portada

EL CIUTADÀ I EL BARRI

Ana, Antoni i Rogelio 

TEXT: Gabriel Pernau FOTOS: Enrique Marco

Ana Lebrón,
graduada escolar als cinquanta

(La Verneda)

Recorda molt bé el dia que va arribar a Barcelona, al final de la dècada dels cinquanta. Ella tenia 10 anys acabats de complir i, com tota nena de la seva edat, arribava emocionada pel viatge. Era el primer cop que sortia de La Luisiana, el seu petit poble, a cent quilòmetres de Sevilla. Conèixer una ciutat nova, fer nous amics, retrobar el pare després de vuit mesos de separació, el pis nou d'Horta... Tenia motius per estar contenta.

Les il.lusions es van aigualir al cap d'un temps. Ana Lebrón era la petita de tres germanes i s'havia de quedar a casa per ajudar. Mentre el pare anava a l'obra i la mare treballava de sastressa a casa, ella havia de fer encàrrecs i anar a comprar. Ja mai més no va tornar a escola. Va passar un any, dos anys, i quan va tractar de tornar a classe, era massa tard. Amb les nenes de la seva edat ja no hi podia anar, i no se sentia a gust amb les assistentes familiars de la parròquia. "Sabia llegir, escriure, multiplicar, i els pares van considerar, potser perquè era una noia, que era suficient. No els culpo, era una altra època. La consciència actual d'estudiar per tenir un nivell de vida més adequat no es tenia, almenys entre la gent del poble. El cas és que em vaig quedar molt baixa de cultura".

La petita Ana ja era una gran lectora de tebeos i dels llibres de les germanes. Els diumenges, demanaven 21 pessetes als pares i totes tres se n'anaven al cine Horta. Les pel.lícules d'estrena no estaven al seu abast. "A Barcelona, sols hi baixàvem a passejar i a veure aparadors", apunta.

Amb els anys, la família es va traslladar a la Verneda, a un pis millor. Feia poc temps que Ana Lebrón havia començat a treballar en un taller de confecció. La mort del dictador es veia propera. "Em vaig començar a adonar, crec que com tota la meva generació, del que havia suposat el franquisme. A la feina senties parlar dels problemes que alguns havien tingut en el món laboral, i vaig començar a pensar en les situacions que la gent com jo havia viscut", reflexiona.

L'any 1979 la vida d'Ana Lebrón va fer un gir brusc. No li va tocar la grossa ni va trobar una feina millor. Al contrari, va seguir treballant del que sempre havia fet. El canvi va ser més profund, personal. "Era conscient que em faltava cultura, i això em creava un greu problema de comunicació. Em fixava en com parlaven a la ràdio, però els meus coneixements eren superflus. El 1979 van obrir una escola d'adults al carrer Maresme, i... m'hi vaig inscriure.Volia una cultura general, aprendre a aprendre, saber interpretar un text, llegir els filòsofs, saber fer una equació, no tallar-me quan arribés a un lloc i em fessin escriure, no fer faltes d'ortografia, no quedar-meen els titulars dels diaris, entendre els polítics quan parlaven... No aspirava a fer una carrera, tan sols a saber, i com més millor".

-I ho ha aconseguit?

Bé, mai aconsegueixes del tot els objectius. Segueixo fent faltes d'ortografia, però m'he tret el graduat escolar i m'agrada molt llegir. Estic llegint Faust, i també he llegit Machado, Lorca, Proust, Cervantes, Sartre, Joyce, Homer, Baudelaire... M'agraden els clàssics. Parlen dels problemes universals de l'home.

-I la universitat?

Em fa certa por, però no descarto res. Saps que l'any passat set alumnes de l'escola van aprovar l'examen d'ingrés? Ja ho veurem. Sento pànic per les matemàtiques.

 

Antoni Albiol,
pescador

(Barceloneta)

Té un marcat accent valencià, tot i que tant ell com els seus pares són nascuts a Barcelona. Van ser els seus avis, els qui vanarribar a la gran ciutat procedents del sud, de Peníscola i de Deltebre. Com tantes altres famílies de pescadors de començament de segle, fugien de la misèria. No aspiraven a gran cosa. Es conformaven amb un futur millor.

