La pervivència de les activitats del Liceu en aquests difícils anys itinerants -del Palau de la Música Catalana a l’Auditori, del Teatre Victòria al Teatre Nacional de Catalunya o al Mercat de les Flors- ha tingut uns efectes saludables que no podem menystenir: ha permès discernir entre l’edifici i la institució; ha accentuat la sintonia del Liceu amb una societat que ha demostrat que el sent com a cosa pròpia; ha obert les temporades del teatre a un públic nou que mai no havia entrat a l’antic edifici per motiu d’edat o a causa de la vella etiqueta que reduïa el teatre de la Rambla a un reducte d’experts o de privilegiats.

S’obren ara perspectives molt favorables per convertir el Liceu en un espai realment obert a tothom. Unes perspectives que s’han començat a materialitzar amb l’èxit sense precedents de la venda d’abonaments per a la temporada 1999-2000 i, molt especialment, amb l’acceptació que han tingut les noves modalitats d’abonaments -reduïts i populars- que permeten l’accés al teatre d’un públic més ampli i més jove. El projecte artístic del Liceu i la seva aposta decidida per una concepció dinàmica de l’art operístic ha de resultar especialment en sintonia amb la mentalitat d’aquests nous públics als quals el Liceu obre les seves portes. Es tracta de defensar l’òpera com a art. Un art que no esgota el sentit en els arguments i en les imatges -plàstiques o literàries-, sinó en allò que els arguments i

les imatges signifiquen, i que, per això, els tracta no com a finalitat sinó com a instrument del sentit. Un art que no parla només de coses sinó "en" les coses. Això obliga l’art i condiciona l’actitud perceptiva de l’espectador.

Paul Valéry afirmava que l’art és una acció del receptor, un esdeveniment realitzat o actualitzat pels poders creadors del receptor estètic, és a dir, que no és un contemplar, sinó un fer. No és una substància narcòtica perquè, com escrivia Txaikovski a Nadeshda von Meck el 1877, la música "no és cap engany de felicitat, sinó una revelació".

S’oposa a aquest fer i a aquesta revelació el conjunt de models i experiències prèvies que conformen l’horitzó d’expectatives. Fins i tot entre experts és freqüent la tendència a conservar els béns culturals com a possessions, com si el gaudi artístic pogués ser un simple exercici de reconeixement.

L’art -deia Paul Klee- no reprodueix el que veiem, sinó que ens ensenya a veure. Caspar David Friedrich ja proclamava, el 1830, que "la finalitat d’un quadre de paisatge no és la representació precisa de l’aire, les roques o els arbres [...], sinó reflectir el sentiment que es tradueix en aquest paisatge, i penetrar-lo, acollir-lo, transmetre’l". La reproducció o imitació de les formes heretades tendeix a tancar l’obra d’art a qualsevol demanda no previsible i enfosqueix i dilueix el sentit. Per això, el director d’escena Walter Felsenstein insistia que, per representar una obra, cal tractar-la com si ens fos completament desconeguda i partir del començament. Per fer-ho, cal, a vegades, que l’objecte es vegi sense que es reconegui. Cal estranyar l’objecte -l’expressió és de Sklovski-, perllongar-lo i dificultar el procés de percepció perquè això és el que permet que la informació que genera l’objecte es converteixi en una experiència. Una cosa és el significat i una altra de molt diferent la informació artística que conté l’obra d’art.

© Antoni Bofill

"levgueni Onieguin", en versió de Peter Konwitschny (1997-98)

Qualsevol art ha d’acabar lluitant contra la reiteració si vol continuar sent expressiu. De fet, el fenomen no és exclusiu del món de l’art; la reiteració d’un signe tendeix a convertir-lo, de fet, en inexpressiu. Si el que es vol és manifestar intensament alguna cosa, cal dir-ho d’una manera nova. Així s’esdevé, tant en l’art com en l’òpera i la mateixa vida. A vegades, fins i tot missatges tan quotidians com l’inevitable rètol ferroviari de què parla Umberto Eco, "Prohibido asomarse al exterior", després que s’ha reiterat i s’ha ofert a la nostra descodificació infinitat de vegades, no té cap efecte quan algú té ganes d’abocar-se a la finestra. Perquè el missatge torni a ser eficaç, cal traduir-lo a una nova fórmula que, en ser inesperada i estranya, resulti impactant.

Així actuem també quan, per exemple, volem expressar l’alegria de retrobar un amic molt estimat: recorrem a una gestualitat inhabitual que altera la convencional salutació entre coneguts. El que, de fet, estem realitzant en la vida quotidiana -i que els semiòlegs han teoritzat- es produeix també en l’art i, per tant, també en l’òpera: la novetat és una condició ineludible -no una finalitat en si mateixa- perquè generi un art capaç de commoure i d’impressionar. Però aquesta efusiva salutació a l’amic retrobat resulta expressiva només perquè ja coneixem el codi convencional de les salutacions. Sense aquest codi, l’efusivitat del gest seria incomprensible i, a més, inexpressable.

Això mateix s’esdevé en el món de l’art: la creativitat estètica resulta intel.ligible i identificable justament perquè hi ha una tradició, uns paràmetres i uns models de referència. Sense aquests elements, la novetat seria incomprensible. Ja ho deia Eugeni d’Ors: "Només hi ha autèntica originalitat en el si d’una tradició. El que no és tradició és plagi".

Per tot això és un privilegi comptar, com el Liceu, amb més de 150 anys d’història, de tradició i de referents. Tot i que la finalitat última no pot ser l’originalitat, tampoc no pot ser-ho la reiteració, per molt ornamentada i fastuosa que es presenti. L’objectiu no pot ser imitar, sinó revelar. Per això, en definitiva, el contracte-programa entre el Gran Teatre del Liceu i les administracions públiques defensa un concepte dinàmic de l’art de l’òpera. Fer el contrari seria condemnar l’òpera a ser un luxe indiferent a l’entorn, tancat en una caixa de vori, autocomplaent amb la seva glòria passada, nostàlgic dels seus vells ídols, perfectament prescindible.

Des del convenciment que, a les portes del segle XXI, l’òpera pot ser aquell "mirall de l’espectador" de què parla Oscar Wilde, que apel.la a la nostra experiència humana comuna, ens il.lusiona poder inaugurar, el 7 d’octubre, la infraestructura que ha de permetre consolidar el projecte artístic del Liceu, incrementar el prestigi internacional del teatre, millorar el nivell artístic dels seus col.lectius estables, difondre l’òpera i la dansa a capes cada vegada més àmplies de la població, coordinar l’activitat del teatre amb altres agents culturals de la ciutat i assegurar, en darrer terme, que el Liceu sigui, més que mai, un espai obert a tothom.