portada

ENTREVISTA Núria Escur
FOTOS  Anna Boyé

Pere Portabella,
el "gentleman" dels pactes

 

 



Si en alguna cosa coincideixen els qui el coneixen, és en la seva provada imparcialitat i els seus innegables dots de seducció. Amb la paraula o amb el gest va aconseguir que persones de diferent ideologia mengessin i pactessin juntes, cada any, al voltant d'un "suquet" famós. Avui, Pere Portabella, privilegiat amic de genis de la pintura i el cinema i testimoni de moments clau de la història de Catalunya, encara s'emociona mirant, amb alentiment, fotogrames de la seva pròpia vida. A la seva llista d'últims descobriments hi ha "Amsterdam" d'Ian McEwan, "El violí d'Auschwitz" de M. Àngels Anglada i tot el que caigui de Camilleri. Només fuma quan escriu o quan fa entrevistes i li fa mal la part esquerra de l'ànima perquè allí s'hi arrecera el seu patrimoni cultural. .

Sona una melodia celestial que sembla Vivaldi en alta precisió. És una ràdio avantguardista, últim model, una mena d'aparell minúscul, de col.leccionista. Primer vaig creure que era una càmera que ens filmava, però un gentleman mai no ho faria, de manera que continuo. Aquí, en aquesta sala amb catifa persa, Pere Portabella i Ràfols diu que s'hi relaxa, sobretot a les tardes, plàcidament ajagut en un dels sofàs de color cru, custodiat per dos quadres tan gegants com torbadors que li van regalar els seus amics Millares i Tàpies. Les portes del generós pis de l'Eixample s'obren a la Gaudi-niana. Aquest individu mig acluca els ulls quan pensa respostes compromeses. Des-prés, des del balcó d'aquest principal que dóna a la Rambla Catalunya, entre les fulles color ocre dels plàtans barcelonins, he vist passar l'ombra de l'historiador Josep Benet. Aquí dins s'hi respira a net. Les prestatgeries cruixen sota el pes de records de tribus africanes, màscares i una escultura d'Oteiza.

- Vostè té obsessió per defensar causes perdudes.
 El molesta que li diguin mecenes?


Em molesta perquè aquesta figura no hauria d'existir. És l'evidència d'un dèficit. L'espai de la solidaritat no està ben delimitat: hi ha una distribució perversa de la riquesa i una gent molt maca que hi lluita en contra. I com que tot el que ens envolta està lligat a la publicitat, al final sembla que hi ha coses que si no arriben a una quota determinada d'audiència, si no venen, no mereixen el nostre interès.

- Per això mai no li ha importat que li diguin que les seves pel.lícules no s'entenen?

Les hauria fet igualment. El que és purament comercial no m'interessa, conec perfectament els passos que requereix, com caldria fer-ho; però només pensar-hi m'avorreix sobiranament. Ara com ara, en cinema, encara s'expliquen històries de Balzac, ja s'ha dit tot… Jo busco uns altres camins. Creu que a Saura o a Tàpies els ha importat mai que els diguin que no se'ls entén? Jo experimento i després mostro el resultat d'aquesta trajectòria. Res més.

- Tenir les espatlles cobertes el va ajudar a fer el producte que més desitjava sense cap mena de servitud?

No, no… La meva família mai no va voler saber res dels meus affaires artístics. Però també és cert que en una pel.lícula mai no hi he perdut ni un duro.

- Aleshores, en cinema, els diners no fan més lliure?

No necessàriament. Avui dia, una pel.lícula ja no és solament una pel.lícula, és un producte en un circuit, de la mateixa manera que un llibre ja no és un llibre. Pot ser una pàgina d'Internet, una gravació, un disseny… Per què guanyaven els Planeta els presentadors de televisió? Per aquest fenomen.

- També un polític es pot dissenyar.

És clar. Però és aquesta mena de sensibilitat massiva que emana d'un partit el que sedueix.

- Mai no sembla conforme. No en té prou amb el present?

