en el seu àmbit i a la seva manera- encaminada a trobar aquests públics nous. On és aquest públic? A la ciutat, és clar. Hi ha tota una generació de creadors de músiques cultes o populars, tota una generació d’intèrprets, de promotors, i sobretot un gran nombre d’aficionats a la música i de persones que no han pogut gaudir pràcticament mai del fet musical en viu, tot un extens sector de ciutadans que gairebé diria que per ell mateix justifica plenament la construcció d’un gran equipament nou com l’Auditori. A ell, cal dirigir-s’hi, entendre les seves demandes i atendre-les. I això reclama una gestió presidida per una gran ambició cultural i una clara obertura de mires. Ni aquest sector de públic potencial ni ningú podria entendre de cap manera que un nou establiment musical no fos governat amb la màxima ambició i cooperació entre les administracions públiques que en nom, i amb els impostos, de tots els ciutadans l’han fet possible.

L’obligació de l’Administració pública és obtenir el màxim rendiment social dels equipaments. Aquest objectiu no és en absolut incompatible, sinó més aviat al contrari, amb la participació del sector privat en l’ús d’aquests espais. Estem assistint a un moment de grans canvis que modificaran en pocs anys i d’una manera profunda el panorama de les músiques a tot el món. La música és un fenomen de globalitat, cada dia més transcultural. És un sector on participa un nombre creixent d’agents amb interessos de vegades coincidents, però sovint divergents. Els creadors, els intèrprets, els promotors, els representants, els editors, els executius propietaris de les cases discogràfiques, els directors de festivals, els gestors dels establiments públics...

És un sector on tradicionalment els grans mitjans audiovisuals com la ràdio i la televisió hi tenen interessos de naturalesa diversa, i ara molt especialment condicionat per les noves tecnologies que sens dubte donaran enormes facilitats al consum massiu de música enregistrada i afectaran d’una manera o altra els hàbits de consum de música en viu. És un sector en el qual les relacions entre allò que és públic i allò que prové de la iniciativa privada tindran moltes possibilitats d’ampliar les seves respectives àrees de presència. Tota aquesta revolució està canviant molts hàbits i formes de creació, producció i consum; modifica les relacions entre creadors, programadors, promotors, intèrprets i públic. És en aquest context -i no pas en esquemes o judicis previs fixats en altres èpoques- on s’han d’inserir les polítiques de difusió musical, que no es limiten als grans equipaments, sinó que s’estenen als centres cívics i socials, als districtes i als barris, perquè tinguin eficàcia i facin realment un servei.

Tenim tres equipaments de primer ordre, el Palau ampliat, el Liceu reconstruït i l’Auditori de nova planta, i d’ells se’n deriva una densitat demogràfica determinada -per cert, i contra el que preveien alguns pessimistes, l’altíssima ocupació de totes les sales de l’Auditori els primers mesos no ha fet perdre assistència al Palau- d’acord amb la qual es basteixen les polítiques de gestió més eficients per assolir els objectius fixats. Aquests objectius són clars: Liceu i Auditori a l’abast de tothom, és a dir, de tots els públics, vells i nous, i també dels creadors i de tots els agents que d’una manera o altra són protagonistes del sector. La política de les administracions responsables ha de saber trobar les vies per aconseguir que aquests objectius siguin realitats, es converteixin en resultats. De la capacitat de gestió, de l’eficiència, l’adaptabilitat i els reflexos d’una gestió sensible al context de canvis que es produeixen i es produiran en el sector musical dependrà, per tant, l’èxit de l’empresa.

 

L’espai de la música
entre el sector privat i el públic

 

 

Agustí Fancelli,
Periodista i crític musical

 

1. Oferta
L’obertura de l’Auditori de Barcelona el març passat ha modificat sensiblement el mapa de l’oferta de música a Barcelona, molt especialment pel que fa a l’àmbit de la música clàssica. Dues mil places més a la sala gran –finalment no hi van entrar les altres 337 inicialment planificades per ordinador, però incompatibles amb la realitat-, a les quals cal afegir les 400 de la sala polivalent i, per a la temporada 2000-2001 si es compleixen les previsions, les 700 de la sala de cambra. Al Palau de la Música, n’hi caben 2.000 més, i al Liceu, que s’inaugurarà a la tardor, 2.324. Això sense comptar altres espais que també programen aquesta música, algun d’ells tan notable com el Teatre Nacional de Catalunya, al qual, cal suposar, s’afegirà en el futur la Ciutat del Teatre.

