L'educació: un projecte futur per a Barcelona
TEXT: Ignasi Vila, Carme Gómez-Granell.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Ciutat, sostenibilitat i participació

TEXT: Ramon Folch
La ciutat com a pedagogia(*)
TEXT: Jordi Borja.
La funció educativa dels espais urbans
TEXT: Oriol Bohigas.
La funció educativa de l’espai urbà
TEXT: Bruno Gabrielli.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Els canvis en els valors i models de família

TEXT: Marina Subirats.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Educació, formació i accés al mercat laboral

TEXT: Joan Majó.


     

 

TEXT: Jordi Borja,
Geògraf, urbanista i assessor del Projecte Educatiu de la Ciutat de Barcelona

La ciutat com a pedagogia(*)

 

* Aquest article és un resum del document que amb el títol "Els desafiaments del territori i els drets de la ciutadania" ha escrit l'autor per al Projecte Educatiu de la Ciutat de Barcelona.

La ciutat democràtica ha de tenir en compte totes les persones que la integren. La participació ciutadana en l'organització del territori i en la concepció i la gestió dels espais públics és un senyal d'identitat en aquest model de ciutat entesa com a ciutat de trobada i civisme que proposa el Projecte Educatiu de la Ciutat de Barcelona.

La ciutat és el producte cultural més complex i carregat de significat que hem rebut a tota la nostra història i que cada dia construïm i destruïm entre tots. Aquesta complexitat no és deguda a la concentració de població ni a la magnitud de la seva activitat econòmica, ni tampoc al fet de ser la seu de partits polítics, sinó a les seves possibilitats d'intercanvi. Perquè la ciutat no és solament l'espai (urbs), sinó que també és el conjunt de persones que viuen a la comunitat (civitas). Així doncs, la ciutat - ciutat és aquella que optimitza les oportunitats de contacte, la que aposta per la diversitat i la mixtura funcionals i socials i la que multiplica els espais de trobada. És a dir, la ciutat és l'aventura iniciàtica a la qual totes les persones tenim dret.

Mite o realitat, la ciutat apareix com el lloc de les oportunitats, de les iniciatives i de les llibertats individuals i col.lectives. És el lloc de la privacitat, però també el de la participació política. "Ahir, en una manifestació d'aturats, em vaig sentir per primera vegada ciutadà", va assegurar un manifestant a París el maig del 1997.

La ciutat, però, entesa com una aventura iniciàtica a la qual tots hi tenim dret, no ofereix tots els mitjans als qui haurien de viure-la. Dit d'una altra manera, no tothom pot accedir a les oportunitats de formació, informació, feina i cultura que ofereix la ciutat.

Com que les polítiques urbanes que impliquen responsables polítics, professionals i els agents econòmics i socials poden impulsar unes dinàmiques i reduir-ne d'altres, la qüestió dels valors culturals i dels objectius polítics esdevenen la qüestió decisiva del nostre present i del nostre futur urbà per fomentar la participació de la ciutadania. Com recordava recentment Michael Cohen, tot dirigint-se als responsables de la política urbana de Buenos Aires, allò que s'han de plantejar abans de tot és quins són els valors que orienten la seva acció, on volem anar, quins models de vida urbana proposen a la ciutadania(1).


© María Birulés

Parc infantil en un interior d'illa del barri Baró de Viver.

 

Si com s'ha dit tantes vegades la política és pedagogia i la ciutat és política, sembla lògic plantejar-se la dimensió pedagògica de l'urbanisme, és a dir, l'estratègia urbana com a gran projecte educatiu.

El desafiament urbà: una ciutat per a totes les persones

Els projectes urbans han de formar part d'un projecte global de ciutat concertat socialment, liderat democràticament i validat culturalment. L'espai urbanitzat no és ciutat. El territori articulat exigeix ciutats, llocs amb capacitat de ser centralitats integradores i polivalents, i constituïts per teixits urbans heterogenis socialment i funcionalment. Fer ciutat és, sobretot, reconèixer el dret a la ciutat per a tots. Reivindicar el valor de ciutat és optar per un urbanisme d'integració i no-exclusió que optimitzi les llibertats urbanes. De vegades els responsables polítics i els funcionaris prenen decisions sectorials sense conèixer o sense preocupar-se dels seus efectes sobre el teixit urbà i els usos socials que facilita. Però no oblidem que ningú no és propietari exclusiu de cada tros de territori. Ni la municipalitat, ni el promotor, ni els veïns.

