L'educació: un projecte futur per a Barcelona
TEXT: Ignasi Vila, Carme Gómez-Granell.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Ciutat, sostenibilitat i participació

TEXT: Ramon Folch
La ciutat com a pedagogia(*)
TEXT: Jordi Borja.
La funció educativa dels espais urbans
TEXT: Oriol Bohigas.
La funció educativa de l’espai urbà
TEXT: Bruno Gabrielli.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Els canvis en els valors i models de família

TEXT: Marina Subirats.
Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Educació, formació i accés al mercat laboral

TEXT: Joan Majó.


     

 

TEXT: Joan Majó
Ingeniero y economista

Congrés internacional Barcelona, pel coneixement i la convivència
Educació, formació i accés al mercat laboral

 

He de fer una consideració prèvia. Jo no crec que l'educació tingui com a finalitat única, ni tan sols principal, l'educació per al treball. Té unes finalitats molt més àmplies que la pura inserció en el món laboral de les persones i engloba moltes altres vessants, per la qual cosa no ha de dependre únicament de les necessitats del món laboral.

Vull donar unes pistes sobre quins canvis hi haurà en el món de l'educació d'acord amb el món del treball i descriuré com en els pròxims anys canviarà el món laboral. I, evidentment, aquest és un repte que té al davant el sistema educatiu. De fet, em centraré en dos aspectes: com canviaran els continguts del treball i com canviarà, en conseqüència, l'organització.

No és una perspectiva nova. Tothom entén d'alguna manera que estem davant un canvi de societat. La societat industrial s'ha acabat i estem entrant en una de nova. De fet, ens trobem en una etapa de transició que encara no sabem com es dirà. De la mateixa manera que hi va haver una societat agrària i una societat industrial, aquesta darrere s'està convertint en una nova societat que la història no sabem com batejarà, però que ja ha rebut mots molt variats. Recordeu que Daniel Bell va dir-li societat postindustrial; és una definició ben pobra perquè vol dir senzillament la que ve darrera de la industrial. Més recentment es parla de societat digital, tot i que el component digital és important però no tant com per donar-li nom. Cada vegada més a Europa estem adoptant el concepte de la societat de la informació, i aquest ja em sembla molt més encertat. Parlar de societat de la informació vol dir parlar de quin és el contingut d'aquesta nova societat, no tant ja de l'anècdota de la digitalitat. Però encara m'agrada més la societat del coneixement, que indica més bé el que hauria de ser aquesta societat.

La informació per ella mateixa no garanteix el coneixement, perquè entre ells dos hi ha un procés que no és senzill. Cada vegada les relacions entre l'una i l'altre són més difícils. Fins feia poc tots partíem del supòsit que la manca de coneixements era conseqüència d'una manca d'informació. Però cada dia més la manca de coneixement prové de l'excés d'informació, per això crec que hauríem de parlar de la societat del coneixement.

Tot i que els processos no són mai continuats ni les transformacions no són radicals, hauríem de parlar de models de societat: agrària, industrial i de la informació. No vol dir que al seu dia tothom es dediqués a produir aliments, a fabricar productes materials o a processar informació. Però sí que vol dir que en cada moment tothom tenia això com a activitat principal, com a problema de productivitat. A poc a poc la continuïtat en l'augment de la productivitat en el món agrari va fer disminuir el grup de població que es dedicava a treballar al camp i, en l'actualitat, a produir elements materials, productes. Estic convençut que d'aquí a pocs anys només un 5% de la població es dedicarà a conrear i d'un 15 a un 20% es dedicarà a fabricar. Hi ha països que no estan gaire lluny d'aquests percentatges, amb un 4-6% al camp i per sota d'un 25% a la indústria.

Què vol dir això? Que en un període relativament curt prop d'un 80% de la població no treballarà conreant el camp ni fabricant objectes i es dedicarà al que normalment anomenem serveis.

Hi haurà dos tipus de serveis: els dedicats a processar informació (produir, distribuir...) i coneixements, i els de l'atenció directa a les persones. És el que se'n diu serveis de proximitat, serveis socials. En alguns casos, com l'educació, es barrejaran totes dues coses, perquè es tracta alhora d'un servei de procés de coneixements i un servei d'atenció a les persones.

