portada

DESCRIPC¨IÓ
Preparar el públic del futur.
TEXT: Xavier Pujol
 
Un punt de trobada ciutadà al cor de l’òpera
. TEXT: J. Casanovas ,
El nou grafisme del teatre pren el granat com
  a color característic
. TEXT: J. Casanovas,

 

El nou grafisme del teatre pren el granat com a color característic
text: J. Casanovas 

Ja abans de l’incendi, el Liceu havia començat a fer un notable canvi d’imatge mitjançant un nou disseny, enormement atractiu, dels programes de mà. L’estudi de disseny gràfic de Josep Bagà, responsable dels programes, va ser després l’encarregat de renovar tots els elements gràfics del teatre, des dels cartells i les banderoles publicitàries fins a la papereria i la senyalització interior. La nova imatge liceística, que va ser aprovada per la direcció del teatre la passada primavera, pren el granat –el "granat Liceu", segons l’han anomenat– com a color bàsic. "És un vermell potent, que gràficament funciona molt bé, i que remet de manera directa al món teatral i al liceístic, com a evocació del vellut de l’escenari i de les butaques", explica Josep Bagà.

El grafisme del Liceu, que sorgeix de combinar aquest color amb el blanc i el negre i que té com a suport, en cartells i programes, les suggestives fotografies d’Hugo Menduiña, és auster i de gran efectivitat. "La línia directriu del canvi d’imatge respon al principi que, en un teatre que passa a ser públic, l’òpera ha de ser considerada sobretot com un fenomen cultural i no com un luxe", afirma el grafista. "Però l’actualització, alhora, s’ha fet a partir del respecte a una institució més que centenària. D’aquesta manera, combinant innovació i continuïtat, en la iconografia del Liceu apareixen elements totalment nous al costat d’altres heretats".

Un dels casos on aquesta tensió entre el present i el passat es fa evident és en el redisseny del logo del teatre, la famosa "L" envoltada per una corona de llorer. La lletra es manté idèntica, però el llorer ha desaparegut i en el seu lloc queda un simple cercle. "La raó d’aquest fet és exclusivament tècnica", manifesta Bagà. "En formats petits, les fulles del llorer quedaven empastades i el símbol no funcionava. Es va optar, doncs, per eliminar-les. El resultat és una imatge fresca, directa i molt contemporània".

 

La “platea abrupta” de Perejaume

La pintura i la fotografia, dos dels mitjans habituals amb què treballa l’artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), són les tècniques emprades en la decoració dels vuit medallons del sostre de la sala i els tres plafons situats sobre l’arc de prosceni. El projecte de Perejaume va ser el guanyador d’un concurs públic al qual es van presentar quatre artistes catalans, i que va ser decidit per un jurat format per Victòria Combalia, Carles Tatché, Daniel Giralt-Miracle, Rosa Caralt i Ignasi de Solà-Morales, en qualitat de president.

La reproducció modificada de la històrica platea del Liceu és el motiu central de la decoració ideada per l’artista, combinada –en els plafons de l’arc del prosceni– amb una evocació literal de l’antiga pintura que representava una escena de La Valquíria, de Wagner, protagonitzada per les figures de Wotan i la Valquíria. Perejaume, vinculat a les poètiques avantguardistes de Joan Miró, Antoni Tàpies i Joan Brossa, i a estètiques locals com el paisatgisme català del segle XIX, insisteix en aquest treball en les línies fonamentals del seu pensament creatiu, preocupat per les relacions entre la realitat i la seva representació artística i pel poder de les imatges com a reflex o metàfora.

L’incendi del Liceu i la seva posterior reconstrucció han inspirat a Perejaume diversos textos literaris, com el que, sota el títol La platea abrupta, li va servir per presentar el projecte de decoració del sostre:

"Al nostre país, el Liceu, més que no pas representar un gènere musical o un determinat públic, és l’indret de la representació, és el Gran Teatre", escrivia l’artista. "L’edifici, fins i tot el lloc de l’edifici, escenifica una imponent maquinària figurativa. A tal extrem la maquinària és poderosa que, en l’incendi de 1994, el teatre va abastar el país sencer, va estendre’s a través d’aquells minúsculs pigments cendrosos que retornaven les més variades escenografies als seus llocs de procedència. Ara, aquest teatre enorme amb platees apaïsades, muntanyoses, abruptes, torna a cloure’s en el teatre reconstruït, en la platea mimètica, readymida, en el teatre del teatre, del teatre".

"S’esdevé, doncs, que a l’edifici de la Rambla, el teatre, en bona mesura, posseeix l’arquitectura: hi és anterior. Com si l’autor de tot plegat fos el mateix teatre, com si tots aquells que, en major o menor grau, intervenim en l’obra fóssim usuaris d’aquella autoria i interpretéssim aquella autoria segons ens sembla que el teatre ha de ser, però fos el teatre qui, en el fons, contrasignés les nostres obres".

La idea del Liceu com a aparell i aparat de figuracions que el foc havia escampat per tot el país ja havia inspirat abans a Perejaume un llarg text, publicat la tardor de 1995, al qual pertanyen els fragments següents:

"L’afer de l’incendi del Liceu va fer-nos percebre el format enorme d’una pintura que queia. La mise en nature del Gran Teatre era un fet constatable en aquelles miques de teatre que queien damunt tota mena de coses i d’indrets, en un rodal de diversos quilòmetres. La mateixa ferradura del teatre havia donat a aquell incendi un aspecte d’erupció volcànica. L’aire reclòs, atapeït de representacions, va expandir-se enmig d’una esclator de tempestat".

"La inconsistència d’aquella abrupta espessetat d’imatges a l’interior d’un local feia preveure una cosa així. Agosaradament superposada en diversos pisos, la mollesa dels ors, els velluts i les crostes havia estat sotmesa a torsions i plegaments de gran espectacularitat. Els vessants hi pujaven d’un tret, amb tota provisió d’imatges i assortits d’aparences fins a la saturació; damunt l’escenari, una pinta emmagatzemava un segon pis de telons que, a cada nova funció, s’incorporaven al repertori. No era d’estranyar, doncs, que tot allò cedís vers un altre abast figuratiu, vers un nou allotjament".

"El cel ombrívol de la nit duia tot de miques de teatre en suspensió i les deixava caure a lloure (…). Sí, el Liceu era, tot ell, un quadre enorme que aterrava, volava al ras de terra tot descompost i airefaent els obstacles, després aterrava els seus pigments a poc a poc, d’una manera imperceptible. El teatre restava, fins a un cert punt, intacte –la façana, l’escalinata, la sala dels miralls, la Vall Ferrera, la serra de Busa, la comarca de les Garrigues…– i les volves de cendra no feien sinó obeir aquella idea de musée éclaté a través de la qual la nova museografia veu una regió sencera en exposició permanent".