portada

LA HISTÒRIA
La formació d’un gran teatre d’òpera. Text: Ramon Pla i Arxé
Els voltants del vell Liceu. Text: Sempronio
Caruso, Tebaldi, Callas, Kraus, Caballé... Text: Pau Nadal
L’afició operística a Barcelona. Text: Xosé Aviñoa
Galls, bunyols i històries d’amor. Text: Pau Nadal
El miracle que no va arribar. Text: Jordi Casanovas
Cròniques de dos fets tràgics del segle XIX. Text: Gabriel Pernau

text: Pau Nadal
Crític Musical

Galls, bunyols i històries d'amor

 

Els cent cinquanta-dos anys de vida del Gran Teatre del Liceu estan, com és lògic, farcits d’un munt d’anècdotes de caràcter molt divers. El que segueix és només una petita mostra d’aquest ric anecdotari.

El mestre Tomás Bretón, després de l’èxit de Los amantes de Teruel, va dedicar al Liceu la seva òpera Garín, amb sardana inclosa i amb un altre èxit esclatant. Entre els molts homenatges que va rebre, els socis del Cercle del Liceu li van regalar una capsa d’havans, la qual, quan va ser oberta pel mestre, molt commogut, es va poder veure que contenia vint-i-set bitllets de cinc-centes pessetes, i algú, amb modèstia i per restar importància a l’obsequi, va dir: "Són per comprar llumins per encendre els cigars".

Era en els primers anys del teatre. El mestre francès Baudouin no parlava un altre idioma que el seu i, per tant, la comprensió necessària entre el director i els músics no podia establir-se amb fluïdesa. Una vegada cridà l’atenció amb brusquedat a un violinista: "Voyons –va dir–, plus vite!". El músic, que desconeixia el francès, va respondre molt enutjat: "Això ho serà vostè!".

En una representació, el mestre Joan Goula i un baix van ser protagonistes d’una mena de bunyol musical, i van pensar que ningú no se n’adonaria. Fins i tot el baix es va permetre de canviar la lletra de l’obra i cantar allò de: "Goula, Goula, els hem fumut". Però la seva sorpresa fou gran quan una veu de les altures va respondre: "No pas a mi".

Els primers anys de la gran devoció wagneriana al Liceu donaren peu a moltes anècdotes. Un dia, només sentir-se les primeres i agitades notes de La Valquíria, un espectador va exclamar, i no precisament en veu baixa: "Em sembla que m’agradarà". I un altre dia, un espectador, més confidencial, confessà: "Haver de sentir tot el Tristany, que no m’agrada, per poder arribar a la mort d’Isolda, que tampoc no m’agrada".

S’ha parlat molt sobre les xifres que cobren les estrelles de l’òpera. Enguany sembla que el Liceu, com fan altres teatres, ha establert oficialment un límit màxim, en aquest cas de tres milions de pessetes. Recordem, però, que, tot i que ja fa molts anys (1884 i 1887), els tenors Angelo Masini i Julián Gayarre, dos divos d’aquella època, cobraven al Liceu cinc mil pessetes per funció.

Declaracions de Richard Strauss durant la seva quarta visita a Barcelona, l’any 1925: "A Barcelona sempre he tingut el millor acolliment. Em van aplaudir i em van encoratjar quan el 1897 vaig donar a conèixer al Líric el Don Juan i Mort i transfiguració, o quan al Liceu vaig dirigir Una vida d’heroi i Till Eulenspiegel. També recordo l’èxit que vaig aconseguir quan vaig dirigir el 1908 la Filharmònica de Berlín. Sé que fa dos anys eren molts els admiradors que desitjaven saludar-me en el moll al meu pas en direcció cap a Amèrica, però una vaga marítima va canviar el meu rumb i vaig haver de deixar la visita per a una altra ocasió. La segona vegada que vaig estar aquí, recordo que un diumenge vaig començar a passejar pel vostre barri gòtic, que és senzillament deliciós; després vaig dinar al Tibidabo; tot seguit em van dur als toros i a la nit vaig assistir a un concert de l’Orfeó Català. Vaig saltar dels toros a la Missa de Papa Marcel".


© Català - Roca

Nois acomodadors sorpresos en plena becaina al vestíbul del teatre, durant una representació, als anys 50

 

L’empresari Joan Mestres i Calvet, en les seves memòries, recorda els divertits diàlegs entre Wassilief, el mestre de ball rus, i els bailaors gitanos que Laura de Santelmo havia dut per poder donar més autenticitat a la part coreogràfica de l’estrena de La vida breve i El amor brujo. Wassilief preguntà a María Victoria, una de les bailaoras sobre una companya seva: "No, eza no viene con nozotro. No zirve. No é que me guste hablar má de las compañeras, pero eza e una birria y un adefezio. Ademá, er público mucha noche le jase er chucho y eya como zi ná".