En aquesta societat que entrem l'arquetip del treball, la feina de les persones, ja no serà la normal durant la societat industrial. Vull fer una distinció entre el treball industrial i el treball relacionat amb la informació i la seva incidència al sistema educatiu.

Fins ara he parlat del contingut del treball, que en les societats industrials consistia a extraure materials en estat pur i transformar-los en productes mitjançant energia. Sense energia no hi hauria hagut societat industrial. En el món de la informació, en canvi, l'arquetip del treball consisteix a produir informació. Els periodistes i els mestres són dos casos exemplars, però no només ells. Un empleat de banca processa informació, perquè els diners s'han convertit en informació, i un funcionari també processa informació. Gairebé totes les tasques estaran relacionades amb el procés d'informació, fins i tot les relacionades amb la producció de materials, perquè l'element fonamental serà l'aplicació d'informació i l'aplicació de coneixements al futur industrial, més que no pas l'aplicació d'energia, com es fa ara.

Això és importantíssim. A poc a poc els elements immaterials estan substituint els materials. Una empresa sap que amb tecnologia pot estalviar energia, mà d'obra, capital... Hi ha un procés accelerat de substitució dels elements clàssics en la producció pel coneixement.

Aquesta tendència marca dues línies de futur d'enorme importància per a la vida de les nostres societats. Sort en tenim que en allò què produïm s'utilitzin cada vegada més elements immaterials i menys materials. Si no fos possible mantenir el procés de coneixements substituint elements materials per altres d'immaterials, a molt curt termini, això faria un pet. El planeta, amb la seva consciència ecològica, és incapaç de resistir un procés de creixement que mantingui la mateixa ràtio de producció i consum d'elements materials i de producció de residus. Si aquesta tendència no hagués començat no ens quedaria més remei que aturar el procés de creixement, sobretot pensant que els que estem ficats en aquest procés som 800, 900 o mil milions de persones. N'hi ha 4.000 més que s'hi han d'incorporar encara. No sé si en alguns casos haurem superat els límits de resistència del planeta, però el que està ben clar és que si la Terra voreja els límits amb uns mil milions de persones, quan s'hi incorporin mil milions més, això farà un pet com una gla.

L'únic que ens fa pensar que el futur no és tan negre com es podria pensar és que aquest procés pot permetre mantenir els nivells de creixement i producció utilitzant cada vegada menys elements materials. Es tracta d'un procés enormement benvingut.

Però alhora es produeix una altra substitució, com és la de mà d'obra per tecnologia, que és a la base d'un dels problemes fonamentals de les nostres societats: l'atur. Una de les raons estructurals d'aquest procés és que cada vegada es necessita menys mà d'obra industrial. El fet de no haver reaccionat ràpidament davant aquest procés fa que hi hagi una diferència entre el que existeix i el que es necessita. Però, en realitat, no estem substituint mà d'obra per tecnologia, sinó que estem substituint un tipus de mà d'obra per un altre. El que ha canviat no és la demanda global de treball, sinó el tipus de treball, i en molts casos tenim una població preparada per a un tipus de treball que no ho està per a un altre.

Els propers anys han de portar-nos una profunda desmaterialització de les nostres vides, principalment quant a pràctiques de consum. Hem de basar les nostres pautes no només en la disposició de materials, sinó també en la disposició de serveis. D'aquí a quinze anys cap de vosaltres no tindreu cap disc compacte, ni sentireu la música que voldreu, perquè estareu connectats a un servei on-line que us donarà el que vulgueu. Ningú no portarà rellotge i tothom sabrà l'hora que és.

Això, en el món de la política, té unes conseqüències impressionants. La gran diferència entre els productes materials i els immaterials és que els primers són escassos i no es poden reproduir, no són compartibles... L'economia no serà ja la ciència que estudia uns recursos escassos, com ara succeeix, perquè no ho seran.