La Barceloneta -quin altre barri, si no- va acollir el matrimoni Albiol. Era principis de segle, calcula mentalment l'Antoni; o potser van venir el 1888, amb motiu de l'Exposició Universal? Tant se val; quina importància té una data?

L'Antoni Albiol pertany a la tercera generació de pescadors. Ja fa un segle que la seva família es dedica a la pesca en aigües de Barcelona. Els avis van dedicar-se al millor i únic que sabien fer en aquest món. Ells van ensenyar l'ofici als fills, i aquests es van encarregar de transmetre els coneixements mariners a l'Antoni.

Aquest home d'amples espatlles i mans contundents recorda que, depetit, va intentar estudiar. Els pares el duien a escoles de pagament i a Llotja, perquè aprengués dibuix, però no hi havia manera. No és que no li agradessin els llibres. El que de veritat atreia aquell noi de 13 anys era la mar, les barques, la pesca. Contra la seva voluntat, el pare va haver d'acceptar que el fill tampoc no lluiria mànigues blanques.

Avui, Albiol no sols no es penedeix de la decisió; és que no canviaria la feina per cap altra. Per tenir-ne la certesa n'hi ha prou d'observar la passió amb què parla des del pont de la Maireta II, una de les dues barques de la seva propietat i la més gran del port de Barcelona. Gesticula amb les mans i s'atropella a ell mateix quan diu que està pensant de fer fer una barca nova, que la Maireta II ja té 21 anys i li toca retirar-se.

"M'ha anat bé. No tenia res i ara tinc dues barques. Com ha sigut? Treballant; molt. Jo, del franquisme, no em vaig adonar de res. La mevaúnica preocupació era portar peles a casa. Mira: el meu abuelo deia el ditxo que perquè un home fes peleshavia de robar, que li toqués la loteria o no tenir coneixement. Aquest últim era el nostre cas. En tornar de la mili, als 21 anys, amb el parenos vam embolicar a comprar una barca nova. I mira si nos vam embolicar que fins als 40anys no vaig fer vacances. Ens en vam anar a Mallorca amb la dona, en avió, i saps el primer que vaig fer en arribar a l'hotel? Baixar al molla veure les barques. Ha, ha, ha! Sí.. La meva dona és la típica dona que qualsevol home voldria: bona mare i bona dona. No es pot demanar res millor", es congratula.

El mar és la droga de l'Antoni. Està jubilat, però continua embarcant-se cada dia. Posa els ulls en blanc quan diu que, a quinze millesde la costa, la metròpoli apareix llunyana, coberta per un mantell defum marronós. És allà, mar endins, on a ell li agrada ser. "Els pescadors desconfiem de la gent d'enterra per la quantitat de vegades que nos han fotut el pèl, per compres, per inversions que hem fet. Nos peguen trompades pertot arreu. Ara la comandància nos obliga a comprar un aparato que es diu la caja azul; té guasa, eh? És clar que hi ha coses d'en terra que m'agraden, però on trobo una satisfacció gran és en mar. Fas el que vols, no trobes ningú que et digui res, sols tranquil.litat i les gavines. Quan ets al pont de la Maireta, sol, tens temps per cavil.lar. On vols que estiga,sinó aquí?,al pis, ple de dones i amb el televisor a tot taco? Allò no està fet per a mi. Tu, Simó, notornaries a sortir en mar, ara mateix?". I el fill, mariner com el pare,mariner com el seu germà, mariner com els avis i els besavis, diu que sí, que ell també tornaria a fer-se a la mar sense passar per casa.

En Simó, quarta generació de pescadors de la Barceloneta, viu en un pis del barri de 50 metres quadrats, un dels anomenats mig pisos. L'Antoni, en un de vuitanta.Són uns privilegiats, si es té en compte que la meitat dels habitatges de la zona no arriben als trenta."La Barceloneta era com un poble. Tots ens coneixíem, els nois escasaven amb les veïnes, les portes de les cases estaven obertes i la gent entrava i sortia.No hi havia por ni maldat. Hi havia pobresa, és clar, però hi estaves habituat. El barri s'ha fet vell, no hi ha aspiracions, és ple de gent gran i sense recursos. Quin futur pot tindre? Esperar que es moren tots i fer una remodelació? No ho sé. Hi ha molta humitat i males olors, i els veïns ja aspiren a tenir un altre nivell de vida".

