Perfil de la Barcelona gòtica
TEXT: Xavier Hernāndez Cardona, Joan Santacana Mestre

El Consell de Cent a la baixa edat mitjana (1249-1462)
TEXT: Sebastiā Riera Viader

Una passejada pels segles XIV i XV
TEXT: Teresa Vinyoles i Vidal

El carreratge de Barcelona
TEXT: Maria Teresa Ferrer i Mallol



     

 

TEXT: Sebastiā Riera Viader
Historiador. Arxiu Histōric de la Ciutat


El Consell de Cent
a la baixa edat mitjana (1249-1462)

A mitjan segle XIII, Barcelona vivia un període de ràpid desenvolupament: la població augmentava, es construïen nous barris, el comerç creixia. Calia afrontar un seguit de qüestions motivades pel desenvolupament urbanístic -com la construcció de la nova muralla- i l'augment de les activitats portuàries. Les relacions entre la ciutat i la monarquia eren fluïdes, i Barcelona havia ajudat activament Jaume I tant en la conquesta de Mallorca (1229-1232) com en la del País Valencià (1233-1245). D'altra banda, a Barcelona hi havia un grup de persones desitjoses de participar en el govern local: eren els prohoms (probi homines), personalitats destacades de la comunitat ja fos per la seva riquesa o pels seus coneixements professionals.

Tot plegat va reeixir el 1249 amb la concessió, per part de Jaume I, d'un règim municipal orgànic per a la ciutat de Barcelona. Malgrat que la conjuntura era favorable, l'empresa no va ser fàcil: van caldre 25 anys (1249-1274) i diversos privilegis reials per estructurar satisfactòriament el municipi barceloní. I la consolidació definitiva no va arribar fins al 1284, amb el Recognoverunt proceres de Pere II de Catalunya-Aragó.

El document fundacional del municipi barceloní era simple: de fet tan sols era una carta, datada el 7 d'abril de 1249, adreçada pel monarca a quatre ciutadans de Barcelona nomenant-los paers (paciarii), autoritzant-los a escollir consellers o assessors i ordenant-los que procuressin la utilitat de la ciutat. El document ens dóna el nom dels quatre primers magistrats municipals de Barcelona: Guillem de Lacera, Jaume Gerard, Berenguer Durfort i Arnau de Sanahuja. Com és lògic, tots eren persones de la total confiança del monarca: Lacera, Gerard i Durfort ja havien servit o servien Jaume I en càrrecs oficials, i l'armador de naus Sanahuja era membre d'una de les famílies més influents de la ciutat.

El 16 de maig següent, en el Palau Reial, i en presència de Marimon de Plegamans, veguer de Barcelona; Arnau d'Orlet, sotsveguer; Vidal Salomó, batlle de Barcelona; Berenguer Bonet, sotsbatlle, i de multitud de prohoms i ciutadans, els quatre primers paers van jurar el càrrec i van elegir vuit consellers (Pons d'Alesch, Bernat Aymerich, Guillem Monader, Bernat Marquès, Ramon Romeu, Guillem Burguès, Pere Perpètua i Ramon Pintor).

El primer privilegi era tan senzill i poc concret que ben aviat va caldre atorgar-ne un de nou, aquest ja molt més detallat, datat el 27 de juliol de 1249. Sens dubte, per redactar aquest segon privilegi, Jaume I es va inspirar en el que ell mateix havia concedit a la ciutat de València el 1245, en reorganitzar-la després de la conquesta. Els primers anys de funcionament del municipi valencià devien haver estat prou satisfactoris per aconsellar l'aplicació d'un règim similar a Barcelona.

Segons aquest segon privilegi del 1249, el municipi de Barcelona estaria dirigit per quatre paers, assessorats per uns consellers que ells mateixos designarien. Els paers jurarien el càrrec davant el veguer, el batlle i els prohoms, aconsellarien els dos primers i ajudarien el veguer en l'administració de justícia. En cas de necessitat, els paers, juntament amb el veguer i el batlle, podrien convocar l'assemblea general de veïns. Els càrrecs municipals serien anuals, i el dia de l'Ascensió del Senyor (quaranta dies després de Pasqua) els paers sortints i els consellers designarien els paers entrants.

