De bell antuvi m'adono que aquest escrit
pertany a l'any de la picor. Només que amolli una paraula, els lectors posaran cara de
suma ignorància. La paraula: arximaga. Què és, què era un arximaga? Senzillament,
l'encarregat de formar una orquestra, d'emparaular els músics. Hom se'ls trobava, millor
dit, l'escometien a la Rambla del Mig, en els cafès pròxims al Liceu, l'Òpera, el
Gambrinus, el Glacier, l'Orient, la Mallorquina...
Parlo de música i del Liceu. Però, en realitat i en els dies a què
em refereixo, tota la Rambla del Mig, començant pel Pla de l'Os, resultava un mercat
laboral. Hi cercaven l'oportunitat de treballar no solament els èmuls d'Albéniz i de Pau
Casals, sinó també els actors de teatre rivals de Borràs i de Zacconi; els toreros que
es consideraven superiors al Gallo i a Belmonte... Solament faltava l'empresari que se'ls
cregués. O bé, pel que fa als músics, l'arximaga ensopegat en el moment d'elegir els
components (professors, se'ls denominava) de l'orquestra liceista de la temporada vinent.
Molts eren els músics que anhelaven saltar a la barca (orquestra) de
la nostra òpera. Però també n'hi havia uns quants que formaven part de totes les
orquestres. A cops, a la mateixa tarda o nit, els coincidien dues actuacions i aleshores
optaven per la que semblava més obligada. Per exemple, la Banda Municipal, suposant que
en formessin part. I ja teniu al Liceu un director d'orquestra, batuta en mà i
desesperat, descobrint un trombó que no havia participat en cap dels assaigs que s'havien
dut a terme de l'obra. Era el substitut, reclutat a darrera hora, i freqüentment en plena
Rambla, per l'arximaga.
La relació d'aquests casos era tema de comentari a les tertúlies
musicals del barri. Per exemple, la formada en una botiga d'articles de viatge del carrer
de Sant Pau, davant per davant de l'escala que accedia als pisos alts del Liceu. L'amo de
la botiga també alternava en la feina, ja que simultàniament regia el negoci i integrava
un quintet que actuava a bord d'un vaixell de la Companyia Transatlàntica. Però totes
les ocasions i tots els indrets eren bons per discutir els avatars del Liceu. D'on eixia
la crítica més ferotge era, curiosament, d'un establiment de venda de llums del mateix
carrer de Sant Pau, propietat d'un exbaríton germà de l'empresari Joan Mestres.
Cal recordar que els empresaris del Liceu gaudien al barri d'una
popularitat mítica. Els noms de l'esmentat Mestres, de Bernis, de Volpini, de Rodés...
eren familiars i pronunciats repetidament als bars, les perruqueries, les pentinadores,
arreu on es feia petar la xerrada. El bo del cas era que molts dels qui els censuraven o
bé els lloaven no havien posat mai els peus a l'interior del Liceu. No importa. Al carrer
de Sant Pau, tot el que concernia l'òpera semblava afectar la comunitat sencera.
No cal dir com bullia el carrer (idènticament a tota la Rambla del
Mig) les nits de gran funció. A la Rambla es passaven una hora a peu dret pendents de
l'entrada del Liceu, panorama relativament interessant, ja que sovint es reduïa a
entrellucar, enmig dels cotxes, un vestit femení de soirée que arrossegava la
faldilla per terra. No importa. Era suficient. Simultàniament, al carrer de Sant Pau,
esperant l'obertura de la porta que ascendia al galliner, s'entreteixia la llarguíssima
cua dels espectadors modestos. Amenitzaven l'espera els crits dels venedors pregonant
"Argumento y canto de la ópera". Crits que, si la funció era wagneriana, eren
acollits amb cert menyspreu pels fanàtics que duien a la butxaca les traduccions
catalanes del musicògraf Pena.
L'escenògraf a l'estanc
El carrer de Sant Pau, d'una altra i reculada època, era una mena de
presumit carrer major del barri. Cordó umbilical que unia el Poble Sec amb la Rambla,
oferia un hotel de primera categoria, l'Espanya; tres cinemes, l'Argentina, el Diana i el
Monumental; un seguit de perruqueries de luxe; l'acadèmia de ball de Pauleta Pàmies, i
dues llibreries, la Millà i la Palau, que eren santuaris de la literatura i del teatre.
