El Liceu era, encara el 1980, un dels
poquíssims teatres d’òpera que mantenia el seu caràcter privat, tot i que aspirava
a situar-se en el primer circuit operístic europeu. Dit d'una altra manera, el sector
privat era qui suportava en exclusiva el desequilibri pressupostari derivat de
l’organització de les temporades artístiques. La situació es va superar
definitivament a l’any següent, amb l’acord que la Generalitat de Catalunya i
l’Ajuntament de Barcelona van firmar amb la Societat del Gran Teatre del Liceu per a
la creació del Consorci.
La posada en marxa d’aquest organisme va comportar que
l’Administració pública assumís la gestió de les temporades i per tant els seus
costos, com ja es feia a tot Europa, encara que la titularitat del teatre continués sent
privada.
Durant la dècada dels 80, i entrada la dels 90, el Consorci va fer un
gran esforç per actualitzar el discurs artístic del teatre i va obrir les portes a
escoles operístiques poc habituals en la seva història. En aquest període es van
diversificar els continguts dels espectacles i se’n va incrementar la qualitat,
alhora que s’intentava ampliar la base del públic habitual. Malgrat aquests
indubtables avenços, no són justificables els comentaris que d’una manera
recurrent, sobretot als últims anys, contraposaven el nivell del Liceu d’abans i
després de la creació del Consorci. És cert que, amb els nous gestors, el Liceu millora
i s’aproxima als estàndards propis del primer circuit teatral europeu, però cada
cosa ha de ser analitzada en el seu propi context. En aquest sentit, cal retre un
homenatge a totes aquelles persones que van fer possible que durant prop de 150 anys, i
com a cas gairebé únic al món, el Liceu funcionés de manera ininterrompuda sense
recórrer a una sola pesseta pública. És un exemple més de l’important paper
desenvolupat a Catalunya per la societat civil.
I arriba la fatídica data del 31 de gener de 1994. Immediatament
després de l’incendi, les administracions van declarar de manera unànime el seu
compromís de reconstruir el Liceu, encara que deixant també clara la voluntat de
negociar amb els propietaris per assumir-ne la titularitat i convertir-lo així,
definitivament i en tots els ordres, en un teatre públic.
va engegar un procés de negociació amb l’antiga propietat que va
portar a un acord per cedir la titularitat del teatre a les administracions. Aquest acord,
que es va firmar en el transcurs d’un acte solemne celebrat al Saló dels Miralls,
preveia la constitució de la Fundació Gran Teatre del Liceu com a organisme encarregat
© Antoni Bofill |
Aspecte del nou Liceu amb la coberta ja
acabada, el mes de gener passat
|
de la gestió del centre. Les administracions estaven
representades de manera majoritària en el patronat de la fundació com a responsables
principals d’aquesta gestió, però alhora s’establien fórmules adreçades a
permetre-hi la participació del sector privat.
El Liceu ha estat un dels pioners en el desenvolupament d’aquest
model de gestió; temps després, el govern italià aplicava una fórmula molt semblant al
circuit de teatres estatals d’òpera del seu país. Es tracta, en definitiva, de
models que actualment s’estudien i es comencen a aplicar a tot Europa, atenent al fet
que els grans desequilibris pressupostaris que genera l’activitat operística no
poden ser eixugats exclusivament amb recursos públics, sinó que cal reduir-los amb les
aportacions que es comprometin a realitzar en concepte de patrocini i mecenatge les
empreses i les institucions privades. Quan el mecenatge, com és aquest el cas, intervé
assumint una obligació que pertany a l’àmbit de les competències pròpies de
l’Administració pública, cal trobar mecanismes compensatoris que permetin uns
incentius fiscals superiors als actualment establerts.
Complicitat social
Després de l'incendi, la decisió unànime de reconstruir el teatre
tal com era, i de fer-ho al mateix indret, tenia llavors més riscos que si fos adoptada
ara, perquè en aquell moment encara no havia aflorat l’estimació que el país
sentia pel Liceu en la mesura i amb la força que es farien evidents al llarg de tot el
procés. Impressiona, en efecte, comprovar l’abast i el grau d’aquesta
estimació, que era compartida per un nombre immens de persones de distinta procedència
social i territorial; persones que en molts casos, malgrat no sentir-se especialment
identificades ni amb la simbologia liceística ni amb el món operístic, veien que el
teatre pertanyia a la seva pròpia vida i memòria històrica. La complicitat social que
es va crear al voltant del repte de reconstruir el Liceu va donar com a fruit, al
capdavall, l’acceleració de tot el procés de les obres, cosa que ha permès que el
Liceu torni a la vida tan sols cinc anys després de l’incendi.
