Uns dies després de la inauguració, el 17
d’abril, arribava la primera òpera: Anna Bolena, de Gaetano Donizetti, amb la
direcció de Marià Obiols i un repartiment encapçalat per Manuela Rossi-Caccia, Carlotta
Maironi, Manuel Renou i Andrea Castellan. Altres òperes que foren representades al Liceu
durant el seu primer any de vida foren, per aquest ordre, I due Foscari (Verdi), Il
bravo (Mercadante), Parisina d’Este (Donizetti), Giovanna d’Arco
(Verdi), Leonora (Mercadante), Ernani (Verdi) Norma (Bellini), Linda
di Chamonix (Donizetti) i Il barbiere di Siviglia (Rossini).
En aquells anys, però, l’òpera alternava amb espectacles molt
diversos: sarsuela, dansa clàssica (Giselle fou estrenada el mateix any 1847),
teatre, comèdies de màgia i tot un munt d’activitats curioses que avui ens poden
semblar més pròpies de les varietés o del music-hall.
Les primeres òperes representades d’autors no italians van serZampa
de Ferdinand Hérold (1848), Der Freischütz de Carl M. von Weber (1849), Robert
le diable de Giacomo Meyerbeer, La muette de Portici de Daniel F. Auber (1852)
i Fra Diavolo, també d’Auber (1853), però totes cantades en italià, segons
l’habitud de l’època.
Durant aquests primers anys actuaren al Liceu cantants de tant prestigi
com Fanny Salvini Donatelli (la protagonista de l’estrena absoluta de La Traviata
a Venècia) i el teatre era un feu de l’òpera italiana, on arribaven de seguida les
estrenes mundials de les obres dels autors italians més importants d’aleshores. Les
primeres representacions d’Il Trovatore (1854) i de La Traviata (1855)
van significar l’entronització per sempre més de la figura de Giuseppe Verdi,
malgrat els retrets que alguns tradicionalistes feren a La Traviata per la seva
modernitat i la cruesa de l’argument.
Les estrenes més importants dels anys 1856 i 1857 foren les de Gli
Ugonotti, I vespri siciliani i Gugliemo Tell, totes tres en italià,
malgrat que l’original és en francès. Les primeres òperes representades de
compositors autòctons foren La figlia del deserto, de Josep Freixas (1854), Gualtiero
di Monsonís, de Nicolau Manent (1857) i Arnaldo di Erill, de Nicolau
Guanyabens (1859).
El 9 d’abril de l’any 1861, les flames d’un devastador
incendi destruïren el teatre per primera vegada. Només trigaren un any a aixecar-lo de
bell nou i el 20 d’abril del 1862 tornà a obrir les portes al públic amb una
representació de l’òpera de Bellini I Puritani, que protagonitzà el
tenor Pietro Mongini.
L’any 1866 arribava Mozart per primera vegada al Liceu amb Don
Giovanni, que ja havia estat estrenat a Barcelona, al Teatre Principal, l’any
1849. En canvi, Wagner no hi va arribar fins al 1884, amb Lohengrin (tot i que
aquesta obra també havia estat representada abans al Principal). Del 1880 al 1890 hi va
haver una gran rivalitat entre dos il·lustres tenors: el navarrès Julián Gayarre i
l’italià Angelo Masini. 1888 fou l’últim any de Gayarre i el primer del gran
tenor català Francesc Viñas, especialista de les òperes de Wagner. El 1890, Victor
Maurel, com ho havia estat a l’estrena absoluta a Milà, era també Iago a
l’estrena liceística de l’Otello verdià, mentre que Francesco Tamagno
(protagonista a La Scala) va cantar en representacions posteriors.
© AHCB - AF |
Francesc Viñas en el paper de Tristany
|
El 1893 va tenir lloc l’atemptat en què dues bombes
van ser llançades a la platea durant una representació de Guillem Tell, que
produí (malgrat que només n’esclatà una) vint morts i uns quants ferits. Les
activitats es van reprendre el gener de 1894 amb uns concerts dirigits per Antoni Nicolau
i, poc després, es van representar per primer cop L’amico Fritz, de Mascagni,
i Manon, de Massenet, amb Hariclea Darclée com a protagonista.
Acabava un segle i en començava un altre. Furor wagnerià i primers
grans èxits de l’anomenada escola verista (Manon Lescaut, Andrea Chénier,
La Bohème, Cavalleria rusticana, Pagliacci). També arribava per
primera vegada una òpera russa a l’escenari del Liceu, Néron, d’Anton
Rubinstein, però cantada en italià, igual que l’estrena d’un dels cims de
l’art wagnerià, Tristany i Isolda, amb la qual va créixer el fervor
wagnerià a Barcelona.
