L'educació: un projecte futur per a Barcelona
TEXT: Ignasi Vila, Carme Gómez-Granell.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Ciutat, sostenibilitat i participació

TEXT: Ramon Folch
La ciutat com a pedagogia(*)
TEXT: Jordi Borja.
La funció educativa dels espais urbans
TEXT: Oriol Bohigas.
La funció educativa de l’espai urbà
TEXT: Bruno Gabrielli.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Els canvis en els valors i models de família

TEXT: Marina Subirats.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Educació, formació i accés al mercat laboral

TEXT: Joan Majó.


     

 

TEXT: Oriol Bohigas ,
Arquitecte, MBM Arquitectes S.A.

La funció educativa dels espais urbans

 

La ciutat és, en ella mateixa, un sistema ecològic en constant evolució progressiva, és a dir, un sistema dins del que s'ha dit ecologia cultural o social. Perquè el sistema funcioni i progressi cal que la participació humana estigui controlada per diversos graus de consciència col.lectiva. Però, sobretot, el que cal és que entre la ciutat i el seus habitants es mantingui un procés de realimentació: que els ciutadans i les ciutadanes transformin la ciutat des dels seus establiments col.lectius i que puguin interpretar la transformació de la ciutat com un testimoni didàctic per a la seva pròpia transformació. És a dir, que la ciutat sigui alhora objecte d'experiència i subjecte educador.

Les diverses categories dels espais urbans han de ser, doncs, promogudes com a contenidors d'aquelles funcions reals i comprovades i, al mateix temps, com a incitadores d'unes formes de vida orientades cap a unes línies més o menys programades que es defineixen, sobretot, en una idea política de la ciutat. Si aquesta idea política és fonamentalment la del progrés comunitari, de llibertat i igualtat, caldrà admetre que, en la definició de les formes urbanes i de llur interdependència estructural, hi ha tres elements fonamentals: la llegibilitat, la identitat i la innovació cultural. Tots tres són vehicles de convivència i instruments educadors.

Llegibilitat i continuïtat

La forma urbana ha de ser fàcilment llegible, interpretable, utilitzable per tota mena de ciutadans. És a dir, que s'estructuri amb espais i itineraris comprensibles i suggeridors, en els quals la informació i l'accessibilitat a l'oferta es condueixin coherentment. Aquesta comprensió del teixit urbà és molt clara en les estructures urbanes tradicionals.

A Barcelona, Ciutat Vella, l'Eixample i algunes de les antigues viles agregades conserven aquesta compacitat formal i continuen sent uns bons centres de vida col.lectiva. Però amb l'aparició de les grans perifèries, la continuïtat de lectura formal s'ha estroncat i l'espai públic -l'espai que és en ell mateix la descripció i el contingut de la ciutat- ha perdut el seu protagonisme per convertir-se en un espai sobrant i desformalitzat. En aquests punts, la ciutat -l'espai urbà- ha deixat de ser útil i, sobretot, ha perdut qualsevol capacitat educadora.

Barcelona ha fet magnífics esforços de reurbanització i molts d'ells han anat encaminats a la recomposició formal de l'espai públic: la continuïtat del front marítim, la creació de nous parcs, el traçat de les rondes i molts altres projectes han convertit en útils i llegibles uns sectors urbans que fins aleshores havien estat aïllats o menystinguts. Molts d'aquests projectes s'han aplicat també amb encert en zones perifèriques, però cal reconèixer que han estat més eficaços -o més radicals- en les zones relativament cèntriques. I és que la perifèria no es millora només amb valuoses actuacions puntuals -evidentment, també indispensables-, com són la recomposició física de carrers i de places, la potenciació de les identitats de barri, la instal.lació de serveis, la implantació d'establiments metropolitans. Cal, sobretot, lligar urbanament la perifèria amb el centre, és a dir, establir una continuïtat residencial i comercial fins allà on sigui possible. Només així aconseguirem que l'habitant de les perifèries -en els polígons inhumans, en les casernes residencials esquitxades en un fals paisatge- rebi els beneficis de la urbanitat. La ciutat, per ser útil i educadora, ha de ser una continuïtat en la qual es puguin imposar uns ineludibles principis d'igualtat.


© Antonio Lajusticia (O.T.I.A.B.)

El nou parc Canyelles, a nou Barris.

