portada

LA PREGUNTA

Quina és la situació de l'educació
  musical a Barcelona?




 

Mai no hi havia hagut tanta música clàssica a Barcelona com aquesta temporada. L'entrada en funcionament de l'Auditori i el Liceu ha multiplicat el nombre de concerts, que en un any ha passat de 281 a 403. I ha deixat a l'aire la pregunta de si aquesta activitat tindrà una demanda correlativa. Aquest panorama posa l'educació musical dels ciutadans de Barcelona en el punt de mira. Quin nivell de formació musical hi ha a Barcelona? La música és prou present al món escolar? S'està formant adequadament el públic de demà? El compositor Josep M. Mestres Quadreny; Jordi Roch, president de Joventuts Musicals d'Espanya, i Lluís Cabrera, director del Taller de Músics, donen la seva resposta a aquests interrogants.

 

Recuperar
el temps perdut

 

Josep M. Mestres Quadreny,
Compositor


L'actual desgavell en l'educació musical dels barcelonins, com la de tots els espanyols, només es pot entendre si es té en compte que els nostres governants mai no havien legislat sobre aquesta matèria fins al 1990. S'ha mantingut durant segles la flagrant absència dels estudis musicals a la Universitat i a l'ensenyament general i únicament havien tingut regulació els estudis professionals, amb normatives antiquades i d'evident ineficàcia. El resultat de tot plegat és que som un país endarrerit i importador de música i músics. L'any 1990 s'aprovà la Llei d'ordenació general del sistema educatiu (LOGSE) que per primera vegada a la història d'Espanya té en compte i regula l'ensenyament de la música a tots els nivells. Així doncs, l'educació musical té un abans i un després del 1990 i ara ens trobem just en el moment de la transició. Cal que l'aplicació d'aquesta llei es faci amb encert si volem recuperar el temps perdut, cosa que no és impossible perquè el nostre poble té una excel·lent pedrera musical.

A Barcelona hi ha dos conservatoris anomenats superiors, el Municipal i el del Liceu, que han estat els dipositaris i executors de la inoperant i raquítica normativa. La realitat és que, a hores d'ara, els músics que surten del conservatori no tenen una preparació suficient per passar les proves d'ingrés a l'Orquestra Simfònica de Barcelona, o els que volen ser compositors han de completar la seva formació acudint a classes particulars i, per reblar el clau, no fa gaires dies, em comentava un professor de la nova Facultat de Musicologia que li arriben alumnes, amb l'actual títol superior del conservatori, que desconeixen la Cinquena simfonia de Beethoven. Exemples que, d'una manera patent, evidencien la deficient formació que han rebut.

A aquest dèficit hi hem d'afegir la inexistència total de teòrics que s'haurien d'haver educat a la universitat, on aquests estudis no han existit mai; amb el consegüent menyspreu de la classe intel·lectual, la qual, tot i saber de tot, afirma públicament no saber res de música, sense enrojolar-se.

Mentrestant, les deficiències de l'ensenyament oficial han estat cobertes pel sector privat, actiu des de la segona meitat del segle XIX. No em puc estendre sobre la munió d'escoles i acadèmies de música que seguint mètodes propis, fora de normatives oficials, han assolit un nivell acceptable i en alguns casos excepcional. Algunes gaudeixen de gran prestigi i citaré únicament pel seu caràcter emblemàtic l'Escolania de Montserrat, l'escola de música més antiga d'Europa, que ha sabut mantenir un bon nivell i mantenir al dia els mètodes d'aprenentatge. Realment aquestes escoles són les que han tirat endavant la vida musical de Barcelona.

Amb la nova llei s'ha de fer una remodelació total de l'ensenyament musical. El projecte preveu la reconversió dels dos conservatoris actuals en professionals, amb una qualificació de grau mitjà, i la creació de la Escola Superior de Música de Catalunya, de rang universitari, dependent de la Generalitat de Catalunya.

