portada

Barcelona, memòria d'un segle

Quan mataven pels carrers

 

La dècada dels anys deu va estar marcada per la injustícia i la violència, que es van accentuar en acabar la Primera Guerra Mundial i augmentar el preu de les subsistències. Cap altre títol s'escau més que Quan mataven pels carrers, títol de la novel.la de Joan Oller, per definir el que va succeir a Barcelona en aquella època, que si hagués passat als Estats Units hauríem tingut desenes de films explicant-t'ho, com va passar amb la lluita dels gansters a Chicago.
A la ciutat dels anys deu conviu la misèria dins de les cases de molts amb el descobriment del temps d'oci per les classes mitjanes i altes. És l'època daurada del Paral.lel, es creen els primers parcs d'atraccions, es construeix la Monumental i els frontons bullen de gent. Són també els anys de les primeres escoles municipals, d'epidèmies de tifus que causen milers de morts i del naixement de l'aeroport del Prat.

TEXT: Josep M. Huertas i Jaume Fabre

 

El naixement de la CNT

Les males condicions de vida laboral van dur els obrers a organitzar-se, el 1910, en un sindicat anarcosindicalista, la Confederació Nacional del Treball (CNT). Vagues que uns cops aconseguien resultats concrets i d'altres només frustració van anar radicalitzant l'actitud d’alguns militants, que van optar per la violència.

La patronal, per la seva banda, va contractar Rudolf Stallmann, un aventurer alemany que emprava el fals títol de baró de König, que va organitzar un grup de pinxos que es van dedicar a donar mort als obrers que més se significaven.


© AHCB

També va esperonar la creació dels Sindicats Lliures, en realitat un sindicat groc amb un altre estol de pistolers. Des del Govern Civil, Severiano Martínez Anido completava, a partir del 1920, el règim de terror ideant la llei de fugues: deixaven anar, sempre de nit, uns sindicalistes detinguts per qualsevol motiu i els tirotejaven unes quantes cantonades més enllà. Així van morir en set anys, els que van del 1916 al 1923, 27 patrons, 27 encarregats i 229 obrers.

Ja ho diria Joan Manent, l'alcalde anarquista de Badalona dels anys trenta: "la sang obrera era la més barata del món". En total, comtant vianants i altres, 307 assassinats que justifiquen de sobres el títol de "Quan mataven pels carrers".

 

Les fonts del tifus

"En començar les primeres humitats de la tardor, una tragèdia local vingué a rebaixar les sangs i a condensar l'atenció de la gent dins el desastre de les pròpies alcoves. Les aigües de Barcelona van infectar-se i esclatà una de les més implacables epidèmies de tifus que mai s'hagin registrat en el nostre país." Així recordava una de les pàgines negres de la ciutat Josep Maria de Sagarra en les seves esplèndides memòries.

El doctor Ramon Turró, que dirigia el Laboratori Municipal, va detectar l'inici de l'epidèmia en la infecció observada a les aigües d'una font del carrer d'Aristòtil, a Sant Andreu, a mitjan setembre de 1914. L'octubre es va dictaminar que l'aigua procedent de Montcada no podia beure's perquè portava el tifus. La por a suspendre el subministrament va fer vacil.lar l'Ajuntament. Turró, davant la greu situació i l'augment de la mortalitat, va optar per pintar amb una creu vermella les fonts que no podien ser utilitzades. Cal tenir present que molta gent no tenia aigua corrent i feia servir la de les fonts.

Els resultats finals van ser esfereïdors: 9.278 persones van estar contaminades, de les quals 2.036 van morir (d'altres fonts rebaixen la xifra a 1.877). El 28 de novembre es considerava dominada l'epidèmia.

No va acabar aquí el flagell de les epidèmies, que tant van marcar la Barcelona del segle XIX. Una grip fortíssima va causar, durant la tardor de 1918, un total de 1.554 morts.

 

Les primeres escoles municipals

L'ensenyament no s'havia considerat seriosament, fins al segle XX, responsabilitat dels poders públics. A Barcelona l'oferta pública era ridícula i quasi tot el sistema escolar es basava en centres privats i religiosos. Els índexs de desescolarització eren esfereïdors.

