portada

EL NOU LICEU
Un teatre públic, un teatre de tots. Text: Josep Camina
La reconstrucció i ampliació del Gran Teatre del Liceu. Text: Ignasi de Solà-Morales, Lluís Dilmé, Xavier Fabré
150 anys que miren el futur. Text: Joan Matabosch Grifoll

 

Un teatre públic,        
un teatre de tots

El nou Liceu neix amb un compromís ferm de respecte cap al seu llegat històric, però la seva condició de teatre públic l’obliga a obrir-se a tota la societat, sense distincions socials ni territorials. Josep Caminal, director general del Liceu, explica el procés de canvi viscut pel teatre des de la constitució del Consorci, al començament dels anys vuitanta, fins al decisiu episodi de la seva transformació en entitat pública.

text: Josep Caminal 
director general del Gran Teatre del Liceu

 


© Antoni Bofill  

El Liceu era, encara el 1980, un dels poquíssims teatres d’òpera que mantenia el seu caràcter privat, tot i que aspirava a situar-se en el primer circuit operístic europeu. Dit d'una altra manera, el sector privat era qui suportava en exclusiva el desequilibri pressupostari derivat de l’organització de les temporades artístiques. La situació es va superar definitivament a l’any següent, amb l’acord que la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona van firmar amb la Societat del Gran Teatre del Liceu per a la creació del Consorci.

La posada en marxa d’aquest organisme va comportar que l’Administració pública assumís la gestió de les temporades i per tant els seus costos, com ja es feia a tot Europa, encara que la titularitat del teatre continués sent privada.

Durant la dècada dels 80, i entrada la dels 90, el Consorci va fer un gran esforç per actualitzar el discurs artístic del teatre i va obrir les portes a escoles operístiques poc habituals en la seva història. En aquest període es van diversificar els continguts dels espectacles i se’n va incrementar la qualitat, alhora que s’intentava ampliar la base del públic habitual. Malgrat aquests indubtables avenços, no són justificables els comentaris que d’una manera recurrent, sobretot als últims anys, contraposaven el nivell del Liceu d’abans i després de la creació del Consorci. És cert que, amb els nous gestors, el Liceu millora i s’aproxima als estàndards propis del primer circuit teatral europeu, però cada cosa ha de ser analitzada en el seu propi context. En aquest sentit, cal retre un homenatge a totes aquelles persones que van fer possible que durant prop de 150 anys, i com a cas gairebé únic al món, el Liceu funcionés de manera ininterrompuda sense recórrer a una sola pesseta pública. És un exemple més de l’important paper desenvolupat a Catalunya per la societat civil.

I arriba la fatídica data del 31 de gener de 1994. Immediatament després de l’incendi, les administracions van declarar de manera unànime el seu compromís de reconstruir el Liceu, encara que deixant també clara la voluntat de negociar amb els propietaris per assumir-ne la titularitat i convertir-lo així, definitivament i en tots els ordres, en un teatre públic.

A partir d’aquesta decisió, el mes de setembre del mateix any, es

va engegar un procés de negociació amb l’antiga propietat que va portar a un acord per cedir la titularitat del teatre a les administracions. Aquest acord, que es va firmar en el transcurs d’un acte solemne celebrat al Saló dels Miralls, preveia la constitució de la Fundació Gran Teatre del Liceu com a organisme encarregat


© Antoni Bofill

Aspecte del nou Liceu amb la coberta ja acabada, el mes de gener passat

 

de la gestió del centre. Les administracions estaven representades de manera majoritària en el patronat de la fundació com a responsables principals d’aquesta gestió, però alhora s’establien fórmules adreçades a permetre-hi la participació del sector privat.

El Liceu ha estat un dels pioners en el desenvolupament d’aquest model de gestió; temps després, el govern italià aplicava una fórmula molt semblant al circuit de teatres estatals d’òpera del seu país. Es tracta, en definitiva, de models que actualment s’estudien i es comencen a aplicar a tot Europa, atenent al fet que els grans desequilibris pressupostaris que genera l’activitat operística no poden ser eixugats exclusivament amb recursos públics, sinó que cal reduir-los amb les aportacions que es comprometin a realitzar en concepte de patrocini i mecenatge les empreses i les institucions privades. Quan el mecenatge, com és aquest el cas, intervé assumint una obligació que pertany a l’àmbit de les competències pròpies de l’Administració pública, cal trobar mecanismes compensatoris que permetin uns incentius fiscals superiors als actualment establerts.

