Un dels títols triats per la direcció
artística del Liceu com a representatius del seu projecte de renovació de la
programació del teatre era, a la temporada 1993-94, Maties el pintor, de Paul
Hindemith. L’obra, situada en l’època de les revoltes luteranes, és una
reflexió sobre les contradiccions entre l’art i el poder, entre la vida privada i el
compromís públic. Una de les escenes més espectaculars d’aquest Maties el
pintor recollia la crema de llibres luterans a càrrec de les tropes catòliques. Era
una magnífica escenografia que molt poc després de la primera funció quedaria, tota
ella, reduïda a cendres.
El 31 de gener de 1994, els qui no creuen en miracles van trobar
corroborat un cop més el seu escepticisme. Els tècnics havien avisat moltes vegades del
risc de continuar ajornant la reforma impulsada pel consorci del teatre, prevista de feia
anys. L’autor del projecte, l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales, ho havia dit
amb aquestes paraules: "Fins ara només un miracle ha salvat el Liceu de la
catàstrofe." Tothom confiava que el miracle durés encara uns mesos, un o dos anys,
el temps just per posar en marxa el projecte de reforma alternatiu que s'havia aprovat per
aquells dies, l’anomenat de mínims, precisament adreçat a corregir els
dèficits de seguretat, però al capdavall es va produir l’inevitable.
Entre dos i tres quarts d’onze del matí del 31 de gener, mentre
dos operaris treballaven en la reparació del teló d’acer que, en cas
d’incendi, havia d’impedir que el foc passés de l’escenari a la sala
–una altra ironia del destí–, les guspires del seu bufador van prendre en els
plecs de la guardamalleta, el cortinatge fix de tres cossos que amagava la part alta de
l’escenari. Alguns trossos encesos de roba van caure a terra i, encara que els
treballadors es van apressar a apagar-los i es va abaixar el teló d’acer, tot va ser
inútil: les flames havien ja saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el
sostre.
El foc era ja incontrolable quan els bombers van arribar minuts
després de les onze. Potser una mica massa tard, perquè mentrestant, segons sembla, els
treballadors havien tractat d’apagar el foc amb els mitjans al seu abast en comptes
de cridar immediatament els serveis d’extinció. Damunt de la sala, a les golfes on
hi havia hagut el taller de l’escenògraf Mestres Cabanes, tot era ple de fusta i
trastos vells que cremaven de valent. Una hora més tard, aquell munt de combustible
ardent s’ensorrava sobre el pati de butaques, i de seguida el director general del
teatre, Josep Caminal, anunciava que el sinistre era total.
 |
Vista interior dies després de l'incendi del
31 de gener de 1994
|
Quan finalment es va poder accedir a l’edifici es va
comprovar que, malgrat tot, alguna cosa substanciosa s’havia salvat: no solament les
façanes, sinó també el vestíbul, les escales, el Saló dels Miralls, les oficines, el
Cercle del Liceu i el Conservatori, encara que del teatre pròpiament dit només quedaven
les quatre parets i el gran arc del prosceni, més o menys com va passar el 1861. I el
més important de tot: no hi havia hagut víctimes, ja que els empleats havien pogut
desallotjar a temps l’edifici, igual que un grup d’escolars que es trobava en
una sala annexa assistint a una visita guiada.
Aquesta va ser la història d’un desastre temut, anunciat i
gairebé esperat des de feia molt de temps. En primer lloc pels mateixos responsables del
Liceu, que sotto voce, com Solà-Morales, no s’havien estat de manifestar les
seves pors en converses privades o en informes confidencials que algunes vegades es
filtraven als mitjans informatius. Les advertències tenien sempre el mateix sentit, el
que va apuntar Josep Caminal en unes declaracions immediatament posteriors al desastre:
"Demanàvem al teatre molt més del que podia donar de si." En efecte, hi havia
sempre molta gent enfeinada amunt i avall, un grau d’ocupació molt superior al de
tan sols uns anys enrere, més escenografies i més aparatoses, aparells i focus que
xuclaven enormes quantitats d’energia… "Però si l’hagués tancat
m’haurien dit boig", afegia el director general. Només calia, com al capdavall
va passar, que coincidissin en el temps i l’espai una sèrie de circumstàncies
fatals.