La Lliga, des de la Mancomunitat i des de l'Ajuntament de Barcelona, va començar a considerar la qüestió escolar com a cosa pròpia a partir del   1914.


© AHCB

La presència a l'Ajuntament, amb un pes important de regidors republicans especialment preocupats per les qüestions pedagògiques, va fer que el tema escolar esdevingués un dels eixos de la política municipal.

El punt de partida va ser el progressista pressupost de cultura que l'Ajuntament havia aprovat el 1908. La importància que havien pres moviments pedagògics com l'Escola Moderna i els centres escolars vinculats als ateneus obrers havia creat una oferta pedagògica amb uns continguts ideològics que no podien satisfer gens la burgesia industrial, i finalment aquesta va considerar convenient fer una oferta pròpia de places gratuïtes d'ensenyament públic de qualitat. Això va ser possible perquè van existir mestres de categoria que hi van aportar tot el seu esforç: Rosa Sensat, Pere Vergés, Josep Puig Elías, Artur Martorell...

El dia 8 de maig de 1914 l'Ajuntament va inaugurar per primera vegada una escola moderna, l'Escola del Bosc. La majoria de les classes es feien a l'aire lliure, i l'expressió corporal i la música hi tenien un paper força important. La positiva experiència de l'Escola del Bosc va animar a crear altres centres escolars municipals de característiques similars, un a la platja i un altre al Guinardó, en el segon parc municipal fet a Barcelona. També en el camp dels parvularis l'Ajuntament va optar per una línia avançada. Després d'enviar mestres becats a aprendre el mètode Montessori, va crear a Barcelona dos centres que l'apliquessin, la Casa dels Nens, al carrer Aribau, 155, i l'Escola Montessori del carrer Ataülf, 12.

Va ser l’inici d’una política que va interrompre la dictadura, però que va ser recuperada per la República. Una política escolar amb unes bases tan fortes que ni el franquisme la va poder destruir del tot. Les escoles municipals, sobretot les quatre més antigues, posades en marxa abans de la dictadura de Primo de Rivera, van ser als anys quaranta i cinquanta un oasi quasi increïble on es feien algunes classes en català i on s’aplicaven mètodes pedagògics completament allunyats de l’autoritarisme propi de l’època.

 

La domesticació de Montjuïc

De sempre hi havia hagut tradició d'anar a Montjuïc a passar estones de lleure. Les ermites que hi havia eren llocs de romiatge i les excursions solien acabar amb una fontada. Es van afegir a les ermites els menjadors a l'aire lliure, sempre prop de les fonts. S'hi anava el diumenge i hi havia ball sota l’ombra basardosa del castell. La nit de Sant Joan, sobretot, les fonts de Montjuïc es convertien en el lloc preferit de les revetlles, perquè a la muntanya hi creixia la berbena i aquell era el dia ideal per agafar-ne un pom i oferir-lo a la xicota. La Font del Gat va donar peu a una de les més populars cançons catalanes.

El tràfec de les pedreres i els camps de conreu de blat convivien amb indrets tranquils, amb prats i boscos de pins on els lerrouxistes feien els seus aplecs a començaments de segle. Aquest paradís va deixar de ser-ho quan financers barcelonins molt lligats a l'Ajuntament i a les naixents companyies productores i distribuïdores d'electricitat, van posar-hi els ulls per convertir-lo en el millor aparador publicitari dels seus interessos. Els terrenys verges de Montjuïc van ser triats el 1913 per organitzar, quatre anys més tard, una Exposició d'Indústries Elèctriques. Un reial decret va autoritzar l'Ajuntament a expropiar els terrenys, declarats d'utilitat pública. Es van encarregar projectes d'urbanització a alguns dels més importants arquitectes del moment i les obres van començar amb molta empenta el 18 de juny de 1915, amb una festa popular.