Complicitat social

Després de l'incendi, la decisió unànime de reconstruir el teatre tal com era, i de fer-ho al mateix indret, tenia llavors més riscos que si fos adoptada ara, perquè en aquell moment encara no havia aflorat l’estimació que el país sentia pel Liceu en la mesura i amb la força que es farien evidents al llarg de tot el procés. Impressiona, en efecte, comprovar l’abast i el grau d’aquesta estimació, que era compartida per un nombre immens de persones de distinta procedència social i territorial; persones que en molts casos, malgrat no sentir-se especialment identificades ni amb la simbologia liceística ni amb el món operístic, veien que el teatre pertanyia a la seva pròpia vida i memòria històrica. La complicitat social que es va crear al voltant del repte de reconstruir el Liceu va donar com a fruit, al capdavall, l’acceleració de tot el procés de les obres, cosa que ha permès que el Liceu torni a la vida tan sols cinc anys després de l’incendi.

Darrere del Liceu hi ha un ventall social que depassa àmpliament els sectors que de vegades, de manera recurrent i poc encertada, havien estat considerats com a sostenidors i destinataris exclusius de l’activitat del teatre. El Liceu és un espai entranyable per a tots els ciutadans, un símbol cultural del país i de la ciutat amb referents molt concrets, que la gent estima, sent pròxims i fa seus. El Liceu traspua, com altres àmbits ciutadans, familiaritat i capacitat d’adhesió. Aquest fet, que es fa clarament evident arran de l’incendi i durant el procés de reconstrucció, justifica a bastament els esforços obsessius que el Consorci havia esmerçat per incorporar nous sectors d’aficionats al públic tradicional del teatre, i explica que, en aquesta primera temporada del nou Liceu, hàgim doblat el nombre d’abonats en relació amb l’etapa anterior a l’incendi. Per tot això, i defugint la temptació d’emetre sentències contundents i veritats absolutes, cal dir que la decisió de reconstruir el Liceu al cor de la ciutat, respectant la memòria històrica encarnada a la seva sala, però incorporant-hi alhora els equipaments i la tecnologia que ha de tenir un teatre al segle XXI, va ser probablement la decisió més encertada i, sens dubte, la més realista.

La primera proposta relativa a la reconstrucció situava la data

d’inauguració el 1997. Era un bon propòsit, però sortosament no es va dur a terme. Tenint en compte la magnitud de l’obra, precipitar els terminis hauria comportat, sens dubte, fer-la malament. Tot i així, mentre ens carregàvem de paciència i demanàvem la mateixa paciència a tothom, calia fer evident com abans millor que estàvem recuperant el teatre.

Aquesta és la raó per què les obres s’anticipessin a la part de la sala, que ja va començar a mostrar la seva fesomia històrica quan de la torre escènica a penes hi havia només l’esquelet, invertint d’aquesta manera l’ordre de prioritats que es consideraria normal. Al mateix temps es van organitzar visites guiades, d’acord amb la voluntat de donar la màxima transparència a l’obra i d’acostar-la com més millor a la societat, i que van contribuir de manera important a crear aquesta intensa implicació col.lectiva amb el teatre i el seu futur.

Generar valors afegits

El Liceu no ha d’improvisar un nou discurs a partir de zero. No és un teatre sense tradició ni experiència, sinó que ens pertoca dissenyar el futur des del respecte absolut cap a una trajectòria històrica de més de 150 anys. Aquest argument el vam tenir molt present en el moment d’arribar a un acord amb els antics propietaris, buscant a través de la Fundació la seva implicació en la marxa del teatre. Però no és menys cert que calia fer algunes modulacions en els objectius i en el funcionament d’un teatre que deixa de ser privat. El Liceu, en la seva condició de teatre públic, es nodreix d’uns recursos que provenen de la contribució fiscal de tota la ciutadania, cosa que l’obliga a generar una sèrie de valors afegits que siguin molt tangibles i propers a aquesta.

Un teatre públic, en primer lloc, s’ha d’obsessionar a fer arribar els fruits de la creació artística a sectors socials com més amplis millor. En aquest sentit, un dels fets més satisfactoris de l’etapa que ara comença ha estat l’extraordinària acceptació que ha tingut la nova modalitat d’abonaments a preus populars, sobretot entre la gent jove. Cal anar amb compte, però, perquè aquest és l’any de la novetat i el Liceu ha estat contínuament en la primera plana dels mitjans de comunicació. Ens pertoca ara ser capaços de fidelitzar aquest nou públic i continuar-lo incrementant en temporades successives.