No enyoro res, ni una època política, ni un lloc per viure, ni quan treballava amb Buñuel...

- Doncs damunt d'aquesta taula encara veig un llibre amb el seu nom. Un record d'un segon...

Buñuel a punt d'anar a dormir. Al terra, damunt d'una manta. Amb un fred que pela i ell com si res.

- Com a ell, li agrada experimentar?

Només es pot experimentar a casa, en secret, per a un mateix. Però quan aquest producte que has creat ja és a punt, des del moment en què el poses davant els ulls d'un altre ésser humà, públicament, s'acaba l'experiment. Amb les pel.lícules passa el mateix, i amb els científics; ningú no et dirà: "estic provant això" fins que ho ha acabat.

- Potser perquè volen evitar el fracàs o silenciar-lo.

És clar, perquè només el final respon a aquest esforç. Una pel.lícula només s'acaba quan l'has resolta, ja sigui bé o malament; un quadre només és un quadre quan tu el veus.

- Mai no ha gosat pintar?

No. Vaig intentar fer escultura, això sí. Però no vaig pintar ni tan sols com el meu pare, que feia unes aquarel.les bastant boniques, coloristes; crec que tots els membres de la família tenim alguna d'aquestes peces.

- Amb la perspectiva dels anys ha canviat gaire el seu concepte de l'art?

Essencialment no, instrumentalment sí. Cadascú té unes referències que no oblida mai. Jo, per exemple, vaig començar a interessar-me, a ficar-me en aquesta aventura de l'art i em cridava més l'atenció Max Ernst que un pintor de l'Escola d'Olot, per exemple. Vaig voler saber per què m'atreia més un artista com ara Miró que no pas altres pintors clàssics. De seguida vaig entendre que a mi m'agradava un art...

- Distint? Alternatiu?

Res d'alternatiu, el més important del segle XX.

- Hi ha una citació que vostè repeteix, crec que sense adonar-se'n: "El compromís depèn de la consciència, però la dedicació, de les possibilitats".

Això és el mateix que l'art abstracte o la música. Si no tens prou curiositat, i les possibilitats, per ficar-te en aquest món que d'entrada no entens, per desxifrar-lo, mai no arribaràs a estimar-lo. Per a molta gent continua sent incomprensible com diantre pot sortir alguna cosa de dins d'aquest trasto que en diem televisor.

- Fins a quin punt li va marcar tenir, durant la seva adolescència, amics com Saura, Tàpies, Chillida o Brossa?

Vivíem a prop, al mateix barri. Això ens va unir, vam créixer junts, era quan jo anava als escolapis...

- Va entrar a la política per via dels intel.lectuals?

Bé, de fet jo vivia bastant aïllat, al si d'una família burgesa dels que havien guanyat la guerra. Això marca.

- Una família a l'estil de la que explica Rosa Regàs a Luna Lunera?

Encara no he llegit el llibre, però m'han dit que està força bé, em penso. La Rosa és una dona encantadora. El cas és que la meva família va viure molt malament que em fiqués en coses d'art i, no cal dir-ho, en política. Ho veien fatal.

- Potser el seu pare s'hauria estimat més que vostè hagués continuat el negoci, alguna cosa que tingués a veure amb alguna de les seves empreses, Danone, per exemple.

Evidentment. Qualsevol cosa, el que fos, mentre tingués una continuïtat amb el seu món.

- Va començar Químiques...

Sí, però ho vaig deixar per culpa de les males companyies... Dau al Set, les avantguardes... A casa estaven convençuts que si jo continuava per aquest camí aniria directament al fracàs, a la perdició. Però jo notava que allò era el meu veritable món, la meva gent.

- Va ser a temps de demostrar al seu pare que podia sortir-se'n, que podia sentir-se orgullós de la seva vida?