 

Per assolir aquesta continuïtat no n'hi ha prou amb la implantació d'autopistes urbanes. Les autopistes no provoquen lligams reals, sinó interrupcions de la continuïtat del teixit urbà -i l'anul.lació de qualsevol lectura ordenada i generalitzable-, si no estan projectades molt acuradament respecte a aquest problema. Hi ha hagut dues intervencions de gran envergadura que semblen també en aquest sentit molt positives: la successiva conversió de la Meridiana en passeig central de tot un districte i el traçat d'alguns sectors de les rondes, la primera circumval.lació europea que en comptes de dividir intenta integrar, encara que no ho aconsegueix sempre.

Una ciutat, per ser-ho realment -segons aquells principis de la informació, l'accessibilitat a l'oferta i la metodologia de la casualitat-, ha de ser un àmbit conflictiu, ordenadament conflictiu, si voleu. La zonificació no solament és un error en el cas de les barreres provocades per l'especialització del trànsit, sinó també en qualsevol especialització funcional. La ciutat no es pot subdividir en funcions, sinó en barris multifuncionals i -permeteu-me l'exabrupte- profundament, però amablement, conflictius.

Evidentment, el factor bàsic per a la llegibilitat i la continuïtat de la ciutat és la seva configuració física. La forma de la ciutat no és un atribut accessori o secundari: és un receptacle significatiu, promotor i educatiu. Sembla que les formes més tradicionals de les ciutats europees faciliten millor la llegibilitat i la continuïtat -carrers, places, jardins, etc.- que les formes derivades de la modernitat tecnològica -autopistes, metros, etc.-. Però això només és cert en determinats punts consolidats. L'urbanisme modern ha d'inventar-se -i en certa manera ja les està inventant- formes i configuracions noves que no cal que siguin simples pastitxos del passat.

Identitats a escales diverses

A més de les característiques assenyalades, la ciutat és, i ha de ser, el lloc de la independència individual, de l'autonomia -fins i tot de l'anonimat-, el receptacle de les diferències de qualsevol ordre. Però per sustentar aquestes independències, cal que la ciutat ofereixi uns certs graus d'identitat. Cal que el ciutadà pugui entendre el significat no solament de la ciutat sinó del seu barri i del seu entorn metropolità, per aplicar-hi assenyadament la pròpia autonomia, per fer-se anònim en un àmbit reconeixedor.

Les voreres remodelades del passeig Valldaura

 


© Antonio Lajusticia (O.T.I.A.B.)

Barcelona, per exemple, s'ha de fer comprensible, primer de tot, en l'àmbit precís dels barris. Aquesta progressió sumatòria té unes fases bastant clares: barri, districte, ciutat central i àrea metropolitana. El ciutadà lliure i les diferències individuals o col.lectives han de poder entendre i utilitzar aquesta escalada d'identitats.

El barri és l'àmbit en el qual es poden iniciar certes solucions a la contradicció identitat - diferència. En un barri es pot assajar el que en podríem dir l'establiment de les identitats de les diferències, les quals, en comptes de ser incloses en l'entropia de la metròpoli, poden ser reforçades pel que fa a la seva interrelació.

No cal dir que perquè un tros de ciutat sigui un barri cal que hi siguin resolts molts elements funcionals, des de les escoles fins al comerç, des dels centres d'esplai i esportius fins als de les atencions sanitàries, des de l'adequada relació amb altres sectors i serveis urbans fins a la solució interna de la mobilitat.

Però no n'hi ha prou amb la immediatesa del barri -o del carrer, en el cas ben freqüent en què ell mateix assumeix la identitat d'un segment de col.lectivitat-. Cal que el ciutadà entengui la realitat metropolitana i en tregui profit. Un barri no és un poble, sinó una part de ciutat i una ciutat com Barcelona és part d'una àrea metropolitana. Ser barceloní vol dir pertànyer conscientment a aquesta metròpoli, tant per als que habiten al centre com per als que dormen o treballen a la perifèria.

Per començar, cal donar a l'àrea una entitat administrativa que sigui real i, per tant, eficaç en tots els aspectes.

El que hauria convingut és definir l'àrea estricta de Barcelona, una àrea d'identificació col.lectiva. Una àrea que s'expliqui amb un sol nom, "un nom l'extensió del qual sigui indiscutible, amb una clara situació figurativa en el món i en la història". Per a un ciutadà de l'Eixample, de Gràcia o de Sants, no és el mateix identificar-se amb l'Hospitalet, amb Santa Coloma o amb el Prat que amb Mataró o amb Sabadell. Calia arribar a una agregació integral a Barcelona de tots els municipis d'aquesta àrea estricta, amb nom propi, tal com es va fer al final de segle amb les viles més pròximes. Però això requeriria una estructura federal -o potser confederal- a la qual no tothom està disposat: els ciutadans, perquè no volen ser solidaris amb els impostos i carregar les despeses de capitalitat, i els polítics, perquè volen grapejar estratègies electorals i s'entesten a mantenir les respectives microautoritats.