La pregunta que cal fer-se és ben òbvia: tenim mitjans per tenir en marxa tot això? I mitjans aquí vol dir tot, començant per uns pressupostos raonables per crear nous públics, amb una tasca divulgativa i promocional adequada, i omplir aquests nous espais. Barcelona té la tendència sistemàtica a crear l’òrgan abans que la funció. I no sempre aquesta és una derivada tan immediata i raonada del primer. Molt bé, ara ja tenim les cadires, i més que en tindrem d’aquí a poc temps. Què en farem? Tot just ara comencem a parlar-ne.

"L'aplicació d'una tarifa de lloguer baixa a canvi d'unes entrades assequibles seria en aquest cas una forma de subvenció indirecta potser més afectiva que les que estan funcionant actualment i que tan poc satisfan a uns i a altres".

Programació
Els promotors privats de concerts de la ciutat tenen una resposta lògica: llogarem les cadires per fer els nostres concerts i guanyar-nos la vida, nosaltres i els artistes que representem, amb el preu de les entrades i les minses subvencions que rebem de les administracions. És una resposta típica d’empresari. A l’altre extrem de l’escena tenim entrades de platea a 23.000 pessetes i això, que constitueix un rècord entre les ciutats espanyoles, escandalitza, crea fins i tot certa alarma social. La veritat és que sona molt malament, perquè la frase políticament correcta diu que la música és un bé cultural d’interès general; o sigui, que hauria d’estar a l’abast de tothom. Ara bé, la música, cal pagar-la: ho han de fer uns o altres, però cal pagar-la. Afegim immediatament, a fi de no caure en falses demagògies, que cap concert del país ni de la seva capital té aquests preus desorbitats. Els molts que fa l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, malgrat el barroquisme del nom que podria dur-nos a pensar una altra cosa, són a preus ben ajustats, i es tracta d’un conjunt professional de nivell força acceptable.

El debat inexistent
Potser el que ha passat en aquest país és que el diàleg entre l’esfera pública i la privada ha estat deficient, ple d’incomprensions, malfiances i estranyes pors. La mateixa paraula subvenció està absolutament desprestigiada en el llenguatge comú, entre uns perquè, així que la senten, sospiten que hi trampa i entre altres perquè la consideren una engruna que no els fa sortir d’un mal pas. Recels com aquests fan molt difícil l’establiment d’un terreny neutral fèrtil perquè hi broti la flor d’hivernacle més delicada de la condició humana: l’entesa sense renunciar als propis interessos, la negociació oberta, l’establiment d’un programa d’objectius assolible per una banda i per l’altra.

I malgrat tot, les condicions per dur a terme aquest diàleg no semblen les més dolentes. Hi ha avui molta més oferta, tant de concerts com de llocs per convocar-los. Hi ha més públic: de tant en tant mirar de recordar com eren les coses vint anys enrere ajudaria a asserenar moltes vehemències. Que cal crear nous públics? I tant. Però aquest, precisament, és un interès que comparteixen promotors privats i administradors públics. Si aquests darrers tenen l’obligació legal de fer-ho, especialment a través de l’educació, els primers també han d’estar-hi implicats, si és que són bons professionals, per estrictes raons de mercat de futur.

Les administracions controlen els espais: hi programen espectacles i els lloguen per tal de mantenir-los. La primera activitat té un contingut clarament cultural, la segona és d’ordre estrictament econòmic i, per tant, el mercat està autoritzat a dir-hi la seva: si hi ha més oferta de places, en principi els lloguers haurien d’abaratir-se. No s’hi val que, pel fet que les administracions estan alhora manant als mateixos llocs, es posin d’acord i el mercat quedi exclòs, sense capacitat d’influir.