Sí, al final se'n va adonar. El que jo vaig fer, mentrestant, durant molts anys, va ser treballar-me i cuidar molt la relació amb la mare. Recordo que, a taula, primer servien el plat al meu pare i després a mi (cosa força comentada entre els altres germans i de la qual jo, que era el segon -difícil posició-, de vegades en feia un ús potser indegut), de vegades menjàvem el que jo decidia perquè m'ho demanaven només a mi. Durant anys vaig cultivar llaços de reforç amb la mare.

- Sí, però allò devia continuar sent un patriarcat...

És clar, és clar. I el pare, que era advocat, em va advertir moltes vegades dels perills que corria amb la meva actitud d'aventura. El recordo, perfectament -la primera vegada que em van detenir- dient-me allò de "tu no saps com és aquesta gent, no t'ho pots ni imaginar, no et refiïs de cap d'ells". Tenia raó. I aleshores va saber que jo trencava amb les meves arrels.

- La clandestinitat cohesiona més, ideològicament, a les persones que la llibertat?

No. Aglutina sentiments. Parles un mateix idioma. Saps contra qui vas. Històricament està demostrat que després tot es dissol. Però la clandestinitat em va permetre saber que si hi ha res que no puc sofrir en aquesta vida és la pèrdua de la dignitat.

- Se la va jugar gaires vegades?

Jo em vaig comprometre com moltes altres persones, vaig passar la mateixa por i els mateixos nervis. Però la meva generació és plena de persones que van anar més enllà, que ho van sacrificar tot, l'amor, la família, el futur...

- Dedueixo que té una poderosa tendència a no estar mai en pau amb vostè mateix.

Mai, mai. I ho soluciono com puc, intento arriscar-me. Hi ha un proverbi oriental, que Brossa utilitzava, que em defineix: "Per arribar a un lloc desconegut cal fer-ho també per camins desconeguts". Sempre he cregut que el meu projecte de vida havia de passar per aquests marges, per aquests camins desconeguts. I en política passa el mateix; arriba un moment en què has de pactar perquè hi convius.

- Com en el matrimoni.

Exactament. Saps que la teva vida passa per aquesta dona, per aquesta quotidianitat, que és aquí i hi convius; per tant, has de negociar, pactar tan bé com puguis. Has de saber que després de passar pel llit, on ho soluciones tot, quan ja estàs vestidet i presentable és quan has de donar la talla. Així és com succeeix també en política.

- Què hauria de passar perquè un home com Pere Portabella, que s'ha mantingut independent fins ara, decidís tenir el carnet d'un partit?

Si l'esquerra s'uneix alguna vegada, s'asseu, reflexiona i decideix què vol, aleshores jo tindré un carnet de partit polític per primera vegada a la vida. Això no ho havia dit mai perquè, a més, crec que en aquest país els partits generen una dinàmica que no és correcta, encara no han après prou.


Política i avantguarda
cinematogràfica



Polític i cineasta, Pere Portabella va néixer a Figueres l'11 de febrer de 1927 al si d'una família de la burgesia industrial catalana.
Va participar en els moviments artístics d'avantguarda des de l'oposició al franquisme. La seva intervenció, sempre com a independent i home mediador, ha estat destacada en moments
clau de la història de Catalunya: la Caputxinada, el tancament de Montserrat, l'Assemblea de Catalunya, la Comissió Permanent del Congrés de Cultura Catalana…

La seva trajectòria en el cinema passa pels seus treballs com a productor (Los golfos, Viridiana, El cochecito). La seva tasca com a director,
col.laborant amb els seus amics Joan Brossa i Carles Santos, va generar pel.lícules de dubtós èxit comercial, però que van ser una fita en la cinematografia catalana pel llenguatge revolucionari i la recerca experimental de nous valors.

El 1977 va ser elegit senador independent per Entesa dels Catalans i escollit per acompanyar
Tarradellas, en cotxe descobert, quan va tornar al govern de la Generalitat. Després va ser diputat al Parlament català (1980), senador pel PSUC (1982) i des de 1990 (quan va tornar al cinema amb El puente de Varsovia, després de tretze anys) és membre de la Comissió Política Nacional d'Iniciativa per Catalunya.