De moment només fa cinc anys que s'ha començat a aplicar la LOGSE als conservatoris i trigarem a veure'n el resultat. Però cal que el nou replantejament no es limiti a una redistribució de nivells. Els mètodes propis del segle XIX, han de ser abandonats si pensem que aquests alumnes hauran d'exercir al segle XXI. L'aprenentatge s'ha de conformar a la realitat de la pràctica musical dels nostres dies i, per tant, els músics que en surtin han de tenir la preparació adequada per poder ser bons professionals dins l'especialitat que hagin triat, sigui l'orquestra simfònica, la banda, la cobla, o les orquestrines i grups de pop. S'ha d'introduir l'aprenentatge de les noves tecnologies, les quals avui dia ja són del tot predominants en la pràctica real de la música per a teatre, cinema i publicitat. Finalment s'ha de millorar el seu nivell cultural i particularment el musical.

© Pau Barceló

Pel que fa al grau superior, la creació de l'Escola Superior de Música de Catalunya, sense llast històric, ofereix la gran oportunitat de realitzar un centre amb una mentalitat moderna sobre l'ensenyament de les diferents matèries i un nivell autènticament universitari, d'on surtin músics d'alt nivell en totes les especialitats. Aquí ens hi juguem molt i cal un rigorós disseny de les matèries impartides i una acurada selecció del professorat. Aquesta escola encara es troba en fase de projecte, però l'accés de la música a la mateixa universitat s'ha pogut fer ben ràpidament gràcies a l'existència d'una escola de musicologia extrauniversitària, de llarga tradició i gran categoria, centrada en l'aspecte històric. Així doncs, a partir de l'aplicació de la LOGSE la història de la música ja té personalitat pròpia com a Departament a les universitats i s'ha creat una Facultat de Musicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, on és d'esperar que es posaran en marxa també els estudis de les ciències musicals, a més de les purament històriques.

Ens queda per considerar què passa amb l'educació musical dels ciutadans. La tradicional deixadesa sobre aquesta matèria ha estat motiu d'inquietud i preocupació per part dels sectors musicals actius del nostre país, que durant molts anys han clamat en el desert. No cal dir que el sector privat també prengué cartes en l'assumpte amb iniciatives tan diverses com ben intencionades, però sense un objectiu clar i comú. D'una banda diverses escoles de primària introduïren, pel seu compte, la música en l'ensenyament, tot i no ser preceptiva; d'altra banda Joventuts Musicals de Barcelona endegà fa ben bé 25 anys, les audicions comentades per als escolars; per un altre cantó, basant-se en el mètode elaborat per Irineu Segarra per a l'ensenyament de la música als infants, el 1973 es creà l'Escola de Pedagogia Musical per a la formació d'especialistes; finalment, cal destacar l'important paper de les corals i principalment la creació del cors infantils, ben coordinats a través del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. Aquestes iniciatives, més altres que no he citat, posen en evidència l'elevat grau de preocupació de la nostra societat per l'educació musical dels infants.

Aquí també amb l'aplicació de la LOGSE ha arribat l'hora de posar-hi remei. Ara, però, correm el risc de malmetre l'oportunitat si no es marca ben clarament l'objectiu i s'hi posen els mitjans necessaris. Per a mi és molt clar que es tracta de formar melòmans i no pseudo-músics, i per tant l'objectiu fonamental hauria de ser ensenyar a escoltar. De la mateixa manera que als ciutadans se'ls ensenya a llegir perquè puguin practicar la lectura, cosa que es fa amb un llibre a la mà, també se'ls ha d'educar perquè puguin escoltar la música, cosa que no es fa amb una partitura a la mà, sinó amb l'assistència als concerts, o fent ús dels discos o la ràdio. En la realitat l'única mancança dels actuals melòmans, és la de limitar-se a oir, en lloc d'escoltar, justament a causa de no haver rebut l'educació adequada. Cal, doncs, que les generacions del segle XXI sàpiguen escoltar.

