Perfil de la Barcelona gòtica
TEXT: Xavier Hernàndez Cardona, Joan Santacana Mestre

El Consell de Cent a la baixa edat mitjana (1249-1462)
TEXT: Sebastià Riera Viader

Una passejada pels segles XIV i XV
TEXT: Teresa Vinyoles i Vidal

El carreratge de Barcelona
TEXT: Maria Teresa Ferrer i Mallol



     

 

TEXT: Xavier Hernàndez Cardona
Joan Santacana Mestre

Historiadors. Universitat de Barcelona


Perfil de la Barcelona gótica

A mitjan segle XIII Barcelona presentava una particular fesomia: les antigues muralles romanes, que en certa manera delimitaven el perímetre de la ciutat, apareixien totalment encerclades per un conjunt de viles noves en expansió. En temps de Jaume I, i coincidint amb els importants canvis organitzatius i econòmics del període, la ciutat va decidir dotar-se d'un nou cinyell de muralles que fixés amb exactitud el seu perímetre, distingint amb claredat l'interior i l'exterior, i que alhora permetés una defensa contra enemics exteriors. Les muralles, doncs, tenien una simbologia i unes utilitats diverses: exercir el control, facilitar el cobrament d'impostos, marcar el territori, mostrar la independència de la ciutat i facilitar-ne la defensa en cas de conflicte.

El perímetre murat del segle XIII s'estenia al llarg d'uns 5.000 metres amb un front obert al mar i delimitant una àrea d'unes 131 hectàrees, mentre que la superfície de la ciutat romana tan sols n'ocupava unes deu. La ciutat multiplicava per deu la seva extensió. Les muralles corrien al llarg del que avui és la Rambla, la Ronda de Sant Pere, l'Arc de Triomf, el passeig de Lluís Companys i el Parc de la Ciutadella. Òbviament, el nou traçat del recinte murat englobava al seu interior el gros de les viles noves que havien anat sorgint.

Durant els segles XIII i XIV la ciutat va continuar creixent i el nou recinte murat es densificà ràpidament; tot això en un context d'eclosió comercial i d'expansió de la corona catalanoaragonesa. En previsió que el recinte murat no tornés a convertir-se en un dogal per a la ciutat, en temps de Pere el Cerimoniós va començar a construir-se una nova ampliació de la ciutat per la banda de la Rambla, encerclant una nova zona, el Raval, que permetria donar sortida al continuat ritme de creixement de la ciutat. Les crisis polítiques, econòmiques i demogràfiques, però, van fer que el Raval estigués pràcticament desocupat durant els segles següents.
A partir de la segona meitat del XIII, i coincidint amb l'expansió de l'estil urbà per excel.lència, el gòtic, Barcelona va conèixer una extraordinària eclosió urbanística i arquitectònica que va marcar per sempre la seva personalitat.

Detall del carrer Caputxes, al barri de la Ribera.

© Eva Guillamet  

 

En el perímetre de l'antiga ciutat romana van tenir lloc canvis importants. Les antigues torres romanes van ser a poc a poc ocupades a banda i banda i serviren per adossar-hi cases i palaus o bé endegar ampliacions d'aquests fins i tot amb la construcció de grans arcades entre les torres.
El Palau Reial va conèixer successives ampliacions i va donar cabuda a edificacions tan espectaculars com el Saló del Tinell i la capella reial de Santa Àgata. Un nou palau reial conegut com a Menor es va construir en el quadrant sud-occidental de la ciutat romana. Els comtes reis van fer de la seva cort un important focus de cultura al voltant del qual s'aplegaren tota mena de científics, artistes, poetes, escriptors, tecnòlegs.

Es va començar a construir una nova catedral; la romànica va quedar al seu interior i va ser desmuntada a mesura que la nova construcció anava prenent cos. Al voltant de la seu van aparèixer nombrosos palaus i dependències eclesiàstiques: la Pia Almoina, la Casa del Degà, la Casa de l'Ardiaca; es va ampliar el Palau Episcopal, l'Hospital de Sant Sever, la Casa dels Canonges, entre d'altres.

