L'educació: un projecte futur per a Barcelona
TEXT: Ignasi Vila, Carme Gómez-Granell.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Ciutat, sostenibilitat i participació

TEXT: Ramon Folch
La ciutat com a pedagogia(*)
TEXT: Jordi Borja.
La funció educativa dels espais urbans
TEXT: Oriol Bohigas.
La funció educativa de l’espai urbà
TEXT: Bruno Gabrielli.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Els canvis en els valors i models de família

TEXT: Marina Subirats.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Educació, formació i accés al mercat laboral

TEXT: Joan Majó.


     

 

TEXT: Ramon Folch
Consultor ambiental de la Unesco

Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Ciutat, sostenibilitat i participació

 

Cal que fem alguna reflexió sobre el límit del concepte de coneixement, del concepte de model al qual ens referim, abans d'abordar la qüestió de la ciutat, la sostenibilitat i la participació. Voldria, de fet, revisar l'abast semàntic d'alguns termes quotidians als quals donem sovint valors equívocs.

Hi ha tota una gradació que comença amb la notícia, continua amb la informació, passa pel coneixement, s'integra en la cultura i culmina en la saviesa, que representa estadis diferents però que es confonen quotidianament. El que la nostra societat ens dóna al llarg del dia, en realitat, són notícies. La premsa, en gran mesura, ens ofereix notícies constantment, és a dir, dades. És difícil que la premsa ens doni realment informació, o sigui, dades vectorialitzades, situades en un context. 1999 no és el mateix que 9991, 9199 o 9919. La notícia és la dada, és el 9 o és l'1. La seva posició esdevé informació. Si vinculem aquesta informació amb un fenomen, "és l'any 1999", la integrem en un sistema de coneixement. Les dades, convenientment vectorialitzades i convertides en informació, permeten estructurar un corpus cognitiu, un coneixement, el qual sotmès a una escala de valors pactada, subjectiva, esdevé cultura.

No és fàcil, doncs, pensar que una persona és més o menys culta perquè sap més o menys coses. Una persona és més o menys culta en la mesura que té estructurada una sèrie de valors d'acord amb els coneixements de què disposa, que són el resultat d'integrar diferents informacions construïdes sobre notícies. És un camí llarg sobre el qual arriba a construir un univers de saviesa si tot això li serveix per viure. Si tot això no li serveix per viure és, en tot cas, una persona culta, no una persona sàvia. De persones cultes mancades de saviesa, n'hi ha moltes, i de persones informades mancades de cultura, encara n'hi ha més.

Això ens porta a una pregunta: què fan els educadors? ¿Acumulen notícies sobre els caps dels infants o tracten d'estructurar el seu univers perquè esdevinguin savis i perquè puguin viure en una certa plenitud integrant totes aquestes dades en informacions, en coneixements i en cultura? Aquesta gran pregunta té una resposta concreta en el terreny de comprensió de la ciutat, del fenomen de la sostenibilitat i, en concret, de la sostenibilitat urbana, en la participació de la ciutadania en la construcció sostenible del fenomen urbà.

Una vegada descrit això, s'hauria de fer referència a dos conceptes:

El paradigma dins el qual hem d'entendre el concepte de sostenibilitat.

El concepte de ciutat com a fenomen socioecològic no és encara l'eix del debat quan es parla sobre la ciutat.


© María Birulés

Plaça dels Àngels, seu del Foment de les Arts Decoratives

 

Un paradigma és un model. Tota la nostra existència està farcida de paradigmes als quals ens remetem a l'hora de fer totes les nostres actuacions. Però el model no és la realitat que representa, sinó un recurs mental per poder aprehendre-la. Aquest és un dels principals fronts que s'estan brindant en l'actual front del coneixement. L'exemple més clar el tenim en el desenvolupament recent de la informàtica. El seu triomf social s'ha produït no quan els ordinadors han estat potents, sinó quan han estat comprensibles. La informàtica es difon quan Apple llança uns programes que recorren a una interfície amigable per a l'usuari.