En l’àmbit artístic, el Liceu, pel fet de ser públic, està obligat a allò tan difícil de situar-se una o dues passes endavant del que la gent li demana. El director artístic no ha d’oblidar quins són els gustos majoritaris del seu públic, la gent que ve al Liceu, però alhora ha de ser capaç de practicar un punt d’agosarament en el terreny estètic, musical i intel.lectual. Una o dues passes endavant només, això sí, perquè en cas contrari podria crear-se un divorci entre el teatre i el públic.

Un valor afegit que hem d’aportar a la societat és també la creació d’oportunitats laborals per a tots aquells professionals joves del país relacionats d’una manera o altra amb l’activitat operística, des dels músics i els cantants fins als escenògrafs, els informàtics o els perruquers.

El Liceu, d’altra banda, ha de ser capaç d’obrir-se molt més a tot l’àmbit metropolità. Avui dia no és possible concebre un discurs sobre la democratització de la cultura sense tenir-hi garantit l’accés. L’acord per a la venda d’entrades a través de Servicaixa ens ha permès, durant aquests anys de trànsit en què hem tractat de recuperar la normalitat mitjançant unes temporades molt minses, incorporar públics d’indrets molt allunyats de Barcelona i que no eren habituals del teatre o no hi havien vingut mai. Hem comprovat, així, que una mesura tan elemental com la de fer més accessibles les localitats ha donat al teatre una volada que abans no tenia. Seria una contradicció que el Liceu s’anés internacionalitzant, com ja passa, i que no fos capaç d’arribar a tots els racons del seu propi país, començant pels més propers a la ciutat que l’acull.

Un altre dels objectius fonamentals del nou Liceu es refereix a la gestió econòmica i empresarial. Els responsables d’un teatre públic han de ser especialment curosos pel que fa als processos interns de racionalització de costos i optimització de recursos. El particular plantejament de la Fundació Gran Teatre del Liceu, abans esmentat, és una clara garantia en aquest sentit. Es tracta d’un organisme privat dirigit per un patronat que és majoritàriament públic, integrat per les quatre administracions de l’antic consorci, que tenen l’última responsabilitat en el terreny de la gestió econòmica. Però al mateix temps, en el patronat hi ha una representació minoritària dels antics propietaris, d’una banda, i també dels patrocinadors, a través d’un Consell de Mecenatge concebut com a instrument per canalitzar les aportacions privades al funcionament del teatre i per corresponsabilitzar-se en la seva gestió.

Hi ha un altre element important que ens fa ser pioners pel que fa als instruments de gestió: el contracte-programa. El seu objectiu és definir el projecte artístic, l’activitat, la política de plantilles, els pressupostos i els compromisos de les administracions cap al teatre durant un període de quatre anys. Es tracta d’un referent de compliment obligat per a la direcció artística i la direcció general del Liceu, una eina fonamental tenint en compte els alts riscos de desviacions de tota mena que hi ha en un teatre d’òpera, i que permet al director artístic realitzar una adequada planificació d’activitats a mitjà i llarg termini en funció de la disponibilitat econòmica

En qualsevol cas, la millor garantia sobre el futur del nou Liceu és la competència de l’equip professional que hi està al capdavant, sota el liderat de Joan Matabosch. Es tracta d'un equip de la mateixa generació, molt cohesionat –circumstància no gaire habitual en els teatres d’òpera– i dotat de l’important actiu d’haver viscut el procés de reconstrucció.

Un teatre sense fronteres

Una de les preocupacions primordials de tots els que hem estat implicats en el projecte de reconstrucció ha estat donar al nou Liceu les dimensions adequades, perquè tan greu hauria estat fer curt com pecar per excés. Sobredimensionar un nou equipament és un fet terrorífic que després es paga en forma d’uns costos de manteniment elevadíssims, que van en detriment dels recursos que s’han de poder destinar a la realització de la temporada. Un dels defectes més estesos en els teatres d’òpera és que suporten uns costos estructurals injustificables, imputables a l’existència d’unes plantilles infladíssimes i a unes instal.lacions sobredimensionades que, de fet, són infrautilitzades. Hem volgut, doncs, dotar el Liceu de tot allò estrictament necessari per desenvolupar el seu projecte artístic, però alhora ens ha preocupat que disposés de la intel.ligència suficient en les seves instal.lacions, molt particularment pel que fa a l’àmbit de la tecnologia audiovisual, àmbit en el qual podem presumir, ja des d’ara, de ser un dels teatres capdavanters.