El debat ciutadà ha d'estar orientat per objectius polítics explícits, però cal fer emergir també els valors culturals i els interessos socials implícits. I per a això cal proporcionar mitjans als qui no els tenen. El govern local ha de tenir un projecte polític i intel.lectual per a la ciutat.

Espai públic i participació

La bondat de l'urbanisme actual es verifica en la qualitat de l'espai públic. Els espais públics necessiten un debat públic, una participació ciutadana al llarg del procés de concepció, producció i gestió.

Participació de qui? La llista podria ser interminable. També es podria dir que implica únicament els qui es manifesten com a interessats. Això no obstant, hi ha alguns col.lectius que requereixen una atenció especial: les dones sobretot, els seus temps, les seves demandes i molts aspectes que s'escapen als responsables masculins; els joves; els vells i els nens; les minories ètniques, culturals o sexuals que sofreixen algun tipus d'exclusió.

Cal fer el que sigui necessari perquè s'expressin tots aquests interessos per després produir i difondre una cultura d'espais públics que permeti fer propostes i qüestionar i combatre aquelles demandes o exigències socials no sempre generoses amb els altres o amb un mateix. L'espai públic és un desafiament i una oportunitat per a la justícia urbana. Reivindiquem la màxima qualitat per a l'espai públic de quotidianitat, però també l'accés als espais públics de centralitat per a tothom.

Cal, per tant, que els professionals assumeixin especial responsabilitat en la concepció i el disseny dels espais públics. No n'hi ha prou amb respondre a la demanda del client, ja sigui Administració Pública, organisme autònom o empresa privada. Més que qualsevol altre programa urbà, un projecte d'espai públic necessita recolzar-se en valors ètics, de llibertat, tolerància i solidaritat. La ciutat és comerç i cultura, és a dir, intercanvi i comunicació. Les dinàmiques urbanes més perverses que dissolen la urbs - ciutat agreugen la ruptura de la relació social. Més enllà de l'urbanisme, hi ha altres mecanismes que poden donar lloc a exclusions socials i que han de ser assumits per les polítiques urbanes. Tres ens semblen especialment rellevants:

Feina remunerada. L'atur és avui dia, sens dubte, la causa més important de ruptura de la relació social. Els projectes urbans han d'incorporar als seus objectius la generació de feina. L'educació, la cultura i el lleure, les tecnologies de la informació, etc. són sectors susceptibles d'oferir binomis de formació - feina per als joves. Per això creiem que cal plantejar-se seriosament el debat i experimentar l'aplicació d'alguna de les diverses modalitats de salari ciutadà que diversos col.lectius i experts proposen a Europa (2).

Tecnologies de la informació. Els poders públics haurien de garantir la igualtat d'accés a les tecnologies de la informació mitjançant polítiques actives a favor dels usuaris i un observatori de vigilància dels seus usos.

Relació ciutadans - administracions públiques. A l'hora d'efectuar grans projectes, les polítiques urbanes rarament tenen en compte objectius de redistribució social i d'integració de sectors exclosos. Altres vegades es fan projectes destinats a sectors vulnerables (habitatge, espais públics, etc.) sense tenir en compte les demandes d'aquesta població i, encara menys, intentar primer entendre les seves aspiracions. La descentralització dels governs locals, el plantejament estratègic amb participació ciutadana, la gestió mixta d'equipament i serveis, la democratització de les tecnologies de la informació i, en general, totes les actuacions d'acció positiva per donar veu als qui no en tenen o no es fan escoltar són camins adequats per reduir els marges d'exclusió.