La imitació dels mètodes emprats per a la formació dels professionals, per més edulcorats, simplificats i modernitzats que siguin, no és vàlida per a la formació de melòmans, perquè ha estat desenvolupada per a la formació d'instrumentistes o bé per al cant, que és un objectiu ben diferent. De fet aquells que volen aprendre un instrument, ni que sigui per esplai, tenen l'opció d'inscriure's a una escola musical, també recollidad en la nova llei. Jo no sóc pedagog i no sé quin és el camí a seguir per formar els ciutadans oients de música, però imagino que calen mestres ben preparats i amb capacitat per fer escoltar música als infants i induir-los a parlar i discutir sobre el que han sentit, seguint un procés de creixent complexitat que inclogui músiques de diferents cultures i en particular de la nostra, sense oblidar els diferents períodes històrics fins el present, cosa que avui dia no és complicada ja que existeixen enregistraments d'excel·lent qualitat amb tota mena de músiques.

En definitiva, imagino que l'aplicació correcta de la nova llei ha de servir per proporcionar a la nostra societat, al llarg del primer terç del segle XXI, una vida musical normal, en la qual els compositors surtin preparats en les modernes tècniques i puguin expressar lliurement la seva creativitat, que els instrumentistes siguin exportables, que els crítics no siguin amateurs i que el públic sigui capaç d'escoltar amb discerniment tota mena de músiques. Crec que no és demanar massa, tot i que, ara per ara, hi som molt lluny.

 

 

Educar mitjançant
la música

 

Jordi Roch,
president de joventuts musicals d'espanya
president d'honor de joventuts musicals internacionals


Des de la meva condició de directiu de Joventuts Musicals i, per tant, com a implicat en el procés de difusió del fet musical en el seu sentit més ampli, he d'iniciar aquest escrit afirmant que la situació de l'educació i l'ensenyament musicals a Barcelona i, lògicament, a Catalunya, ha millorat substancialment. S'ha fet molt, encara que queda molt per fer.

Ben segur que pedagogs en exercici i molts músics que han fet de l'ensenyament de la música a les escoles la seva professió podrien aportar dades que ajudarien a documentar el que acabo de dir.

La preocupació per l'educació musical dels infants té una llarga tradició a Catalunya. I justament és en el terreny de l'educació musical a les escoles on mestres com el terrassenc Joan Llongueres, aplicant el mètode Jacques Dalcroze; més recentment el pare Irineu Segarra, creador de l'Escola de Pedagogia Musical, i molts altres han fet aportacions substancials que ens han ajudat a arribar a l'aplicació de la Llei d'ordenació general del sistema educatiu, coneguda com la LOGSE (1990), amb una acumulació d'experiències molt valuoses. Recentment, a la Unesco es va crear la Comissió Internacional sobre l'Educació en el segle XXI, presidida per Jacques Delors, sobre la base que "una educació millor és essencial per a la millora de la qualitat de vida i per a la promoció de l'harmonia entre els pobles".

Aquesta comissió va convenir en la necessitat de disseminar els següents principis: a) la música és un component essencial de la identitat cultural dels pobles i de la persona; b) la música és també un mitjà privilegiat de comunicació entre els individus i entre les cultures; c) la música proporciona una experiència única que permet a les persones de qualsevol edat desenvolupar el seu talent contribuint a desenrotllar el seu sentit de responsabilitat social.

La música, el so, el timbre de la veu i el cant configuren l'experiència de vida més comunicativa i assequible que es pugui imaginar, ja que l'infant, en néixer, depèn totalment dels seus sentits, entre els quals l'oïda ocupa un lloc molt important, atès que, ja abans, percep les vibracions que l'acompanyaran durant tota la seva vida. Mitjançant l'oïda el nadó estableix els seus primers contactes amb el medi i mitjançant el crit manifesta la seva presència fent-se audible i exigint una resposta.

El gran músic Yehudi Menuhin va esmerçar els darrers anys de la seva vida a difondre la idea que els ensenyaments artístics a l'escola, i fonamentalment l'educació musical, són substancials per al desenvolupament psicomotriu dels infants. "Hem de donar als infants -deia- la possibilitat d'entregar la seva imaginació i les seves energies a una activitat que els faci descobrir un món diferent del de la por i l'agressivitat". Cal fer conèixer la música als infants i fer-los participar en activitats musicals, perquè la música estimula la imaginació, proporciona alegria i plaer a qui la practica i eleva l'esperit tot enfortint al mateix temps la intel.ligència.