Mitjançant un ús imaginatiu dels nous suports proveïts pel món de la imatge i la comunicació, el nou Liceu gaudeix de les condicions més adequades per fer front a un dels reptes principals d’un teatre públic: portar la seva producció artística al màxim de gent, més enllà de la frontera física dels murs de l’edifici. Alhora, aquest alt nivell tecnològic permet obrir uns territoris enormement suggestius en el camp de la creació estètica, ja que serà possible, per exemple, enriquir les produccions enregistrades en suport magnètic amb imatges virtuals, una pràctica que avui encara pot semblar un pecat a més d’un, però que a la llarga es convertirà en habitual.


Campanya ciutadana de solidaritat amb el Liceu

 

Simplificant per fer l’afirmació més entenedora, cal dir, per acabar, que no ens hem limitat a reconstruir un teatre d’òpera, sinó que hem posat a punt un equipament cultural amb la voluntat de fer-hi moltes més coses juntament amb l’òpera. El Liceu és i serà un teatre d’òpera per excel.lència, com ho ha estat durant els últims 150 anys, i per això l’hem reconstruït. Però convé afegir que els temps han convertit en inviables els grans espais d'un sol ús, condemnats a ser tancats, desats i embolicats el dia que ja no serveixen per a la finalitat per a la qual van ser creats de bon principi. La polivalència d’aquests espais és fonamental, en primer lloc perquè és l’única manera de fer més suportables els enormes costos de manteniment, però també perquè generen un valor afegit impensable en d’altres circumstàncies. Aquella persona que no acudirà mai al Liceu a veure òpera o ballet o a sentir un concert, pot venir en canvi a presenciar un gran musical en una programació d’estiu, posem per cas, i d’aquesta manera arribarà a sentir el Liceu tan seu com aquella altra que hi vingui durant la temporada operística. Com a teatre públic que som, ens pertoca donar satisfacció als uns i als altres.

L’òpera viu un moment de revitalització important i és acceptada cada cop per més gent, cosa que garanteix el seu futur com a gènere, però seria un error greu privar els més amplis sectors de la societat dels fruits d’un projecte cultural de gran abast com el que encarna el nou Liceu, un projecte que no pot tenir fronteres, ni territorials ni socials.

 

 

Disset punts que resumeixen una línia artística i un model de gestió

El contracte-programa defineix el projecte artístic del Liceu i els objectius de la gestió que els seus responsables es comprometen a aplicar durant un període de quatre anys. El model de teatre queda perfectament establert en disset punts i els seus desenvolupaments respectius, que responen a les orientacions donades per les administracions públiques, titulars del Gran Teatre del Liceu. Aquestes són les disset gran finalitats que s’han fixat per al període 2000-2004:

1) Mantenir, en el repertori de la temporada, l’equilibri entre les diverses orientacions estètiques que conflueixen en l’art de l’òpera, i entre l’oferta d’òpera, de ballet, de recitals i de concerts.

2) Mantenir un nombre de títols per temporada que oscil.li entre un mínim de vuit i un màxim de dotze, i incrementar progressivament el nombre de funcions.

3) Incorporar posades en escena que comportin revisions dramatúrgiques innovadores, estimulants i de qualitat de les obres del gran repertori.

4) Seleccionar, en els càstings principals, solistes rellevants del circuit internacional.

5) Potenciar les coproduccions amb preferència a les produccions finançades només pel Liceu.

6) Afavorir la incorporació de professionals competents del país a l’activitat artística del teatre.

7) Garantir la qualitat dels col.lectius –orquestra i cor– del Gran Teatre del Liceu.

8) Assegurar el prestigi internacional del Gran Teatre del Liceu tot situant-lo en la línia dels teatres europeus de qualitat més reconeguda.

9) Coordinar, sempre que sigui possible, l’activitat del teatre amb la dels altres agents culturals de la ciutat i del país.

10) Assegurar una gestió eficaç i acurada a fi de garantir la viabilitat del projecte artístic.

11) Assegurar una òptima distribució i organització dels recursos humans.

12) Incrementar i diversificar el públic.

13) Garantir l’accés al teatre dels diferents segments de la població.

14) Convertir el Gran Teatre del Liceu en un centre d’activitat permanent obert a la resta d’entitats i sectors culturals del país.

15) Potenciar la relació amb els mitjans audiovisuals com un objectiu de futur al qual el teatre no pot renunciar.

16) Potenciar el Consell de Mecenatge com un instrument participatiu del sector privat en la Fundació del Gran Teatre del Liceu.

17) Desenvolupar el Projecte Pedagògic amb l’objectiu de formar i crear els nous públics amb vista al futur.