Els paradigmes estan en aquesta mateixa línia, és a dir, són les figuracions que ens fem de la realitat per comprendre-la. A mitjan anys seixanta i començaments dels setanta, els departaments d'investigació de la indústria rellotgera suïssa van proposar a les fàbriques líders en el sector que per mesurar el temps, al marge dels sistemes d'engranatges, desmultiplicadors, robís o motlles oscil.lants, es pogués fer servir l'oscil.lació d'un cristall de quars. La indústria els va posar directament al carrer perquè confonien en concepte de rellotge amb el seu paradigma. I un rellotge era un prestigiós conjunt d'engranatges suïssos. Els japonesos i els nord-americans van comprar la patent als suïssos i actualment ningú no fabrica rellotges amb engranatges.

Aquesta idea és enormement fèrtil, perquè massa sovint confonem el nostre model de representació de la realitat amb la pròpia realitat. Quan a un directiu d'Omega o de Longines al seu moment li van dir que definís un rellotge ho va fer a la seva manera: "conjunt d'engranatges que giren a l'entorn de robís que mitjançant desmultiplicacions produïdes per l'energia acumulada en un ressort al qual se li dóna corda produeix les voltes d'una sèrie de busques...". Però això no és un rellotge, sinó un rellotge d'engranatges. Un rellotge és un aparell per simular el pas del temps.

La nostra societat confon actualment els models interpretatius de les coses amb les coses en elles mateixes. Confon la ciutat amb el model, l'educació amb el sistema educatiu i el funcionament de l'economia amb el seu concepte. Si no som capaços de pensar que els paradigmes poden canviar i que fins i tot el progrés no consisteix en la millora del paradigma sinó en la substitució del mateix paradigma difícilment podrem entendre què està passant i què passarà.

El nostre model urbà actual, per molt que el perfeccionem, no serà mai com el model econòmic i urbà que està començant a emergir. Cada vegada que veiem els reiterats discursos que ofereixen els mitjans de comunicació, que diuen com va de bé aquest model, tenim motius respectables per desconfiar-ne, perquè presenta tal quantitat de disfuncions que no necessita ser perfeccionat sinó substituït. I l'absència d'això no produirà cap daltabaix substancial en les formes de vida, sinó que les millorarà de manera constructiva, de la mateixa manera que ho van fer les màquines elèctriques en substituir les de vapor o els rellotges de quars en substituir els d'engranatges.

Per què emergeix aquesta nova cultura de la sostenibilitat? Senzillament perquè el model actual, que no és la realitat sinó un model, s'està revelant com a improjectable i insostenible. El model alternatiu que estem construint aspira a la sostenibilitat; tot i que no sabem com és: només sabem que l'anterior no funciona.

Àrea Olímpica de la Vall d'Hebron.

 


© Antonio Lajusticia (O.T.I.A.B.)

Per què anem en contra d'aquesta insostenibilitat? Perquè ha instaurat una llarga sèrie de disfuncions que s'oposen a la nostra vida en el planeta. Una d'aquestes disfuncions és la desigualtat.

El món actual no té res a veure amb altres models que havien existit. On és el feudalisme? On és l'esclavatge? A mitjan segle passat es deia que si desapareixia l'esclavatge s'enfonsaria l'economia, però l'economia no es va enfonsar, sinó el model econòmic. De models, al llarg de la història de la humanitat, n'hi ha hagut molts. El model actual, que no és el del feudalisme o el de les monarquies absolutes, ha creat uns nivells de desigualtat com mai no s'havien vist en el món.

Però si els nivells de desigualtat són més grans que mai, també ho són els de malversació, fins al punt que l'actual model econòmic només pot funcionar incrementant els nivells de malversació. Els economistes neoliberals o els neokeynesians em desmentirien, naturalment, però ens hem inventat la utopia del creixement permanent com a motor de l'economia. Cada dia la ràdio ens diu que anem bé o malament depenent dels índexs de creixement. Però això és una barbaritat. Igual que les persones, es creix en una etapa de la vida i es deixa de créixer en una altra. En realitat, el que tenim és una economia que ha d'ampliar el capital cada matí per poder pagar els deutes generats pel mal funcionament del dia anterior. Els productes s'han de consumir parcialment i llençar immediatament, amb la qual cosa l'economia funciona bé quan els productes duren poc. És una estratègia quotidiana a la qual ens hem acostumat, però que és intrínsecament perversa.

