portada

ENTREVISTA Núria Escur

Carlota Soldevila,
el prestigi teatral

 

  Discreta gran dama del       teatre

Carlota Soldevila (Barcelona, 1929) va iniciar les activitats teatrals el 1950 i es va incorporar immediatament a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), on va treballar set anys, fins a la desaparició de l'agrupació. Més tard, va fundar amb Albert Boadella la companyia Els Joglars, de la qual va ser actriu durant sis anys. També va ser cofundadora del Grup de Teatre Independent (1965) i del Teatre de l'Escorpí (1974). Entre el 1971 i el 1986 va ser professora d'expressió corporal a l'Institut del Teatre de Barcelona i membre de la seva Comissió Coordinadora d'Estudis, com a delegada de Direcció i Coordinació General. El 1976 va participar en la creació del Teatre Lliure, del qual arribaria a ser una de les actrius emblemàtiques. Amb el Lliure ha interpretat una trentena d'obres, entre elles Mahagony, Titus Andrònic, La bella Helena, El balcó, Un dels últims vespres de carnaval, Les noces de Fígaro, El barret de cascavells o Carrer Sebastià Gasch, l'últim, a la temporada 1997-98. El 1999 va pujar a l'escenari de l'Espai Brossa.

Carlota Soldevila podria ser també paradigma de la discreció, elogi de seriositat, garantia de teatre compromès. Presència que omple fins i tot el més terrorífic silenci. Però el destí va voler que fos, per a diverses generacions de gent del teatre, el triomf del prestigi "versus" l'èxit social. Ella va ser, des del principi, "la mare" d'aquesta gran família que es va dir el Lliure. I els qui han gaudit del teatre amb els seus actors, saben prou bé que ja sempre continuaran creixent amb ells.

Quan va entrar, Carlota Soldevila amb em va semblar una pacífica i inofensiva àvia britànica, enginyosa i sol.lícita amb la seva gossa Kira, com ara una dona làbil. Però al llarg de dues hores aquesta gran dama del teatre es va anar transformant. Ignoro si va ser una transformació catàrtica o histriònica, però us puc assegurar que els seus ulls s'esponjaven parlant de Ionesco o de Brecht, els seus dits carregats d'anells que li van cedir les seves dues besàvies esdevenien profunds sarments rememorant els seus anys de gitana zíngara en la caravana del teatre català, la seva boca repintada de nina d'Ibsen s'obria generosa recordant la gènesi d'allò que, més que un projecte teatral, va ser una família, la seva família, el Lliure.

I el silenci. Mai un silenci no va ser tan explícit. Tot el que ha vist aquesta dona va carregar en excés la seva maleta. Quan em parlava dels qui ja han mort, com Fabià Puigserver, creia, fins i tot, que s'aixecaria de la cadira i levitaria per les estances del Lliure com el primer dia que va entrar en aquest santuari amb el cor trencat. El seu contorn d'ulls egipci, aquesta línia negra que sempre l'acompanya, apuntava cap a l'infinit en pronunciar el nom de Shakespeare. I, en fi, Carlota, Lota, la filla de Carles Soldevila, sortia del més profund d'aquest ésser, ara fràgil i juganer, de tira còmica, per tornar a la força tel.lúrica, la sobrietat i l'elegància més pures. Lota i la màgia.

- Joan Brossa deia que vostè era la seva actriu preferida.

Quan va morir, a l'hora de donar el condol, la vídua de Brossa va dir a algú: "Se l'estimava molt, a la Carlota, molt... fins i tot massa".

- Doncs era un home molt selectiu.

A mi m'estimava perquè vaig representar moltes obres seves. El 1957 ja vam fer Or i sal. I ens van fer unes xiulades impressionants!

- La gent no va entendre l'obra.

No, de cap manera. I ell, des de darrere de l'escenari reia com un nen mentre el públic s'esgargamellava. Una de les primeres vegades em van espantar tant les xiulades que no vaig poder continuar, me'n vaig anar. Veies que la gent no t'escoltava; uns reclamaven els seus diners de l'entrada, uns altres demanaven que ens fessin fora...

- Quina escena els va indignar més?

El que va desencadenar la tempesta va ser el moment en què un de nosaltres es posava uns binocles esplèndids i mirant al públic cridava: "Allí, a la llunyania, veig... ¡vaques!..." Això és el que jo estimava en Brossa, la transgressió. Una vegada em va dedicar un poema en el qual jo em passava l'estona posant-me i traient-me el barret. Finalment li vaig preguntar: "Que potser em veus una dona molt indecisa?" No va contestar.