Així va posar-se la primera pedra de la urbanització de Montjuïc, la domesticació d'una muntanya. La guerra europea va aconsellar ajornar l'Exposició d'Indústries Elèctriques, però les obres no es van aturar i van servir el 1923 per a una exposició de mobiliari i el 1929 per a l'Exposició Internacional. L’Ajuntament de Porcioles ho va fer servir de calaix de sastre, i en començar l'última dècada del segle, uns Jocs Olímpics foren l’excusa per relligar l’amuntegament de coses disperses i completar-ne la urbanització.

 

Oci

Barcelona no va tenir només uns feliços vint, sinó també, i sobretot, uns feliços deu. Ja a partir del 1915 aproximadament els diners corrien amb facilitat, com ho demostra que es creessin al casino de l'Arrabassada el frontó Principal Palace i l'hipòdrom de Can Tunis per als aficionats a les apostes.

Però si els anys de la Gran Guerra i els feliços vint que van seguir van ser-ho sobretot per als que s'havien enriquit ràpidament amb els negocis vinculats a la contesa, els feliços deu van tenir, pel que fa a la diversió, un caràcter més democràtic. Van ser els anys de l'esclat de noves formes d'oci dels barcelonins. Més enllà de les festes majors, les fontades o les processons, que tenien caràcter gratuït, la segona revolució industrial va proporcionar als barcelonins noves maneres de passar l'estona, però pagant.


© Arxiu Huertas

O dit d'una altra manera, va haver-hi qui va descobrir la manera d'incorporar l'oci a la societat de consum.

Els anys deu, durant els quals es construeixen la plaça de toros Monumental i els primers parcs d'atraccions -el Turó Park, el Saturno Park, a la Ciutadella, i el del Tibidabo-, el Paral.lel viu la seva màxima expansió -l'any 1911 obre portes El Molino i Raquel Meller debuta a l'Arnau-, i s'inauguren el nou teatre Tívoli, moltes sales de cinema i alguns bars que esdevindran mítics, com el Zurich, l'American Bar, el Canaletes o el London.
No deixa de ser xocant que uns anys tan plens de tensions socials fossin també els que van fer entrar el temps de lleure en una nova època.

Anys plens de vida, en què el carrer pren protagonisme i la nit es configura com un nou espai per fer coses

. Anys en què la repressió eclesiàstica sobre els costums plega veles. I anys de grans contrastos, en què el soroll i els llums de la diversió tapen la misèria de dins de casa i sobretot la de més amunt del Pirineu.

 

El naixement de l'aeroport del Prat

El primer aeròdrom que va tenir Barcelona fou l'anomenat La Volateria, situat en terrenys del Prat de Llobregat. Era un nom irònic, que jugava amb el doble sentit dels avions voladors i de les granges de gallines que havien caracteritzat des de feia molts anys l'activitat econòmica del Prat.

L'aeròdrom de La Volateria va ser establert l'any 1916 per l'empresa industrial Pujol, Comabella i Companyia, que s'havia creat tres anys abans amb la finalitat de construir els primers avions nacionals. En els terrenys de La Volateria hi van crear, els pioners de l'aviació catalana, l'Escola Catalana d'Aviació. El primer aviador que hi va obtenir el títol fou Josep Canudas, que procedia del periodisme esportiu, igual que altres pioners de l'aviació catalana, com el fotògraf Josep Maria Co de Triola i Josep Maria Armangué.


© Arxiu Huertas

Armangué va morir en un accident amb el seu avió, on volava junt amb Manuel Hedilla, el 30 d’octubre de 1917.
D’aquell prehistòric aeroport va sortir el 1919 el primer vol regular, que va unir Barcelona amb Tolosa de Llenguadoc, i l’any següent el que va unir Barcelona amb Mallorca.

El 1934 la Generalitat de Catalunya va adquirir els terrenys i el va convertir en un servei públic. Per la seva banda, els militars havien creat, a uns dos quilòmetres de l'aeròdrom esportiu Canudas, un aeròdrom militar.

