portada

REPORTATGE

 

  TEXT: Karles Torra   FOTOS: Enrique Marco 

R.C.D. Espanyol:
El planter contraataca

L'Espanyol arriba al seu centenari, i ho fa amb la mateixa filosofia que va empènyer la seva creació. Fundat per empresaris barcelonins, el club va aixecar el vol com una "rara avis" en un panorama format per estrangers, en la seva majoria enginyers i tècnics que aleshores treballaven a les indústries tèxtils i sureres. B.MM, que en el passat ha reservat diverses seccions a la història del F.C. Barcelona, repassa en el reportatge següent la trajectòria d'aquest altre club centenari i també estretament lligat a la ciutat.

 

El món del futbol cada vegada s'assembla més a Wall Street, és a dir, a una desenfrenada guerra de taurons que, queixalant-se els uns als altres, només busquen el benefici immediat. Les transaccions milionàries, els comissionistes compulsius, les intoxicacions mediàtiques, els suposats genis de les finances i les baralles sense treva per l'audiència omplen els titulars de la premsa del ram, tot fent palesa la desnaturalització d'aquest joc tan entretingut inventat pels anglesos a mitjan segle XIX.

Amb la progressiva estrangerització dels equips, que moltes vegades arriben a alinear vuit o nou forans, sorgeix al mateix temps una minva substancial en el grau d'identificació de l'afeccionat cap als seus jugadors. Es trenquen els vincles i el futbol esdevé aleshores un mer espectacle mediàtic solcat per noms exòtics, cracks a preu de saldo i saldos a preu de crack.

En aquest escenari sobrevolat per falcons i voltors, vet aquí que els periquitos de l'Espanyol aposten decididament pel planter. Almenys set jugadors procedents del futbol base han aterrat al primer equip en el decurs de la temporada prèvia al Centenari, i entre ells n'hi ha quatre (Tamudo, Sergio, De Lucas i Capdevila) que van acabar la Lliga com a titulars indiscutibles. Si a tot això hi afegim l'èxit a la Divisió d'Honor Juvenil Rafa Ramos, on l'Espanyol va quedar campió per davant d'equips tan poderosos com el València i el Barcelona, salta a la vista que el planter blanc i blau viu un autèntic boom.

"Actualment movem uns dos-cents jugadors -explica Josep Manel Casanova, coordinador del futbol base espanyolista- a través dels nous equips de l'entitat. El darrer a crear-se ha estat l'Aleví B, que connecta directament amb l'escola i està format per nanos de deu anys". Segons aquest exjugador, que va créixer remenant la pilota pels carrers del Clot abans de convertir-se en un clàssic a les alineacions blanquiblaves de la segona meitat dels setanta, "els nens d'avui dia arriben amb una mancança tècnica que nosaltres, en passar-nos tot el dia jugant, no teníem. Ara el col·legi és molt dens i hi ha una colla d'assignatures paral·leles com l'anglès i la informàtica, la qual cosa fa que centrem els entrenaments sobretot en una tasca de recu- peració de la tècnica. Vaja, que els donem molta pilota i en el tema físic, tan petits, encara no hi entrem". I quan se'ls comença a parlar de tècnica? "Des del principi -contesta Casanova-, perquè els hem d'ensenyar a situar-se al camp, les posicions i els sistemes a utilitzar".

Al coordinador del planter perico no li agrada, com passa a altres llocs, que tots els equips de l'entitat facin servir el mateix patró de joc: "Prefereixo que els jugadors aprenguin tot el ventall, que quan arribin a Primera Divisió sàpiguen jugar en zona, marcar l'home, fer una defensa mixta o qualsevol altra tasca que els pugui encarregar l'entrenador. Si només els limites a un sistema, corres el risc de crear autòmats, que trets del seu àmbit tindran moltes dificultats per adaptar-se a un altre club".

No hi ha una filosofia de joc comuna, però sí que hi ha un estil a l'hora d'escollir els jugadors. "Quan fitxem tenim en compte les característiques de l'Espanyol, que és un equip -no ens enganyem- que a Primera haurà de jugar moltes vegades al contraatac, enfrontat a grans monstres econòmics. Per exemple, és important que els defenses centrals siguin homes d'alçada, igual que els porters. Però en general el que mirem primer de tot és la tècnica, després la velocitat, també la intel·ligència i, per últim, la condició física".

De Lucas, un dels jugadors del planter que ha esdevingut titular del primer equip de l'Espanyol la temporada passada.

Sobre la formació educativa dels jugadors no té dubtes: "Ens agrada que estudiïn perquè, si no, pots estar creant lacres. Això hi ha pares que ho entenen, però n'hi ha d'altres que estan convençuts que tenen un fenomen que els retirarà, i passen de tot. És fotut, entre d'altres coses, perquè quan tens una baixada en el tema esportiu, si no disposes de cap altre camí a la vida, les depressions poden ser molt fortes". D'altra banda, vol subratllar que "el club sí que es fa totalment responsable de l'educació dels jugadors que hi ha a la Residència".

Dos pisos, un enfront de l'altre, configuren l'actual residència de jugadors de l'Espanyol, on conviuen futurs valors vinguts de tota la geografia ibèrica, amb un clar predomini d'andalusos, valencians, extremenys i catalans de l'interior. Portada d'una manera molt familiar per un matrimoni i tres noies, aquesta residència no té res a veure amb allò que es va trobar l'actual coordinador del futbol base en arribar al càrrec fa deu anys: "Era un autèntic putiferi, no t'enganyo".

