portada

REPORTATGE

 

  TEXT: Felicia Esquinas FOTOS: Andreu Andrada 

Dues vegades art

"Dobles vides" ha obert per primer cop les portes dels museus municipals de Barcelona a l'art contemporani. L'exposició, produïda per l'Institut de Cultura, ha portat a quinze centres museístics les intervencions de 23 artistes de dotze països. El resultat és una estimulant trobada entre el llenguatge creatiu actual i les antigues col.leccions de la ciutat, que llança nova llum sobre el ric patrimoni barceloní.

La granadura blanca d'un collaret gegantí que regalima sobre una de les parets del Museu d'Història de la Ciutat. Una forta olor de pa torrat flotant a les sales de l'Arxiu Històric. O uns grills competint en destresa musical amb els instruments afinats per la mà de l'home que es conserven al Museu de la Música. Aquest estiu, l'art contemporani ha entrat per primer cop als museus municipals i ha deixat empremtes com aquestes. Dobles vides, una iniciativa impulsada i produïda per l'Institut de Cultura, ha situat a quinze museus barcelonins les intervencions de 23 artistes nacionals i internacionals, i amb això ha obert les portes a un diàleg entre l'art actual i les col.leccions d'aquests centres. L'exposició, inaugurada el 14 de maig, es pot visitar fins al 26 de setembre.

Teresa Blanch, comissària de Dobles vides, opina que els museus de titularitat municipal són un reflex d'aspectes que l'art es planteja des de fa temps. Són la imatge tradicional del museu-contenidor, tutor de col.leccions nascudes en altres èpoques i que resta al marge del gran circuit de visites i exposicions de la ciutat. "Però jo no els he vist mai com a espais caducats o morts, sinó com a fragments de vida, una vida catalogada que roman poc visible als ulls dels ciutadans", explica. D'altra banda, fa una dècada que la creació artística busca desplaçar-se cap a altres espais que no siguin els d'exhibició oficial. És un moviment paral.lel al qüestionament de la funció del museu d'art contemporani com a simple dipòsit neutre d'obres. Aquesta ambivalència és present a Dobles vides. "Als anys vuitanta -diu Blanch-, l'art vivia més tancat en si mateix. Això ha canviat, ara els artistes s'apropen més a la vida quotidiana. I és bo que l'art es fongui amb la realitat ja existent a la vida pública de la ciutat".

D'aquestes reflexions va sorgir la idea de convidar artistes contemporanis a crear obres sobre les col.leccions municipals. L'objectiu era confrontar passat i present per generar perspectives renovades: un procés de descobriment mutu que treuria a la llum noves lectures del ric llegat patrimonial de Barcelona. I, com a conseqüència, encreuar públics. O duplicar-los, tal com el nom de l'exposició indica. "La proposta de Dobles vides atreu al públic d'art contemporani cap a espais culturals de la ciutat de vegades extremament ignorats. I els visitants dels museus municipals, al seu torn, trobaran aquestes intervencions contemporànies", assenyala Teresa Blanch.

Els artistes presents a l'exposició són Antoni Abad (Espanya), Ana Laura Aláez (Espanya-Nova York), Iké Udé (Nigèria-Nova York), Pedro Cabrita Reis (Portugal), Vicky Civera (Espanya-Nova York), Hannah Collins (Gran Bretanya-Barcelona), Braco Dimitrijevic (antiga Iugoslàvia-París), Susy Gómez (Espanya), Félix González Torres (Cuba), Thomas Grünfeld (Alemanya), Lluís Hortalà (Espanya-Londres), Martin Kippenberger (Alemanya), Svetlana Kipistiansky (Rússia-Berlín), Josep M. Martín (Espanya), el col.lectiu Taller General (Mèxic-Nova York), Jean-Michel Othoniel (França), Tony Oursler (Nova York), Carlos Pazos, Perejaume i Javier Pérez (Espanya), Valeska Soares (Brasil-Nova York), Susana Solano (Espanya) i Jana Sterbak (antiga Txecoslovàquia-Canadà). Són creadors de dues generacions i amb llenguatges i móns diferents, però que comparteixen una preocupació per eliminar el concepte d'art com a alta cultura i que acostumen a endinsar-se en altres ámbits. En un joc de desplaçaments i dissolució de límits, dobles vides ha posat al seu abast disciplines tan variades com la botànica, la música, l'etnografia, la geologia, la història o la biologia, així com l'ús d'uns espais arquitectònics singulars que formen part de la història barcelonina.

"Breath of the Other", obra de Braco Dimitrijevic per la sala d'art omeca del Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí.

Tots els projectes han estat elaborats especialment per a l'exposició, tret de les obres de Félix González Torres i Martin Kippenberger, ja desapareguts (dos noms de referència que han estat inclosos a la mostra per haver marcat la manera de posicionar-se dels creadors a l'art i la societat). Era un repte per als artistes, que havien de respondre -i això és el que dona singularitat a l'exposició- davant d'uns fons i uns llocs plens de significats, de caràcter. Però també per a la dinàmica pròpia dels museus, no habituats a aquesta classe d'experiències. Els centres seleccionats conserven col.leccions d'art antic i d'objectes d'altres disciplines, però es van deixar de banda els dedicats exclusivament a l'art contemporani.