Lluís Millà, l'amo d'una d'elles, manejava la ploma amb desimboltura i era autor d'una
pila de monòlegs. Un, dedicat al Liceu, exactament a una funció d'òpera buffa.
L'intèrpret recitava: "El Liceio, recarat! / el no anar-hi em desespera / sobretot
quan bufa el Pere / que és lo que més m'ha agradat". El suposat Pere bufava (l'òpera
buffa) al final de la representació per apagar la il.luminació de la sala.
© AHCB - AF |
Cotxes de luxe esperen la sortida dels
assistents a una funció de gala, el novembre de 1958
|
El carrer de Sant Pau, com aquell qui diu a l'ombra del
Liceu, arrenglerava negocis que eren tota una institució, famosos en els quatre punts
cardinals de la ciutat. L'estanc, que no tancava mai, batia tots els rècords. Era un
passadís curt i estret, pràcticament incrustat a l'edifici del teatre. De tot Barcelona,
i a totes hores del dia, la gent venia a deixar cartes a la seva bústia, col.locada al
carrer. El regentaven els germans Morros, nebots del fundador de l'establiment. Dues
germanes eren artistes modestes: l'una, pintora; l'altra, professora de piano. Malgrat que
la botiga era, com dic, un cop de puny, aixoplugava una tertúlia, l'ànima de la qual era
l'il.lustre escenògraf Vilumara, baixet d'estatura amb grans patilles grises, i un
arrelat fumador de pipa.
La seva gasiveria era famosa. Treballava solitari al taller de damunt
de la platea del Liceu. Prescindia de fadrins. Fins i tot es feia ell mateix els treballs
mecànics, com era enganxar les tires de reforçament al paper dels decorats. Pujant i
baixant de la feina, a l'estanc trobava sempre amb qui garlar una estona. Una vegada, en
acabar d'omplir la pipa, va demanar al taulell una capsa de cerilles de cinc cèntims.
- Les he acabades -féu l'estanquer-. Agafeu-ne una de deu.
- No, no... -refusà el pintor que, uns moments més tard i pretextant
una diligència urgent, va sortir al carrer tot dient: "Ara torno".
Una diligència... La veritat era que, carrer de Sant Pau amunt,
s'arribà a un estanc de la Bretxa, tocant a la Ronda... hi va comprar una capsa de cinc
cèntims i, desfent el camí, es reintegrà a la tertúlia.
L'estanc, que no tancava mai, era un centre d'informació privilegiat,
on les notícies arribaven abans que a qualsevol altre punt de la ciutat. Certa nit, la
notícia era tan terrorífica que Vilumara, afeccionat als comentaris rotunds, va
exclamar: "Això és un món de fills de p...". Pensant que potser en feia un
gra massa, va afegir: "Salvats els presents". Manuel Fontdevila, un conegut
periodista, que regirava una caixa d'havans, va cuitar a dir-li: "Mireu, Vilumara, si
és per mi no cal que feu excepcions".
He parlat de pentinadores. A la Rambla, gairebé paret per paret amb el
Liceu, hi havia la perruqueria Cebado, únicament masculina en els seus primers temps.
Però el seu fundador intuí que podia ser un assumpte pentinar les dones i féu pintar en
el sostre una al.legoria d'El barber de Sevilla. La clientela femenina respongué i
totes les estrelles de l'òpera, la Barrientos inclosa, en foren clientes. El negoci
lluïa al balcó un rètol amb lletres de ferro forjat amb el nom de Cebado... Quan l'any
1934 va plegar la perruqueria i retiraren la pomposa ensenya, els ramblistes sentírem com
si ens arrenquessin un queixal.
El mercat i la claca
És lògic que ara, posat a evocar cafès, doni la preferència al que,
desitjós d'identificar-se amb el Liceu, s'anomenava de l'Òpera i obria les portes (i
encara les obre) davant del teatre. Fa uns anys li rentaren la cara i en restauraren la
decoració més o menys noucentista, el pinyol de la qual són uns miralls que, gravats al
fluor, reprodueixen protagonistes femenines d'òpera: Aida, Butterfly, Traviata, Tosca,
Isolda... Com he dit, al cafè li han rentat la cara, però han reformat el taulell,
llevant-li els darrers vestigis de l'ampoller, que tenia una mica de retaule.