De totes maneres, sembla que en el futur la Residència tornarà a canviar d'emplaçament per integrar-se en la nova Ciutat Esportiva que l'Espanyol està construint al llindar de Sant Adrià de Besòs. A Josep Manel Casanova se li encenen les ninetes dels ulls quan parla del tema: "La Ciutat Esportiva suposarà una empenta total. Per damunt de tot el més important és que els equips deixaran de ser nòmades a l'hora d'entrenar i es podran fer pràctiques conjuntes, treballar programadament, cosa que amb l'actual dispersió dels camps d'entrenament resulta impossible".

Els quinze o setze jugadors provinents de l'Espanyol B que van ser inscrits la passada temporada a la Lliga de Futbol Professional són una immillorable targeta de presentació per captar nous talents. "Sí -reconeix Casanova-, tot i que no hem d'oblidar que vivim al costat d'un gran monstre econòmic que no perdona i que ens obliga a estar alerta i ser més ràpids. Però, no hi ha dubte, que la captació es fa més fàcil si veuen que se'ls dóna oportunitats, que els equips inferiors surten a l'estranger i que a sobre guanyen campionats..." Ara fa tres anys l'Espanyol va conquerir la Copa Nike, un campionat del món oficiós de la categoria cadet (entre catorze i quinze anys). L'home del planter blanquiblau assenyala amb orgull: "Hi ha quatre jugadors d'aquells (Puigde-sencs, Jacinto, Fragoso i Albert Crusat) que ara comencen a sortir pel Juvenil A, aquest equip que ha guanyat aquest any la Lliga".

Però no tots els jugadors arriben al final del trajecte. "N'hi ha bastants que toquen sostre -assegura- i no avancen, es van quedant enrere. Un entrenador meu deia que això era comparable a un coet i una càpsula. Que només la càpsula arriba al final, però abans hi ha un coet de què van caient parts. I que com més ben acompanyada estigui la càpsula, en millors condicions arribarà. No dic que només n'hagi d'arribar un, però de cada fornada almenys dos o tres, que ja és un èxit".

El coordinador del futbol base periquito sol veure una mitjana de deu a dotze partits cada cap de setmana i se sent molt satisfet del seu equip de col·laboradors, especialment de Rafa Montfort (entrenador del Juvenil A) i d'Albert Villarroya, "que té el mèrit brutal de treballar amb els més petits, és a dir, jugadors agafats del carrer i sense cap noció de club". Per Casanova, el bon moment del planter de l'Espanyol és un reflex de la salut del futbol català: "Sempre he cregut que el nostre futbol és el que té més llicències de l'estat i també un nivell més alt. M'he cansat de sortir a l'estranger i penso que no hem d'envejar res a ningú. En treure tanta gent d'aquí estem recobrant la identitat futbolística catalana". Això és indiscutible.

 

Saba nova

Va ser arribar i moldre. De Lucas debutava a Montjuïc un 25 d'octubre de 1998 en un derbi contra l'etern rival ciutadà. No portava ni cinc minuts al camp quan va rebre prop de l'àrea un servei llunyà des de la posició del lateral esquerre, que va saber controlar amb el pit com un mestre tot elevant la pilota per sobre del defensor que el marcava. Sense deixar que toqués a terra, aquest jove valor del planter espanyolista va llançar una tremenda volea que va entrar com un obús entre els tres pals. A De Lucas encara li roden els ulls quan se li recorda aquell golàs que podia haver firmat el mateix Pelé.

En el decurs d'una temporada on ha tingut intervencions força decisives, aquest migcampista ofensiu d'imparable progressió ha jugat vint partits amb el primer equip de l'Espanyol, en què ha fet sis gols.

"Vaig arribar a l'Espanyol fa cinc anys procedent de la Fundació Ferran Martorell", explica aquest vailet amb cara de pinxo que ha aconseguit compaginar sense problemes el futbol amb els estudis. "Penso -continua De Lucas- que les dues coses no són contradictòries. De fet, no em va costar gaire compaginar els cinc anys de FP i aprovar després les pràctiques de radiologia".

Nascut a l'Hospitalet però criat a Esplugues, aquest jugador-radiòleg considera als seus vint anys que és un luxe poder jugar tan a prop de casa al màxim nivell: "és una gran sort perquè estàs al costat de la família i els amics, que et poden ajudar molt, sobretot per superar els mals moments. De totes maneres, però, la carrera del jugador és curta i has d'estar preparat per anar-te'n a una altra banda". De Lucas, que es troba molt a gust a l'Espanyol, afegeix que "el futbol et forma i et fa madurar abans. Aquí, o madures o ho tens clar".

Sobre el salt al professionalisme valora que "té coses positives com ara una preparació més exigent i aconseguir fer realitat els teus somnis de petit", encara que també apunta com a negatiu "la pèrdua de llibertat, el fet de no poder passar desapercebut i tenir menys vida privada".

De Lucas afirma que l'amistat amb altres jugadors del planter va més enllà del camp: "amb Tamudo i Sergio hi ha una gran relació i he après moltes coses d'ells. Per exemple, Tamudo és un treballador incansable i això m'ha fet aplicar-me més". Quan se li pregunta pel millor consell que ha rebut d'un entrenador, no s'ho pensa dues vegades: "Brindisi sempre ens parla de la humilitat, de la importància de seguir sent les mateixes persones, de mantenir els mateixos amics, d'evitar que la fama et faci canviar d'hàbits i entorn". Sàvies paraules d'un mister que confia cegament en el poder de la saba nova.

K.T.