Wassilief no ho entenia bé.

– Què cosa diu que li fa?

– Ezo. Er chucho.

– Com?

– ¡Er chucho!

– Je ne comprend pas.

– Ezo, er chucho... ¡guá!, ¡guá!

– Ah! Oui! Oui!

– No, oui, oui; ¡guá!, ¡guá! –aclarí la gitana.

Una senyora barcelonina molt bonica preguntà al gran Feodor Txaliapin, en el seu camerino:

– L’admiro, és vostè un gran cantant; quin gènere prefereix cultivar?

– Jo, senyora –li va dir el divo, tot mirant-la amb tendresa–, el gènere femení.

A la història del Liceu, el poc èxit d’un divo sempre ha tingut ressò. Recordin el cas d’Enrico Caruso. Però una cosa és el poc èxit i una altra un gall accidental, tot i que sempre fan una impressió especial en el públic, sobretot si l’autor és famós, com en el cas de Luciano Pavarotti a La Traviata o Nicolai Gedda a Rigoletto. Fins i tot a Montserrat Caballé se li’n va escapar un en una representació també de La Traviata. Això passa en les millors famílies.

El conegut periodista Vladimir de Semir, fill de la soprano Maya Kayska i avui a l’equip de l’alcalde Clos a l’Ajuntament de Barcelona, va intervenir, quan era molt jovenet, en les representacions de l’òpera de Wagner Lohengrin, que protagonitzà el gran tenor Sandor Konya, fent el paper de mut del Duc Gottfried.

El tenor nord-americà Nathan Boyd, que feia el Radamés de l’Aida de la temporada 1962-63, va creure que la funció del diumenge era de nit i se’n va anar a fer una suculenta paella a Los Caracoles, però quan encara no l’havia païda, li van dir que anés corrents cap al teatre, perquè la funció començava a les cinc. Total, que l’home no estava en condicions i allò va resultar un pitafi.

Pepe Sotil va ser un personatge entranyable al Liceu entre els anys quaranta i setanta; telefonista, conserge, avisador i no sé quantes coses més. A més, sabia d’òpera. Ho demostra el fet que una vegada va entrar a les oficines de la mezzo Biancamaria Casoni, que aquells dies feia la Rosina d’El barber de Sevilla i li va caure el mocador a terra i en Pepe, tot recollint-lo amb gentilesa, li va dir els mateixos mots que el comte d’Almaviva diu en una situació semblant: "Se fosse una ricetta".

Una soprano que, cap a la darreria dels anys setanta, feia al Liceu el paper d’Antònia a l’òpera de Jacques Offenbach Els contes de Hoffmann estava una mica nerviosa abans d’entrar en escena. Total, que va decidir animar-se una mica i obrí una ampolla de conyac. Però no va saber mesurar bé la quantitat i va sortir a l’escenari massa animada.

Hi ha una anècdota sobre l’autenticitat de la qual hi ha dubtes, però que mereixeria ser veritat i, en tot cas, reflecteix que hi havia èpoques en les quals s’havia de filar prim a l’hora de les despeses. Antonio Gades, el gran ballarí i coreògraf, estava preparant un dels seus espectacles i en exigir divuit treballadors de tramoia per al muntatge de l’espectacle, el senyor Masó, director administratiu del teatre, a qui convenia saber fer el sord, saltà: "Vuit, diu? Impossible! Quatre".

L’últim sarau gros al vell Liceu el va organitzar el director italià, ja desaparegut, Lamberto Gardelli, de gran prestigi pels seus enregistraments discogràfics. Un dia que dirigia Il Trovatore, hi va haver divisió d’opinions sobre la seva tasca i els qui la criticaven van ser una mica sorollosos. L’home va muntar un numeret, parlant en veu alta de la màfia italiana i de no sé quantes coses més. Fins i tot va aturar la representació i va deixar el podi directorial. Finalment, va tornar per poder enllestir la representació i li va semblar que tot ho arreglava amb un estentori: ¡Viva la Catalogna!

I tornem una mica enrere per poder acabar aquest anecdotari amb una història d’amor (Corazón, corazón). La temporada 1963-64, el petó final de l’acte primer entre Butterfly i Pinkerton va perllongar-se després de la baixada del teló i fou un anunci del matrimoni entre els artistes que feien aquells personatges: Montserrat Caballé i Bernabé Martí.