Perfil de la Barcelona gòtica
TEXT: Xavier Hernāndez Cardona, Joan Santacana Mestre

El Consell de Cent a la baixa edat mitjana (1249-1462)
TEXT: Sebastiā Riera Viader

Una passejada pels segles XIV i XV
TEXT: Teresa Vinyoles i Vidal

El carreratge de Barcelona
TEXT: Maria Teresa Ferrer i Mallol



     

 

TEXT: Teresa Vinyoles i Vidal
Historiadora. Universitat de Barcelona


Una passejada pels segles XIV i XV


De bon matí…

De bon matí s'obren els portals de la muralla i entren els camperols i les camperoles de la rodalia amb cabassos i cistelles plenes de queviures per portar-los al mercat; les mestresses de casa, o les serventes o esclaves de les llars benestants, obren les portes de les cases que queden tancades només de nit, i ja ben d'hora es poden veure grups de veïnes que surten a filar al pedrís que hi ha vora el portal, on intercanvien notícies i coneixements i se socialitzen els infants. La ciutat a punta de dia s'ha posat en marxa.


L'ambient agrari

La ciutat és artesanal, marinera i mercantil, però com totes les ciutats d'aquell temps una mica camperola. No és fins després del 1300 que es prohibeix que vagin pels carrers els porcs que crien els barcelonins per al seu consum, i que molt probablement mengen les escombraries que es llencen a la via pública. També es bat el gra a qualsevol indret; les improvisades eres urbanes no es limiten fins l'any 1335, però encara a les darreries del segle XV es bat el gra a les eres del carrer dels Tallers.

Dins la ciutat hi viuen alguns hortolans i llauradors, especialment al Raval; la major part de ciutadans conreen horts a les eixides de les cases, a les hortes de Sant Pau o bé fora de la muralla a l'hort i el vinyet de la ciutat. A les darreries del segle XV es continua trepitjant el raïm a les entrades i alguns crien pollastres i gallines a patis i golfes.
Les parròquies del territori estan habitades per pagesos, molts dels quals viuen sota el domini d'algun senyor eclesiàstic o laic; alguns burgesos inverteixen en terres, viuen part de l'any a les seves torres escampades pel pla, administren la seva producció i viuen essencialment de les rendes agràries. En plena revolta remença, pel febrer de 1450, els consellers barcelonins constaten que els pagesos del Vallès han fet resistència al veguer i que "això són les primícies de tot mal, ja que després del tro ve la pluja". La revolta s'estén entre els pagesos, del pla: per sobre la Trinitat, passat Sant Andreu s'apleguen pagesos armats amb ballestes i llances. La revolució camperola arriba a les portes de la ciutat.


L'ambient urbà

Al llarg dels darrers segles medievals hi ha un canvi de formes de vida i de mentalitats: la ciutat esdevé cada cop més urbana. Hi ha com a prioritat la defensa, com es veu amb la construcció de les muralles, però també es té cura de l'aspecte de la ciutat. Ben curiosa és l'ordinació de l'any 1302 que mana treure les pintades de les parets, gràcies a la qual comprovem que alguns barcelonins saben escriure, que alguns s'atreveixen a pintar a les parets i que els consellers no tenen el mateix sentit de l'estètica que els improvisats pintors ni comparteixen els lemes que escriuen.

Des de mitjan segle XIV s'urbanitzen algunes places -la del Blat, la plaça Nova, la de Sant Jaume- amb vista a reservar espais oberts i s'eixampla el Born, espai per a festes i tornejos. L'escenari de la vida del poble urbà és sovint el carrer, on es produeixen manifestacions públiques diverses. Les autoritats ordenen la vida al carrer, els pregoners fan saber les prohibicions i les informacions a so de trompeta. Tot a la ciutat medieval entra pels sentits, i els símbols visibles i els missatges orals arriben a la majoria illetrada. Als mercats, a les esglésies, a les fonts i fins al voltant de les forques s'hi apleguen colles de badocs, gent senzilla que està disposada a meravellar-se per tot.

Entre d'altres novetats, a finals del segle XIV, els barcelonins fan fer una enorme campana que toqui les hores de dia i de nit, batuda des del nou campanar de la seu gòtica per dos sonadors que mesuren el temps amb un rellotge d'arena. Els ciutadans ja no miren el sol per saber la marxa del temps, ni s'ocupen gaire de les hores canòniques que regeixen la vida de parròquies i convents. Fan tocar les hores civils amb un rellotge manual que esdevé símbol de la vida urbana. La campana, fabricada a Barcelona i pagada pels ciutadans, es porta amb carretes enramades fins a la Catedral. El bisbe la bateja al portal de la seu amb el nom d'Honorata i apadrina l'acte el conseller en cap. Tot seguit es puja amb grans treballs al campanar i el dia 28 de novembre de 1393 a les sis de la tarda comença a tocar les hores. Els barcelonins al so del "gran, bell i notable seny de les hores" segueixen el seu ritme laboral, alimentari i festiu, fins que l'Honorata és ferida en el setge de 1714 i condemnada a mort.