- I n'és, d'indecisa?

Gens ni mica. Em puc llançar a la cosa més inimaginable sense pensar-m'hi dues vegades. Durant un temps un nebot meu va ser metge sense fronteres a Mali. Vaig estar a punt d'anar-hi a treballar i a viure. I una cosa que encara tinc mitificada és fer un viatge a la Patagònia.

- Potser és perquè el seu pare, Carles Soldevila, va escriure Lau, o les aventures d'un aprenent de pilot, el qual també arriba a la Patagònia.

És possible, perquè ja llegia aquesta mena d'obres quan jo tenia vuit o nou anys.

- A vostè la van batejar Carlota perquè no podien posar-li Carles, en honor del seu pare. Pesa molt dur aquest cognom o fa la vida més fàcil?

Ara ja tothom em diu Lota. Nosaltres érem quatre germans amb una formació cultural especial, que ens va marcar, això és cert. Vam fer l'ingrés de batxillerat a casa i teníem una institutriu perquè la meva mare tenia uns vicis molt aristocràtics. Després ens van fer anar al Tècnic Eulàlia.

- Van viure quatre anys a París. Com és l'exili per a una noia de quinze anys?

Ho vam aprofitar al màxim. Va ser extraordinari. A París els meus pares ens van donar una llibertat insospitada. Suposo que van pensar: "Si per a altres l'exili és un càstig, per a ells serà un regal." I passàvem el temps del Louvre al teatre, del teatre a les exposicions, però a casa havíem de rentar la roba a la banyera.

- El seu pare mantenia unes relacions magnífiques amb la intel.lectualitat francesa de l'època.

És veritat. Per casa nostra passaven Mauriac, Maurois, Jules Romain, Keyserling (aquell baró bàltic immens), i després jo interioritzava tot el que havia sentit d'aquells grans homes mentre passejava en bicicleta pel Bois de Boulogne.

- I la por de la guerra?

Ens van ensenyar que només havíem de dir una frase, davant qualsevol situació: "Il ni a pas rien a declarer." En els bombardejos, al final ja no tenies ni por. Ni t'amagaves ni corries al refugi. Moltes vegades vaig estimar-me més quedar-me al llit per mandra abans que baixar. Vaig pensar que si la mort volia, arribaria igual. I si això passava, m'aterrava pensar que podia quedar soterrada, sepultada, en el refugi.

- Deu al seu exili l'excel.lent francès que parla.

En aquesta època ets com una esponja. Una vegada Flotats em va dir que jo hauria de fer teatre en francès. Tal vegada.

- Es va enamorar d'algun francès?

No! D'un armeni! Vaig començar a treballar en un taller d'alta pelleteria. Eren jueus, els Frouchtmann. Jo els feia de maniquí desfilant davant les clientes, muntada en unes sabates de xarol de set centímetres. I allí treballava com a cap de taller un armeni pel qual jo em vaig deixar estimar fins que el van mobilitzar. Aleshores em van fer padrina de guerra. Fa poc que he trencat les seves cartes...

- Per què?

Perquè jo no tiraria mai res, i alguna vegada cal fer el cor fort i fer-ho. No es poden guardar tots els records d'una vida; cal seleccionar-los. No puc guardar cartes de tots els meus amors, perquè vaig col.leccionar-ne molts.

- Creu que les dones sovint s'enamoren dels homes equivocats?

El temps ha dit que sí. Perquè em vaig casar enamoradíssima d'un home amb molts diners i vaig viure disset anys a la glòria perquè acabés tot malament.

- Vostè estava programada per ser la perfecta esposa burgesa, bona amfitriona, vestida per Balenciaga...

Sí, fins que arriba el dia en què el meu marit desapareix.

- Com?

Bé, em va dir que no es trobava bé, que li preparés un arròs caldós. I se'n va anar. No va arribar a menjar-se'l mai. Pel que sembla feia un any i mig que sortia amb una altra dona, i jo no vaig saber-ne res fins que vaig fer això tan ximple que surt a les pel.lícules: rentar una jaqueta i primer buidar les butxaques. Vaig descobrir-hi una carta on ella comunicava al meu marit que ja havia trobat un pis per als dos.

- En un mateix any vostè se separa, mor el seu pare i mor la seva mare. No s'enfonsa?