També comportarà una nova manera d'organitzar el treball. Avui entenem per això el sistema d'organització de les empreses industrials, i fins i tot les empreses que no es dedicaven a la indústria el feien servir. El procés de producció industrial té una exigència. Perquè una fàbrica funcioni és imprescindible una coexistència, que tots els qui hi treballen vagin allà les mateixes hores. Tots treballem de dilluns a divendres, amb festa els caps de setmana i a l'agost, i ens desplacem per treballar a la mateixa hora. El sistema industrial requereix una rigidesa en el temps i en l'espai.

Amb els mitjans de comunicació això no passa. Les empreses que treballaran en el procés d'informació no tenen cap necessitat de coincidir en l'espai (la gent pot estar treballant des de llocs diferents) i tampoc no hi ha una necessitat que els processos de producció s'estiguin fent a la mateixa hora. A mi em sembla molt bé que la Seat treballi de 8 a 3, però, per què els bancs? Una empresa dedicada a processar la informació haurà d'estar oberta les 24 hores del dia, tols els dies de la setmana i totes les setmanes de l'any. Avui en dia La Vanguardia, TV3 i algunes universitats ja són això. No tindran un horari i tampoc un lloc únic. Hi haurà persones que aniran a treballar a diferents horaris, altres que no hi aniran, altres que hi aniran uns dies concrets per reunir-se, alguns treballaran des de casa, altres des de llocs de treball diferents... Què voldrà dir el treball a temps parcial? No n'hi haurà, perquè tot el treball serà a qualsevol temps.

Però la cosa va més lluny, perquè això genera una nova rutina quant als processos de producció. L'empresa industrial, com que necessita una bona quantitat de capital propi, ha creat el seu propi concepte d'acumulació del capital. Un capital físic important i no divisible; no pot haver-hi divisió entre el capital i el treball. Així com a l'edat mitjana l'artesà posseïa la seva pròpia eina de treball, a l'era industrial l'obrer no podia disposar d'una cosa tan gran. Això va crear uns propietaris dels mitjans de producció i altres que el que feien era només posar el seu capital de treball.

Si la informàtica hagués evolucionat cap als grans ordinadors inicials hauria estat un sistema semblant al de la fàbrica. Però resulta que ha evolucionat cap a la informàtica distribuïda, per la qual cosa les eines que calen per formar part del procés de producció són petites, relativament barates i divisibles. Les màquines de codificació i procés d'informació estan avui dia a l'abast de tothom. Anirem, en certa manera, cap a l'època anterior, en la qual el treballador no aportarà només un treball, sinó també els mitjans de producció necessaris per fer aquell treball.

Amb tot això s'ha acabat el concepte tradicional de contracte de treball, que és un concepte obsolet. Avui dia es tracta d'un acord entre dues persones, normalment una física i una jurídica, en el qual els dos aspectes fonamentals són el nombre d'hores i el salari: un contracte de lloguer del temps. En la societat de la informació ni l'horari ni el salari valen per a res perquè el contracte laboral serà allò que ara coneixem com contracte de prestació de serveis. L'empresa i el treballador pactaran que és el que s'ha de fer i es farà allà on vulgui, quan ho vulgui i en les hores que vulgui, mentre ho tingui en el moment en què ho ha de tenir. I l'empresa li pagarà tant per allò.

Això, que avui dia és minoritari, serà el contracte laboral típic. El nou tipus d'economia vol que el que fins ara era un treballador deixi de ser-ho i es converteixi en un petit empresari. Se li obliga així a córrer uns riscos que no té per què voler córrer: no té atur, permís de maternitat... El contracte laboral del futur serà semblant a l'actual de prestació de serveis.

Com afecta tot això al món de l'educació? Se suposa que el sistema educatiu prepara les persones per viure en societat i poder integrar-se en el món laboral, per a la qual cosa se'ls donen uns coneixements, unes habilitats i unes aptituds.

Aquests tres elements han de canviar. En el món industrial s'espera del treballador que aporti a l'empresa unes feines bastant específiques i constants al llarg de la vida laboral. L'empresa de la societat de la informació buscarà uns coneixements molt més generals i una preparació per renovar els seus coneixements específics. El procés educatiu s'hi ha d'adaptar. Això d'específic i general va lligat a l'àmbit del coneixement. Com que cada vegada els coneixements específics són més, és més difícil aprofundir en cada tipus de coneixements. Al mateix temps, estem en un moment que sembla que el canvi de coneixements s'hagi convertit en un element de canvi de relacions.