Els primers anys del segle XX veuen l’aparició al Liceu de la
gran diva catalana Maria Barrientos i la presència de Richard Strauss com a director de
les seves obres. El 1904, Enrico Caruso (única vegada al Liceu) participa, sense gaire
èxit, en dues representacions de Rigoletto. Segueixen els triomfs d’Emma
Carelli, Adamo Didur, Mattia Battistini, Giuseppe Anselmi, Titta Ruffo, Riccardo
Stracciari, Graziella Pareto i Elvira de Hidalgo, entre d’altres. L’any 1904
dirigeix un concert Siegfried Wagner, fill del gran Richard, del qual l’any següent
hi ha una estrena sonada, la d'Els mestres cantaires de Nuremberg. També dirigeix
Pietro Mascagni, Gemma Bellincioni estrena Salomé; fa la seva presentació
l’encisadora cantant catalana Conxita Supervía, es representa sencer el wagnerià Der
Ring des Nibelungen i, el 31 de desembre de 1913, amb Francesc Viñas com a
protagonista i la direcció de Franz Beidler, s’estrena Parsifal, el mateix
dia en què expirava el límit per a la seva representació legal fora de Bayreuth.
En el període de la Primera Guerra Mundial fan la seva presentació
altres dos cantants catalans de fama internacional: Mercè Capsir i Hipòlit Lázaro. Des
del 1915 dirigeix el teatre el senyor Joan Mestres i Calvet, i ho farà, amb algun
parèntesi, fins al 1947, i introdueix una època daurada per a les òperes russa i
alemanya, que ja es cantaven en l’idioma original. Mestres també imposà Mozart al
Liceu i propicià la sensació que des del 1917 causaren els Ballets de Diaghilev, amb
Nijinsky, Massine, Lopokova, Txernitxeva i altres grans figures (anys després també
actuaria al Liceu un altre mite de la dansa, Anna Pavlova).
© Andreu Català |
"Ring um de Ring", a càrrec del
ballet Lousanne, dirigit per Maurice Aragall
|
Mestres també portà aquests anys noves figures, com ara
Tito Schipa, Aureliano Pertile, Beniamino Gigli, Giovanni Zenatello, Genevieve Vix, Tina
Poli Randaccio, Lily Hafgren, Giacomo Lauri Volpi, Carlo Galeffi, Miguel Fleta (que no es
va poder presentar fins a l’any 1925), Gilda Dalla Rizza, Feodor Txaliapin (que va
causar un gran impacte amb el seu Boris Godunov des del 1927), Lauritz Melchior (el
més gran tenor wagnerià) i molts d’altres. També era una època en la qual
dirigien al Liceu moltes batutes il·lustres, entre les quals destaquen les de Serge
Koussevitzky, Igor Stravinsky, Felix Weingartner, Hans Knappertsbusch, Otto Klemperer o
Bruno Walter. Més tard, malgrat les dificultats que per a l’empresari Rodés van
suposar les circumstàncies que acompanyaren la proclamació de la II República, també
van venir nous artistes importants, com Toti Dal Monte, Georges Thill, Giannina Arangi
Lombardi o Gina Cigna.
Durant la Guerra Civil, llevat d’algunes representacions a càrrec
d’una companyia francesa, el Liceu, nacionalitzat per la Generalitat de Catalunya,
dedicà especialment la seva activitat al gènere líric espanyol i també a actes no
musicals.
Després de la guerra, Joan Mestres encara va dirigir el teatre durant
vuit temporades, amb les dificultats derivades de les relacions internacionals durant la
Segona Guerra Mundial, amb temporades basades en l’ajut alemany, la presència
d’un gran nombre de cantants espanyols i les actuacions decisives de dues grans
figures com Hipòlit Lázaro i Giacomo Lauri Volpi, a més dels Capsir, Campiña, Torres,
Vidal, Corbella, etc. En els darrers anys de Mestres van actuar per primera vegada al
Liceu quatre cantants que aleshores començaven una carrera excepcional: Victòria dels
Àngels, Giulietta Simionato, Mario del Monaco i Giuseppe Di Stefano.
