L’exposició que va canviar la ciutat

L’Exposició Internacional de 1929 es va celebrar quan el món no s’havia refet encara de les conseqüències de la Gran Guerra. La desaparició de l’imperi austrohongarès havia esborrat del mapa la més gran zona de lliurecanvisme del continent, que havia quedat substituïda per una multiplicitat de nous països, alguns amb difícil viabilitat econòmica, cadascun amb les seves barreres aranzelàries. A canvi havia nascut la URSS, però amb un sistema econòmic diferent del de la resta de països del continent. D’aquesta manera, tot el sistema de relacions comercials havia quedat trastocat. A més, el govern republicà nord-americà mantenia l’aïllacionisme i el proteccionisme.

També el sistema monetari havia quedat sotmès a tremendes turbulències. Després de les hiperinflacions centreeuropees de començaments de la dècada, França va aconseguir d’estabilitzar la seva moneda el 1926, però la dualitat entre el patró or i el patró dòlar, amb una fracassada competència de la lliura, es va mantenir durant tot el període.

El 1929, Europa començava a veure tot just la llum al final del túnel. Però en el marasme de la crisi, el feixisme havia arribat al Govern a Itàlia i havia posat les bases per fer-ho a Alemanya. Portugal tenia una dictadura militar des del 1926, i a l’Est d’Europa arrelaven també les dictadures, civils o militars: a Bulgària el 1923, a Grècia i a Albània el 1925, i a Polònia el 1926. Alexandre I l’havia imposada a Iugoslàvia en començar 1929. A Romania i Àustria, on el feixisme ple no es va instaurar fins als anys trenta, la política estava, com a la República de Weimar, fortament marcada pels grups ultranacionalistes.

Espanya tenia també una dictadura militar des del 1923. Va ser aquest règim el que, en el context d’aquella Europa convulsada de postguerra, va veure en l’organització d’una Exposició Internacional a Barcelona la possibilitat d’una operació de propaganda que, de fet, no li va servir de gran cosa, perquè Primo de Rivera va abandonar el poder, per anar a morir a París, quan l’Exposició encara no havia estat clausurada. L’Expo del 1929, posada en marxa sobre la base de la fracassada exposició d’indústries elèctriques de 1914, responia plenament al caràcter de la Dictadura: la seva política d’obres públiques per combatre l’atur, la seva actuació favorable a l’entrada de capital estranger, el proteccionisme industrial i el nacionalisme tècnic, i la necessitat d’una operació de prestigi grandiloqüent. La megalomania característica de la Dictadura —de totes les dictadures— va trobar en l’Exposició de Barcelona un aparador de primer ordre.

L’Exposició es va inaugurar el 19 de maig de 1929, en un moment de difícils relacions comercials i monetàries i cinc mesos abans que la Borsa de Nova York iniciés una caiguda vertiginosa que va sumir Europa en una crisi encara més forta que la dels anys vint. Era la primera Expo que s’organitzava després que s’hagués creat una oficina internacional per regular-les, establint-ne la durada i el temps que havia de transcórrer perquè un mateix país en pogués tornar a organitzar una altra. Fins aleshores, i des que s’havia fet la primera a Londres, el 1851, s’havien anat organitzant amb una certa anarquia.

La de Barcelona era la segona que s’organitzava al continent europeu d’ençà de la guerra, després de la de Wembley, el 1924. Va servir per integrar plenament la muntanya de Montjuïc a la ciutat i per transformar algunes altres zones urbanes. Però va servir també, sobretot, perquè l’electricitat, fins aleshores pràcticament limitada als establiments públics i industrials i a una part dels habitatges, es convertís en una font d’energia absolutament popular, que va entrar ja de manera decidida a les cases, igual que van fer-ho, gràcies a ella, els aparells de ràdio, un invent que tot just era a les beceroles, però que havia de tenir una influència decisiva en la societat dels anys següents.

 

La primera pedra dels camps del Barça i de l’Espanyol

El dia 18 de febrer de 1922, el president del F.C. Barcelona, Joan Gamper, va signar l'escriptura de compra dels terrenys de Can Ribot, anomenats també de Can Guerra, en el barri de les Corts, per bastir-hi un camp de futbol propi. Fins aleshores, i des de la seva fundació l'any 1899, el Barça havia utilitzat diversos terrenys llogats.

L'endemà, dia 19 de febrer, es va posar la primera pedra. Va ser una cerimònia molt lluïda, amb una desfilada amb banda de música, els quatre equips del club i les autoritats. No hi van faltar discursos.