Està preparant una nova pel.lícula, de la qual encara no vol dir res, i delira amb un món equitatiu (No nos resignamos, manifest de 1995, i Fundación Alternativa, creada el 1997 per renovar el pensament
progressista) i una concepció més oberta de l'art.
És un bon promotor de somnis.

- Ha tingut mai ambició de poder?

Sóc força ambiciós, molt, però no sóc vanitós. I el que més ambiciono és la meva projecció personal. M'estimo més el prestigi que el triomf, vull que la gent em conegui i se'n pugui refiar; és la base de l'autoestima.

- El poder emborratxa?

Mai no he cregut que el qui deté un càrrec sigui respectat pel que és humanament. Tinc clar que els qui es quadren, els qui et saluden, els funcionaris, el protocol... no et respecten a tu, sinó el teu càrrec, el que tu representes. Farien el mateix davant de qualsevol altre que fos al teu lloc.

- Això ho va descobrir quan va ser senador...

Vaig descobrir aleshores que un càrrec és una cosa efímera, que no respon a res especial. Sovint és una pura casualitat la que t'hi porta. La teva presència en un escenari no depèn del teu mèrit personal. El pitjor és que sempre hi ha qui es confon i creu que és algú.

- Digui'm un moment polític que el va commoure.

A l'estómac, aquells moments els sento a l'estómac. Passa quan tens l'ocasió de veure un munt de gent al davant, que saps que t'estan agraïts, d'alguna manera, que reconeixen qui ets i et volen com ets, tot i que sempre he tingut una gran prevenció davant els heroismes. Em veig, per exemple, pujant una escala, de fons Els segadors, i jo pujant tot sol. Si en aquell moment em diuen que a dalt hi ha un canó que s'accionarà si avanço... sé que no m'hauria aturat. Tenia tota la força interior imaginable. Hi ha moments que són…

- Impagables?
Estats de gràcia.

- Digui-me'n un altre.

Ens trobem tots al Congrés, per primera vegada. Veig la Dolors Ibarruri, amb el seus cabells blancs recollits i el xal damunt les espatlles. Algú ens ha dit que intentem controlar-nos, ens alliçonen perquè no cridem, i ella surt tota decidida, avançant entre tots aquells que havien estat enemics. Això és d'una emoció irreprimible.

- Si li demano un tercer record d'estat de gràcia m'excedeixo?

Tercer: estem reunits, procés per abolir la pena de mort, et veus allí, a les mans hi tens un paper, una paraula a penes que desapareix del paper, una cosa que s'esborra entre una coma i una altra, una cosa que significa tant, el que suposa aquest fràgil gest... Aquestes situacions a mi em deixen fora de joc!

- Si vostè passa a la història serà sota les següents definicions: "mediador", "cercador de pactes", "imparcial"... Algun consell per saber negociar?

Respon al meu caràcter. Diuen que em van donar la Creu de Sant Jordi per aquestes qüestions. No ho sé. Sempre he cregut que calia buscar solucions sota una única condició: mai no he amagat les meves opinions.

- Ha estat millor negociador en política que en la seva vida privada?

En política me n'he sortit molt més bé.

- No sembla un home sentimentalment gaire estable.

La dona que em va durar més va ser la primera, sis anys. En tinc un record molt maco. Però, de la mateixa manera que sóc un home una mica caòtic, he estat capaç, de vegades, de sacrificar les meves activitats professionals per coses com l'amor.

- És veritat que odia l'ostentació?

No la suporto, cap de les seves versions. No puc sofrir la fanfarroneria, l'exageració, fins i tot m'ofèn estèticament.

- Doncs en alguns cercles que vostè freqüenta deu ser habitual.

Sí, és tremend. Cada vegada em molesta més. Fins i tot una persona molt competent en un tema no ho pot anar propagant cada dia. I encara és pitjor quan això es tradueix en ostentació materialista, consumista: "Tinc això, he comprat allò altre...". El que no pots fer mai, fins i tot per estil, és exterioritzar les teves possessions.