Va ser sobre aquesta base de pistes mínimament condicionades al Prat que el govern franquista va encarregar, l'any 1944, el projecte d'un aeroport internacional, inaugurat l'any 1949 amb el nom d'aeroport Muntadas, en honor d'un dels amos de l'Espanya Industrial, Carles S. Muntadas Prim, mort durant la Guerra Civil quan combatia amb l'aviació franquista. Aquell aeroport ha anat creixent fins a la realitat actual, que poca cosa té a veure amb aquella Volateria del 1916.

 

 

La vida
quotidiana


© Arxiu Huertas

POR A LA MALALTIA
Els barcelonins del segon decenni del segle tenen, amb raó, molta por de les malalties, sobretot de grans passes o epidèmies de tifus o de còlera, com les que s'han viscut el passat segle i encara presents a la memòria popular. L'octubre de 1918 es declara una forta epidèmia de grip que afecta 150.000 persones i que provoca nombroses morts. La causa cal trobar-la en condicions higièniques i sanitàries molt precàries que s'agreugen amb els focus d'infecció apareguts a Europa arran de la Gran Guerra.

La malaltia més temuda és la tuberculosi, la tisi, que causa estralls als barris populars de la ciutat i entre les persones més joves. El 1913 es crea el Sanatori Marítim de Sant Josep, a la Barceloneta, per atendre nens i adolescents escrofulosos, raquítics i tuberculosos, i la Junta de Protecció a la Infància s'encarrega d'organitzar estades a pagès de nens que tenen perill de contraure la tuberculosi pel seu contacte amb malalts de la família. La mala alimentació, la manca d'aire lliure, de sol i d'hàbits higiènics, els habitatges humits i insalubres, són els millors aliats de les malalties. La tuberculosi estarà present a Barcelona fins a la dècada dels cinquanta.

LA MÀQUINA DE COSIR
Encara que la màquina de cosir és un invent de mitjan segle XIX, es popularitza a Barcelona durant aquests anys. Un cert augment del nivell de vida la fa més assequible, parlant sempre en termes molt relatius, ja que, sovint, la seva adquisició comporta molts sacrificis i estalvis.

La màquina de cosir és un instrument imprescindible a les cases populars, on es talla i es cus bona part de la roba que porta la família. A les cases amb possibles no hi falta tampoc l'aparell per quan s'hi desplaça la modista o la cosidora. Anar a classes de corte y confección és, durant molt de temps, una assignatura obligatòria per a les noies, independentment de la seva classe social. El 1916, el Patronat d'Obreres, del Poblenou, una institució d'origen catòlic, organitza classes per ensenyar a cosir, brodar i fer puntes. Saber cosir permet, de vegades, que moltes dones puguin tenir una feina autònoma, alliberant-se d'altres tasques més pesades a la fàbrica o al taller. Les modistes, a més, tenen prestigi social i es configuren com el que avui en diríem un grup de pressió, com demostra el ressò de la seva festa, el dia de Santa Llúcia.

ELS PRIMERS BANYS DE MAR
Els banys de mar, gràcies a les recomanacions dels metges higienistes, guanyen adeptes. Ja no són simples pensades dels joves ociosos de l'alta burgesia, els primers que es llancen, també, a la pràctica d'esports exòtics com el tennis o el futbol.

Els banys de Sant Sebastià són els primers que hi ha a Barcelona. Abans de transformar-se en un balneari de luxe són una platja lliure, sense fer distinció entre homes i dones, i això provoca un cert escàndol. Els de La Deliciosa, Neptuno i Tritón són només per a homes. La Junta de Dames té un establiment per a dones i famílies i La Sirena admet solament dones. A la platja de la Mar Bella, al Poblenou (en una època en què els veïns d'aquest barri parlaven d'anar a Barcelona) s'hi desplacen barcelonins d'altres indrets, que s'acosten també a Badalona i Montgat.

Prendre banys de mar no vol dir haver de prendre el sol, perquè, sobretot entre les classes altes, la pell blanca és sinònim de bellesa i de distinció i per això les dones van a la platja amb para-sol. L'important no és el sol sinó els banys d'aire de mar, de gran reputació pel seu iode.

Rafael Pradas