Aquesta primera estructuració del municipi va patir aviat canvis de certa importància. No devia ser aliè a aquesta reforma un avalot que es va produir el 1257 i que s'ha interpretat com una mostra del descontentament de la població pel govern dels prohoms afegit a una lluita entre els poderosos per aconseguir el govern local. Un nou privilegi del 1258 feia desaparèixer els paers, convertia els vuit consellers en magistrats executius i transformava l'assemblea general -que devia ser difícil de convocar- en un consell de 200 prohoms, elegits pels consellers.

Quant a la relació entre els consellers i els oficials reials, desapareixia tota referència al batlle i s'establia un cert equilibri entre les autoritats municipals i el veguer. Els consellers havien d'assessorar el veguer quan aquest ho cregués convenient, però alhora el veguer havia de tractar amb els consellers els afers que es referissin a la ciutat o a la seva cúria (tribunal de justícia). Si es considerava necessari, es podia convocar el Consell de 200 prohoms; aquesta convocatòria només la podia fer el veguer a requeriment dels consellers, mai per iniciativa pròpia.

Aquest va ser el privilegi més important de l'època fundacional del municipi. En els dos següents només es van canviar alguns detalls. El de 1260 va disminuir el nombre de consellers de vuit a sis. I el de 1265 va continuar amb la tendència a la simplificació: els consellers eren només quatre, i el Consell de 200 prohoms va ser reduït justament a la meitat; sorgia així el Consell de Cent jurats, nom pel qual seria conegut en el futur el conjunt d'òrgans que conformaven el municipi barceloní.

Amb el privilegi de 1274 es va cloure la intervenció de Jaume I en la configuració del municipi de Barcelona. Es va tornar a variar el nombre de consellers, que van passar a ser cinc, els quals serien escollits anualment el dia de sant Andreu (30 de novembre). Més importants van ser els canvis que van afectar les relacions entre els consellers i els oficials reials. El privilegi va suposar un enfortiment de l'autonomia municipal enfront d'aquests: els membres del Consell de Cent juraven el càrrec tan sols davant els consellers, i eren aquests els únics que tenien la potestat de convocar l'assemblea, sense cap intervenció del veguer. En un altre aspecte, mentre que els consellers es podien reunir per deliberar sense que calgués la presència del veguer, aquest havia de jurar, i el batlle havia de prometre, estar a consell dels consellers i, si no ho feien, podien ser denunciats al monarca; de fet, havien d'executar obligatòriament els acords dels consellers, evidentment sempre que no s'infringís la fidelitat al rei i la comuna utilitat de la ciutat.

Jaume I va morir dos anys després de concedir aquest darrer privilegi. Serà el seu fill, Pere el Gran, qui culminarà el procés de creació del municipi barceloní. El privilegi de 1274 havia estat concedit per un període de deu anys. Però quan s'acostava el temps de la renovació, Catalunya i el seu monarca vivien una situació política i militar molt delicada. El 1282 Pere el Gran havia conquerit l'illa de Sicília, fet que havia provocat l'esclat d'una guerra amb Felip III de França, que es considerava perjudicat per l'expansió catalanoaragonesa a Itàlia. Per aconseguir l'ajuda dels seus regnes, Pere el Gran va convocar Corts aragoneses i catalanes. En aquestes, celebrades a Barcelona el 1283, els representants de la ciutat van presentar al Rei un seguit de peticions per enfortir l'autonomia municipal. Com a resposta a aquestes peticions -negociades, cal recordar-ho, en un moment de gran feblesa política del monarca- Pere II va aprovar, l'11 de gener de 1284, el privilegi anomenat Recognoverunt proceres.

Segell del govern de la ciutat conservat en un document del segle XII als Arxives Départamentales de Marsella.