De cop i volta vaig sentir que estava totalment sola al món. I encara no ho entenc, però no em vaig enfonsar. Suposo que em va salvar el teatre. Havia fet alguna cosa, no gaire, però em van cridar de seguida per treballar. I m'hi vaig agafar com si fos una taula de salvació. Recordo que m'hi van portar per força, passava les nits plorant, sola, però en llevar-me em deia que havia de resistir-ho. Al cap de dos mesos de separar-me em va venir a buscar Jordi Sarsanedas perquè s'inaugurava la Cova del Drac. I amb el que vaig guanyar-hi em vaig comprar un collaret de consolació.

- Després de l'exili vostè treballa en un despatx d'advocats i a l'editorial Horta. La seva carrera teatral comença quan té gairebé quaranta anys. Què li ha impedit això?

Jo mai no he pogut representar el paper d'Ofèlia, per exemple. Res de jovenetes. La meva veritable estrella, la meva sort, ha estat treballar amb gent de tant talent com Lluís Pasqual, Fabià Puigserver, Albert Boadella...

- ¿És cert que va dir a Boadella que deixava els Joglars perquè no volia fer més pantomima i necessitava un teatre amb més paraules i menys gests?

Li vaig dir suaument i amb tot el respecte i compte que m'agradava més el teatre de text, d'autor. La lletra, allò que comuniques, per a mi ho és tot. I aquest no era l'estil específic del grup. Ho va entendre perfectament.

- Digui'm un títol que li porti bons records.

La cantant calba. La vam representar tantes vegades! I això que la censura ens limitava la quantitat d'actuacions perquè no féssim la competència als teatres comercials. Això era vocació: pagar-nos el taxi per tornar a casa i l'entrepà del sopar i cosir-nos nosaltres mateixos els vestits de l'obra.

- A això se li diu amor a l'art.

Temps irrepetibles. El Lliure va ser una experiència intensa similar.

- Fins i tot va fer servir el seu vestit de núvia per representar Les noces del Fígaro.

Sí, sí. El va veure Puigserver una vegada i em va dir: "Déu meu, Carlota! No te'l trencarem, però és preciós; ha de ser aquest el que treguis a escena". I així va ser. Era de "domàs valencià".

- Amb la mort de Fabià Puigserver van creure que el Lliure agonitzaria?

Totalment. Fabià havia fet prodigis. Jo l'estimava amb bogeria i la seva mort em va fer plorar més del que es pot imaginar. Tenia tanta imaginació...! La seva mort ens va desesperar i jo vaig pensar que el món s'enfonsava als nostres peus justament quan feia lustres que estàvem junts. Havíem arribat tan lluny, teníem tantes coses estel.lars per estrenar...

- El més valent va ser Lluís Homar.

Això li ho agrairé mentre visqui. Perquè quan ens sentíem perduts va tenir el valor (i una mica d'inconsciència, crec jo) de dir: "Si vosaltres m'ajudeu, jo puc intentar-ho". Em vaig llançar i li vaig contestar: "Digues-me què necessites; t'ho buscaré".

- A Carlota Soldevila, que no té fills, l'han considerada la mare de la família del Lliure. Vostè deu conèixer tots els secrets de la seva gent .

Durant vint-i-cinc anys m'ha donat temps, sí. Des d'aquell dia en què em van dir: "Lota, vine amb nosaltres a veure un teatre, ja sabem que és somiar, però... no hi perdem res". I fills reals mai no n'he volgut tenir, va ser l'única condició del meu marit; va quedar tan traumatitzat amb la guerra que em va fer jurar que no portaríem cap nen a aquest horrible món.

- Suposi que sóc estrangera i arribo a Barcelona. Com m'explicaria que el Lliure és una formació teatral diferent de les altres?

Ho és perquè el destí va unir diversos fils i perquè vam saber treballar més enllà d'allò estrictament teatral. Vam coincidir un grup de persones a les quals ens sobrava passió per la nostra feina. Mai no vam estalviar hores. Vam treure tanta porqueria, tanta pintura, tanta merda, que encara recordo unes fotos de les obres on semblem veritables obrers de la construcció.

- Mai no va haver-hi baralles?

És curiós. Sempre dic que no ho entenc, però realment no hi havia baralles. Enveges? Gelosies? No en vaig veure cap i en tot cas es passaven en privat. Es va respectar tothom. Quan l'Imma Colomer va dir que volia provar coses fora, que ens estàvem tancant molt, li vam dir que endavant. Un dia vaig mirar això que fa per televisió i en acabar vaig agafar el telèfon per felicitar-la. Minguell, si fa no fa, el mateix. El segon any ens va dir: "Jo no serveixo per compartir-ho tot, no tinc vocació de comuna. Ja em perdonareu". I se'n va anar tan tranquil. Després va ser Quim Lecina, que se'n va anar a la muntanya a dissoldre les seves preocupacions...