Les obres van anar molt de pressa. Al cap de tres mesos, el 20 de maig, ja es va poder inaugurar amb una altra cerimònia encara més lluïda i un partit amb l'equip escocès de Saint Mirren que el Barça va guanyar per 2 a 1.

1922 va ser un any gran per a l'esport barceloní perquè l'últim dia de l'any també l'Espanyol va posar la primera pedra del seu camp, que va inaugurar el 18 de febrer següent, i perquè es va jugar a la ciutat el primer partit de bàsquet de la seva història, entre el Laietà i l'Europa. El camp del Barça a les Corts va durar fins a la inauguració del Nou Camp, el dia de la Mercè de l'any 1957; el de l’Espanyol, fins a la venda dels terrenys, el 1998. Des d’aleshores juga a l’Estadi de Montjuïc. En tots dos casos, l’espai esportiu va ser requalificat i actualment s’hi aixequen conjunts d’habitatges. Un canvi que es presta a múltiples reflexions sobre les relacions entre els poders polítics, els esportius i els immobiliaris i sobre la quantitat de diners que mouen actualment les empreses en què s’han convertit aquells clubs d’aficionats fundats per Joan Gamper i per Àngel Rodríguez.

Einstein a Barcelona

El 23 de febrer de 1923, sis mesos abans del cop d'Estat de Primo de Rivera, el científic Albert Einstein va arribar a Barcelona amb la seva dona i es va allotjar al senzill Hotel les Quatre Nacions, tot i que l'Ajuntament de Barcelona li tenia reservada una cambra a l'Hotel Ritz. L'amo de Les Quatre Nacions es va assabentar de qui era el seu hoste i va anar a veure si podia fer alguna cosa per ell; el va trobar molt tranquil mentre tocava el violí. Quan Joaquim Maria de Nadal, president de la Comissió Municipal de Cultura, va anar-hi per dur-los al Ritz, Einstein es va limitar a respondre: "Jo sóc un ciutadà modest, i he pres la cambra que correspon a la meva categoria."

El gran científic havia vingut a Barcelona convidat per l'enginyer Esteve Terrades i va donar tres conferències, totes elles al voltant de la relativitat, enmig de l'expectació que desvetllava la visita d'un personatge tan conegut.

El 27 de febrer Einstein va rebre la visita de membres del Sindicat Únic del ram de la distribució, que el van convidar a visitar la seva seu del carrer Sant Pere Més Baix. Hi anà i va escoltar l’exposició del ja famós sindicalista Ángel Pestaña en què explicava com era de forta la repressió sobre la classe obrera a Espanya. Einstein els va dir que segurament era així més a causa de l'estupidesa que de la maldat.

Einstein, que també es va fer amic del socialista Rafael Campalans, va aprofitar el temps lliure per conèixer bé Barcelona i alguns indrets de Catalunya, com ara Terrassa i Poblet. La visita a Barcelona va estar plena de detalls, com la llista del menú del sopar que li va oferir l'Ajuntament, que segons La Veu de Catalunya "era bellament impresa, en caràcter gòtic a dues tintes, i escrita en llatí relativista per conservar caràcter més o menys, amb la teoria de la relativitat."

Els grans magatzems

L'any 1925 es van obrir a la plaça de la Universitat els magatzems El Águila. L’any següent va fer-ho Can Jorba al Portal de l'Àngel. No eren pas els primers grans magatzems que s'obrien a la ciutat, encara que sí els que van arribar a obtenir més gran popularitat.

La moda dels grans magatzems com a lloc on era possible comprar una mica de tot

l’havien obert establiments com El Siglo, a la Rambla, o Can Vicenç Ferrer, a la Plaça de Catalunya. Després s'hi van afegir el SEPU, que va ocupar una part del Palau Moja, a la Rambla, i els Alemanes, al carrer Pelai, convertits en Capitol després de la derrota nazi i finalment desapareguts.

El Siglo ocupava un espai on ara hi ha el carrer del Pintor Fortuny. L'edifici va patir un devastador incendi el dia de Nadal de 1932 i aleshores es va traslladar a l'impressionant edifici secessionista que el 1915 havia fet construir al carrer Pelai l'empresa de sastreria Fills d'Ignasi Damians. Ara, desaparegut El Siglo, ocupen l’edifici els magatzems C & A.