Aquesta economia també està basada en les distàncies i grans asimetries planetàries, siguin de caràcter demogràfic, de diferències en el consum, d'incompatibilitat monetària... És una situació única en la història. Les monedes es van inventar per facilitar l'intercanvi de productes, però quan una moneda no és intercanviable per una altra deixa de ser moneda.

El deteriorament ambiental s'incrementa progressivament fins al punt que l'acceptem com a conseqüència inevitable del creixement econòmic. Això produeix un trastorn planetari no menor les màximes expressions del qual són les alteracions en els processos atmosfèrics que estan portant sensibles variacions climàtiques.

Però, què és la sostenibilitat? És el procés d'aquelles persones capaces de rebutjar l'statu quo per revertir aquesta situació. Com s'expressa? Mitjançant propostes que es van sumant les unes a les altres i que van creant un altre paradigma que probablement serà contestat d'aquí a uns 25 anys.

El concepte d'insostenibilitat no es pot entendre si no ens hi aproximem d'una manera holística, no reduccionista, considerant no només un dels seus aspectes, sinó la seva totalitat. La vida és holística. Una ampolla d'aigua ho és per una combinació d'elements, no pels mateixos elements; si la trenco, continuarà havent-hi vidre i aigua. L'holisme intenta entendre la realitat considerant els components i les seves interaccions d'una manera global.

Constantment s'assimila l'anàlisi sostenibilista i l'estrictament ecologista. L'ecologisme, en detectar les disfuncions ambientals, és qui primer va aixecar la bandera contra l'insostenibilisme, però es tracta d'una qüestió eminentment social. Quan ens fem una anàlisi de sang no volem saber com està la nostra sang, sinó com està el nostre organisme. En observar l'estat de salut de l'entorn deduïm les disfuncions de la societat. L'ecologia detecta les disfuncions, però les causes o les solucions no depenen de l'ecologia, sinó del paradigma econòmic o social.

En tot cas, la sostenibilitat no és fer bé les coses, sinó fer bé les que cal fer. L'actual situació fa que molts responsables públics estiguin pressionant perquè triomfi aquesta equívoca manera de fer les coses. I no consisteix a millorar el model, sinó a canviar-lo. Són idees sostenibilistes falses les que diuen que cal disminuir al màxim la ineficàcia de les coses insostenibles en comptes d'intentar dissenyar coses sostenibles.

La qüestió és si nosaltres som objecte o vehicle de l'economia; l'economia és la manera d'ordenar la nostra vida o l'activitat abstracta a la qual hem de supeditar la nostra existència.

Hi ha una frase que resumeix la nostra situació. La va pronunciar el president de l'Argentina als anys vuitanta dient: "Estem malament però anem bé". De fet, correm el risc d'estar permanentment malament anant bé, perquè la insostenibilitat és la insatisfacció davant la permanent instal.lació en les males condicions, amb l'esperança potser impossible que anem bé.

Pensem ara sobre la ciutat i intentem relacionar el concepte de sostenibilitat amb el fenomen urbà. La ciutat pot ser vista des d'una òptica arquitectònica, urbanística o sistèmica. La primera ha prevalgut durant anys, fins i tot avui ("la ciutat com a conjunt de cases"), i la segona és més complexa perquè vertebra aquestes cases i crea el carrer. Però una ciutat és bàsicament un sistema del qual interessa més saber com funciona que les peces de què disposa.

Hi ha un marc ambiental, perquè abans que qualsevol altra cosa hi ha un lloc (un oikos, en grec). Algú escull un lloc per algun motiu específic i sobre aquest indret es construeix allò que els romans deien urbs, una arquitectura o anatomia física construïda sobre l'oikos. Això permet que funcioni la civitas, la ciutadania. Una ciutat no és un conjunt d'edificis, sinó de persones que hi viuen. I la suma de tot això constitueix la polis, que és l'art de fer funcionar el sistema global de manera civilitzada, és a dir, amb un urbanisme adequat que respecta l'ecologia.

Quin problema té la ciutat des del punt de vista socioecològic? Doncs que els dominadors d'aquests àmbits han dominat la totalitat holística del sistema, especialment els urbanistes. El polític, en lloc d'interessar-se pel funcionament de la polis, s'interessa per la implantació de les concepcions urbanístiques. Com es pot fer urbanisme sense política i política sense ecologia? La sociologia i l'urbanisme, en el fons, són casos aïllats de l'ecologia, de la mateixa manera que la medicina és un cas particular de la biologia.

