portada

EL CIUTAD└ I EL BARRI

Imma, Joan i Maria Dolors 

TEXT: Gabriel Pernau FOTOS: Enrique Marco

Imma Planas Mateu,
actriu de teatre aficionada

(Sant Andreu)


Ni recorda el primer cop que va pujar a un escenari. Devia tenir sis, set anys, potser vuit. Ella acompanyava la mare al teatre i quan la veia actuar, sempre reclamava un lloc protagonista al seu costat. De petita, va fer tots els papers que es poden imaginar en el teatre d'un barri popular i actiu com Sant Andreu: va interpretar en Patufet, un pastoret, un àngel, sant Miquel... Després van venir els papers de veritat, de vertadera actriu. Al mateix Casal Catòlic en el qual va debutar, va intervenir en sarsueles, va ballar a l'esbart Maragall durant quinze anys... L'Imma Planas va quedar captivada per l'escenari. "Té una màgia, una atracció especial, un feeling que t'agrada o no t'agrada. El que a mi m'agrada és la possibilitat de poder ser la persona que t'hauria agradat ser o, al contrari, la persona a la qual mai no t'agradaria assemblar-t'hi. També serveix per oblidar-te dels problemes personals que tots hem tingut. M'agrada el teatre, com a actriu i com a espectadora. Fa vuit o deu anys no em perdia ni una de les obres que s'estrenaven a Barcelona. Avui no pot ser; n'hi ha tantes!".

L'Imma Planas té la intenció de continuar en el teatre. Prefereix actuar, però també té ganes de dirigir alguna obra. D'entrada s'hi va negar, perquè creia que no podia aportar gaire als actors més joves. Però recentment ha dirigit alguna peça curta al Centre Cívic Sant Andreu, i se n'ha sortit. Els companys han quedat satisfets de la seva feina i l'han animat a continuar per aquest camí.

Ja fa prop de quaranta anys que l'Imma fa teatre. Als anys setanta va participar a la fundació del grup l'Ou Nou que, juntament amb el grup en el qual participava Alfred Lucchetti, va crear el Sant Andreu Teatre, el mític SAT, del qual van sortir tants i tants protagonistes de l'actual escena catalana. "Vaig ser deu anys a l'Ou Nou, però el grup es va desfer perquè alguns dels seus membres es van professionalitzar. Em vaig trobar en la disjuntiva de si intentar-ho jo també, però no em vaig atrevir a fer el pas, suposo que per les circumstàncies de la vida: sóc filla única, els pares eren grans -tenen 91 i 84 anys-, la situació del teatre no era l'actual i, bé, potser vaig pecar un pèl de covardia en no deixar la feina".

L'Imma Planas està encantada de viure a Sant Andreu, un barri que, potser per qüestions romàntiques, a ella li agradaria que se segregués de Barcelona, que tornés a ser un poble independent com fa cent anys. Paradoxalment, quan se li pregunta el que més li agrada de Sant Andreu respon que el fet que "ets a Barcelona i a dotze minuts del centre amb metro, però no al centre". No suportaria viure a l'Eixample, diu, pel soroll i la sensació de soledat. Passejant pels empedrats carrers d'aquest antic barri obrer, Planas se sent com a casa; s'atura cada quatre passes per atendre algú que la saluda i assegura que, actualment, ja no cal desplaçar-se per comprar res del que necessita. Al carrer Gran, no hi troba a faltar de res. També s'alegra que, després de nombroses manifestacions, es recuperés l'antiga Rambla "que el senyor Porcioles ens va prendre".

Hi ha inconvenients, és clar. Aquesta dona de cabells lànguids lamenta que no quedin cines o la desaparició dels teatres del Centre Cultural Els Catalanistes i del SAT. "L'Ajuntament ens va prometre que al solar del SAT s'hi faria un teatre, i la veritat és que el necessitem. Jo reivindico un teatre".

 

Joan M˙rria,
propietari de Queviures M˙rria

(Eixample)


La família Múrria ha estat testimoni de la transformació del barri. Des del taulell de la seva botiga de queviures modernista, Joan Múrria ha viscut la terciarització i l'envelliment d'una Dreta de l'Eixample que lluita, contra rellotge, per adaptar-se als nous temps.

Si fa trenta anys Queviures Múrria venia productes a l'engròs, detergents o ciris a una clientela eminentment del barri, el públic d'avui és d'allò més divers. Han calculat que sols un terç dels compradors viuen al barri: un 20% són de fora de Barcelona, i un 10%, estrangers.

Una part de la clientela es conforma a contemplar una joia d'aparadors de fusta i vidre, plens de rètols que encara anuncien Licor Chartreuse, Malvasía Moscatel Robert, Manuel Raventós o Vinos de Alella. Els més gormands -la majoria- es decanten per la variada gamma de productes que s'exposa a l'interior i que inclou diferents marques de xampany, cerveses de tot Europa, 211 tipus de formatges...
Passar dels ciris i els cigrons als menjars més exquisits i cars va ser alguna cosa més que una intuïció. Eren els anys setanta. Joan Múrria va veure clar que les botigues de queviures s'haurien de transformar tal com ja feien les de París o Londres. I ell, com un repte personal, es va llançar a modernitzar un comerç que ara, a tocar de l'any 2000, ja és centenari.

Actualment, Queviures Múrria apareix com un reclam turístic en totes les guies de la ciutat, i fins i tot disposa de web pròpia.