- Tot ho feien en comunitat?

El proselitisme, sí. Cadascú s'emportava alguns cartells per enganxar al seu barri i distribuir per les bústies. I si després calia passar l'aspirador, doncs el passàvem.

- Als joves que volen ser actors ara, què els manca?

Reflexió prèvia. Arriben amb unes altres motivacions que no tenen res a veure amb les nostres. Però alguns d'aquests joves, amb els quals jo he treballat, arriben a ser actors boníssims i guanyen més diners dels que jo he guanyat en tota la meva vida. Jo he estat molt austera, com a bona capricorn. I ells fan televisió.

- La paraula maleïda?

Bé... jo no he volgut fer televisió.

- Per què?

M'ho he muntat malament. Però ho sabia. Una vegada em van oferir un milió de pessetes per fer d'àvia en un anunci de Nescafé. Els vaig dir que no, que no em semblava coherent. Ara miro les notícies i haig de tancar el televisor. Per televisió vam descobrir l'existència dels camps de concentració i encara recordo com em llevava de nit amb un terror indescriptible. Aquest aparell ens va desvetllar la consciència. Com podia existir tanta barbàrie?

- S'ha psicoanalitzat mai?

No, però el meu marit sí i jo vaig anar a algunes visites de reforç. Li van dir que encara no havia tallat el cordó umbilical. Jo, segons es veu, sí. El meu pare sempre ens va voler lliures.

- Funcionari de la Generalitat, molt compromès. Un home estricte?

Sorprenent. El veig dirigint-se cap a la nostra taula, on els quatre germans sopàvem, agafant-me la mà i recitant de sobte La vaca cega. La meva mare intentava posar ordre, però ell ens volia comunicar l'emoció. Va voler transmetre'ns el gust per la cultura, però sempre per osmosi. Casa meva estava plena de llibres i mai no ens va dir que els llegíssim. També ens va ensenyar la intensitat, la veu, la pausa, el ritme...

- Diuen de vostè que és l'actriu que ha sabut interpretar els silencis més bé.

M'enorgulleix, perquè és una cosa molt difícil d'aconseguir. El tempus, saber allargar-lo fins que l'aire et demana que tornis a parlar, això, de vegades, és innat; depèn d'un ritme intern, com la vida, que t'esperona o et frena. Però la veritat és que jo mai no he sabut quines eren les meves virtuts, les meves gràcies.

- Diuen que els seus ulls.

Ah, els ulls!, els ulls sí que eren macos. Una vegada el meu pare em va presentar García Lorca, ell em va aixecar la barbeta, em va mirar i va dir: "Encara rai, aquesta nena té ulls d'andalusa!". El vaig seguir tant que quan uns anys més tard em vaig assabentar que l'havien afusellat, es va apoderar de mi una desesperació estranya.

- Va ser una adolescent privilegiada. Conèixer tots aquells personatges de la cultura, va canviar en vostè alguna cosa?

Formaven part del cercle vital del meu pare. I em va fer ser diferent. Pensi que quan jo tenia quinze anys ja havia llegit tots els russos i francesos, de Tolstoi a Voltaire.

- Mai no els va censurar cap lectura?

No. Encara que jo vaig llegir L'amant de lady Chatterlay tan aviat que no vaig entendre res. Ni les escenes de sexe.

- Què ha heretat de Carles Soldevila?

Tal vegada la discreció. Mai no va voler destacar. Quan hi havia una taula amb autoritats, el primer a seure-hi i polaritzar l'atenció era Sagarra, a qui, per cert, respectava molt. Però sembla que el meu pare era tan educat que es quedava sense cadira. La seva elegància de tracte era excel.lent. Jo, si alguna vegada l'he tinguda, no l'he cultivada prou. És un distanciament innat. Però he viscut amb intensitat, amb això en tinc prou.

- Expliqui'm la història d'amor més important de la seva vida.

Per a què? Si totes acaben malament...

- Perquè el més interessant d'algú és el que no explica mai.