© Antoni Bofill

"La direcció actual del Liceu ha creat torns fora d'abonaments, d'altres a preus reduïts, miniabonaments... També hi haurà representacions a bon preu al "foyer", a les onze de la nit, per als que pleguen tard, i fins i tot els diumenges al matí, per a les criatures".

Cada centre ha d’estar regit per criteris gerencials per tal d’aprofitar els recursos de la millor manera i espavilar-se perquè la seva oferta de serveis sigui més atractiva que les altres.

Imagino la cara somrient dels promotors després d’haver llegit aquest darrer paràgraf. M’agradaria molt que continuessin somrient quan les administracions els demanessin rebaixar els preus de les entrades a canvi d’un lloguer inferior. Aquestes tenen tot el dret a fer-ho en virtut de la seva primera obligació, la que s’ocupa que vagi per bé el nivell cultural i musical de la població. És obvi que aquest augment de nivell no passa només per una política de preus, però que també hi passa és indiscutible. I les administracions regides amb criteris valents de gestió pública estarien perfectament legitimades per establir tarifes de lloguer diferents segons el preu al qual sortirien a la venda les localitats. L’aplicació d’una tarifa de lloguer baixa a canvi d’unes entrades assequibles seria en aquest cas una forma de subvenció indirecta potser més efectiva que les que estan funcionant actualment i que tan poc satisfan a uns i altres.

La utopia?
Potser a partir d’aquesta primera negociació sobre diners que podria fins i tot satisfer les parts implicades –avui em sento optimista, què hi farem- podrien venir altres formes de col.laboració igualment amb beneficis recíprocs. Lawrence Foster es queixava l’altre dia, en la presentació de la propera temporada de l’OBC, de les dificultats que tenia per aconseguir que bones batutes internacionals passessin pel pòdium barceloní, perquè es tracta d’una formació amb poca projecció internacional. Cal preguntar-se pel que fa a això si els contactes entre l’orquestra pública i els promotors privats locals han estat prou fluids per mirar de resoldre el problema. Per exemple: s’han aprofitat els bons contactes internacionals del director d’Ibercàmera Josep Maria Prat? L’empresari podria ser un bon mediador. Hi té legítimes expectatives de benefici com a representant d’un artista que podria actuar a Barcelona. Però l’orquestra també tindria el benefici: un altíssim benefici en motivació artística; i el públic: als preus de sempre podria escoltar una batuta de prestigi reconegut.

I si volem fer volar encara més la utopia potser algun dia públics i privats podrien posar-se d’acord sobre programacions, igualment sobre la base del benefici mutu. Un diàleg, amb música pastoral de fons, que més o menys sonaria així: "Com que tu has programat enguany això que no s’havia fet mai a Barcelona [o a Catalunya, o a Espanya: és un exemple], la propera temporada jo faré allò altre, que en certa manera dóna continuïtat al discurs encetat".

S’imaginen? Semblaria un país normal. Però permetin-me que els digui que això acabarà passant. La música d’aquest país i el país d’aquesta música acabaran sent normals. No hi ha cap altre camí possible a l’horitzó més que el de l’entesa mútua entre l’esfera pública i la privada. I a qui es pregunti allò de per què ell ha de pagar una cosa tan elitista com la música clàssica no cal respondre-li que tots hem pagat el Velòdrom d’Horta, els que no anem en bicicleta tant com els que sí ho fan. Els maximalismes no fan més que fomentar monòlegs.

 

Entrades barates però de visibilitat reduïda
Aprofitar els nous espais

 

Montserrat Vives Malondro,
assídua del Liceu des de fa quaranta anys i membre del Grup de Liceistes del quart i cinquè pis

 

L’Auditori és un espai gran, amb bona visibilitat gairebé per a tothom i amb preus assequibles, encara que les entrades més barates són precisament les de visió reduïda. Que hi hagi localitats d'aquesta classe en una sala del segle XXI és inacceptable. Se'm dirà que al Palau de la Música tampoc no es veia bé des de tot arreu, però no oblidem que era una sala amb forma de ferradura i de principis de segle. El públic ho sabia i ho acceptava, però en una construcció moderna, això no es pot tolerar.