Les societats humanes han basat la seva potència a centrar la nostra activitat en el procés de coneixements. L'home, a diferència dels animals, ha anat augmentant el seu cervell, la seva capacitat cranial, la seva capacitat de pensar, i aquesta intel.ligència l'ha fet coneixement, i el coneixement, tecnologia. Si li saps clavar una fletxa a un lleó el pots caçar. Però més tard es va adonar que la forma dels coneixements està en l'acumulació dels coneixements i en la memòria històrica. Cada generació no comença de zero, sinó que va acumulant sobre les generacions anteriors. Això fa que per a l'espècie humana el procés de producció de coneixements sigui fonamental, però que també ho sigui el de transmissió de coneixement.

Què ha passat aquest segle per primera vegada en la història de l'evolució humana? Hem entrat en una acceleració del procés de renovació dels coneixements que fa que el cicle dels coneixements sigui més curt que la vida de les persones. La renovació radical dels coneixements necessaris per viure o per treballar era una cosa que s'adeia amb la biologia, que donava els elements necessaris. Com que el procés és més ràpid i més curt, la societat ja no pot renovar els coneixements renovant les persones, sinó que ha de renovar els coneixements de les persones.

Amb aquest procés el sistema educatiu està obsolet i cal dissenyar-lo pensant que haurà de servir a les persones al llarg de tota la seva vida. Haurà de facilitar els coneixements, les habilitats i les actituds que facilitin a les persones anar aprenent contínuament al llarg de la vida. I això no és tant un problema de coneixement sinó d'habilitats i d'actituds. Aprendre a aprendre vol dir, entre d'altres coses, aprendre a desatendre. Saber que el que se sap no val, i això és difícil de transmetre. L'important no és tenir un comportament específic sinó saber on el pots trobar quan els necessites. Les habilitats del que aprèn a anar buscant són unes habilitats diferents. Tot el sistema s'ha de reciclar i adaptar a les noves necessitats, i les habilitats i actituds per adquirir habilitats són fonamentals. Recordo un anunci que vaig llegir fa alguns mesos a Le Monde, que buscava executius de grau mitjà i deia que "els candidats han de tenir entre 25 i 35 anys, saber anglès, ser capaços de treballar en equip, tenir mobilitat. No importa el que sàpigues, sinó com siguis. El que creiem que cal que aprenguis ja t'ho ensenyarem".

Només una puntualització més sobre actituds. No té res a veure formar persones perquè encaixin bé en una organització del treball industrial, en la qual importa la disciplina, la jerarquia, la manca d'iniciativa... Ha estat la tasca de l'escola preparar persones per a això. En la nova organització del treball la persona té molta més autonomia i ha de tenir unes habilitats i actituds diferents. Hi ha una habilitat fonamental que és la d'adquirir coneixements, amb una base tecnològica. Ara els coneixements els adquirirem mitjançant la xarxa, i per tant l'accés, el moviment, el diàleg... seran habilitats fonamentals.

Encara estem en un moment en el qual hi ha certes reticències davant l'ordinador. Però així com en un determinat moment vam aprendre a conduir cotxes, que és molt més difícil i perillós, s'ha d'inculcar aquesta nova habilitat d'adquirir coneixement. No és solament una qüestió tecnològica, sinó també mental i que té molt a veure amb el procés de conversió de la informació en coneixements. Accedeixes a la informació; el coneixement l'elabores tu. I això és el veritablement complex.

Vull acabar amb un cert optimisme. En els darrers quatre o cinc anys s'ha notat una ebullició respecte a la qüestió. Però el problema no són les noves tecnologies, perquè no es tracta només que en comptes d'un llibre farem servir un disc compacte, sinó que s'està creant un nou tipus de societat a la qual l'educació ha de respondre. Les noves tecnologies donen a l'educació noves eines per respondre a les noves necessitats. Si no, seria molt difícil. Sense angoixar-nos, ens hem de plantejar si de vegades a les nostres escoles no estem formant alumnes per a una societat que, quan ells acabin la seva formació, ja no existirà. N'hi ha per pensar-s'ho una mica.