En tot cas, en les nostres ciutats actuals, en les quals el funcionament de la civitas i de la polis compta més que la bellesa de l'oikos, es caracteritzen per tres elements fonamentals:

La ciutat és un espai, almenys a Occident, biològicament molt poc productiu. Al terme municipal no hi ha conreu ni tampoc ramaderia. Però no ha estat sempre així. Abans, a l'edat mitjana, hi havia horts dintre de les muralles, cosa que ha canviat amb l'increment dels sistemes de transport.

La ciutat és una capital logística. Gradualment ha deixat de ser un lloc on es vivia del que es produïa per esdevenir un lloc on es viu.

La ciutat és un espai poc productiu que vertebra un ample territori.

On s'acaba, doncs, la ciutat? És la gran qüestió d'aquest final de segle. Ni remotament s'acaba al seu terme municipal ni a l'àrea metropolitana. Les ciutats, a través d'unes teranyines invisibles, s'interaccionen les unes amb les altres. La ciutat s'acaba allà on s'acaben de consumir els productes que produeix. Una cosa és el concepte de terme municipal, un artifici administratiu amb un sentit dubtós avui dia, i un altre són els límits funcionals sistèmics de la ciutat.

Si tenim en compte els termes (oikos, urbs, civitas i polis) i les funcions (escassa productivitat biològica, capital amb funcionalitat logística i capacitat vertebradora del territori) veurem que les ciutats són immenses. Interpretar-les d'acord amb el seu pla municipal o creure que l'urbanisme depèn de l'arquitecte municipal que decideix on van els carrers és una ingenuïtat que farà riure els analistes d'aquí a cent anys.

Com expliquem, doncs, què és una ciutat? Com integrar el concepte de sostenibilitat en l'educació? Com podem establir uns mecanismes civils que relacionin ciutadania i govern d'una manera democràticament justa? Si no ho fem ens allunyarem de saber les coses que s'han de saber per fer bé les coses que hem de fer. La resta és perversió o manierisme.

La ciutat actual no respon a moltes d'aquestes exigències. Per una sèrie de motius, a la conca mediterrània es va definir una estructura urbana realment eficaç. És el model de ciutat mixta, on tot passa a la ciutat i on cadascuna de les parts té suficiència per ella mateixa. Les cèl.lules, si bé s'integren en l'organisme, tenen entitat pròpia. Davant aquesta ciutat cel.lularitzada, els anglosaxons van inventar la macrocèl.lula, una ciutat on tot està separat i on hi ha un únic nucli. Això provoca uns desplaçaments enormes. Si les cèl.lules són petites no és perquè no sàpiguen ser grans, sinó perquè no els surt a compte. Les cèl.lules es divideixen quan s'inverteix més energia a transmetre les ordres que a fer allò que diuen que s'ha de fer. Les ciutats anglosaxones intenten solucionar això incrementant la mobilitat, lligant-se per tant a l'automòbil. Allunya els nusos confiant que s'hi pot arribar ràpid. Però el temps s'esmerça a anar d'un lloc a l'altre i consumir energia per fer-ho. Tota aquesta energia no alimenta ni la felicitat de l'individu ni l'eficàcia del sistema, sinó la bogeria de l'invent.

És un model insostenible. Apliquem la tecnologia per fer possible la mala decisió. En això consisteix la insostenibilitat urbana. Sobre aquesta realitat, cal reflexionar-hi, però la seva reiteració no ens portarà enlloc. Anirem bé, però estarem malament.

Els educadors i les educadores, doncs, han d'adreçar els seus educands a fer servir els seus coneixements per treballar menys, però no per ser una pedra, sinó per esdevenir éssers que construeixen la seva felicitat, o que almenys tendeixen a fer-ho. És evident que es tracta d'un objectiu utòpic, però l'educació és una tasca utòpica. Es tracta, doncs, de fer servir un òrgan tan inadequat com el cervell per construir una estructura de saviesa que avanci cap a una ciutat sosteniblement possible.