El món dels grans magatzems va anar quedant concentrat, d'aquesta manera, a l'àrea de Portal de l'Àngel, la plaça de Catalunya, la Rambla i, sobretot, el carrer Pelai. Era lògic que El Corte Inglés, quan va decidir instal.lar-se a Barcelona, l'any 1962, optés també per la Plaça de Catalunya. Va comprar l'edifici de Can Vicenç Ferrer, el va enderrocar i va aixecar el seu actual imperi, sens dubte el número u dels grans magatzems, que no ha parat de créixer i que fins i tot s’ha menjat Can Jorba, des del 1999 convertit en la seva secció d’articles multimèdia i esportius. Aquesta àrea ha quedat enfortida amb l’obertura de la FNAC al, durant tants anys, lamentable Triangle d’Or que es troba entre la Plaça de Catalunya i el carrer Pelai, i amb la imminent inauguració d’una sucursal de Marks & Spencer on hi havia el Banc Central, a la confluència de la Plaça de Catalunya i la Rambla.

Una segona àrea, la de la plaça Francesc Macià i la Diagonal cap al sud, ha trigat molt més a arrelar. Els qui, a finals dels anys seixanta, van creure abans que ningú que podia arribar a ser el veritable centre comercial de la ciutat, com per exemple els grans magatzems de la cadena Sears, s’hi van picar els dits. Però la implantació el 1974 d’un nou edifici d’El Corte Inglés a la Diagonal, on hi havia hagut, a la postguerra, la presó de dones, i la construcció de l’Illa Diagonal en el solar de l’antic Hospital de Sant Joan de Déu, dintre de la revolució urbanística que van suposar els anys previs als Jocs Olímpics de 1992, van demostrar la visió de futur d’aquells que havien cregut que no tot s’acabava al Quadrat d'Or.

Els anys noranta han vist la descentralització dels grans magatzems, que han obert sucursals a moltes ciutats catalanes. Però això no ha tret gens de força a les dues àrees tradicionals de Barcelona.

Inauguració de la Plaça de Catalunya

El 2 de novembre de 1927, durant una estada de la família reial a Barcelona, Alfons XIII va inaugurar la Plaça de Catalunya. Les estàtues s’hi van anar posant els mesos següents i abans de la inauguració de l'Exposició Internacional de 1929. S'havia recorregut un llarg camí per arribar a aquell moment, i havien abundat més els projectes i les discussions que les realitzacions.

Cerdà no preveia l'espai de la plaça en el seu projecte d'Eixample, però l'Ajuntament, empès pels mitjans de comunicació i l'opinió popular, va decidir de fer-la, després de convocar un concurs de projectes i d'aconseguir que Madrid acceptés en aquest punt una modificació del pla d'Eixample.

Partint de la idea de Pere Falqués, guanyador del concurs de projectes de 1877, l’Ajuntament va anar expropiant els terrenys necessaris i va encarregar a Puig i Cadafalch, el 1915, un projecte d'urbanització, que és el que finalment es va fer, amb modificacions substancials de tipus monumentalista afegides per Francesc de Paula Nebot el 1923. Les obres van començar el 1925.

Sis grups escultòrics i 22 figures decoren la plaça. Entre els autors hi ha els germans Oslé, Marès, Gargallo, Llimona, Casanovas i Clarà. Els grups simbolitzen cadascuna de les quatre capitals catalanes més la saviesa i el treball. Finalment no es van posar, per raons de moralitat, alguns nus que havien estat contractats i que van ser desplaçats a l’aleshores solitari paisatge de la Diagonal, prop del Palau de Pedralbes, on no pertorbessin els ulls de ningú.

La Plaça de Catalunya no ha tingut sort ni pel que fa a l’arquitectura que l’envolta ni per l’ús que s’ha fet de l’espai interior, amb reformes força desafortunades. Per acabar-ho d’adobar la Generalitat va pressionar perquè un dels monuments més criticats de la ciutat, dedicat a Francesc Macià i obra de Josep Maria Subirachs, fos aixecat a l’extrem més concorregut de la plaça, el que dóna a la Rambla i al carrer Pelai.

La vida quotidiana 1920 - 1929

© María Birulés

Del safareig a la nevera

A mesura que el segle avança, la vida domèstica es fa més fàcil, més simplificada. Fins i tot als pisos més modestos, l’aigua (encara que no sigui corrent), el gas (en molts casos servit per comptadors de monedes) i l’electricitat (amb petites bombetes penjades al sostre) han augmentat el nivell de comoditat dels barcelonins.

Apareixen fins i tot autèntics luxes que només són a l’abast de les persones amb possibles. Un d’ells és la nevera elèctrica (reina triomfant a l’Exposició Internacional de Barcelona), una mena de tresor que ve de l’altra banda de l’Atlàntic. El denominat Frigidaire, fabricat per General Motors, és anunciat als diaris de Barcelona com a nevera electroautomàtica. Un dels reclams publicitaris és que permet fabricar glaçons de gel, tenir les begudes fredes i fer postres gelats a casa.