Les esglésies parroquials que romanen a l'interior del perímetre romà són construïdes de nou amb criteris gòtics. Així apareixen nous edificis per a les esglésies de Sant Just i Sant Pastor alhora que s'aixequen Sant Jaume i Sant Miquel. El centre de poder municipal i civil es concentrarà a la zona de l'antic fòrum romà. Al voltant de la llavors petita plaça de Sant Jaume s'aixecarà la imponent Casa de la Ciutat, amb l'espectacular Saló de Cent, com també la Casa de la Batllia General i l'edifici de la Taula de Canvi, una de les primeres banques municipals d'Europa. Encara a la mateixa zona, es construeix el Palau de la Generalitat, les dimensions del qual aniran creixent al llarg dels anys.

Encara dins del perímetre romà es podien trobar també nombrosos carrers amb palaus nobiliaris i carrers gremials, sobretot els d'aquells gremis que tenien més relació amb les manufactures per a ús de la noblesa i dels poderosos. Dins l'antic perímetre romà hi havia una desproporcionada concentració de poder que es manifestava en nombroses seus i edificis. Monarquia, Església, municipi de Barcelona i Generalitat de Catalunya concentraven a frec les seves seus, mostra incontestable del caràcter estructurant que tenia Barcelona en la construcció de Catalunya, i viceversa, mostra que Barcelona era el producte d'un rerepaís ampli i inquiet.


El motor de la burgesia

Els primers comtes reis de la Corona d'Aragó havien fet de Barcelona la seva capital fàctica, però també van saber aprofitar la potència de les iniciatives que el mateix creixement de la ciutat havia generat. Això ho van fer de la millor manera, estimulant l'empenta ciutadana sense posar frens ni al comerç ni a una manufactura en creixement. Una Barcelona forta i rica era una garantia de poder per a una corona que donava coherència a uns estats feudals sempre amb tendències centrífugues. La simbiosi entre la Corona i la ciutat va ser profitosa per a les dues parts. Barcelona, ciutat reial, va poder gaudir de privilegis i del suport de la Corona en totes les seves iniciatives, alhora que la Corona veia legitimat el seu poder per la força, cada cop més potent, d'una ciutat fidel. L'escut de Barcelona amb les creus de la ciutat i els pals del comte de Barcelona va reflectir la condició reial de la ciutat.

La Corona, a més, garantia la confluència de recursos i esforços del conjunt del territori cap a Barcelona. La ciutat esdevenia el veritable motor de la Corona d'Aragó, sobretot pel que fa a la seva projecció i política internacional, i veia avalat el seu paper estructurant del territori.
Les iniciatives del rei Pere el Catòlic i la fi desastrosa de la política occitana a Muret el 1212 marquen el final del període plenament feudal. A partir d'aquest moment la majoria d'iniciatives, o si més no les més ambicioses per part de la Corona, aniran destinades a satisfer les necessitats i les aspiracions de la ciutat comtal. Amb el rei Jaume I la Corona d'Aragó es posa al servei de la ciutat. Barcelona ha d'afrontar la pugna del comerç mediterrani en una situació certament desavantatjosa pel que fa a la posició estratègica.

Barcelona va prendre volada vertiginosament durant els segles XIII i XIV; la ciutat va créixer desmesuradament i el seu nombre d'habitants va arribar potser fins als 40.000 o més, a banda dels transeünts. Barcelona creixia cap endins i assolia nivells de funcionament de gran complexitat i cap enfora fent valer la seva influència institucional i fent pesar la força de la iniciativa privada dels seus ciutadans. Durant el segle XIII la ciutat triomfava plenament com a gran centre administratiu, social i econòmic.
Barcelona com a institució feia valer el seu pes directe sobre un entorn cada cop més ampli; tot el pla de Barcelona va esdevenir zona de jurisdicció barcelonina, però la seva influència anava més enllà. Nombroses viles catalanes desitjoses de lliurar-se de la tutela feudal buscaven situar-se sota la jurisdicció barcelonina encara que la distància geogràfica fos gran. L'apadrinament de la vila per la ciutat s'efectuava mitjançant el carreratge. En altres ocasions Barcelona comprava o adquiria directament territoris o viles d'interès estratègic des del punt de vista del proveïment o l'expansió comercial.

Dins el perímetre de les muralles podia trobar-se tot un univers social bigarrat i divers de població fixa i flotant. L'aristocràcia ciutadana estava constituïda per unes quantes famílies, els ciutadans honrats. Aquesta oligarquia urbana constituïa la mà major i va formar el gros del patriciat urbà agrupat en una mena de partit: la Biga.