Abans de la guerra, i de matinada, a la sortida dels teatres, de tant
en tant irrompia a l'Òpera un grup nombrós. Amatent, l'amo, el senyor Dòria, que
pressentia copiosos ressopons, encenia tots els llums i, amb la llibreta a la mà, es
precipitava a rebre la comanda. Quan aquesta es reduïa a cafès amb llet, decebut i amb
dissimulació, tornava a deixar el local gairebé a les fosques.
Al cafè de l'Òpera, solitari i alguns cops fent la becaina, es veia
el periodista Josep Maria Pascual, crític musical de La Publicidad. Li deien don
Pasquale i se'n conten moltes anècdotes, la majoria probablement falses. Es diu que,
portat pel seu entusiasme pel tenor Gayarre, ponderant l'amistat que els unia, va escriure
certa vegada: "Con Julián nos hubiéramos amado de consentirlo el sexo".
© AHCB - AF |
Vilumara i Junyent, dos escenògrafs del Liceu
|
Evocar els castissos voltants del vell Liceu i no fer cas
del veí mercat de la Boqueria seria un pecat. I mireu per quin indret més inesperat
uneixo aquestes dues institucions: Òpera i plaça de vendre... Doncs el punt d'unió és
la peixera del Cercle del Liceu, el famós saló on uns quants cavallers, d'alló més
respectables, repapats en sengles butaques, contemplaven, a través dels vidres, el
trànsit d'atractívoles minyones i venedores que anaven i venien del mercat proper.
Liceu i mercat de la Boqueria! Més que units, estretament lligats en
determinat capítol, important en el món del teatre: la claca. Sembla que la inventaren
els francesos, però el seu adveniment a Barcelona, concretament a l'òpera, fou un cas
que mereix ser referit. I encara és lícit consignar que es degué a l'atzar. L'any 1882,
un baríton, Sante Athos, era sistemàticament protestat pel públic per encàrrec d'un
personatge que no el podia veure ni en pintura. Els amics del cantant, per emprendre la
contrarèplica, es valgueren d'un carnisser de la Boqueria, Joan Lligue, conegut pel Noi
Salau, que dugué al Liceu un escamot amb la consigna de picar de mans i cridar
"bravo!" tan bon punt Athos obrís la boca.
D'aquell fet està instaurada la claca a la nostra òpera. El Noi
Salau encapçala la llista de cabos (així eren anomenats els capitosts de la
claca) composta successivament per Villegas, empleat del Gas; Simó, dependent del Borsí,
i, finalment, pels Rosés, pare i fill, els quals forjaren el crèdit de què gaudia la
claca del Liceu. Fou una llàstima que, l'any 1981, el Consorci del Teatre la suprimís ja
que, en dissoldre's, complia els noranta-nou anys de la seva fundació. Per dotze mesos no
arribà a centenària.
Cavalls i un camell
No tota la gent que anava al Liceu veia la representació. Bé,
entenem-nos, no al.ludeixo a aquells, a dotzenes, que moguts pel sol propòsit de lluir,
de fer-se veure, com se sol dir correntment, es limitaven a donar voltes pel foyer
o bé xerrar en les avantllotges. Vull tenir un record per al personal que hi anava
obligat per les seves condicions de cotxer i de xofer. Desembarcats els passatgers,
estacionats els vehicles al carrer de Ferran, a les places del Pi i del Beat Oriol, els
conductors tenien un punt de reunió preferit, la mesa (taulell) de refrescos
situada a l'entrada del carrer de Sant Pau. S'esdevenia que el seu amo, Domingo, pertanyia
a la Facultat, que és com irònicament s'autoanomenaven els barcelonins amants dels
cavalls -amants i a cops negociants. El Domingo mateix, a la seva quadra, tenia sempre una
haca o un poni per vendre. O bé per prestar-lo als amics. I a la cantonada dels tantes
vegades esmentat carrer de Sant Pau, a la mesa de begudes, amb competència i de
vegades amb passió, es discutia sobre les cavalcadures. Una nit, la xerrameca tingué un
final insòlit. La veu d'un novençà demanà atenció:
- Nois, al tanto, que la funció ja ha acabat...
I assenyalà la porta de l'escenari del Liceu per la qual, amb tota
prosopopeia, eixia el camell que el director de la col.lecció zoològica de Parc prestava
per ambientar la mise-en-scène del segon acte d'Aida.