Darrere del Liceu hi ha un ventall social que depassa àmpliament els
sectors que de vegades, de manera recurrent i poc encertada, havien estat considerats com
a sostenidors i destinataris exclusius de l’activitat del teatre. El Liceu és un
espai entranyable per a tots els ciutadans, un símbol cultural del país i de la ciutat
amb referents molt concrets, que la gent estima, sent pròxims i fa seus. El Liceu
traspua, com altres àmbits ciutadans, familiaritat i capacitat d’adhesió. Aquest
fet, que es fa clarament evident arran de l’incendi i durant el procés de
reconstrucció, justifica a bastament els esforços obsessius que el Consorci havia
esmerçat per incorporar nous sectors d’aficionats al públic tradicional del teatre,
i explica que, en aquesta primera temporada del nou Liceu, hàgim doblat el nombre
d’abonats en relació amb l’etapa anterior a l’incendi. Per tot això, i
defugint la temptació d’emetre sentències contundents i veritats absolutes, cal dir
que la decisió de reconstruir el Liceu al cor de la ciutat, respectant la memòria
històrica encarnada a la seva sala, però incorporant-hi alhora els equipaments i la
tecnologia que ha de tenir un teatre al segle XXI, va ser probablement la decisió més
encertada i, sens dubte, la més realista.
La primera proposta relativa a la reconstrucció situava la data
d’inauguració el 1997. Era un bon propòsit, però sortosament no
es va dur a terme. Tenint en compte la magnitud de l’obra, precipitar els terminis
hauria comportat, sens dubte, fer-la malament. Tot i així, mentre ens carregàvem de
paciència i demanàvem la mateixa paciència a tothom, calia fer evident com abans millor
que estàvem recuperant el teatre.
Aquesta és la raó per què les obres s’anticipessin a la part de
la sala, que ja va començar a mostrar la seva fesomia històrica quan de la torre
escènica a penes hi havia només l’esquelet, invertint d’aquesta manera
l’ordre de prioritats que es consideraria normal. Al mateix temps es van organitzar
visites guiades, d’acord amb la voluntat de donar la màxima transparència a
l’obra i d’acostar-la com més millor a la societat, i que van contribuir de
manera important a crear aquesta intensa implicació col.lectiva amb el teatre i el seu
futur.
Generar valors afegits
El Liceu no ha d’improvisar un nou discurs a partir de zero. No
és un teatre sense tradició ni experiència, sinó que ens pertoca dissenyar el futur
des del respecte absolut cap a una trajectòria històrica de més de 150 anys. Aquest
argument el vam tenir molt present en el moment d’arribar a un acord amb els antics
propietaris, buscant a través de la Fundació la seva implicació en la marxa del teatre.
Però no és menys cert que calia fer algunes modulacions en els objectius i en el
funcionament d’un teatre que deixa de ser privat. El Liceu, en la seva condició de
teatre públic, es nodreix d’uns recursos que provenen de la contribució fiscal de
tota la ciutadania, cosa que l’obliga a generar una sèrie de valors afegits que
siguin molt tangibles i propers a aquesta.
Un teatre públic, en primer lloc, s’ha d’obsessionar a fer
arribar els fruits de la creació artística a sectors socials com més amplis millor. En
aquest sentit, un dels fets més satisfactoris de l’etapa que ara comença ha estat
l’extraordinària acceptació que ha tingut la nova modalitat d’abonaments a
preus populars, sobretot entre la gent jove. Cal anar amb compte, però, perquè aquest
és l’any de la novetat i el Liceu ha estat contínuament en la primera plana dels
mitjans de comunicació. Ens pertoca ara ser capaços de fidelitzar aquest nou públic i
continuar-lo incrementant en temporades successives.
En l’àmbit artístic, el Liceu, pel fet de ser públic, està
obligat a allò tan difícil de situar-se una o dues passes endavant del que la gent li
demana. El director artístic no ha d’oblidar quins són els gustos majoritaris del
seu públic, la gent que ve al Liceu, però alhora ha de ser capaç de practicar un punt
d’agosarament en el terreny estètic, musical i intel.lectual. Una o dues passes
endavant només, això sí, perquè en cas contrari podria crear-se un divorci entre el
teatre i el públic.
Un valor afegit que hem d’aportar a la societat és també la
creació d’oportunitats laborals per a tots aquells professionals joves del país
relacionats d’una manera o altra amb l’activitat operística, des dels músics i
els cantants fins als escenògrafs, els informàtics o els perruquers.
El Liceu, d’altra banda, ha de ser capaç d’obrir-se molt
més a tot l’àmbit metropolità. Avui dia no és possible concebre un discurs sobre
la democratització de la cultura sense tenir-hi garantit l’accés. L’acord per
a la venda d’entrades a través de Servicaixa ens ha permès, durant aquests anys de
trànsit en què hem tractat de recuperar la normalitat mitjançant unes temporades molt
minses, incorporar públics d’indrets molt allunyats de Barcelona i que no eren
habituals del teatre o no hi havien vingut mai. Hem comprovat, així, que una mesura tan
elemental com la de fer més accessibles les localitats ha donat al teatre una volada que
abans no tenia. Seria una contradicció que el Liceu s’anés internacionalitzant, com
ja passa, i que no fos capaç d’arribar a tots els racons del seu propi país,
començant pels més propers a la ciutat que l’acull.