- Alguna assignatura pendent a la seva vida?

No haver adquirit una sòlida formació universitària, una carrera, la que fos, per qüestió de disciplina. Vaig estudiar pel meu compte, sí, de tot, fins i tot filosofia, tot ho vaig provar, tot ho vaig trencar, tot el que no serveix per a res, però que dóna satisfaccions.

- Per curiositat, els seus convidats al suquet de cada any es dediquen a parlar de la llagosta o aprofiten per fer pactes polítics?

Parlen de tot perquè estan com a qualsevol altre sopar d'amics. Vaig començar a fer-ho amb dues condicions: primer, que no fos oficial, que fos una convocatòria lliure i, segon, que els periodistes la respectessin com a tal.

- Ha deixat de celebrar-se alguna vegada.

Quan ha coincidit amb esdeveniments familiars que em superen: la mort d'un germà, la mort del pare, la mort -en l'últim cas- del cuiner que feia el suquet, el Pitu de Palau-Sator, que era tot un personatge: presidia, omplia. El que m'agradava és que la gent començava a anar-hi cada any perquè sabia que hi podia trobar persones procedents d'ideologies ben diferents.

- Una vegada va coincidir amb la boda de la seva filla.

Tinc dos fills de mares diferents. I la seva relació amb mi crec que ha estat curiosa, simpàtica, perquè ni tan sols discutim de política. Els he fet meus amb el temps, perquè quan havia de ser allí potser no vaig ser-hi. I segurament pensen que vaig ser un desastre com a pare, però un gran amic.

- Va ser un pare benèvol?

El cas és que jo parlava molt amb ells, però no feia de pare. En el sentit clàssic de la paraula, vull dir...

- El pare rigorós?

No, no, el pare cabró. El que t'obligava a certes coses dins de certs horaris.

- Ha complert 72 anys. Amb l'edat s'aprèn a renunciar a alguna cosa?

Només al que és conjuntural.

- I amb les dones, és merescuda la seva fama de playboy?

No, no. És una cosa que encara no acabo de comprendre del tot.

- Doncs fa exactament 21 anys, tal dia com avui, la seva foto sortia a Diario 16 emmarcada amb aquesta frase: "No sóc un faldiller, però m'agrada que les dones em cuidin".

Vint-i-un anys després ho subscric exactament! Amb les meves dones em passa que he estat encantat de conèixer-les. També és veritat que, si els demanes a algunes per mi, potser et diran que "molt bé, molt bé", però que millor oblidar-me.

- Un bon parlamentari ha d'utilitzar les mateixes arts que un bon seductor?

Cal utilitzar un llenguatge tan allunyat com sigui possible de l'afectació i tan proper com es pugui de la teva manera de ser. No caure al parany de la complicació. Arribar, trencar les barreres, entrar convençut.

- A vostè li ha tocat conspirar gaires vegades?

Moltes, moltes. Encara ho faig.

- Doncs tinc entès que el seu professor d'ètica li deia: "Mai no ho donis tot per una sola co-sa, perquè això no permet resituar l'ètica".

Tenia raó. L'ètica és una actitud interior, personal, mentre que la moral és la que presentem davant els altres.

- I, en el seu cas, està més en pau amb la seva ètica o amb la seva moral?

Jo no estic en pau amb res. Mai. Sempre estic en peu de guerra. Però procuro cuidar la meva ètica, perquè no pots projectar res interessant si no tens res a l'interior.

- Digui'm alguna petita o gran traïció seva.

Traïció? I què és traïció?

- Suposo que fer alguna cosa que no es correspon amb la realitat. Faltar a la lleialtat.

Violar la fidelitat, per exemple? Ser infidel? Doncs és clar que he estat infidel algun cop. Qui no ho ha estat?

- Hi ha altres maneres de trair.