És per moltes d'aquestes raons que avui es preconitza l'educació mitjançant la música, entenent que cal que els docents tinguin els coneixements que els permetin de participar també en altres camps de l'educació a la mateixa escola.
És clar que, en deixar l'escola primària, els alumnes han d'ampliar les nocions elementals que puguin tenir entrant en el coneixement del llenguatge musical i, sobretot, iniciant l'adquisició d'una cultura musical.

En aquest sentit, la col.laboració de Joventuts Musicals, tant a Barcelona com a bona part de Catalunya, ha estat i continua sent de gran interès. A més, des de fa més de quaranta anys, les anomenades Audicions per a la Iniciació Musical dels Escolars constitueixen per als alumnes una font d'informació i enriquiment de la seva cultura musical i també un mitjà de sensibilització musical de gran estima.
I si a Joventuts Musicals s'incrementa el nombre d'audicions, altres iniciatives també molt ben enfocades, com el cicle de Les escoles al Palau o les que s'anuncien al nou Auditori barceloní, també han d'atendre una major demanda. D'aquesta manera, tots plegats contribuïm a complementar l'acció que els mestres a l'escola primària i els professors a l'Escola de Música poden portar a terme en el camp concret de la instrucció, esponsabilitat que no ens correspon.

"Com funciona el jazz ", cicle per a escolars organitzat per la Fundació "La Caixa". Aquestes i altres iniciatives d'institucions com ara Joventuts Musicals, el Palau de la Música o L'Auditori són un mitjà de sensibilització musical i complementen la formació musical que s'imparteix a les escoles.

© Marc Coromina  

En parlar de l'Escola de Música pròpiament dita, hem de recordar que els criteris han de ser flexibles, no solament pel que fa a l'edat dels alumnes -ja que hi poden acudir des de nens a partir de quatre anys, que poden començar l'aprenentatge del llenguatge propi de la música, fins a joves i adults, que podran gaudir del goig de fer música col.lectivament-, sinó també atenent la modalitat d'escola que haurà d'abraçar tot tipus de música. A Barcelona, hi ha avui centenars de grups musicals que practiquen l'anomenada música moderna i una bona part d'aquests conjunts són autodidactes. Les escoles de música també s'han obert a instruir aquests joves que, equipats amb instrumental molt sovint sofisticat, senten la necessitat d'expressar-se musicalment i que ben sovint assoleixen nivells musicals molt atractius. Aquest fenomen nou, i que va en augment, a Barcelona té un alt grau d'acceptació.

En realitat, el dret fonamental de tots els humans de tenir accés a la cultura té la seva expressió musical específica quan el Consell Internacional de la Música (CIM) de la Unesco malda per garantir els drets de tota persona sense distinció a una implicació musical lliure i àmplia.

El mateix CIM ha divulgat aquests drets fonamentals i s'ha obligat a fer-los respectar:
  • El dret de tots els infants i adults a expressar-se lliurement en música.
  • El dret de tots els infants i adults a aprendre música.
  • El dret de tots els infants i adults a tenir accés a la música mitjançant la participació, l'audició, la creació i la informació.
  • El dret dels músics a desenvolupar el seu art i a fer-lo conèixer per tots els mitjans amb l'ajuda de les instal.lacions apropiades.
  • El dret dels músics al reconeixement just i a la remuneració dels seus serveis.

L'interès de les escoles a adoptar la LOGSE és una realitat. A Catalunya s'ha iniciat aquesta aplicació abans que en cap altra autonomia i avui són molts els músics que compaginen activitats concertístiques amb col.laboracions en centres escolars. De tota manera, no està sent fàcil.

Els problemes han estat, en primer lloc, la manca de professorat amb una preparació adient. A Barcelona, i a Catalunya sens dubte, l'educació musical s'ha fonamentat en una tradició pedagògica que, malgrat la manca d'un sistema educatiu estructurat en aquest àmbit, ens permetia avançar tant en la pràctica com en l'experimentació.

Quan l'infant va a escola, ha de seguir l'educació mitjançant la música i ha de poder practicar-la en col.lectivitat. I a més, avui, ja a l'escola, cal fer conèixer als infants la multiculturalitat musical obrint-los les portes al món. El mestre ha de ser un generalista de gran qualitat i ha de poder comptar amb els mitjans audiovisuals de què avui disposem.