Però han de passar molts anys encara fins que els invents domèstics arribin de debò i es popularitzin. Així doncs, a falta de rentadores a les cases o de productes que facilitin determinades tasques, un dels grans centres de la vida popular segueix essent el safareig, el lloc on es fa la bugada, es prepara el lleixiu; però és també punt de trobada, de reunió i de comentaris. Fer bugada o fer safareig té un significat molt precís. A tots els barris de Barcelona hi ha safareigs que, en molts casos, perllonguen la seva vida fins ben entrats els anys cinquanta o seixanta, fins que les rentadores els arraconen definitivament. La darrera activitat de molts dels propietaris de safareigs, abans de tancar les seves portes, és el lloguer de rentadores semiautomàtiques per hores. Les porten a les cases i un cop ha passat el temps convingut tornen a buscar-les.

Arriba la ràdio

Els barcelonins, que ja coneixen el telèfon -tot i que la seva implantació és molt minoritària-, queden bocabadats quan arriba la gran novetat de la ràdio. Ja hi ha a Barcelona reduïts grups de radioaficionats, però la data cabdal és el 14 de novembre de 1924, quan Ràdio Barcelona emet per primera vegada i es converteix en la primera emissora d’Espanya. La ràdio no es fa popular de cop i volta (entre altres coses pels preus dels aparells), però tothom parla d’aquella meravella, d’aquella caixa i d’aquell conjunt de filferros d’on surten veus i músiques, tot i que ben poques persones l’han escoltada realment. Tant és així que arriben a organitzar-se trobades a cafès, tavernes o a les societats al voltant d’un rudimentari aparell de galena amb l’esperança de poder sentir alguna cosa. La precarietat dels materials fa que, de vegades, l’intent resulti inviable i calgui esperar un altre dia.

Quan el 1926 Ràdio Barcelona canvia les modestes instal.lacions de l’Hotel Colón (al terrat del qual hi tenia l’antena) per les de l’edifici del Tívoli, al carrer de Casp, i inaugura una moderna antena al Tibidabo, els barcelonins guanyen en capacitat d’audició. El Bell R-500 de galena es mostra com un aparell molt bo per als nous avenços, però aviat queda superat per aparells més potents amb grans làmpades d’elèctrodes que són el malson de les famílies, ja que es fonen en els moments més interessants dels programes o de les retransmissions. Des del mateix any de la seva inauguració, la ràdio barcelonina ofereix concerts en directe: el 1924 de la Banda Municipal des de la Plaça del Rei i l’any següent, d’òpera des del Liceu. Els aparells es tornen cada cop més grans, més mobles, i acaben presidint –segons la classe social- el menjador o la sala de les llars.

La dona fa camí, tot i I l’església

La societat barcelonina afronta la tercera dècada del segle amb el ressò, encara, de la Primera Guerra Mundial, que ha convertit la ciutat en un àmbit mundà, ple de vida, de diners i de llocs de moda. Barcelona ha viscut dies de glòria: s’han fet negocis, han circulat molts de diners i s’ha desenvolupat una certa vida canaille, recollida a tots els diaris de l’època. La ciutat té cabarets, balls, cafès, restaurants i tota mena de locals que no han d’envejar res als de París.

Els famosos i tòpics anys vint accentuen aires d’emancipació. L’Església catòlica –amb prou feines recuperada del gran ensurt de la Setmana Tràgica- clama contra el llibertinatge i contra la relaxació dels costums, especialment els que afecten la població femenina, que ha estat la seva tradicional clientela, i sovint fa severes crides d’atenció a reforçar l’autoritat familiar, com s’ha produït en ocasió de la Santa Missió de 1917. Així doncs, l’escurçament de les faldilles i la simplificació de les peces de vestir o l’accés a llocs prohibits (els banys, per exemple), és una gran característica dels anys vint, però no pas la més important: tota una generació de noies procedents de la petita i mitjana burgesia i de la menestralia entren al món laboral per treballar de secretaries, mecanògrafes, taquimecanògrafes, mestres o bibliotecàries.

Algunes dones entren tímidament als instituts de segon ensenyament i d’altres, una petita minoria, accedeixen a la universitat. Són excepcions, perquè les dones de les classes baixes sempre han treballat, i força. Algunes empreses del tèxtil mantenen encara jornades d’escàndol i les aprenentes hi entren amb deu o dotze anys. La fàbrica del cànem del Poblenou és coneguda, per exemple, amb l’eloqüent malnom de can arrossegadones.

Rafael Pradas