portada

LA HISTÒRIA
La formació d’un gran teatre d’òpera. Text: Ramon Pla i Arxé
Els voltants del vell Liceu. Text: Sempronio
Caruso, Tebaldi, Callas, Kraus, Caballé... Text: Pau Nadal
L’afició operística a Barcelona. Text: Xosé Aviñoa
Galls, bunyols i històries d’amor. Text: Pau Nadal
El miracle que no va arribar. Text: Jordi Casanovas
Cròniques de dos fets tràgics del segle XIX. Text: Gabriel Pernau

text: Jordi Casanovas
periodista

El miracle que no va arribar

Un dels títols triats per la direcció artística del Liceu com a representatius del seu projecte de renovació de la programació del teatre era, a la temporada 1993-94, Maties el pintor, de Paul Hindemith. L’obra, situada en l’època de les revoltes luteranes, és una reflexió sobre les contradiccions entre l’art i el poder, entre la vida privada i el compromís públic. Una de les escenes més espectaculars d’aquest Maties el pintor recollia la crema de llibres luterans a càrrec de les tropes catòliques. Era una magnífica escenografia que molt poc després de la primera funció quedaria, tota ella, reduïda a cendres.

El 31 de gener de 1994, els qui no creuen en miracles van trobar corroborat un cop més el seu escepticisme. Els tècnics havien avisat moltes vegades del risc de continuar ajornant la reforma impulsada pel consorci del teatre, prevista de feia anys. L’autor del projecte, l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, ho havia dit amb aquestes paraules: "Fins ara només un miracle ha salvat el Liceu de la catàstrofe." Tothom confiava que el miracle durés encara uns mesos, un o dos anys, el temps just per posar en marxa el projecte de reforma alternatiu que s'havia aprovat per aquells dies, l’anomenat de mínims, precisament adreçat a corregir els dèficits de seguretat, però al capdavall es va produir l’inevitable.

Entre dos i tres quarts d’onze del matí del 31 de gener, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que, en cas d’incendi, havia d’impedir que el foc passés de l’escenari a la sala –una altra ironia del destí–, les guspires del seu bufador van prendre en els plecs de la guardamalleta, el cortinatge fix de tres cossos que amagava la part alta de l’escenari. Alguns trossos encesos de roba van caure a terra i, encara que els treballadors es van apressar a apagar-los i es va abaixar el teló d’acer, tot va ser inútil: les flames havien ja saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre.

El foc era ja incontrolable quan els bombers van arribar minuts després de les onze. Potser una mica massa tard, perquè mentrestant, segons sembla, els treballadors havien tractat d’apagar el foc amb els mitjans al seu abast en comptes de cridar immediatament els serveis d’extinció. Damunt de la sala, a les golfes on hi havia hagut el taller de l’escenògraf Mestres Cabanes, tot era ple de fusta i trastos vells que cremaven de valent. Una hora més tard, aquell munt de combustible ardent s’ensorrava sobre el pati de butaques, i de seguida el director general del teatre, Josep Caminal, anunciava que el sinistre era total.

Vista interior dies després de l'incendi del 31 de gener de 1994

 

Quan finalment es va poder accedir a l’edifici es va comprovar que, malgrat tot, alguna cosa substanciosa s’havia salvat: no solament les façanes, sinó també el vestíbul, les escales, el Saló dels Miralls, les oficines, el Cercle del Liceu i el Conservatori, encara que del teatre pròpiament dit només quedaven les quatre parets i el gran arc del prosceni, més o menys com va passar el 1861. I el més important de tot: no hi havia hagut víctimes, ja que els empleats havien pogut desallotjar a temps l’edifici, igual que un grup d’escolars que es trobava en una sala annexa assistint a una visita guiada.