Mentre passejava pels passadissos, als entreactes, el públic també
acostumava fer-se ressò del perill, encara que sense fer-ne gaire cabal, talment com si
fos un element més de la llegenda del Liceu, la llegenda que tot teatre de categoria ha
de tenir, al costat del primer gran incendi de 1861, de la bomba anarquista de 1893, del
suposat llac que hi havia sota l’escenari, de les històries de querides a les
avantllotges, dels festivals wagnerians dels anys 50 o del record dels històrics debuts
protagonitzats per tantes primeres estrelles. Una llegenda que finalment, amb
l’incendi de 1994, la societat sencera va fer seva en un grau que no ho havia estat
mai abans. Les flames havien donat nova vida al mite del Liceu, perquè així és com
funcionen les tragèdies.
Els sarcasmes de l’au Fènix
Quan un teatre es crema i ressorgeix de les seves cendres, sempre hi ha
algú que cau en la temptació de comparar-lo amb l’au Fènix. Així ho va fer la
premsa barcelonina amb el Liceu arran de l’incendi de 1861, com també, prop
d’un segle abans, ho havien fet els venecians que es van posar a la feina de
construir un nou teatre sobre les ruïnes del de San Benedetto. En aquest cas, a més, van
voler posar la nova òpera sota els auspicis del mític ocell, potser perquè la protegís
del risc de posteriors catàstrofes, aleshores sempre gran a causa de
l’omnipresència de la fusta en els edificis i dels mètodes de calefacció i
d’il•luminació.
En realitat, el que va succeir va ser que La Fenice es va dedicar a
honorar el seu nom amb una freqüència indesitjada: començades les obres el 1790, el nou
teatre va cremar per primera vegada abans que s'acabessin, i un altre cop el 1836.
Finalment, quan feia gairebé dos anys justos de l’incendi del Liceu, la nit del 29
de gener de 1996, va quedar destruït una última vegada a conseqüència d’un
sinistre que ho va ser en tots sentits, ja que les investigacions posteriors van establir
que havia estat provocat i que al darrere del fet hi havia interessos mafiosos relacionats
amb les obres que s’hi feien.
I també, com en el cas del Liceu, es va haver de parlar d’ironies
del destí. En primer lloc, perquè un dels objectius de la intervenció a què estava
sotmesa La Fenice era justament millorar els sistemes antiincendi. Però el fet més greu,
i decisiu perquè el teatre quedés totalment destruït al cap de nou hores, va ser que
els canals adjacents al teatre havien estat dessecats temporalment per dragar-los i
facilitar així el pas de les llanxes dels serveis d’extinció.
La reconstrucció de La Fenice, que havia d’estar acabada al 1997,
ha patit demores considerables a causa dels enfrontaments entre constructores i els
processos seguits als tribunals.
Escenaris de tragèdia
El del teatre venecià ha estat només l’últim dels episodis
catastròfics que cada cert temps protagonitzen les grans sales líriques, a les quals es
diria envejoses de l’aura tràgica dels herois que es mouen pels seus escenaris. El
Covent Garden de Londres va ser destruït el 1856 per un incendi iniciat al taller de
fusteria. L’Òpera de Dresden va cremar el 1869, i després, el 1945, va quedar
reduïda a runa novament durant els bombardejos aliats de la ciutat. La guerra va ser
també el motiu de la destrucció de l’Òpera de Viena i del Teatr Wielki de
Varsòvia.
El 1951, l’interior del Gran Teatre de Ginebra es va convertir en
cendres a conseqüència d’un incendi. Més recentment, ja en la dècada dels 90, han
cremat altres dos teatres europeus, també a causa d’incendis provocats, com La
Fenice: l’Òpera Petruzzelli de Bari i l’Òpera de Frankfurt.