L’any 1947 canvià l’empresa, que passà a mans dels senyors
Arquer i Pàmias. Després d’uns cicles caracteritzats per la programació gairebé
exclusiva del gran repertori i també pels condicionaments que havia imposat el mapa
polític i bèl·lic d’aquells anys, la primera temporada de la nova empresa va ser
com una glopada d’aire fresc, amb una renovació especial del repertori, a base
d’algunes reposicions, entre les quals destacà la d’Anna Bolena, de
Donizetti, que havia estat la primera òpera representada al Liceu, cent anys abans.
Pàmias serà, durant trenta-tres anys, el gran protagonista de
l’activitat del Liceu, en una època en la qual ja semblava impossible poder mantenir
un teatre d’òpera sense cap ajut oficial. Pàmias renovà el repertori i donà, ni
més ni menys, que cent estrenes d’autors com Stravinsky, Respighi, Lalo, Menotti,
Bartók, Honegger, Gershwin, Pizzetti, Poulenc, Rossellini, Montsalvatge, Berg, Janacek,
Busser, Ravel, Shostakóvich, Lortzing, Prokofiev, Weill, Martinu, Britten, Rota,
Malipiero, Falla i un llarg etcètera.
La temporada 1948-49 va ser la de l’acomiadament de la gran
soprano barcelonina Mercè Capsir, amb tants vincles liceístics, que interpretà Il
matrimonio segreto, de Cimarosa, tot tenint al seu costat el seu deixeble i, poc
després, també figura important, Joan Oncina. Un any després causà una gran sensació
la presentació, amb tres obres (Tristan, Die Walküre i Götterdämmerung),
de la soprano Kirsten Flagstad, les actuacions de la qual provocaren autèntics aldarulls
d’entusiasme entre el públic, entre els wagnerians i entre els no wagnerians.
En el cicle 1950-51 va haver un esdeveniment important: l’estrena
bastant tardana del Rienzi de Wagner, amb un gran protagonista, el tenor Max
Lorenz. La temporada següent es representà per darrera vegada al Liceu la tetralogia
wagneriana completa, en la direcció de la qual s’alternaren Karl Elmendorff i Rudolf
Kempe.
© AHCB - AF |
Victòria dels Àngels
|
La primera funció de la temporada 1953-54 va veure la
presentació de qui seria un autèntic ídol dels operòfils barcelonins: Renata Tebaldi,
que aquell dia protagonitzà La Traviata i pocs dies després Tosca, dues
representacions que encetaren una història d’amor entre la soprano italiana i el
públic del Liceu. A la temporada 1954-55 encara hi va haver estrenes d’òperes de
Puccini (La Rondine) i Txaikovski (Iergueni Onieguin), a més de
l’actuació de la cèlebre actriu Ingrid Bergman en l’obra de Honegger Jeanne
d’Arc au bûcher i l’estrena de l’òpera de Gershwin Porgy and Bess,
que fou aleshores com una glopada d’aire fresc a la programació i que assolí un
èxit extraordinari.
L’any 1955, i gràcies a la creació d’un patronat especial,
va tenir lloc un esdeveniment històric: per primera vegada actuava fora de la seva seu el
wagnerià Festival de Bayreuth, amb unes representacions memorables de Parsifal, Tristany
und Isolda i Die Walküre que, amb les posades en escena renovadores de Wieland
Wagner, aconseguiren un èxit sorollós.
Poc després tornava al Liceu, el teatre dels seus primers èxits,
Victòria dels Àngels amb Madame Butterfly, ja consagrada com una gran figura
internacional i després d’una absència massa llarga (sis anys). La temporada
següent fou la del comiat dels escenaris del gran ballarí i coreògraf Joan Magriñà,
figura decisiva durant molts anys en les activitats coreogràfiques estables del Liceu. En
la temporada 1957-58, poc abans d’un Tristan memorable amb Birgit Nilsson i
Wolfgang Windgassen, el cèlebre José Iturbi dirigia un nen anomenat Josep Carreras, que
feia el Trujamán d’El retablo de Maese Pedro. Poc després tornava el gran
baríton Manuel Ausensi i Alfredo Kraus es presentava amb Rigoletto.
Tot i que Joan Antoni Pàmias ja era un home decisiu a les activitats
del Liceu des del 1947, no fou fins a l’any 1959 que encapçalà l’empresa com a
titular. Abans d’encetar la seva primera temporada com a titular de l’empresa,
Pàmias ja havia portat el London’s Festival Ballet, la Comédie Française, Jerome
Robbins al capdavant dels Ballets USA i un concert de la mítica Maria Callas (única
vegada que la gran artista actuà a Barcelona). La temporada la inaugurà Renata Tebaldi
amb Manon Lescaut.