Els temps que a la cruïlla Llúria-Mallorca hi havia dues botigues de queviures, una lleteria, una merceria, un esmolet, una sabateria i una rellotgeria queden enrere. "Uf, i tant que ha canviat, el barri! Hem viscut l'obertura massiva de bars a cada cruïlla, als anys setanta; la diàspora dels veïns que se n'anaven a la part alta; la descoberta del patrimoni que s'amagava darrere una capa de brutícia, a partir de 1985; l'increment de la indisciplina viària... Sap? Això de les motos per la vorera és un problema de cultura i d'autoritat. Hi ha una normativa, però no es fa complir. La Guàrdia Urbana és gent gran i mal pagada, i tampoc no perceben que la seva actuació serveixi de gaire. Abans, si regaves a deshora, et posaven una multa. A la ciutat d'avui som molta gent i 5.000 troneres distorsionen el civisme de la resta. Però si s'aplica mà dura, ve la típica associació de veïns i diu que això és una dictadura. I mana, i t'ho has d'empassar. Els regidors haurien de recórrer el seu barri cada dia.

També és veritat que els que causen problemes de trànsit són els mateixos pobres que van haver de marxar a viure a altres llocs. També em preocupa la contaminació, que a la botiga patim en carn pròpia. No pots passar un dia sense netejar els vidres. Som en un bon moment, malgrat tot. Es veuen més edificis nets que mai, tot i que són en mans de les grans promotores i de financeres de fora. Com el centre de totes les grans ciutats, l'Eixample perd caràcter. Perquè, a veure: qui es pot comprar un pis nou aquí, ara? No ens enganyem: són quatre".

La vàlvula d'escapament de Joan Múrria són la natura i els viatges. Quan parla, una part d'ell sembla que es troba a molts quilòmetres de distància, recordant altres escenaris i altres formes de vida, no sempre més confortables que la seva.

Què pensa, quan torna de l'Àfrica, de veure la misèria d'alguns països, i s'ha de tornar a posar darrere el taulell a vendre formatge a 2.000 pessetes els 500 grams?

Doncs penso que faig el que m'agrada, tot i que no deixo de recordar aquella gent. Sóc conscient que no resoldria els problemes del món si tot d'una cedís la meva botiga. Jo faig la meva petita contribució. Tinc un acord amb un banc d'aliments que subministra productes a barcelonins que els necessiten. No cal anar gaire lluny per trobar misèria.

 

Maria Dolors borrÓs,
professora de puntes de coixÝ

(les Corts)


Va ser un xoc. Per a Maria Dolors Borràs, va ser un impacte deixar el Poble Sec, on havia viscut des de nena, i anar-se'n a viure a Manuel Girona, en un barri de senyors. Tenia 25 anys i s'acabava de casar. Ella estava acostumada a un barri popular, on les dones baixaven al carrer amb una cadira per entaular conversa amb les veïnes i on les relacions eren "de tu a tu". Per Blasco Garay, on vivia, hi passaven tants pocs cotxes que, quan en venia un, des del capdavall del carrer ho anunciaven a crits. Una imatge de la infantesa que no oblida són les revetlles de Sant Joan. El pare de la Maria Dolors s'encarregava de comprar els petards, i ella i els altres nens amagaven la fusta a les clavegueres perquè els operaris municipals no se l'enduguessin.

La família de la Maria Dolors feia temps que vivia al Poble Sec. El pare s'havia criat a la masia que s'aixecava on ara hi ha les piscines municipals. Es guanyaven les garrofes en una pedrera, també de la seva propietat, de Montjuïc. Per part de mare, l'avi era calafat. Es deia Pickering. "Suposem que era un mariner anglès que es degué instal.lar a la Barceloneta", fa la Maria Dolors.

Les Corts, en canvi, era un barri ric encara en construcció, l'any 1973. La Maria Dolors i el seu marit van comprar el pis per 2,5 milions, just abans que es produís el primer boom immobiliari. El Corte Inglés de la Diagonal no existia, i entorn de casa hi havia nombrosos descampats plens de fang i d'escombraries. A ella, quan es feia fosc, fins i tot li feia angúnia baixar al carrer. Un parell o tres de cops va viure la desagradable experiència que la confonguessin amb una prostituta quan esperava, en una cantonada, l'arribada d'un taxi. "Em sentia desplaçada, en el barri; trobava que era fred i que la gent no sortia de casa. No és que hi hagués servilisme, però sí que les dones, a la botiga, rebien un tracte diferent. No era allò de "maca, què et poso?" del Poble Sec. Al principi, procurava mudar-me fins i tot per anar a comprar el pa, imagina't! Em vaig adonar que feia el pepet i vaig començar a anar com em donava la gana. No coneixes un lloc fins que hi vius, i jo anava descobrint, quan treia a passejar el gos, que les Corts era un barri com qualsevol altre,
que les dones també es quedaven una hora xerrant a la cantonada. Però saps què va passar? Que havia de donar explicacions a les amigues del Poble Sec, que em deien allò de 'és clar, com que ara vius a la part alta...'".

La Maria Dolors va estudiar arts i oficis a la Massana i a la Llotja. La seva especialitat, la "meva droga", són les puntes de coixí i la punta a l'agulla, sobretot en la vessant més artística. Del 1985 que fa classes. Ara, a 51 anys, se sent més vital que quan en tenia 28. Es lamenta que la seva professió no es valori, que el que en altres països es considera un art aquí sigui menystingut, considerat com un passatemps per a dones grans. Ella, però, se sent molt gratificada amb els cursos que dóna a Can Deu. Té un públic variat, des de dones d'executius fins a senyores de fer feines de l'Hospitalet. "Són dones molt diferents que potser si s'haguessin trobat en un altre àmbit ni s'haurien dirigit la paraula. M'agrada molt veure com van a fer un cafè juntes o es truquen per visitar una exposició". La Maria Dolors no renuncia al seu somni: que li toqui la rifa i, amb els diners, muntar un taller de puntes de tipus artístic.