Pel que fa al Liceu, va deixar d'estar a l'abast de tothom el dia que un director general anterior al que hi ha ara va tenir la idea lluminosa i democràtica de numerar els seients de general i destinar-los per a abonats, o sigui, que es va carregar els únics seients lliures del teatre. La Direcció actual sembla que ha fet el possible per contrarestar i esmenar aquest disbarat mitjançant la creació de torns fora d'abonament, d'altres a preus reduïts, miniabonaments... També hem pogut veure que hi haurà representacions a bon preu al foyer, a les onze de la nit, per als que pleguen tard, i fins i tot els diumenges al matí, per a les criatures.

El Liceu pot ser un teatre d'òpera a l'abast de tothom que tingui interès a anar-hi, si aconsegueix treure's de sobre aquest tòpic que arrossega des de fa anys: que és un teatre car i elitista. Hi ha gent que arrufa el nas quan li parlen del nostre Teatre, i és que es deu creure que només hi van marquesos i fabricants de teixits. Per començar, de marquesos n'hi ha ben pocs a Catalunya, i de fabricants de teixits, cada dia menys, per desgràcia.


© Antoni Bofill

“La ciutat és un lloc de múltiples activitats, però també punt de trobada i de conversa. I aquest lloc s’identifica amb l’espai col.lectiu o públic, que pot ser a l’interior o a l’exterior dels habitatges i en espais tancats o oberts, segons el clima i la cultura urbana de cada ciutat: patis, carrers, places, parcs, cafès...”.

Jo vaig començar a anar-hi als quinze anys, i érem una colla ben nombrosa de joves que anàvem a fer cua al carrer Sant Pau per tenir un bon lloc a general, aquesta general tan injustament abolida. I no érem milionaris ni fills de magnats del comerç. Ens agradava l'òpera i no ens frenaven els sacrificis per veure els nostres ídols.

Si es vol atreure els joves als espectacles culturals i no s'acaba d'aconseguir, no es pot dir que és perquè els espectacles culturals són cars. Estic farta d'aquest tòpic. Que calculin el que es gasta un xicot o una noia en un cap de setmana, entre tabac, discoteques, copes i benzina. Si no van als concerts de música clàssica o a l'òpera és perquè no els interessa. Manca una bona educació musical a l'escola, una bona difusió als mitjans de comunicació (quan programen òpera sembla que ho facin d'amagat i a hores ben tardanes per no molestar l'audiència) i també, naturalment, preus econòmics. Però falta, sobretot, caldo de cultiu i espectacles atractius.

Cal que les televisions i les cadenes de ràdio donin notícies i facin crítiques de les òperes, entrevistes amb els cantants, reportatges que els facin populars entre la gent del poble. Ho han fet amb els tres tenors i ha funcionat; que ho facin amb altres, sobretot amb les noves figures. Que la gent aliena a la lírica vegi que les sopranos, els barítons i els baixos són joves com ells, macos i prims, que els divos vells i panxuts són un tòpic. I que al Liceu i allí on es fa òpera hi va gent jove, professional i moderna. Que no és un reducte de gent antiquada i gran... carregada de joies.

En el cas del nou Liceu es pot fer molta d'aquesta labor, i estic segura que es farà, perquè ho porten persones joves i que no són saberudes. No diré que l'òpera sigui un gènere condemnat a l'extinció, però alguna òpera sí que ho està. Obretes tipus Linda de Chamounix, amb aquella orquestració més aviat minsa i aquelles melodies de pa sucat amb oli, no les salven ni les pirotècnies d'una Gruberoba. Però n'hi ha moltes altres que no es fan i podrien elevar el nivell, per exemple moltes de Meyerbeer. Si no surten autors nous, que es revisi bé l'armari i segur que se'n troben d'interessants, encara que siguin antics.

Ara tenim espais a l'abast de quasi tothom. Si no se'ls aprofités, seria llàstima.