La pintura i la fotografia, dos dels
mitjans habituals amb què treballa l’artista Perejaume (Sant Pol de Mar, 1957), són
les tècniques emprades en la decoració dels vuit medallons del sostre de la sala i els
tres plafons situats sobre l’arc de prosceni. El projecte de Perejaume va ser el
guanyador d’un concurs públic al qual es van presentar quatre artistes catalans, i
que va ser decidit per un jurat format per Victòria Combalia, Carles Tatché, Daniel
Giralt-Miracle, Rosa Caralt i Ignasi de Solà-Morales, en qualitat de president.
La reproducció modificada de la històrica platea del Liceu és el
motiu central de la decoració ideada per l’artista, combinada –en els plafons
de l’arc del prosceni– amb una evocació literal de l’antiga pintura que
representava una escena de La Valquíria, de Wagner, protagonitzada per les figures de
Wotan i la Valquíria. Perejaume, vinculat a les poètiques avantguardistes de Joan Miró,
Antoni Tàpies i Joan Brossa, i a estètiques locals com el paisatgisme català del segle
XIX, insisteix en aquest treball en les línies fonamentals del seu pensament creatiu,
preocupat per les relacions entre la realitat i la seva representació artística i pel
poder de les imatges com a reflex o metàfora.
L’incendi del Liceu i la seva posterior reconstrucció han
inspirat a Perejaume diversos textos literaris, com el que, sota el títol La platea
abrupta, li va servir per presentar el projecte de decoració del sostre:
"Al nostre país, el Liceu, més que no pas representar un gènere
musical o un determinat públic, és l’indret de la representació, és el Gran
Teatre", escrivia l’artista. "L’edifici, fins i tot el lloc de
l’edifici, escenifica una imponent maquinària figurativa. A tal extrem la
maquinària és poderosa que, en l’incendi de 1994, el teatre va abastar el país
sencer, va estendre’s a través d’aquells minúsculs pigments cendrosos que
retornaven les més variades escenografies als seus llocs de procedència. Ara, aquest
teatre enorme amb platees apaïsades, muntanyoses, abruptes, torna a cloure’s en el
teatre reconstruït, en la platea mimètica, readymida, en el teatre del teatre, del
teatre".
"S’esdevé, doncs, que a l’edifici de la Rambla, el
teatre, en bona mesura, posseeix l’arquitectura: hi és anterior. Com si l’autor
de tot plegat fos el mateix teatre, com si tots aquells que, en major o menor grau,
intervenim en l’obra fóssim usuaris d’aquella autoria i interpretéssim aquella
autoria segons ens sembla que el teatre ha de ser, però fos el teatre qui, en el fons,
contrasignés les nostres obres".
La idea del Liceu com a aparell i aparat de figuracions que el foc
havia escampat per tot el país ja havia inspirat abans a Perejaume un llarg text,
publicat la tardor de 1995, al qual pertanyen els fragments següents:
"L’afer de l’incendi del Liceu va fer-nos percebre el
format enorme d’una pintura que queia. La mise en nature del Gran Teatre era un fet
constatable en aquelles miques de teatre que queien damunt tota mena de coses i
d’indrets, en un rodal de diversos quilòmetres. La mateixa ferradura del teatre
havia donat a aquell incendi un aspecte d’erupció volcànica. L’aire reclòs,
atapeït de representacions, va expandir-se enmig d’una esclator de tempestat".
"La inconsistència d’aquella abrupta espessetat
d’imatges a l’interior d’un local feia preveure una cosa així.
Agosaradament superposada en diversos pisos, la mollesa dels ors, els velluts i les
crostes havia estat sotmesa a torsions i plegaments de gran espectacularitat. Els vessants
hi pujaven d’un tret, amb tota provisió d’imatges i assortits d’aparences
fins a la saturació; damunt l’escenari, una pinta emmagatzemava un segon pis de
telons que, a cada nova funció, s’incorporaven al repertori. No era
d’estranyar, doncs, que tot allò cedís vers un altre abast figuratiu, vers un nou
allotjament".
"El cel ombrívol de la nit duia tot de miques de teatre en
suspensió i les deixava caure a lloure (…). Sí, el Liceu era, tot ell, un quadre
enorme que aterrava, volava al ras de terra tot descompost i airefaent els obstacles,
després aterrava els seus pigments a poc a poc, d’una manera imperceptible. El
teatre restava, fins a un cert punt, intacte –la façana, l’escalinata, la sala
dels miralls, la Vall Ferrera, la serra de Busa, la comarca de les Garrigues…– i
les volves de cendra no feien sinó obeir aquella idea de musée éclaté a través de la
qual la nova museografia veu una regió sencera en exposició permanent".