L'Escola de Música es dirigeix als alumnes amb més motivació o amb més talent per a l'aprenentatge de la música. Aquestes escoles serveixen un doble propòsit: donar als alumnes l'oportunitat de tenir una formació musical que els permetrà de fer música activament i dignament i, sens dubte, preparar molt bé els estudiants que decideixin fer una carrera musical professional. Aquests passaran de l'Escola de Música a l'escola superior, és a dir, el que coneixem com a conservatoris superiors. Estem preparats a Barcelona per avançar en aquest procés? Jo crec que ho estem fent i que ho fem prou bé. El descontent que manifesten molts mestres és precisament perquè no poden aplicar la LOGSE amb més rigor a causa de la manca de mitjans. L'aplicació àmplia de la llei és cara; cal formar més mestres i cal dotar-los d'instruments musicals molt sovint elementals, però en molts casos més costosos.

Però la divulgació dels mètodes és cada vegada més àmplia. Les escoles d'estiu assoleixen un altíssim nivell d'assistència de mestres que volen reciclar-se en les tècniques de direcció musical i de cant coral i conjunts instrumentals. Des del Congrés de la Música a Catalunya que es va celebrar l'any 1994 fins ara, els mestres generalistes i els professors de música han continuat preparant-se per ser més efectius en les seves responsabilitats pedagògiques, i no passa cap any que no es renovin els debats. Aquest és un símptoma inequívoc de progrés, ja que un mestre no es fa; de mestre, se n'és. I l'educació musical a Barcelona avança en les mans dels bons mestres que tenim.

 

Pianos desafinats

 

Lluís Cabrera,
director de taller de músics


Encara que fa molts anys que em moc al voltant de l'ensenyament musical, o potser precisament per això, no vull cometre l'error de confondre'l amb el que es podria anomenar amb plena propietat com educació musical. Però no puc negar que, pel meu estretíssim vincle amb l'ensenyament, el tema de l'educació musical a la nostra societat ha estat central en les meves meditacions professionals des d'antic, una qüestió que m'apassiona i, sovint, massa sovint, em treu de polleguera en constatar els seus terribles dèficits.

Crec que en l'educació musical a la nostra ciutat (el nostre país) hi ha moltes coses, massa coses, que amb prou feines funcionen, moltes altres que funcionen malament i no poques que, simplement, no funcionen. En tot cas, el balanç global és descaradament negatiu per a qualsevol analista que no s'inclini a fer castells en l'aire mitjançant buits discursos institucionals. Em permetré, doncs, canviar discurs teòric per reflexions sobre pràctiques ben establertes i que considero des d'entorpidores fins a obertament negatives perquè sigui una bona educació el que tinguem al nostre entorn.

En el sac de les francament negatives hi posaria una sòlida desídia institucional a pensar en el terreny de la música, mai vista com el que és -un terreny de cultura (i gaudi) ben complex i polimòrfic-, sinó com una activitat que marca estatus social i que, en conseqüència, es mostra ben procliu al tripijoc polític. Aquí encara seguim tocant pianos de quatre tecles (Liceu, cicles de clàssica, orquestra nacional i cantautors), i a més quasi sempre desafinats. Però una col.lectivitat amb una educació musical encomiable és tota una altra cosa. Sense cap mena de dubte. Negativa també, i en grau extrem, em sembla l'engalipada d'incorporar la música a l'ensenyament obligatori en els termes en què ho ha fet la LOGSE i la manera en què s'ha materialitzat. Un fracàs total, una maria per omplir programes que, més que crear addicció, provoca refús als alumnes. De què està servint? Doncs crec que només com a taula de salvació per a llicenciats en qualsevol cosa que vulguin sortir de l'atur fent veure que ensenyen quatre llocs comuns apresos a corre-cuita i mal digerits. Ho puc certificar amb coneixement de causa, ja que un bon grapat d'aquests llicenciats en X que professen música vénen a preparar les oposicions amb un curset de tres mesos al Taller.

Estrella Morente, una de les grans promeses del cant actual, tenia vuit anys quan va assistir al seminari.