   

En aquest privilegi es van confirmar genèricament i a perpetuïtat -fins aleshores tots els privilegis municipals de Barcelona havien estat eventuals- les disposicions de Jaume I sobre el govern municipal de la ciutat i es va ratificar la preeminència, en temes locals, dels consellers sobre el veguer (jurament del veguer en mans dels prohoms; facultat dels consellers de promulgar i reformar ordinacions i bans, i obligació del veguer de proclamar-los i executar-los; participació dels consellers en la funció judicial del veguer). El Recognoverunt proceres, confirmat pels monarques posteriors (1286, 1291, etc.), va esdevenir la base fonamental de l'estatut jurídic del municipi, completat i ampliat per privilegis posteriors, obtinguts tant segons les necessitats del Consell de Cent com de les conjuntures polítiques de cada moment.

En un principi, les diverses activitats municipals tenien lloc en el mateix Palau Reial. Però ben aviat el Consell de Cent va fixar la seva seu en el magnífic convent gòtic de Santa Caterina dels frares dominicans, en unes estances prop de la porteria. Aquesta situació es va perllongar fins al 1369, any en què, a causa de serioses diferències amb els inquisidors, que eren dominicans, els consellers van decidir traslladar-se provisionalment al convent de Framenors i, alhora, bastir-se una seu pròpia. El Saló de Cent, l'espai més important del nou edifici, es va acabar el 1373, i la façana gòtica, el 1402, amb la qual cosa Barcelona ja va disposar d'una Casa de la Ciutat digna del seu rang.

El sistema de govern del municipi barceloní no va variar substancialment des de l'època del Recognoverunt proceres fins a mitjan segle XV. La causa del canvi va ser la greu crisi que va afectar Barcelona a partir de la segona meitat del segle XIV. Aquesta crisi, general a tot Europa Occidental, va afectar especialment Catalunya. Les causes van ser diverses i es van anar presentant d'una manera gradual: el desequilibri entre la producció agrària i les necessitats alimentàries de la població -motiu d'importants crisis de subsistències-; la crisi demogràfica i la reducció de la població -sobretot al camp- a causa de les grans epidèmies; la crisi financera, amb la fallida de la banca privada i l'endeutament excessiu de les institucions públiques; la reducció del volum -i dels guanys- del comerç internacional; i la crisi social agrària, amb l'aparició del moviment remença. La crisi també va tenir un aspecte clarament polític: l'enfrontament entre la concepció autoritària de la monarquia, defensada pels sobirans, i la concepció pactista radical de les oligarquies del país.

En el cas concret de Barcelona, la crisi es va manifestar amb el trencament del statu quo que havia permès el govern de l'oligarquia urbana (ciutadans honrats) des de l'origen del municipi. I si bé hi havia hagut alguns intents de modificar la situació, no havien reeixit mai. Ara la fractura social era molt profunda, i l'escomesa contra el govern oligàrquic, molt més forta. La ciutat es va dividir en dos bàndols o partits: la Biga i la Busca. La Biga -la peça de fusta que sosté el pes d'un edifici, en aquest cas, el pes de la ciutat- estava formada pels ciutadans honrats -emparentats de vegades amb la petita noblesa-, per alguns comerciants enriquits en el gran comerç d'importació, per rendistes. Les mesures econòmiques que prenien els bigaires des del municipi -que controlaven- anaven en contra dels interessos dels sectors vinculats a l'economia productiva, representats pels menestrals. Aquests es van agrupar en el partit de la Busca -l'estella, la volva, en oposició a la Biga-, partit que també va comptar amb la participació d'alguns ciutadans honrats, mercaders i artistes a títol individual.

Però segons la legislació vigent aleshores -recordem que l'elecció dels càrrecs municipals es basava en el sistema de cooptació-, la Biga tenia garantida la perpetuació en l'exercici del govern municipal. Només el poder superior de la monarquia podia alterar la situació existent. I així va ser. En aquest context polític es va produir una aliança tàctica entre la monarquia i els buscaires; ambdós tenien el mateix enemic conjuntural: l'oligarquia urbana, oposada tant a les pretensions preeminents de la monarquia com a la política reformista dels buscaires.