La mà mitjana estava composta pels mercaders i els denominats artistes. Aquests darrers, contra el que pugui semblar el seu nom, eren persones vinculades a oficis molt relacionats amb el mercadeig, com ara especiers, drapers i apotecaris, o bé gent dedicada a activitats més professionals: metges, cirurgians, notaris. Els mercaders eren el nervi de la ciutat, el grup social amb més iniciativa, dedicats als negocis, al comerç a gran escala, a la banca, etc.

La mà menor estava constituïda pels artesans o menestrals, dedicats a la producció manufacturera i a la venda de la seva producció. Les confraries o gremis que regulaven l'organització de les seves activitats eren un element fonamental del món urbà. Eren el grup més nombrós. Els menestrals, bé que apartats de les conselleries, ja disposaven de certa representació en el Consell Municipal en temps de Jaume I. A principis del segle XV la nombrosa menestralia va fer front comú amb els mercaders i així la mà mitjana i la mà menor van formar el partit popular: la Busca. Aquesta formació va pugnar contra la Biga a fi d'assolir el control del govern de la ciutat.

La població de Barcelona es completava amb tota una sèrie de grups marginals i esclaus de procedència oriental i africana. Els jueus constituïen un altre col.lectiu important. Ocupaven la zona dels Calls major i menor, intramurs de la ciutat romana; disposaven de diverses sinagogues, i van esdevenir una comunitat florent dedicada a les transaccions monetàries i al finançament amb interès, o amb oficis molt especialitzats. Barcelona va disposar també durant la baixa edat mitjana d'una nombrosa població religiosa. A partir del segle XIII, una munió de convents diversos ocupava bona part de Barcelona, sobretot extramurs de la ciutat romana, al Raval, més enllà de la Rambla. Finalment cal tenir present que a la Barcelona medieval hi havia un nombrós contingent de població flotant que se sumava a la diversificada població fixa.


La fi del somni mediterrani

La gran Barcelona gòtica, cosmopolita i universal va tenir el seu moment, però les conjuntures i els successos interns i externs van desencadenar tota una sèrie de variables que la ciutat no va poder evitar ni superar. Barcelona va sobreviure a les crisis, fins i tot es va mantenir i fossilitzar, però no va poder projectar més enllà la potència que havia acumulat en un període gloriós. Sens dubte un factor de decadència va ser el flagell que es va abatre sobre la ciutat en forma de pesta negra, epidèmia que es va fer sentir a tot Catalunya igualment que a tot Europa. El 1348, la pesta va desembarcar a Barcelona i provocà mortaldats de fins a tres-centes persones diàries.

La guerra de Pere el Cerimoniós contra Castella va resultar costosa, però els pitjors conflictes vindrien després. L'extinció del Casal de Barcelona i l'entronització dels Trastàmara en contra dels interessos de Catalunya van ser un cop fort, però després encara va venir l'enfrontament i la guerra civil entre la Generalitat i Joan II que va significar un trasbals polític, econòmic i social per al país. Aquesta guerra es va barrejar amb els conflictes urbans i pagesos. A Barcelona el partit popular, la Busca, va protagonitzar aferrissades lluites per arrencar el poder a l'oligarquia urbana, la Biga; de resultes d'aquestes bregues la ciutat es va convertir en un camp de batalla amb avalots constants que van contribuir a la davallada de Barcelona.

Cal considerar també l'impacte turc. L'expansió de l'Imperi otomà per la península Balcànica, Anatòlia, Palestina i el nord d'Àfrica va condicionar l'accés occidental als ports comercials terminals d'Orient, contribuint a la decadència generalitzada del comerç mediterrani. D'altra banda, la Mediterrània havia deixat de ser l'únic i gran mercat. Al nord d'Europa el desenvolupament de les ciutats hanseàtiques havia configurat una àrea comercial atlàntica importantíssima. Quan a aquest factor es van sumar les navegacions cap a Amèrica i cap a l'Índia vorejant l'Àfrica, el comerç mediterrani va quedar relegat definitivament a segon terme.

Barcelona, amb un rerepaís desballestat, amb un Estat que no podia competir amb altres potències europees i que aviat seria engolit en la macromonarquia dels Habsburg, va anar a la baixa. La situació estratègica desavantatjosa de Barcelona respecte a l'Atlàntic seria un nou entrebanc. A principis del segle XVI els dies de glòria de la potència barcelonina estaven comptats. Barcelona continuaria essent una ciutat gran i important en el marc de la monarquia Habsburg, però ja no tornaria a ser la potència decisòria i estructurant que havia estat en període medieval.