Aquesta va ser la història d’un desastre temut, anunciat i gairebé esperat des de feia molt de temps. En primer lloc pels mateixos responsables del Liceu, que sotto voce, com Solà-Morales, no s’havien estat de manifestar les seves pors en converses privades o en informes confidencials que algunes vegades es filtraven als mitjans informatius. Les advertències tenien sempre el mateix sentit, el que va apuntar Josep Caminal en unes declaracions immediatament posteriors al desastre: "Demanàvem al teatre molt més del que podia donar de si." En efecte, hi havia sempre molta gent enfeinada amunt i avall, un grau d’ocupació molt superior al de tan sols uns anys enrere, més escenografies i més aparatoses, aparells i focus que xuclaven enormes quantitats d’energia… "Però si l’hagués tancat m’haurien dit boig", afegia el director general. Només calia, com al capdavall va passar, que coincidissin en el temps i l’espai una sèrie de circumstàncies fatals.

Mentre passejava pels passadissos, als entreactes, el públic també acostumava fer-se ressò del perill, encara que sense fer-ne gaire cabal, talment com si fos un element més de la llegenda del Liceu, la llegenda que tot teatre de categoria ha de tenir, al costat del primer gran incendi de 1861, de la bomba anarquista de 1893, del suposat llac que hi havia sota l’escenari, de les històries de querides a les avantllotges, dels festivals wagnerians dels anys 50 o del record dels històrics debuts protagonitzats per tantes primeres estrelles. Una llegenda que finalment, amb l’incendi de 1994, la societat sencera va fer seva en un grau que no ho havia estat mai abans. Les flames havien donat nova vida al mite del Liceu, perquè així és com funcionen les tragèdies.

Els sarcasmes de l’au Fènix

Quan un teatre es crema i ressorgeix de les seves cendres, sempre hi ha algú que cau en la temptació de comparar-lo amb l’au Fènix. Així ho va fer la premsa barcelonina amb el Liceu arran de l’incendi de 1861, com també, prop d’un segle abans, ho havien fet els venecians que es van posar a la feina de construir un nou teatre sobre les ruïnes del de San Benedetto. En aquest cas, a més, van voler posar la nova òpera sota els auspicis del mític ocell, potser perquè la protegís del risc de posteriors catàstrofes, aleshores sempre gran a causa de l’omnipresència de la fusta en els edificis i dels mètodes de calefacció i d’il•luminació.

En realitat, el que va succeir va ser que La Fenice es va dedicar a honorar el seu nom amb una freqüència indesitjada: començades les obres el 1790, el nou teatre va cremar per primera vegada abans que s'acabessin, i un altre cop el 1836. Finalment, quan feia gairebé dos anys justos de l’incendi del Liceu, la nit del 29 de gener de 1996, va quedar destruït una última vegada a conseqüència d’un sinistre que ho va ser en tots sentits, ja que les investigacions posteriors van establir que havia estat provocat i que al darrere del fet hi havia interessos mafiosos relacionats amb les obres que s’hi feien.

I també, com en el cas del Liceu, es va haver de parlar d’ironies del destí. En primer lloc, perquè un dels objectius de la intervenció a què estava sotmesa La Fenice era justament millorar els sistemes antiincendi. Però el fet més greu, i decisiu perquè el teatre quedés totalment destruït al cap de nou hores, va ser que els canals adjacents al teatre havien estat dessecats temporalment per dragar-los i facilitar així el pas de les llanxes dels serveis d’extinció.

La reconstrucció de La Fenice, que havia d’estar acabada al 1997, ha patit demores considerables a causa dels enfrontaments entre constructores i els processos seguits als tribunals.

Escenaris de tragèdia

El del teatre venecià ha estat només l’últim dels episodis catastròfics que cada cert temps protagonitzen les grans sales líriques, a les quals es diria envejoses de l’aura tràgica dels herois que es mouen pels seus escenaris. El Covent Garden de Londres va ser destruït el 1856 per un incendi iniciat al taller de fusteria. L’Òpera de Dresden va cremar el 1869, i després, el 1945, va quedar reduïda a runa novament durant els bombardejos aliats de la ciutat. La guerra va ser també el motiu de la destrucció de l’Òpera de Viena i del Teatr Wielki de Varsòvia.

El 1951, l’interior del Gran Teatre de Ginebra es va convertir en cendres a conseqüència d’un incendi. Més recentment, ja en la dècada dels 90, han cremat altres dos teatres europeus, també a causa d’incendis provocats, com La Fenice: l’Òpera Petruzzelli de Bari i l’Òpera de Frankfurt.