L'ambient mariner

Un tret essencial de Barcelona és el seu caràcter mariner. Eiximenis, coneixedor de diverses ciutats europees del seu temps i enamorat de la vida urbana, assenyala que la ciutat ideal ha d'estar vora del mar. El mar segons ell dóna riquesa, alegria, saviesa, prudència, coneixements i diversitat a les ciutats de la costa. La documentació dels darrers segles medievals ens mostra que bona part de l'activitat dels barcelonins es vincula al comerç i a tot allò relacionat amb la professió de marí.

La Barcelona gòtica està oberta al mar; la façana marítima és un espai dinàmic. Durant el segle XIV aquesta vitalitat es concreta en grans construccions i reformes urbanístiques: l'obra de la Llotja Nova dels mercaders acabada el 1392, el Pallol o Porxo dels Blats, la nova Pescateria, la nova Drassana, el carrer dels Canvis, les voltes de la Fusteria i dels Encants, la plaça del Vi, el creixement del barri mariner de la Ribera, la construcció de la nova església de Santa Maria, veritable catedral del mar.

Maqueta de la ciutat medieval que es conserva al Museu d'Història de la Ciutat.

© MHCB  

La Ribera és un indret actiu i bulliciós que hem d'identificar amb el so de la gent i l'olor de peix i de mar: mercaders i bastaixos van i vénen; els patrons de nau contracten mariners amb ferm cop amb les palmes de les mans que els compromet per a un viatge qui sap a quin lloc d'ultramar, qui sap si amb retorn o sense. Es varen les naus noves a mar davant les voltes dels Fusters. De vegades hi ha amotinaments de remers a la platja, s'avisa de la presència de naus pirates des de les guaites de Montjuïc o Montgat amb veles de dia i fogueres de nit; fins i tot hi ha batalles navals davant la costa de la ciutat amb abordatges de naus visibles des de la platja. Els esclaus i les esclaves són desembarcats de les naus i portats a Llotja per vendre'ls, mentre calafats i mestre d'aixa enllesteixen les barques que han de fer-se a la mar.

A la platja es poden sentir crits en llengües d'arreu de la Mediterrània. Molt a prop es ven el malcuinat, una mena de brou molt senzill i força pudent que només és permès de vendre allà i a la porta del bordell i que representa un plat calent per a mariners i altra gent de pas. Tot aquest sector és singularment conflictiu durant la segona meitat del segle XIV. Especialment problemàtiques són les barraques dels pescadors: els consellers donen ordres d'escorcollar-les per trobar-hi fruites i altres productes d'horta robats. Amb l'edificació de la muralla de mar i de llevant el barri de la Ribera queda integrat a la ciutat; en canvi, les barraques queden encara més al marge, i pescadors i altra gent senzilla s'aventuren a edificar noves barraques cada cop més lluny del recinte, al llarg de la costa, des del final de la muralla de Barcelona fins a Montgat.

L'ambient de treball

Els carrers són estrets i estan empetitits per pedrissos, taules i taulells que embarassen el pas dels vianants. L'ambient general és d'una gran activitat. Arreu es veu el tragí de pedres que vénen de Montjuïc; la febre constructora no s'atura durant els darrers segles medievals: edificis religiosos i civils es basteixen segons el nou estil gòtic donant un aspecte elegant i sobri a la ciutat.
Molts menestrals treuen bona part de l'any la feina al carrer, on confeccionen els objectes que ells mateixos, o llurs mullers o fills, venen, mostrant-los sovint a la via pública en taulells i penjadors que protegeixen de la pluja o del sol amb veles. Això dificulta el pas de persones, carros i cavalls pels carrers. Les autoritats limiten, d'una banda, les zones per les quals poden passar bèsties de bast; és a dir, que ja tenim al segle XIV carrers només per a vianants. D'altra banda, es mira de controlar la instal.lació de taulells fora dels portals de les cases d'artesans i botiguers, si bé sovint no s'aconsegueix. Especialment els fusters i boters dificulten molt el pas a l'indret del pou de l'Estany, on les veïnes van a cercar aigua, i de la plaça on es ven el carbó; els matalassers i flassaders embarassen la plaça del Born. Alguns menestrals fan veure de lluny els símbols dels seus oficis; les tavernes, els hostals i altres cases on es ven vi llueixen, almenys des del segle XIV per ordre dels consellers, un ram sobre el portal.
Els mercats s'estenen pels carrers en parades improvisades. Cada cosa es ven al seu lloc: la plaça del blat, del mill, de les cols, de les cireres, de l'oli, del vi, de la palla… assenyalen els mercats que els dies feiners al matí s'omplen de gent, de crits, de colors i d'olors. Al migdia es desmunten les parades del mercat i queda només la brutícia a terra que les veïnes, de mala gana, han de netejar.