Innovació política

Avui dia es parla més de participació ciutadana que no pas política. Això no obstant, no és difícil constatar que les pràctiques polítiques i administratives són tan refractàries a innovar en tot el que fa referència als mecanismes participatius com, fins i tot, reticents davant el desenvolupament de les possibilitats dels ja existents. Els programes i projectes urbans es presenten gairebé sempre de tal manera que difícilment són entenidors per als ciutadans. No s'utilitzen mitjans que serien més comprensibles i motivadors com ara maquetes, vídeos, simulacions, etcètera. S'eviten les consultes populars i hi ha poca sensibilitat pel que fa al fet de tramitar les iniciatives ciutadanes. Una cosa tan elemental com el pressupost participatiu apareix encara com l'excepció. Segons el nostre parer, el principal obstacle és a l'aliança de facto que es dóna a les institucions entre la partiocràcia i la burocràcia. La participació ciutadana solament progressa si qüestiona i transforma la vida política local.

Quina innovació política local és possible i desitjable? Aquella que permet establir una separació - confrontació amb el sistema polític estatal. Precisament perquè considerem molt necessàries unes relacions contractuals entre les administracions, cal primer un procés de ruptura entre la política estatal i la política local, almenys, en tres aspectes:

La cultura política. És el procés de legitimació i d'hegemonització dels valors i objectius implícits en qüestions que són a l'ordre del dia, com ara el govern de la proximitat; la participació ciutadana; el federalisme; la identitat local, regional, nacional, o l'autodeterminació.

El sistema representatiu. Els partits, les coalicions o les agrupacions electorals locals no haurien de ser els mateixos que els estatals.

La conquesta de competències. La conquesta d'espais i edificis susceptibles de tenir un ús públic i que estiguin en mans d'ens públics o privats que els tenen subutilitzats o congelats, i l'existència de la justícia local, de cossos de policia dependent del poder local i/o regional; la gestió de les tecnologies de la comunicació i la informació; la generació de feina i la implantació de formes de salari ciutadà; la identitat cultural o la defensa de l'estatus de ciutadà per als sectors de la població que el tenen reconegut; la defensa dels ciutadans com a usuaris i consumidors, etc., són alguns exemples d'aquesta conquesta de competències dels ciutadans, que sovint planteja la necessitat d'ampliar els marges de la legalitat específica i de la pràctica administrativa.

Sense moviments cívics no hi haurà canvi polític, i si no n'hi ha, tampoc no hi haurà resposta eficaç als nous desafiaments del territori.

Nous drets davant els nous desafiaments del territori

El dret a l'espai públic i a la bellesa, el dret a la identitat col.lectiva, el dret a la mobilitat, el dret a l'accés i a l'ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, el dret a la justícia local i a la seguretat, el dret a la protecció davant les institucions i les empreses de serveis, el dret a la feina i al salari ciutadà, el dret a la qualitat del medi ambient, el dret de tots els residents en una ciutat a tenir el mateix estatus politicojurídic de ciutadà...; nous i menys nous drets que exigiran per ser desenvolupats i legitimats un gran moviment de mobilització i participació ciutadana i una considerable audàcia política.

El dret a la ciutat i el deure polític de fer ciutat sobre ciutat per a totes les persones requereix canviar la idea d'una pedagogia que es recolza en la ciutat per la idea de la ciutat com a pedagogia. Aquest és l'autèntic objectiu i el repte, gens fàcil, del Projecte Educatiu de la Ciutat de Barcelona.

 

(1) M. Cohen. Intervenció en el col.loqui "Hacia una estrategia para Buenos Aires", Buenos Aires, Govern de la ciutat, 1997. (M. Cohen va ser director de l'Àrea Urbana Banc Mundial).
En aquest col.loqui també hi va intervenir Peter Rees, director de Planejament de la ciutat de Londres.

(2) Vegeu l'obra col.lectiva Vers une economie plurielle (Syros, París 1997) i el debat sobre la qüestió del salari ciutadà a la revista Transversales (París), a partir de 1996.

Imatge del Port Vell, amb l'escultura "les quatre cares de Barcelona" al fons

 

qc6.jpg (23630 bytes)
© María Birulés