Els creadors van visitar els museus i van triar personalment l'emplaçament abans d'elaborar els seus projectes, cosa que en alguns casos ha comportat l'obertura al públic d'espais no visitables. És el que ha succeït amb una sala d'arxiu i conservació a la planta baixa del Museu de la Música, que serveix de teló de fons a una obra de Pazos. O amb la biblioteca de ciències naturals de l'Institut Botànic i les antigues instal.lacions del jardí, gràcies a una proposta de Svetlana Kopistiansky. Un tercer exemple: la galeria de la Casa Padellàs, al Museu d'Història de la Ciutat, atractiu mirador sobre el barri antic on ara es troba una instal.lació de Lluís Hortalà. La resta d'intervencions estan situades a l'Arxiu Històric de la Ciutat, l'Hivernacle del Parc de la Ciutadella, el Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí, el Museu de Ceràmica, el Museu Marítim, els museus de Geologia, de Zoologia i Etnològic, el Museu de les Arts Decoratives, el Museu Frederic Marès, el Museu Tèxtil i de la Indumentària i el Museu-Casa Verdaguer. Les propostes són tan variades com les temàtiques que aborden: instal.lacions, escultures, vídeos, escenificacions, petits objectes o works in progress, en procés de realització mentre dura l'experiència. Dobles vides encadena un patrimoni dispers de la ciutat en un itinerari cultural que es pot seguir amb una entrada combinada (700 pessetes) per a tots els museus. Un recorregut ple de dobles atractius, de les col.leccions del passat a les inquietuds de l'art actual, reunides en una panoràmica que també permet comparar el moment que viu la creativitat autòctona en relació amb el context internacional.

DOBLES VIDES

Ventana Negra y Roja (Barcelona)
La finestra de Pedro Cabrita Reis al Museu d'Història de la Ciutat està capgirada: reflecteix a qui la mira. Una metàfora de la nostra ceguesa interior i de la incapacitat de mirar enrere, de penetrar en un passat que només es mostra com un conjunt de visions fragmentades.


El atrapa-sueños
Sembla una obra extreta del Museu Barbier-Mueller d'Art Precolombí. Una filigrana preciosista de vidre i perles que es retalla contra el cel al pati del Palau Nadal. La simbologia de les xarxes "captura-somnis" -que se situaven damunt els llits dels infants per absorbir els bons sons i impedir els malsons- i els dibuixos d'un recipient del Brasil de l'any 1000 inspiren aquest laberint de colors de Jean-Michel Othoniel. Una altra peça de l'autor, Los collares del laberinto, s'exposa en una de les sales del museu.


Crystal
Damunt d'allò que va ser una casa de salaó romana del segle I aC penja un llum parlant. Les ruïnes del passat es barregen amb converses impossibles i records hipnòtics convocats al voltant d'una bombeta encesa. La instal.lació de Tony Oursler es troba al Museu d'Història de la Ciutat.


Voyage
La paciència, la col.laboració, la imaginació són algunes de les qualitats que Hannah Collins vol destacar amb aquest work in progress. Un grup de puntaires està fent tres dissenys sobre el tema de l'aigua al Museu Tèxtil i de l'Indumentària, on després, en una segona fase del projecte, s'exposaran.


No lo puedo evitar
Susy Gòmez recrea un àgape congelat al vestíbul del Museu de les Arts Decoratives/Museu de Ceràmica. Tot és blanc en aquesta llarga taula amb postres de porcellana, material que les dones menjaven antigament per aclarir la pell. Temps aturat en el marc sumptuós del Palau Reial de Pedralbes.

Guardia Nacional
Fins al final de juny, el col.lectiu mexicà Taller General (Abraham Cruzvillegas, Gabriel Kuri, Gabriel Orozco, Damián Ortega) va instal.lar entre els museus Tèxtil i de la Indumentària i Barbier-Mueller una "peça viva". Es tractava d'un jove custodio (vigilant) de Mèxic, Marco Ramírez, que durant un mes va exercir les seves funcions habituals de vigilància en aquesta banda de l'Atlàntic. Una obra absolutament interactiva, que xerrava amb visitants, empleats dels museus, altres guàrdies de seguretat, venedors ambulants, periodistes o escombriaires. Encara a la porta del museu, Ramírez explicava: "S'intenta trencar amb les coses quotidianes, de sempre. Que la gent observi i no sols miri. O no. Perquè jo sóc i no hi sóc. Hi ha persones que no se n'adonen, de la meva presència". Fins al punt, afegia, que alguns artistes que venien a veure les instal.lacions d'aquests espais tornaven a l'endemà, en descobrir que els faltava una peça. Les conclusions de l'experiència s'han recollit a una nova instal.lació.


Misfits
Un gall amb cos de vedella guaita, impassible i impossible híbrid, entre la vegetació de l'Hivernacle de la Ciutadella. És un dels animals duals que l'alemany Thomas Grünfeld ha situat en aquest espai veí del Museu de Zoologia. Mutacions biològiques amb aires domèstics que projecten un interrogant sobre la idea de normalitat.


A Massana
La instal.lació de Susana Solano impregna amb olor de berenar la planta noble de l'Arxiu Històric de la Ciutat. A la sala que acull el llegat bibliogràfic d'Agustí Massana, fundador de l'Escola Massana, espera una torradora i torrades fetes al moment, que s'ofereixen amb xocolata als visitants. Solano introdueix el món quotidià a la Casa de l'Ardiaca. En una sala propera es pot contemplar la segona obra de l'artista per a aquesta exposició: A Bohumil.


Rosari de l'aurora
L'enorme rosari que cau per la paret de la Casa Padellàs (Museu d'Història de la Ciutat) es trenca a l'interior de la galeria. L'edifici és del segle XVI, època en què la societat medieval s'enfrontava als valors renaixentistes. Sobre aquesta arquitectura, Lluís Hortalà crea una imatge que remet a un tema habitual a la seva obra: la incomunicació, la no entesa entre la multitud de missatges individuals perduts que és una ciutat.