 

Rogelio Pérez,
porter des de fa 42 anys

(Sant Gervasi)

La intenció de B.MM era entrevistar un porter o una portera de la dreta de l'Eixample, algú que des de molts anys enrere s'hagués dedicat a controlar una vella escala de veïns. Va ser impossible. D'una banda, perquè dels 14.000 professionals que hi havia a la ciutat fa quaranta anys sols en queden la meitat. De l'altra, per la particular desconfiança que senten els homes i dones del gremi quan es troben que s'ha infiltrat en el "seu" territori un individu que, amb la llibreta en una mà i el bolígraf a l'altra, comença a preguntar interioritats de l'escala.

El porter d'un edifici modernista del carrer València assegurava que és normal aquesta desconfiança, que ells són com "guardians", i que han estat contractats justament permantenir "inviolat" el vestíbul d'un bloc en el qual viuen deu, quinze o vint famílies. L'home havia accedit a ser entrevistat, però després de respondre dues o tres preguntes amb evasives va dir que s'ho havia pensat millor i preferia no parlar, "perquè mai se sap quin ús es farà de la informació". Com a mínim, ell va dir alguna cosa. Abans, cinc altres porters havien girat cua davant la presència del periodista.

"A mi em va passar una cosa semblant", afirma Rogelio Pérez, president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes, que, per entendre'ns, és el sindicat de porteres de Barcelona. El col.lectiuva organitzar una manifestació per reclamar els seus drets i sols s'hi van presentar quinze persones.

El senyor Rogelio fa 42 anys que treballa de porter a Balmes, 350, i els caps de setmana encara fa de cap de porters al Palau Blau-Grana. Amés, lluita per defensar uns professionals que, segons les seves paraules, viuen amb la "misèria" de 80.000 pessetes de salari base i un màxim de 200.000 a base de treballs extres. "És l'ofici més esclau i més mal vist pel ciutadà", es lamenta. El porter és un treballador sol amb cinquanta caps que en qualsevol moment li poden manar, o demanar, de fer una feina. Sobre ell recauen encàrrecs inversemblants. Per això se senten servents o, fins i tot, esclaus."Ai, Rogelio, a veure si em pot pujar la gosseta a casa que vaig a comprar el pa"; "ai, Rogelio, vigili'm el cotxe"; "ai, Rogelio, quedi's una còpia de les claus del pis".. Les vuit hores de jornada laboral s'allarguen fàcilment finsa les deu, dotze o catorze hores, i a més de fregar l'escala acaben fent despatxos, pisos o locals, baixant les escombraries o pujant els diaris, i no sempre a canvi d'una compensació econòmica. De vegades, la relació arribaa l'abús de fer anar a buscar els nens a l'escola o fer bricolatge. I, és clar, ells, moralment, no es neguen a ajudar una anciana malalta que viu sola quan, de matinada, demana ajut.

"S'aprofiten de nosaltres. Moltes persones rebutgen aquest treball tot i estar a l'atur. La feina ha canviat, però per a pitjor. Abans feies moltes hores, però rebies propines. Ara tothom t'exigeix i no deixen anar ni un duro. Volen que estiguis permanentment a la porteria, aquí clavat, del matí fins al vespre. I nosaltres som covards, és cert; no ens atrevim a parlar de la nostra feina, o tan sols a dir que ets porter. La meva filla és mestra i el noi, que va fer Econòmiques, està a l'atur. Ni se'ls ha passat pel cap de ser porters. No té futur. Hi ha escales a l'Eixample on viuen vint persones velles, i saps què passa quan arriba un inquilí nou? Doncs que eliminen la porteria. Així s'estalvien 10.000 pessetes cadascú. O això creuen".