© Roberto Aguilar  

I negativíssima, per determinant en el consum i en la creació del gust col.lectiu, és la desastrosa ràdio feta a Catalunya des del punt de vista musical. No és un punt secundari, en absolut, perquè qualsevol sap, o a hores d'ara hauria de saber, que el mitjà essencial de difusió per a la música és el radiofònic. Un autèntic erm pel que fa a qualitat i diversitat omple el dial de punta a punta, és igual que es tracti de ràdio comercial o institucional (municipal, autonòmica o diputacional). En qualsevol ciutat d'Europa amb una cinquena part de la població que acull la conurbació barcelonina hi trobarem una oferta musical radiofònica deu vegades més rica, divertida, variada, estimulant, informativa i universal que la que patim a Barcelona. Així es fa molt difícil que puguem parlar de la nostra com d'una bona educació musical. La premsa serveix, en essència, per fer dossiers; la televisió, per vendre a carretades; però fer arribar els mils de músiques que hi ha a l'abast al melòman potencial, aquesta és feina ineludiblement radiofònica. Sense una bona ràdio, i la que tenim en aquest moment al país "no té cap ni peus", no millorarà la situació.

Entre les entorpidores, trobo dignes de remarcar moltes que afecten directament el comportament de la ciutadania barcelonina. Hi ha, en el nostre públic, una arreladíssima manca de curiositat i una considerable manca de criteri. Molts dels concerts musicalment més sòlids i innovadors que tenen lloc a Barcelona són un desastre d'assistència pública. I el més alarmant és que aquest desinterès i curt criteri el mostren, també, els membres de l'estament professional, els músics i estudiants de música que viuen a la ciutat. Sense cap mena de dubte, i per copsar això només cal seguir de prop el que passa (i, sobretot, el que no passa) pels escenaris de la nostra ciutat durant un parell de temporades.

No trobo tampoc que faci cap bé, al contrari, mentir una i altra vegada sobre el valor de l'oferta artística amb suport de diners públics que consumim. Ni el Grec, pel que fa a la música, és un festival de primera línia europeu (aquesta afirmació cavalca entre l'absurd i la collonada per a qualsevol coneixedor de la realitat europea mínimament informat), ni la ciutat està ben assortida perquè s'hi faci força música clàssica (altra cosa seria analitzar l'escassa diversitat d'obres i autors programats) i torni a tenir un Liceu de tots (jo diria que, a tot estirar, de 10.000 barcelonins; pagar-lo a preu d'or, això és l'única cosa que sí que fem tots), ni l'Auditori (inaugurat, per cert, amb uns set anys de retard sobre la data prevista, amb un cost quadruplicat i amb un batalló de puces ocupes) serà la pedra filosofal de tot el que falta per estar en primera línia europea. Una mentida flagrant que sembla que ens agrada molt reproduir des dels més impensats angles, com si estiguéssim atacats pel complex de "cony, que en sóc, de guapa!".

En contrapartida, i això no em sembla precisament una mostra de sòlida educació musical (o, com a mínim, de la voluntat d'adquirir-la), alguns intents sens dubte innovadors, amb novetat i varietat, amb risc i qualitat, amb obertura d'horitzons geogràfics, estilístics i mentals (i no sé per què el que em ve a la ment immediatament és la gestió musical feta des d'Olimpíada Cultural, el contingut musical dels enterrats Festivals de Tardor o del BarceWomad, o la meravellosa experiència del Seminari Internacional de Flamenc Carmen Amaya), ni van ser ben rebuts pels detentors del poder polític que havia de mantenir-los ni van rebre una resposta gaire il.lusionada i general en la ciutadania. Ho veig, doncs, força decebedor per totes bandes. Tot i que, és clar, com que sóc procliu a l'optimisme, vull creure que són tantes les coses que es poden millorar, tantes les anàlisis en detall a fer, tants els buits a omplir, que el futur no pot oferir-nos altra cosa que uns temps millors. La feina pertoca a gairebé tothom. Començant, tal vegada, per la ciutadania. Per una adquisició de consciència general d'on ens trobem i de tot el que encara ens falta per ser capdavanters continentals en ús, consum i gaudi òrfics.