Va haver-hi coses que jo creia que no se sabrien mai i, finalment, tothom les va saber. La meva història d'amor, per exemple, amb Guillem d´Efak. Estava separat de la seva dona i tenia una filla. Vaig voler portar-ho discretament, però al final es va saber. Em va fer tanta pena imaginar que una dona passava pel mateix que vaig passar jo amb el meu marit, anys abans, que a l'últim vaig avançar-li els diners del seu pis. Després del meu marit vaig tenir el que avui en diríem amistats amoroses. I ara crec que ja no m'enamoraré. Fins als 51 anys vaig mantenir relacions, després vaig tenir un lapsus perquè la història va acabar d'una manera una mica desagradable. Al final vaig decidir que baixava la persiana en aquest aspecte. Amics, molts. Res més. A Puigserver el vaig estimar molt, per exemple.

- Amb Fabià Puigserver va ser una historia sense sexe.

Sí. Recordo quan em va confessar que era homosexual. Em va dir: "Lota, jo t'estimo moltíssim. Però sóc homosexual i a més hi milito." Des d'aleshores moltes dones que el trobaven guapo i interessant em demanaven que els el presentés. I jo pensava: "Pobreta, una altra que no s'ha adonat i que s'endurà un disgust". Era excel.lent, el talent i la sinceritat junts. Quan va morir vam perdre el nord, n'estàvem tant tots, d'ell... Es va passar tant que ens ha deixat en herència una casa.

- Mai no s'ha quedat en blanc a l'escenari?

En una obra en castellà. Havia de plorar. I vaig plorar, caram si vaig plorar, perquè no vaig poder recordar el que venia després. Sort que algú em va apuntar una paraula i vaig arrencar. Homar em mirava esglaiat, jo no parava de plorar i la memòria no venia... Són segons, però a l'actor li sembla una eternitat.

- Vostè és de les que en escena ploren de veritat?

En L´héroe, mentre feia l'escena de la mare que prepara el farcell al nen que se'n va, em vaig afartar de vessar llàgrimes com una boja.

- Què pot més en un actor, la intuïció o la tècnica?

Tinc el títol de l'Institut del Teatre, però he estat una autodidacta pura. Jo sempre dic que el que em va moure va ser el pòsit cultural familiar i això em va donar la força per saber el que havia de fer sense gaire tecnicismes. Tot ho dec a la biblioteca Univers, que era una cosa barata que va editar el meu pare, li ho juro. I quan ens mirava i arrencava poesies, allò ja era representar...

- No va llegir Shakespeare fins molt més tard.

Curiosament no el vaig descobrir fins que vaig pujar a un escenari. Vaig arribar al teatre de la mà de la cultura i la necessitat de revolució, el compromís social que volia treure a cops de peu totes les injustícies del món. Però per arribar-hi primer vaig haver de llegir de petita Dumas i Balzac. I la meva àvia va considerar que jo no havia de llegir això, que era inadequat, de manera que, sap què vaig fer per llegir Els tres mosqueters? Em vaig tancar a la comuna, un vàter de l'època, amb una finestreta per on es filtrava una escletxa de llum.

- Gairebé místic.

Doncs si mai em trobo amb Jesucrist, li diré: "Senyor, com has permès que es fessin tants bunyols si podries haver-ho fet tot tan bé?" Només vaig ser creient a França, amb el pànic. Em veig davant una església, amb dues bosses gegants de menjar recollit, la meva mare amb la por que violessin les seves filles, i de cop i volta... els alemanys que entren amb les seves motos. Em vaig ficar corrents a l'església i vaig cridar amb totes les meves forces i en francès: "Ils son là!"...

- Retirar-se és la decisió més difícil per a una actriu?

Jo m'he proposat anar retirant-me, acceptant només reptes puntuals que pugui complir. Sempre he estat una dona forta, de salut de ferro. Per això m'ha disgustat tant, ara, un pinçament de vèrtebra que m'està fastiguejant. Vull posar-me en contacte amb el grup de Paniker que lluita per una mort digna, perquè el que no suportaria seria la degradació del meu cos. La temperància és una virtut.

- Mai no ha perdut la serenitat? Ni ha discutit amb els seus directors?

Mai. Ni amb Fabià, que era serè, metòdic, sòlid i de poques paraules, ni amb Pasqual, que és la força caòtica, un cicló de paraules. Amb ell, de vegades passaves una tarda treballant i al dia següent et deia: "Tot allò d'ahir va ser una merda. Ho repetirem." Et desfàs, però tornes a repetir-ho. Això és ser actor.

- Els personatges que ha interpretat han envaït la seva vida privada, ha permès que l'afectessin?

Solament a l'última representació. Quan saps que aquell personatge no tornarà a tenir vida, que acaba aquesta nit, aleshores sents com si una persona de la família s'estigués morint. S'allunya i sempre s'emporta alguna cosa teva amb ella.