Un altre dels objectius fonamentals del nou Liceu es refereix a la
gestió econòmica i empresarial. Els responsables d’un teatre públic han de ser
especialment curosos pel que fa als processos interns de racionalització de costos i
optimització de recursos. El particular plantejament de la Fundació Gran Teatre del
Liceu, abans esmentat, és una clara garantia en aquest sentit. Es tracta d’un
organisme privat dirigit per un patronat que és majoritàriament públic, integrat per
les quatre administracions de l’antic consorci, que tenen l’última
responsabilitat en el terreny de la gestió econòmica. Però al mateix temps, en el
patronat hi ha una representació minoritària dels antics propietaris, d’una banda,
i també dels patrocinadors, a través d’un Consell de Mecenatge concebut com a
instrument per canalitzar les aportacions privades al funcionament del teatre i per
corresponsabilitzar-se en la seva gestió.
Hi ha un altre element important que ens fa ser pioners pel que fa als
instruments de gestió: el contracte-programa. El seu objectiu és definir el projecte
artístic, l’activitat, la política de plantilles, els pressupostos i els
compromisos de les administracions cap al teatre durant un període de quatre anys. Es
tracta d’un referent de compliment obligat per a la direcció artística i la
direcció general del Liceu, una eina fonamental tenint en compte els alts riscos de
desviacions de tota mena que hi ha en un teatre d’òpera, i que permet al director
artístic realitzar una adequada planificació d’activitats a mitjà i llarg termini
en funció de la disponibilitat econòmica
En qualsevol cas, la millor garantia sobre el futur del nou Liceu és
la competència de l’equip professional que hi està al capdavant, sota el liderat de
Joan Matabosch. Es tracta d'un equip de la mateixa generació, molt cohesionat
–circumstància no gaire habitual en els teatres d’òpera– i dotat de
l’important actiu d’haver viscut el procés de reconstrucció.
Un teatre sense fronteres
Una de les preocupacions primordials de tots els que hem estat
implicats en el projecte de reconstrucció ha estat donar al nou Liceu les dimensions
adequades, perquè tan greu hauria estat fer curt com pecar per excés. Sobredimensionar
un nou equipament és un fet terrorífic que després es paga en forma d’uns costos
de manteniment elevadíssims, que van en detriment dels recursos que s’han de poder
destinar a la realització de la temporada. Un dels defectes més estesos en els teatres
d’òpera és que suporten uns costos estructurals injustificables, imputables a
l’existència d’unes plantilles infladíssimes i a unes instal.lacions
sobredimensionades que, de fet, són infrautilitzades. Hem volgut, doncs, dotar el Liceu
de tot allò estrictament necessari per desenvolupar el seu projecte artístic, però
alhora ens ha preocupat que disposés de la intel.ligència suficient en les seves
instal.lacions, molt particularment pel que fa a l’àmbit de la tecnologia
audiovisual, àmbit en el qual podem presumir, ja des d’ara, de ser un dels teatres
capdavanters.
Mitjançant un ús imaginatiu dels nous suports proveïts pel món de
la imatge i la comunicació, el nou Liceu gaudeix de les condicions més adequades per fer
front a un dels reptes principals d’un teatre públic: portar la seva producció
artística al màxim de gent, més enllà de la frontera física dels murs de
l’edifici. Alhora, aquest alt nivell tecnològic permet obrir uns territoris
enormement suggestius en el camp de la creació estètica, ja que serà possible, per
exemple, enriquir les produccions enregistrades en suport magnètic amb imatges virtuals,
una pràctica que avui encara pot semblar un pecat a més d’un, però que a la llarga
es convertirà en habitual.
|
Campanya ciutadana de solidaritat amb el Liceu
|
Simplificant per fer l’afirmació més entenedora, cal dir,
per acabar, que no ens hem limitat a reconstruir un teatre d’òpera, sinó que hem
posat a punt un equipament cultural amb la voluntat de fer-hi moltes més coses juntament
amb l’òpera. El Liceu és i serà un teatre d’òpera per excel.lència, com ho
ha estat durant els últims 150 anys, i per això l’hem reconstruït. Però convé
afegir que els temps han convertit en inviables els grans espais d'un sol ús, condemnats
a ser tancats, desats i embolicats el dia que ja no serveixen per a la finalitat per a la
qual van ser creats de bon principi. La polivalència d’aquests espais és
fonamental, en primer lloc perquè és l’única manera de fer més suportables els
enormes costos de manteniment, però també perquè generen un valor afegit impensable en
d’altres circumstàncies. Aquella persona que no acudirà mai al Liceu a veure òpera
o ballet o a sentir un concert, pot venir en canvi a presenciar un gran musical en una
programació d’estiu, posem per cas, i d’aquesta manera arribarà a sentir el
Liceu tan seu com aquella altra que hi vingui durant la temporada operística. Com a
teatre públic que som, ens pertoca donar satisfacció als uns i als altres.
L’òpera viu un moment de revitalització important i és acceptada cada cop per
més gent, cosa que garanteix el seu futur com a gènere, però seria un error greu privar
els més amplis sectors de la societat dels fruits d’un projecte cultural de gran
abast com el que encarna el nou Liceu, un projecte que no pot tenir fronteres, ni
territorials ni socials.