El cicle 1961-62 tingué molts noms importants: Scotto, Cappuccilli,
Corelli, Cossotto, Bacquier, Sutherland, Di Stefano... i també l’estrena mundial, en
versió de concert de l’Atlàntida, de Falla i les primeres actuacions al
Liceu de Montserrat Caballé, que esdevindria una figura cabdal en el desenvolupament de
les temporades que seguiren, fins i tot en els moments de més dificultat en la vida
econòmica del teatre.
En temporades successives arribaren les presentacions de Leyla Gencer,
Elisabeth Schwarzkopf, Pedro Lavirgen, Jaume Aragall (memorable el seu debut com a primer
tenor amb La Bohème), Rita Gorr, Richard Tucker, Grace Bumbry, Anja Silja, Josep
Carreras (com a cantant adult), Luciano Pavarotti, Mirella Freni, Teresa Berganza, Raina
Kabaivanska, Shirley Verret, Agnes Baltsa, Renato Bruson, Sherrill Milnes, Plácido
Domingo, Edita Gruberova, Nicolai Gedda i molts d’altres, sense oblidar, però, el
món del ballet amb figures com Lifar, Fonteyn, Nureiev, Barishnikov, Alicia Alonso, els
ballets del Marqués de Cuevas, del Kirov, de l’Òpera de París, de Maurice Béjart,
el Royal de Londres o el London, així com concerts amb grans batutes com les de Böhm,
Karajan, Solti o Maazel.
La mort de Pàmias l’any 1980 palesà la necessitat de la
intervenció dels estaments oficials si hom volia mantenir la institució a un nivell
competitiu. El 1981, doncs, fou creat el Consorci del Gran Teatre del Liceu, d’antuvi
amb la participació de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la
Societat del Gran Teatre del Liceu, i després de la Diputació de Barcelona i el
Ministeri de Cultura. El Consorci aconseguí, en poc temps, fer tornar el públic al
teatre, tot oferint una alça considerable del nivell artístic, fins i tot amb una visió
més total i actual del que és un espectacle operístic, millorant molt el cor i
l’orquestra, donant grans repartiments i procurant que el públic s’interessés
no sols pels divos. Entre aquesta actitud, el reforçament econòmic i un públic més
exigent i més preparat, assolí un bon nivell.
En el capítol no gaire extens d’estrenes en el període del
Consorci, la més important fou, a la temporada de 1985-86, la de Moses und Aron
d’Arnold Schönberg, que Uwe Mund dirigí amb autoritat i que va suposar un gran
esforç, molt ben resolt, per a l’orquestra i el cor. També va tenir la seva
importància (1992-93) tot salvant les distàncies, l’estrena d’una obra
minimalista i que aixecà polèmica: Einstein on de beach, de Philip Glass. També
es va donar per primera vegada al Liceu l'Orfeo de Monteverdi!
Les temporades organitzades pel Consorci seguien amb un bon nivell de
repartiments, produccions i masses estables, amb una gran assistència de públic, però
el foc ho va interrompre tot el 31 de gener de 1994.
Durant el període de reconstrucció, i amb un esforç notable, també
hi ha hagut activitat artística, amb el noble propòsit de mantenir el liceisme. Els
marcs on han tingut lloc aquestes activitats han estat especialment dos, el Teatre
Victòria i el Palau de la Música Catalana, però també han estat utilitzats el Palau
Nacional de Montjuïc, el Palau Sant Jordi, Santa Maria del Marc, el Mercat de les Flors,
el Teatre Nacional de Catalunya i el nou Auditori. Les òperes escenificades durant aquest
període han estat quinze, mentre que les que s’han fet de concert han estat divuit.
També s’han fet concerts amb cantants i recitals, concerts simfònics,
l’extraordinària gala lírica del 17 de març de 1994 al Palau Sant Jordi o
l’actuació de tres companyies de ballet.
Ara, un cop acabada la reconstrucció, el Liceu obre les portes al
públic per continuar aquest historial tan brillant, començat l’any 1847. Tot un
tros d’història de la ciutat.
El 7 d’octubre, en la representació de la Turandot de Puccini, els primers
mots cantats que sentirem seran allò de "Popolo di Pekino, la legge è questa".
Serà com si algú ens digués: "Popolo di Barcellona, il Liceo è questo".