Plaça de la Palmera de Sant Martí, projectada per l'escultor americà Richard Serra.

 


© Antonio Lajusticia (O.T.I.A.B.)

L'autonomia que caldria atribuir a un Hospitalet integrat -i a una dotzena d'altres municipis d'aquesta àrea estricta- hauria de ser la mateixa que la concedida a l'Eixample, a Ciutat Vella o a Nou Barris. En aquests darrers anys, Barcelona ha avançat molt en la descentralització. Però aquest model és encara insuficient. Només és possible identificar-se amb un àmbit si hom té la possibilitat d'elegir-ne directament els governants i influenciar en llurs decisions polítiques puntuals. I només així és possible organitzar una federació -o confederació- metropolitana que ofereixi diverses escales d'identificació. I que permeti, per tant, una cohesió de l'espai urbà que ens eduqui a tots per a la convivència complexa.

Innovació cultural

Un dels grans instruments educadors de la ciutat -de l'espai urbà- és l'esforç constant per a la innovació cultural. Si la ciutat és un sistema ecològic cultural -o social- cal que la cultura hi actuï com a protagonista de les transformacions.

Divulgar i donar suport a la revolució estètica en els espais urbans és segurament un dels actes més essencialment educadors. Hi ha tres aspectes a tenir en compte: la necessitat d'una presentació didàctica del projecte, l'atenció específica als respectius entorns que han de condicionar les decisions formals i la utilització puntual d'obres d'art amb significat propi.

El primer d'aquests aspectes és indispensable. Cal predisposar el ciutadà a la innovació, a la qualitat artística, donant les explicacions pertinents, fent una certa pedagogia, substituint -o multiplicant- el que hauria de ser un contingut escolar o universitari.

A Barcelona han estat assajats alguns d'aquests diàlegs pedagògics de manera directa o indirecta i no sempre amb els mateixos resultats. Potser el més evident fou l'aventura de la plaça de la Palmera, projectada per l'escultor americà Richard Serra. No va ser fàcil convèncer la població d'un barri de la perifèria que aquelles dues parets corbes tenien un significat escultòric d'alta qualitat. No oblidem, però, que la bona acceptació de les innovacions estètiques a Barcelona ha recolzat quasi sempre sobre l'eficàcia funcional i social de les operacions urbanístiques en què intervenien. Aquest recolzament en la racionalitat i l'oportunitat de l'operació és, doncs, un dels bons instruments per fer penetrar els valors culturals que s'hi adhereixen.

Un altre aspecte és el de l'adequació a l'entorn, una adequació que, ben tractada, pot resoldre molts dubtes entre la innovació, per una banda, i la continuïtat de lectura i la permanència d'identitats, per l'altra.

Finalment hi ha la qüestió de les obres d'art puntuals. Barcelona ha esdevingut un museu d'escultures contemporànies, d'una densitat insòlita, i amb això la ciutat ha posat en relleu un camí molt important per a l'educació col.lectiva.

Un avantatge de les escultures públiques, a més dels que hem assenyalat, és la possibilitat d'intervenir en molts entorns diversos sense trencar la seva coherència formal, introduint-hi, però, un factor d'innovació cultural.

Contra l'educació

Tots els temes que sintèticament hem assenyalat fins ara requereixen, per ser efectius en l'àmbit de l'educació, un alt nivell de qualitat. Sense això, els mateixos elements es converteixen en instruments greument antieducadors o deseducadors. En el cas de les escultures, és ben cert que els monuments a Francesc Macià i a Francesc Cambó -dos personatges que mereixien una especial atenció per la seva representació política- han estat dos elements de deseducació.

Però encara hi ha un factor antieducador més important: la manca de manteniment adequat dels espais públics construïts aquests darrers quinze anys.

Finalment, una observació general. L'espai públic té una funció educadora. I també la té el concepte organitzatiu del barri, el districte, la ciutat i la metròpoli. Però és, en certa manera, una funció secundària respecte a la qual hom ha d'experimentar: la fonamental transformació cultural i social que és conseqüència de la transformació de l'escola i de la política.