L'ambient festiu

A la ciutat qualsevol esdeveniment extraordinari pot anar acompanyat de desfilades, torneigs, cavalcades o altres actes festius més o menys organitzats per la ciutat. Se celebren entrades de reis o altres personatges importants, notícies de victòries militars, arribades de relíquies, casaments o naixements de prínceps; fins i tot els enterraments de persones rellevants estan revestits d'una gran pompa. També hi ha festes més populars i més espontànies: les característiques de les expressions festives populars al carrer es poden concretar en fogueres, focs artificials, enramades, música i dansa. La gent va amb els seus millors vestits; fins i tot es demana que per a algunes festes assenyalades tothom es tregui el dol perquè l'ambient dels carrers respiri alegria.

Les festes a Barcelona tenen un caràcter vistós i solemne. Muntaner ens parla amb aquests termes de la rebuda que la ciutat i el rei Jaume I fan a Alfons el Savi de Castella l'any 1274: "De Barcelona no me'n cal escriure, que pensar podets com hi foren reebuts, que molt fort seria de recontar; més així com Barcelona és la pus noble ciutat e la mellor que el senyor rei d'Aragó haja, així passa la festa e els jocs de totes altres ciutats".

Les fogueres o alumares són símbol de gran alegria. S'encenen als campanars i a les muralles per celebrar victòries o vingudes de personatges importants. Per exemple, per celebrar la vinguda del príncep, gendre del rei, l'any 1503 es fan "com és acostumat" fogueres a les muralles i a les muntanyes i a les viles properes. Al Born, que s'amplia l'any 1424 per aconseguir un espai més ampli per a les festes, se celebren torneigs, es fan cavalcades per la ciutat el matí d'Any Nou i de Sant Joan, hi ha concursos de tiradors de ballesta amb un premi consistent en una joia pagada per la ciutat. A les darreries del segle XV es documenten quintanes, com ara a l'agost de 1481. Les quintanes són jocs cavallerescs que consisteixen a plantar una figura que representa un guerrer damunt d'una fusta. Els homes a cavall han d'envestir amb la llança i tocar el ninot al mig del pit: si toquen en un altre lloc gira sobre un eix i colpeja el cavaller inexpert. També se simulen batalles navals a la platja.

L'Església durant els segles medievals també intervé per fer-se seva la festa al carrer; per exemple, algunes manifestacions populars se sintetitzen en les processons. Especialment important és la de Corpus, que intenta aglutinar una colla de manifestacions culturals populars i cristianitzar-les: entremesos, enramades, focs artificials, música, teatre, dansa, gent disfressada d'àngels i diables, i animals fantàstics de cartró fan acte de presència als carrers i a les esglésies. Després de dinar es fa la processó, precedida per la custòdia, que surt del Pla de la Seu, passa per la plaça del Blat, la Bòria i el carrer de Montcada, entra a Santa Maria i torna a la seu per l'Argenteria. Tots els carrers estan enramats. Un tret peculiar d'aquesta festa és la presència d'animals fantàstics, de grans dimensions, construïts amb cartró i pintats que dansen acompanyats d'entremesos i de focs artificials. A Barcelona hi ha dues figures d'aquesta mena, la Vibra i l'Àliga, que devien ser uns elements festius reconeguts, ja que van ser enviats a Saragossa per celebrar la festa de la coronació del rei Martí.


Al capvespre

Al capvespre sona el seny del lladre, es tanquen els portals de la ciutat i també les portes de les cases. Després de sopar la gent resta prop del foc a l'hivern o es fa a la finestra a l'estiu. Les nits són fosques, els carrers no acostumen a tenir enllumenat; si algú surt de casa a la nit ha de portar un llum. D'altra manera, si surt dissimuladament, pot convertir-se en sospitós d'alguna malifeta. Les nits són fosques i normalment silencioses, tret que grups de joves es reuneixin per cantar improperis contra algú, tot i que això està prohibit, o bé que algun enamorat es dediqui a cantar albades per festejar alguna noia.