Sí, la dels espies, per exemple, com aquella velleta… Melita. Doncs bé, això requereix valor. Una vegada Buñuel em va dir: "Cal ser collonut per saber trair, cal tenir valor, és una gran cosa, difícil d'aconseguir i d'assumir. Requereix força". Certes traïcions entren dins del joc de viure. En l'amor, com en política, si saben qui ets i el que vols, mai no enganyes.

- Sabria resumir la història d'amor més maca de la seva vida?

Bé… N'he tingut moltes, d'històries d'amor. I són aquí, amb mi. El que passa és que, amb el temps, no les associes a un nom propi, exclusivament, sinó a una etapa de la teva vida. Se'n forma una unió a la memòria i, al final, l'única cosa que recordes és la intensitat.

- És veritat que té claustrofòbia?

Sí, no suporto els ascensors ni els metros. Hi pujo, però sempre penso que m'hi puc quedar tancat. Però el que tinc, sobretot, és una mena de vertigen curiós. Quan estic a certa altura procuro no apropar-me gaire. Haig d'apartar-me. Però no és per por de caure sinó al contrari, per una tremenda atracció a caure.

- És a dir, que no té por de caure, sinó de llençar-s'hi.

Quan sóc allí dalt sento que, per un segon, em llançaria al buit, sense pensar-hi, que m'atrau força aquesta sensació. De manera que m'haig de reprimir. El buit m'atrau brutalment, sensualment.

- Més vertigen deu donar, per exemple, ser el responsable públic de la tornada d'un personatge com Tarradellas.
Per què vostè i no, per exemple, Carles Sentís?


En això s'hi van posar tots d'acord, em van designar únic responsable per unanimitat i mai ningú no m'ha demanat explicacions posteriors. Em sento orgullós que ho decidissin així. Però pel que fa al vertigen… Si es fixa en les fotos que ens van fer al balcó, jo estic a prop de Tarradellas, però amb la mà sobre la barana i el cos a un metre de distància.

- Igual que va conèixer Tarradellas o Semprún, va conviure amb Buñuel i se'n va anar de festa amb Gil de Biedma. Experiències de luxe, un privilegi personal. Segur que les editorials persegueixen les seves memòries.

Doncs sí, no paren de dir-m'ho, però em costa decidir-me.
Sortirien coses sobre les quals no estic segur si és millor callar. Però és veritat que en la meva vida han confluït molts personatges interessants, amics.

- Què li recriminen els amics?

La meva capacitat per distanciar-me. No necessito l'assiduïtat per a l'amistat. Sóc capaç de passar mesos sense trucar a algú, si no hi ha cap raó concreta, cosa que alguns interpreten, erròniament, com un oblit o, encara pitjor, com si els hagués deixat d'apreciar. No entenen que continuo tenint-los amb mi. Hi ha coses que no necessiten repetir-se.

- On passarà la nit de la fi de mil.lenni?

Ja he parlat amb alguns amics i encara no ens hem decidit. El que no s'ha de fer és això tan vist d'anar a l'altra punta del món, a viatjar; això ho pots fer qualsevol altre any. Hauria de ser simbòlic i no sé per què sempre ho associo a una gran foguera. Cal crear un espai determinat. I esperar que els teus fills et puguin dir, amb raó, allò de "papa, és que tu ets del segle passat" (bé, els meus fills sempre m'han dit pel nom de pila…).

- Segueix sent nocturn?

Les nits són fantàstiques. Aguanto força. Abans més, és clar, i amb més contrast d'emocions. S'imagina què era sortir de reunions clandestines, amb el cap en efervescència, i empalmar amb unes copes a Bocaccio i reunir-te després amb uns amics per parlar de pintura, per exemple?

- Em fa l'efecte que vostè ha viscut moltes vides en una.

Sí, jo també ho penso de vegades. Però em queda una cosa per fer: recuperar les petites coses. Sempre m'he vist embolicat en macrocoses, muntatges multitudinaris, moviments de masses, reunions de molts amics, mogudes culturals, projectes polítics, tot en gran… Però no canvio això per la sensació que tens després quan tornes a casa, et quedes sol, jeus al sofà i escoltes música.