Com que Alfons el Magnànim era a la llunyana Nàpols, la resolució del conflicte va recaure en les mans dels lloctinents generals, primer la reina Maria i després Galceran de Requesens. En primer lloc, la Reina va permetre que els buscaires s'agrupessin en el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona (1452). Però aquesta mesura no era suficient, perquè els buscaires, tot i que estaven organitzats, continuaven tenint vedat l'accés al poder municipal. Calia una actuació més enèrgica. I aquesta va venir del lloctinent general Requesens, que el 30 de novembre de 1453 va suspendre les eleccions a consellers i va nomenar una nova conselleria buscaire.

Aquesta es va apressar a aplicar el seu programa (mesures proteccionistes, desvaloració de la moneda, sanejament de l'administració municipal) per afavorir els productes propis enfront dels importats i per poder reduir els impostos.

La situació, malgrat el suport de la monarquia, era de flagrant il.legalitat. I per resoldre la delicada situació, Alfons el Magnànim, de Nàpols estant, va concedir un nou privilegi de regiment de la ciutat (1455). Aquest privilegi repartia d'una manera fixa la composició dels òrgans de govern municipal entre els diversos estaments. Els jurats del Consell de Cent, que sempre serien 128, es repartien en quatre grups de 32, cadascun format per membres d'un estament (ciutadans honrats, mercaders, artistes i menestrals). El Trentenari, format per 32 membres, es dividia en quatre grups de vuit, un per cada estament. Finalment, el poder executiu dels consellers es distribuïa de la manera següent: el conseller en cap i el conseller segon, pels ciutadans honrats; el conseller tercer, pels mercaders; el quart, pels artistes; i el cinquè, pels menestrals.

Amb aquest nou privilegi es tractava d'establir un repartiment més equitatiu del poder municipal. I si bé els ciutadans honrats hi continuaven tenint una posició preeminent -especialment manifesta en el fet que se'ls atribuïen sempre els dos primers consellers- i estaven sobrerepresentats en relació amb el seu pes demogràfic, els estaments més populars tenien garantida una participació estable en tots els òrgans fonamentals de govern, inclòs el càrrec de conseller.

Però aquest privilegi no va reeixir d'una manera immediata. El programa buscaire no va tenir èxit, en part per manca de temps i en part per l'oposició aferrissada de la Biga. I el 1462, en esclatar la guerra civil, els bigaires van poder recuperar el poder. Quan es va acabar el conflicte bèl.lic (1472), van seguir governant el municipi fins que Ferran II, com una més de les diverses reformes que va emprendre per redreçar el país, va iniciar la reforma del Consell de Cent.

Tanmateix, Ferran II no va derogar del tot el privilegi de 1455, sinó que tan sols el va modificar. Les reformes més importants (1493, 1498, 1509) van consistir en un reforçament del pes polític dels ciutadans honrats, l'accés de la petita noblesa al govern municipal i l'ús del mètode de la insaculació (elecció per sorteig) dels càrrecs municipals. Així doncs, si el privilegi de 1455, en la seva forma original, gairebé no es va arribar a aplicar, modificat per les reformes de Ferran II, sí que va tenir un llarg període de vigència, fins a la fi del mateix Consell de Cent, el 1714.


Paraules clau
de la Barcelona gòtica

Ciutadans honrats

Nom amb el qual s'anomenaven a si mateixos els membres de l'estament de l'alta burgesia. Van ser el grup dirigent del govern ciutadà de Barcelona des dels seus inicis el 1249 i van mantenir la seva eeminència fins al 1714, només trencada en conjuntures revolucionàries.

Consellers

Membres de les altes magistratures executives del govern de la ciutat, en contraposició als membres del Consell de Cent o assemblea consultiva anomenats jurats.

Paers

Traducció catalana del terme llatí paciarii, o homes de pau,
enominació que reben els primers dirigents del govern municipal de Barcelona fins a l'any 1258 en què són substituïts, nominalment, per consellers.

Veguer

Delegat del rei en els territoris de la Corona, amb funcions administratives, militars i especialment judicials, compartides amb la figura del batlle, també de denominació reial.