L'educació: un projecte futur per a Barcelona
TEXT: Ignasi Vila, Carme Gómez-Granell.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Ciutat, sostenibilitat i participació

TEXT: Ramon Folch
La ciutat com a pedagogia(*)
TEXT: Jordi Borja.
La funció educativa dels espais urbans
TEXT: Oriol Bohigas.
La funció educativa de l’espai urbà
TEXT: Bruno Gabrielli.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Els canvis en els valors i models de família

TEXT: Marina Subirats.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Educació, formació i accés al mercat laboral

TEXT: Joan Majó.


     

 

TEXT: Marina Subirats
Catedràtica de Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona

Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Els canvis en els valors i models de família

 

Resulta evident que els darrers anys s'ha produït una transformació molt profunda en les famílies, que alguns consideren dramàtica i altres esperançadora, però també està clar que això està comportant tota una sèrie de dèficits importants en la socialització de les noves generacions.

La veritat és que ens trobem en un moment de canvi molt ràpid pel que fa als models de vida, tant familiars com laborals. Les noves generacions tindran un tipus de vida laboral molt variable, amb freqüents canvis de feina, d'empresa o de mobilitat.

També s'estan difuminant els rols dins la família. Cada vegada està menys clar què han de fer els homes i què han de fer les dones. Veure com trontollen aquestes posicions resulta positiu, però comporta que les noves generacions tinguin uns rols molt menys fixos dels quals poden aprendre.

Les classes socials no estan al marge d'aquests canvis. Durant anys néixer en una classe determinada volia dir aprendre una sèrie de formes de pensar, de vestir, de parlar o de relacionar-se. Les classes socials continuaran existint, però amb una menor consciència d'elles mateixes i amb unes fronteres menys clares entre elles.

Tot aquest procés comporta una tendència a la denominada individuació, és a dir, la deslegitimació del patriarcat. Cada individu és més ell mateix i ha de triar més la seva vida.

La família no sap bé el que ha de transmetre. Els esquemes de comportament individuals i col.lectius actuals són totalment diferents dels que vam rebre en ser educats. Què està bé i què està malament? Tenim molts dubtes i intentem sobre la marxa fer una reelaboració personal.

Cal tenir també en compte que durant el franquisme tota norma ens semblava imposada i criticable, perquè la manca de democràcia no permetia participar en la presa de decisions col.lectives. A partir d'aquí es va imposar la idea que tota norma era contrària a les persones i que suposava un principi d'opressió. El que cal, en el fons, és construir unes normes de comportament consensuades.

El resultat és que trobem una sèrie de mancances en la socialització de les persones actuals. Les persones joves d'avui dia no són millors ni pitjors, individualment, que altres generacions joves. El que passa és que cada generació porta la marca de l'època, amb les obsessions de les generacions anteriors.

Això es manifesta d'una manera molt clara en la dificultat dels joves d'avui per saber com s'han de comportar. A causa de la forta mancança de transmissió de normes, hi ha hagut una generació de drets i no de deures. Els joves s'ho han pres com una cosa de la qual poden gaudir en lloc de veure-ho com a normes que cal respectar si volen gaudir d'aquest model de vida.

L'única cosa que obsessiona les generacions joves és l'existència d'un model: el del professional triomfant. Potser algun hi arribarà, però està molt clar que la majoria no podrà. Quan analitzem l'arribada a la universitat en termes de classe social veiem que hi ha una diferència molt notable segons que es pertanyi a una o a una altra. Però no tenen altres models.

Com podem, doncs, arribar a transmetre altres formes de valors? Perquè o ho aconseguim o anirem cap a desequilibris socials molt greus. No estem capacitant tota una generació a corresponsabilitzar-se d'una sèrie de tasques, sobretot les que no són remunerades... en un món d'afectivitat sense el qual no podem viure.

Vull insistir en la democratització de la família. La ciutadania necessita fer-se càrrec d'aquesta corresponsabilització i educar els joves en la idea que estem en una societat de tots i de totes, i que tothom té drets i deures. Cal que tothom sàpiga, per exemple, què s'ha de fer davant les emergències, perquè és responsabilitat de tothom saber com s'ha de sobreviure. I això són coses que no estem transmetent.

I ha altres coses que, evidentment, han de quedar en el marc de la família. Però hem de saber com compaginem aquesta individuació, que en els homes fa anys que va començar, amb la de les dones, que comença ara. És un problema que no està resolt.

En aquest sentit, hem d'insistir en la democratització familiar i rediscutir els rols familiars. El gènere femení ha fet una evolució molt ràpida, però el masculí està encallat i presenta signes de crisi. O evoluciona, entenent que no perdrà res sinó que guanyarà, o bé la crisi serà més forta.

Necessitem veure com es democratitza la presa de decisions i construir nous models, tot passant pels pactes i no per veure qui els enfonsa. S'ha d'eliminar la queixa contínua i fer emergir totes les feines que no es veuen i repartir-nos-les com hem fet amb la feina remunerada. Però això no és pot fer estrictament des de l'àmbit familiar, sinó que s'han de donar pautes des de l'àmbit públic. No és fàcil, però sí apassionant, perquè representa inventar-se una família nova que confiem que pugui ser més feliç que les que hem tingut fins ara.